La vida després del capitalisme

El mite del creixement, motor del sistema capitalista d’ençà de fa dècades, s’ensorra. La realitat i les xifres ho demostren. Són evidents i inapel·lables, segons l’economista ecològic Tim Jackson (Regne Unit, 1957), professor de la Universitat de Surrey i director del Centre per a la Comprensió de la Prosperitat Sostenible (CSUP, per les sigles en anglès).

El capitalisme és un catàleg d’errors sistèmics, raona l’economista ecològic. En un planeta finit, cal cercar la prosperitat sense creixement. Com que confon progrés amb excés i creixement sense límits, el sistema és en una via terminal. És urgent un canvi radical, profund, per a frenar el consum salvatge, que tan sols ha generat desigualtats socials abismals, inestabilitat financera i una greu crisi ambiental. Tal com deien els joves manifestants ara fa uns anys: “Cal un canvi sistèmic, no un canvi climàtic.”

En el prefaci de Postcreixement, el professor Joan Martínez-Alier, que coneix Jackson i els seus estudis de fa anys, elogia la seva feina i subratlla que el llibre és escrit en l’estil de les humanitats ambientals i no en l’estil tècnic de l’economia ecològica, cosa que li ha permès accedir en sectors molt més amplis del públic i fer-los reflexionar. A poc a poc, com si fos un joc literari, la narració de Jackson ens il·lustra els conceptes necessaris per a entendre la crítica ecològica al creixement econòmic i per a pensar en una vida col·lectiva postcreixement i postcapitalista.

La narració, molt pedagògica i rigorosament documentada, té un nivell literari i cultural interessant, amb infinitat de casos i referències de pensadors i activistes de tots els temps. Les seves teories i testimonis vitals, de la filosofia grega a l’economia neoliberal, passant per la poesia, la ciència, l’art i la cultura, són la clau per a proposar-nos un viatge en el temps. Un procés de reflexió i coneixement que explora les arrels profundes de la nostra cultura, les que van crear el mite capitalista del creixement indiscriminat, ara fracassat. Com s’ha desenvolupat fins a arribar als perillosos i inútils extrems actuals i, sobretot, quina és la vida que podríem reinventar per sobreviure a la catàstrofe.

En aquest assaig, que es llegeix com un llibre d’història molt personal, és tan important el recorregut d’anàlisi històrica i filosòfica, com la infinitat de qüestions crucials que exposa i deixa obertes per mirar d’imaginar i començar a decidir com podem reformar radicalment el sistema per salvar-nos i salvar el planeta, inaugurant un camí que ens asseguri un futur més sa i més digne per a tots els éssers humans, la naturalesa i el medi.

Hi apareixen, entre més autors, d’Aristòtil i Laozi a Martin Luther King i Robert Kennedy, Greta Thunberg, John Stuart Mill, Henry David Thoreau, John Maynard Keynes, John Kenneth Galbraith, Rosa Luxemburg i Hannah Arendt, el monjo budista vietnamita Thich Nhat Hanh i la keniana Wangari Maathai, premi Nobel de la pau 2004, i la poetessa americana del segle XIX Emily Dickinson, amb els inevitables Milton Friedman, Ronald Reagan, Margaret Thatcher i Donald Trump.

Tim Jackson ja va impressionar lectors, polítics i comunitat científica l’any 2009 amb el llibre Prosperity without Growth. Economics for a Finite Planet, publicat en castellà per Icaria Editorial. És la seva obra de referència que va ser destacada pel Financial Times com a llibre de l’any i pel portal britànic de notícies i opinió UnHerd com a llibre de la dècada. Ha estat traduït a disset llengües i ha esdevingut motor de discussions, seminaris i polèmiques arreu del món sobre el replantejament del concepte de creixement. I la necessitat urgent de bastir una macroeconomia ecològica sense creixement basada en el bé comú, el progrés sanitari, social i cultural, l’eliminació de les diferències i el respecte a la natura.

La qualitat literària de la narració és assegurada per l’experiència de l’autor com a dramaturg i guionista radiofònic de la BBC. Domina el text, el context i la textura. Sap administrar amb estil i brillantor els diferents registres que utilitza com a economista, escriptor, pensador, ciutadà i activista. L’economista britànica Kate Raworth ha dit del llibre “que no és únicament una narració literària, sinó una obra de saviesa econòmica i social embolcallada de poesia”.

De Tim Jackson, VilaWeb en va publicar, el 2021, traduït de The Conversation, l’article “Multimilionaris a l’espai: la joia de la corona del capitalisme postpandèmic”.

