09.09.2023 - 21:40
El 25 d’agost la presidenta de la Comissió Europa, Ursula von der Leyen, va anunciar que la llei de serveis digitals europea (DSA, per les sigles en anglès) entrava en vigor. Aquesta setmana, el 6 de setembre, la llei de mercats digitals (DMA), la segona pota del paquet legislatiu digital de la UE, va fer un pas important per aplicar-se: va determinar el primer llistat de “prescriptors digitals” (grans portals). L’objectiu de la UE amb aquestes iniciatives legislatives és crear un espai digital segur en què els drets fonamentals dels usuaris siguin protegits i s’estableixin unes normes mínimes per a les empreses digitals, a banda de protegir les democràcies europees contra la desinformació i l’extremisme polític que es propaga per les xarxes socials.
Organitzacions com ara l’Electronic Frontier Foundation, Human Rights Watch i Amnistia Internacional han felicitat la iniciativa, però alhora han demanat més protecció de la privacitat dels usuaris i més restriccions a la publicitat, entre més qüestions. En la banda contrària, companyies tecnològiques i certs sectors ideològics han criticat les mesures, amb arguments com ara que representen un atac a la indústria tecnològica nord-americana i que posen en perill la llibertat d’expressió. La regulació digital europea tindrà repercussions directes en la nostra vida digital diària i és previst que més països de fora de la UE en segueixin els passos.
En què consisteix la llei de serveis digitals europea (DSA)?
La presidenta Von der Leyen ha dit que l’objectiu principal de la DSA era protegir “la democràcia, la societat i els nens”, per mitjà d’imposar a les companyies digitals normes estrictes de transparència i responsabilitat. La UE vol que el món digital sigui segur per als ciutadans i, per assolir-ho, la nova legislació actua en diversos fronts. El primer exigeix que les plataformes digitals apliquin mecanismes per eliminar contingut, serveis i productes il·legals. Alhora, que hi hagi eines perquè els usuaris puguin informar les plataformes d’aquesta mena de continguts. En aquest sentit, és un pas més en la lluita contra activitats il·legals.
Un aspecte nou és que, per primera vegada, es prohibeix la publicitat dirigida (segmentada) basada en l’orientació sexual, religió, etnicitat o ideologia política dels usuaris. La segmentació era una de les grans eines que ha proporcionat la revolució digital, i particularment les xarxes socials, atès que permetia d’arribar a audiències molt concretes, un fet impossible fins aleshores. Però també ha fet augmentar la publicitat que reben els usuaris, una de les seves grans queixes. La DSA també posa restriccions a tota mena de publicitat si els receptors són nens, un dels col·lectius més susceptibles a les xarxes socials, i als quals la nova legislació protegeix especialment. També demana a les plataformes més transparència sobre com funcionen els algorismes a l’hora de mostrar contingut i publicitat. Ara per ara no se n’ha fet una regulació específica.
Aquestes regles són aplicades a totes les companyies que operin a l’espai digital de la UE, hi tinguin la seu o no. Però, a més, la Unió estableix normes addicionals a les “plataformes en línia molt grans” i els “cercadors en línia molt grans”, aquells portals que tinguin més de quaranta-cinc milions d’usuaris mensuals a la UE. Aquestes plataformes tenen l’obligació de permetre que els usuaris tinguin el dret de no participar en els sistemes de recomanació i anàlisi de perfils (una pràctica generalitzada), alhora que els obliga a compartir dades clau amb les autoritats i els investigadors per lluitar contra amenaces estructurals o crisis. També hauran de dur a terme auditories externes. Han d’informar sobre delictes que s’hi cometin, i analitzar les implicacions de la seva activitat en aspectes com ara els processos electorals, la violència de gènere, la salut pública i la protecció de menors. Finalment, han de tenir un repositori públic amb tota la publicitat que mostren, per facilitar-ne l’escrutini i control.
