06.11.2024 - 10:02
|
Actualització: 06.11.2024 - 12:50
El 20 de gener vinent, Donald Trump tornarà a la presidència dels Estats Units. El candidat del Partit Republicà s’ha imposat a la vice-presidenta Kamala Harris, candidata del Partit Demòcrata, amb un marge encara més folgat que no s’esperava. El mapa electoral s’assembla força al de l’any 2016. Trump ha recuperat els estats de l’anomenat “cinturó de l’òxid” que simbolitzaren llavors la derrota de Hillary Clinton i la desfeta de la línia de flotació demòcrata. El president Joe Biden en va recuperar tres de decisius: Michigan, Wisconsin i Pensilvània. Harris els ha tornat a perdre. Trump també ha recuperat Geòrgia i sembla encarrilat a guanyar a Arizona. És possible que l’escrutini en alguns estats encara trigui dies a completar-se, però tot sembla dat i beneït. Segons les projeccions, Trump serà el primer candidat republicà a imposar-se en vot electoral i vot popular d’ençà del 2004.
En un discurs una mica caòtic, Trump s’ha vantat d’haver ordit “el moviment polític més gran de tots els temps” i d’haver “superat obstacles que ningú no es pensava” que podrien superar. “Hem fet història. Ara ve l’edat d’or d’Amèrica”, ha promès. El seu principal aliat, Elon Musk, l’home més ric del món, que s’ha lliurat a la campanya amb entusiasme i teories de la conspiració, ha piulat: “El poble d’Amèrica ha donat a Donald Trump un mandat clar i cristal·lí per al canvi, aquesta nit.” Com que guanya Trump, els rumors de frau electoral s’han evaporat. El recompte encara no ha acabat, però tothom ja tracta Trump de guanyador. L’equip de Kamala Harris ha comunicat que la vice-presidenta no farà cap discurs fins demà, i riuades d’assistents al seu acte ja se n’han anat cap a casa. L’euro i la lliura han caigut, atemorits d’una nova guerra comercial, i el bitcoin s’ha enfilat.
Els dies vinents seran terreny adobat per a la ucronia. Què hauria passat si Biden hagués plegat abans i els demòcrates haguessin pogut fer unes primàries com Déu mana? O bé Harris hauria tingut més temps per a fer campanya, o bé un altre candidat amb més opcions de guanyar –Harris és una de les vice-presidentes més impopulars de la història– hauria tingut una oportunitat. Què hauria passat si els senadors republicans que van absoldre Trump després de l’assalt al Capitoli, el 6 de gener de 2020, no ho haguessin fet? Aquell impeachment el podria haver inhabilitat per tornar-se a presentar. Tanmateix, hi ha molt poc d’atzar en la victòria de Harris. El miratge va ser la victòria de Biden, apuntalada pel drama de la covid: Harris ha repetit la campanya de Hillary Clinton, més obcecada pel tacticisme electoralista que no per una narrativa propositiva, i a la recerca d’unes velles nocions del consens i el sentit comú que ja fa vuit anys que es van esquinçar.
Les enquestes ja donaven pistes. Els votants deien que votarien sobretot en funció de l’economia, i el record del primer mandat de Trump els era més dolç, perquè la inflació ha augmentat durant la presidència de Biden. En canvi, segons els sondatges a peu d’urna, el suport de les dones a Harris –d’un 54%– no ha estat tan excepcional com s’esperava. Harris ha perdut entre els homes blancs i els d’ascendència hispanoamericana, s’ha endut un revés importantíssim a les zones rurals, on l’hegemonia trumpista ja és consolidada, i Trump ha aconseguit d’escurçar-li la distància en moltes ciutats. El marge de la victòria de Harris a Nova York, per exemple, és el més estret per a un demòcrata d’ençà del 1988. A la vice-presidenta també l’ha perjudicada la permissivitat amb la matança del govern israelià a Gaza. Li ha costat, en part, l’estat de Michigan. Un exemple il·lustratiu és la ciutat de Deaborn, amb molta població d’origen àrab: Biden hi va guanyar per més d’un 70%, Harris hi ha perdut amb un 28%, seguida pel 22% de la candidata del Partit Verd, Jill Stein.