Dofins als canals de Venècia

Tim Jackson va escriure i reflexionar molt durant el confinament de la pandèmia del 2020. De sobte, s’adonà que el món descobria la seva fragilitat absoluta. La immensa majoria, per sorpresa. Ningú no s’esperava l’aparició del virus i, molt simptomàticament, cap país no estava preparat per a combatre’l i fer front a les conseqüències. Les polítiques de retallades aplicades durant tota la dècada anterior havien deixat els serveis bàsics de sanitat en un estat precari. Tot d’una, el món va descobrir que els treballadors de primera fila, els que, de fet, ens ajudarien a vèncer la pandèmia, eren els més maltractats per la política salarial i social dels darrers anys. Dels metges i infermeres als treballadors de l’alimentació i la neteja.

Hi havia un clima d’incertesa immens. Molta gent va morir. No obstant això, els estats, de cop, van saber aturar la maquinària capitalista. Tot es va aturar i el món no es va enfonsar. Van saber engegar ajuts i subvencions per a les feines i per als lloguers que permeteren a molta gent arreu del món ric a superar la tragèdia. Eren temps en què tothom optava per fer canvis en el futur, quan es tornés a la normalitat. En aquest sentit, va ser un moment greu que va fomentar l’optimisme i la reflexió encara que, de moment, no sembla haver quallat en gran cosa.

La pandèmia de la covid va ser com mirar-nos al mirall, examinar-nos de cap a peus, amb temps i tranquil·litat, i observar atentament, també, tots els nostres fantasmes. En aquell moment, molta gent va creure possible i urgent de fer canvis en el sistema. Per les xarxes corrien comentaris optimistes, com ara “la Terra es guareix”, i falsos, com ara “els dofins neden pels canals de Venècia”. La veritat és que algunes espècies animals es van començar a recuperar, la vegetació malmesa també i els dofins no van arribar a competir amb les góndoles, però sí que van visitar alguns ports de la Mediterrània que abans defugien. Hi va haver tot un corrent que anhelava un món nou. Per tant, el canvi sistèmic era possible, i ho és.

Al llarg del relat hi ha reverberacions d’idees de molta gent que dialoga entre si i interactua segons avança el guió de qüestions i conclusions que Tim Jackson va exposant mentre evoluciona en la seva reflexió multidireccional. “De tant en tant, resulta que una idea és encertada, vàlida i meravellosa” (Carl Sagan, 1996), “Hem vingut per fer-vos saber que el canvi climàtic s’acosta, tant si us agrada com si no. El veritable poder és del poble” (Greta Thunberg, 2018), “Si tens un camí per on anar, tens poder” (Thich Nhat Hanh, 2007), “Que prou és prou, és saber prou” (Laozi, 500 aC).

Un gran polític pioner: Robert F. Kennedy

Per mi ha estat una sorpresa descobrir que Robert F. Kennedy, quan va decidir de presentar-se a les eleccions presidencials americanes del 1968, va fer un seguit de discursos molt avançats i radicals respecte de la mala evolució del capitalisme i la necessitat imperiosa de reajustar el sistema i protegir el medi i la natura. Per a eliminar les desigualtats socials i treballar pel benestar i el bé comú de tothom.

“De manera excessiva, i des de fa massa temps, aparentment hem renunciat a l’excel·lència personal i als valors comunitaris en nom de la mera acumulació de coses materials”, deia en un míting el març del 1968. Malauradament, no va arribar a posar en pràctica les seves idees. Fou assassinat a Los Angeles el 6 de juny de 1968. Han hagut de passar moltes dècades perquè uns pocs polítics (i no precisament de l’establishment, com ell) comencin a pensar i mirar d’actuar en aquesta línia.

En un dels primers mítings a la Universitat de Kansas, Kennedy sorprengué i entusiasmà el públic, en primer lloc, criticant la guerra del Vietnam. I, en segon lloc, posant en dubte un mite del capitalisme i el creixement: el producte interior brut (PIB), l’errònia i dictatorial mesura de la vida econòmica, política i social del planeta. Va fer unes declaracions extraordinàries que qüestionaven la consigna més sagrada del capitalisme: l’acumulació de riquesa sense aturador. Avui dia, cinquanta-quatre anys després, és gairebé impossible d’imaginar un polític important, i encara menys un candidat a la presidència dels EUA, defensant un programa com el seu.