En cas d’incompliment, les grans plataformes s’enfrontaran a multes que poden arribar al 6% de la seva facturació mundial. Si persisteixen en l’incompliment, se’n pot blocar l’accés a tot el territori de la UE. Les autoritats europees han proporcionat un llistat de les primeres companyies que entren dins la definició de “molt grans”. Són cercadors (Google i Bing), botigues electròniques (Alibaba, Amazon, Google Shopping i Zalando), botigues d’aplicacions (Apple App Store i Google Play), xarxes socials (Facebook, Instagram, LinkedIn, Pinterest, Snapchat, TikTok, Twitter i YouTube), reserva d’allotjaments (Booking.com), i també la Viquipèdia i Google Maps.
Les crítiques a la DSA
Malgrat que la nova normativa actua sobre aspectes que han rebut moltes queixes per part d’usuaris i organitzacions civils, no s’han fet esperar les primeres crítiques per part de sectors conservadors, liberals i anarquistes. L’aspecte més polèmic de la DSA és la lluita contra la desinformació. Les autoritats europees s’han mostrat preocupades per l’existència d’algorismes manipuladors que amplifiquen la propagació de desinformacions i informacions amb finalitats nocives. Ara com ara no hi ha una regulació específica sobre els algorismes, i sembla que s’opta primer per obtenir més informació. Per a aquest fi, la UE ha creat un grup de treball permanent sobre desinformació, que és format per una plantilla de dos-cents trenta membres i que obliga les grans plataformes a finançar-lo.
La lluita contra la desinformació, especialment a les xarxes socials, és una de les grans preocupacions internacionals. S’hi associa el creixement de grups extremistes, tant religiosos com polítics. En aquest sentit, la DSA representa una resposta de la UE cap a aquests grups, tal com reconeixia Von der Leyen. Tanmateix, el concepte de “desinformació” és una polèmica que creix en el debat públic, especialment als EUA, després de la compra de Twitter (ara X) per part d’Elon Musk. El magnat nord-americà, que s’ha definit públicament com a simpatitzant republicà, ha arribat a dir, en una entrevista a la BBC: “Qui pot dir que alguna cosa és desinformació o no?” Musk, alhora i contradictòriament, critica els mitjans de comunicació tradicionals perquè considera que publiquen notícies falses. Actualment, X és atacat per donar barra lliure a la mena d’informacions que regula la DSA. En resposta, la plataforma va introduir les notes comunitàries, en què els usuaris poden afegir context i contradir les informacions que s’hi publiquen, però sense eliminar-les, encara que siguin falses o malintencionades.
En el rerefons del debat sobre la desinformació hi ha la batalla ideològica per l’hegemonia de les grans qüestions de debat públic entre sectors conservadors i allò que anomenen pejorativament “esquerra woke”. És a dir, per una banda, la defensa de les minories, les qüestions de gènere, les societats multiculturals i la lluita contra el canvi climàtic. Per una altra, qüestions com ara la immigració, l’oposició a determinades polítiques ambientals, la llibertat individual dels ciutadans enfront del poder dels estats, i allò que alguns denominen com la “dictadura del políticament correcte”. En aquest sentit, els sectors crítics amb la DSA consideren que la nova normativa no és neutra i que és esbiaixada cap a posicions d’esquerra. Els defensors reclamen que cal actuar contra les teories conspiratives i negacionistes que defensen certs grups ideològics, que identifiquen majoritàriament dins l’espectre dretà.
Hi ha més derivacions, com ara la regulació de la publicitat segmentada. Per una banda, la prohibició de categoritzar religiosament els usuaris és una mesura enfocada a lluitar contra l’extremisme religiós, especialment l’islamista. No poder categoritzar els usuaris segons la seva ideologia política pretén de defensar les democràcies europees enfront de l’auge del populisme, el feixisme i la ultradreta, que s’aprofiten de les xarxes socials. D’una altra banda, molts experts consideren que el triomf del Brexit fou possible gràcies a una campanya política amb publicitat microsegmentada, fet que amb la nova legislació hauria estat prohibit, cosa que vol protegir la UE d’iniciatives semblants en uns altres estats membres.
A banda del debat entre posicions ideològiques, la nova DSA suscita interrogants sobre les minories lingüístiques que hi ha dins els estats europeus, com ara la catalana. Entrarien dins el concepte d’etnicitat, que també és prohibida a l’hora de fer publicitat. Per aquest motiu, les companyies a partir d’ara no es poden adreçar a aquestes minories en concret i els partits polítics que les representen ja no els poden fer arribar els missatges específicament. D’aquesta manera es pot afavorir tant els grups lingüístics majoritaris dins cada estat com els partits polítics d’àmbit estatal.