Harris s’ha conformat amb una campanya voluntariosa per a frenar el segon adveniment de Donald Trump i no se n’ha sortit. Ella i el seu partit han repetit una vegada i una altra que Trump actuaria com un dictador i que els Estats Units no volien tornar enrere. Mentrestant, Trump ha basat la campanya en les promeses de millorar l’economia, apujar els aranzels per als xinesos, fer una deportació en massa d’immigrants, endurir la política de fronteres i aturar la participació nord-americana en guerres d’altres països –cosa que, probablement, tindrà com a conseqüència el final del suport a Ucraïna. Una volta domesticat i parasitat el Partit Republicà, la campanya de Trump ha pogut escriure l’hagiografia del seu candidat, encara més èpica després de l’intent d’assassinat de l’estiu, mentre la nova fornada d’ideòlegs ultraconservadors prenien del tot el relleu en la construcció del relat polític.
Al capdavant d’aquest relat hi haurà el flamant vice-president J. D. Vance, fins ara senador per Ohio. Vance és l’autor de les memòries Una família americana (Ara Llibres), el llibre de capçalera per a entendre la victòria de Trump, que traduïa la ràbia i la desorientació dels treballadors –sobretot de les zones rurals– desposseïts per la globalització i la desindustrialització. Vance, protegit pel multimilionari de Silicon Valley Peter Thiel i amic del fill gran de Trump, Donald Jr., articula amb molta traça i un punt més de complexitat ideològica –mal que plena de populisme– allò que en el nou president electe són insults i retòrica emocional inflamable. Vance sosté que només l’exèrcit, la fe, les armes, la feina i la família poden salvar els nord-americans de la decadència en què l’elit de Washington, alienada en la seva opulència, ha empès la classe treballadora. L’evolució del seu personatge serà important, els quatre anys que vénen: no tan sols per com caigué el seu antecessor, Mike Pence, sinó perquè Trump no es podrà presentar el 2028 i Vance serà vist com un dels seus successors més probables.
L’altra victòria crucial per als republicans és la majoria absoluta al senat, que aquests darrers quatre anys ha estat controlat pels demòcrates. Els aliats de Trump han arrabassat un senador per Ohio i un altre per Virgínia de l’Oest als demòcrates, i semblen en disposició de fer-ho també a Wisconsin i Pensilvània. Aquesta majoria és clau perquè Trump pugui aprovar la majoria de lleis i nomenar amb comoditat tots els membres de la seva administració. Els dos mesos i mig vinents, un equip dirigit per Robert Kennedy Jr. –nebot del president assassinat– i l’ex-representant Tulsi Gabbard, dos ex-demòcrates, gestionarà la transició. En sabem poc, del govern que Trump pot articular; de moment, ha promès un càrrec a Musk perquè s’encarregui d’una reforma de l’administració que la faci més eficaç. La deserció entre els qui acompanyaren Trump durant el primer mandat ha estat tan sistemàtica que la renovació de cares serà probablement completa.
Entrem en territori desconegut, perquè aquest mandat no tindrà res a veure amb el primer. Aleshores Trump no controlava el Partit Republicà com el controla ara, i havia de governar el país en coalició amb uns socis més moderats que, dins els engranatges de l’administració, miraven de contrarestar-lo. Després, molts han explicat que l’havien de frenar constantment. A més a més, la sentència que el Tribunal Suprem dels Estats Units va emetre al juliol, a banda de concedir-li la immunitat per la majoria de delictes de què acusaven Trump, donava un marge de maniobra al president sense precedents. El tribunal ja és ple de jutges afins a Trump que ja han complert la seva primera missió: derogar la protecció universal de l’avortament. Ara sembla probable que emparin Trump en tot allò que faci: “Un ex-president té dret d’immunitat absoluta per les accions que caiguin de manera conclusiva en la seva autoritat constitucional”, deia la seva resolució.
Trump se sent alliberat i té un entorn molt més radical. El general John Kelly, que en fou cap de gabinet entre el 2017 i el 2019, va dir en una entrevista a The New York Times que encaixava en la definició de feixista: hiperlideratge autoritari, persecució dels rivals polítics, deshumanització d’un enemic exterior, voluntat de defenestrar els funcionaris que en discrepen, invalidació dels mecanismes de contrapoder i incitació a la violència. Tot allò que tenia de sorprenent i de curiosa la victòria de Trump l’any 2016 ara ho té tan sols de fosc.