Contra el PIB, Kennedy va proclamar: “Ho mesura tot, excepte el que fa que la vida valgui la pena.” L’estatística en què tenim dipositada tanta fe simplement compta les coses equivocades: inclou massa “coses dolentes” que fan baixar la nostra qualitat de vida i exclou massa “coses bones” que realment són fonamentals. “No mesura el nostre enginy, ni el nostre coratge, ni la nostra saviesa, ni el que hem après, ni la nostra compassió, ni la devoció al nostre país.”

Incloc una cita llarga que em sembla important per a copsar la radicalitat innovadora del seu discurs i les seves intencions: “I encara que per error inclogui coses que ens beneficien a tots plegats, hi ha nombrosos aspectes de les nostres vides que simplement desapareixen del recompte. Les desigualtats socials. Les contribucions de la gent que no cobra. El treball de les persones que tenen cura dels més joves i els més grans de casa. Fracassa a l’hora de mesurar la salut dels nostres fills, la qualitat de la seva educació, el gaudi dels jocs. Es deixa la bellesa de la nostra poesia […], la intel·ligència del nostre debat públic […], la integritat dels nostres càrrecs públics.”

Ho va dir Robert F. Kennedy fa més de mig segle. El van assassinar i, entre més polítiques que hauria volgut impulsar, com ara la fi de la guerra del Vietnam, van sepultar amb ell aquestes idees innovadores i necessàries. Avui encara no les subscriuria en públic ningú del seu nivell. Què ha passat, fins avui? Què li feia pensar això? Per què ja hi havia indicis de l’error del creixement capitalista i per què no s’ha fet absolutament res en més de mig segle? Per què el PIB encara és en els altars dels polítics, els economistes, els bancs i la immensa majoria de la gent?

Un mite que domina la vida i la posa en perill de mort

Tim Jackson ressegueix la història del pensament de la cultura i de l’economia per saber com hem arribat fins al caire de l’abisme, sense que cap dels grans poders que hi ha al món no fes res per a impedir-ho. Si no més aviat al contrari, han instigat i afavorit el creixement desmesurat, siguin quines siguin les seves nefastes conseqüències. És un mite capitalista erroni que ha arrelat en les conviccions ètiques i culturals de molta gent, durant dècades. Fins a arribar a la crisi del 2008 i els anys posteriors de retallades i austeritat, que han posat en perill les vides de milions de persones i el futur del planeta. Tal com es va constatar amb la pandèmia. Un mite que domina la vida i la posa perill de mort.

Al llarg de l’assaig, descobrim els orígens del capitalisme i la seva evolució. I les valuoses crítiques que ha tingut, sempre ignorades. Estableix paral·lelismes interessants, per exemple, entre budisme i capitalisme, que parteixen d’un supòsit comú –la vida és patiment–, però evolucionen per camins totalment oposats. Estudia què ha anat matant el capitalisme i per què. Ens parla d’una nova narrativa econòmica, del valor fonamental de la feina que el capitalisme ha denigrat, de la desobediència civil, de la naturalesa i la prosperitat, de l’amor i l’entropia, del poder i les seves deformacions, del “càlcul” de la felicitat, dels límits, la prudència, l’equilibri i, sobretot, de l’esperança, citant uns versos d’Emily Dickinson del 1861: “‘Esperança’ és la cosa amb plomes / que s’ha enfilat a l’ànima / i canta la melodia sense les paraules / i no s’atura mai.”

Amb cinquanta pàgines de notes i referències bibliogràfiques, rigorosament impecable, el professor Tom Jackson demostra la fi del capitalisme basat en el mite del creixement, alhora que obre portes i finestres per atrevir-nos a construir les bases d’un futur més digne, just i saludable. Més no és millor, aquest ha estat el gran error del capitalisme, que ha trastocat el principi de l’equilibri en la salut humana, ha sobreestimulat el consumisme i la producció material, en contra de la naturalesa i la vida humana. Uns eixos d’actuació erronis que han tergiversat el valor del treball, han convertit el concepte d’inversió pel futur en un casino distòpic i han privilegiat el capital i els seus beneficis per damunt dels mitjans de subsistència de la gent normal.

La crisi del coronavirus va revelar que els governs sí que poden intervenir en la salut de la societat, una veritat que el capitalisme havia negat durant molt de temps. Jackson subratlla molt aquesta idea. En les ruïnes del capitalisme, doncs, per ell, hi ha les llavors d’una renovació radical i urgent. “Que prou és prou, és saber prou”, va dir el filòsof xinès Laozi fa dos mil cinc-cents anys. El gran error històric del capitalisme ha estat no entendre-ho. Tornar al camí per saber-ho és el nostre gran desafiament actual i la lliçó bàsica d’aquest llibre, conclou Tim Jackson.