De moment tot aquest debat és teòric, però fa dubtar sobre on són els límits entre, per exemple, la negació del canvi climàtic i criticar polítiques ambientals percebudes com a autoritàries per una part de la societat. Crítiques que poden ser legítimes malgrat que sovint són aprofitades per grups negacionistes. Caldrà esperar el desenvolupament de la DSA per veure’n l’aplicació, i si les institucions europees en fan cap modificació. També s’espera que, a més de la regulació europea que toca les grans companyies, cada membre de la UE en faci una regulació específica dins el marc general de la DSA. Les obligacions que ara han de complir les grans plataformes es poden acabar aplicant a companyies més petites.
Les mesures de la DMA
Les accions de la llei de serveis digitals (DSA) se centren en els ciutadans, com hem vist. Però hi ha una segona pota del paquet regulador digital europeu, la llei de mercats digitals (DMA) que se centra més en les empreses, malgrat que també té implicacions sobre els usuaris. La Comissió Europea considera que hi ha grans plataformes que tenen un control important de l’economia digital, a les quals anomena “prescriptors digitals” (gatekeepers en anglès), per la seva capacitat de determinar la informació que arriba als usuaris i d’esdevenir governs privats alternatius. A més, el nombre reduït d’aquestes empreses els fa ser en una posició monopolística que origina condicions injustes per a la resta de companyies i limita les opcions de tria dels consumidors.
La DMA estableix què poden fer i què no els prescriptors. Entre els exemples que hi posa, hi ha de permetre a tercers interoperar amb els serveis del portal en situacions específiques. Això pot implicar l’ús de protocols oberts, com ara que les aplicacions de missatgeria instantània es puguin comunicar entre si. Una altra mesura és que els negocis puguin accedir a les dades que els portals obtenen amb la seva activitat, i no que les retinguin per al seu benefici. Els prescriptors també han de facilitar la verificació independent dels clients sobre l’impacte de la publicitat, i no solament confiar en les dades que donen els portals. També, que es puguin tancar acords i vendes sobre productes que publiciten els prescriptors fora dels portals en què s’anuncien.
La DMA prohibeix que els prescriptors afavoreixin els seus productes abans que els de tercers en les seves plataformes, o que prohibeixin als consumidors d’enllaçar a alternatives externes. També obliga que les companyies permetin de desinstal·lar qualsevol programa que vingui pre-instal·lat als dispositius. Es prohibeix que els prescriptors rastregin als usuaris una vegada han sortit dels seus portals amb objectius publicitaris, sense un consentiment efectiu previ.
Aquestes mesures volen evitar allò que pateixen normalment molts usuaris. Com ara restar atrapats en l’ecosistema d’Apple sense poder accedir a botigues alternatives d’aplicacions, o que els productes d’Amazon surtin abans a les cerques d’aquest portal i no els d’alternatives. Que no puguem desinstal·lar programes del mòbil, o que després d’una cerca a Google ens persegueixi publicitat relacionada quan visitem unes altres webs. Sense oblidar quan Twitter va prohibir de posar enllaços de Mastodon o Instagram, plataformes competidores. Si no es compleixen les normes de la DMA, les multes poden arribar fins a un 10% de la facturació mundial, que pujaria fins a un 20% és cas de reiteració. A més, la UE pot imposar mesures compensatòries, com ara canvis estructurals als portals, o desinversions de parts d’un negoci.
La DMA ha rebut l’oposició de les grans tecnològiques, que han provat de no ser definides com a prescriptors digitals i, en cas de ser-ho, que el nombre de portals classificats com a tal fos el menor possible. Respecte de les crítiques, s’han centrat en el fet que afecti fonamentalment companyies tecnològiques nord-americanes, a fi d’afavorir companyies europees. Finalment, el 6 de setembre, la Comissió en va designar sis: Alphabet (la companyia matriu de Google), Amazon, Apple, ByteDance (TikTok), Meta (Facebook, Instagram i WhatsApp) i Microsoft. Vint-i-dues plataformes d’aquestes companyies ara tenen sis mesos per a complir amb les obligacions de la DMA.
