La victòria de Puigdemont contra Espanya a l’ONU hauria pogut ser un terratrèmol

El president Carles Puigdemont ha aconseguit una victòria important contra l’estat espanyol a les Nacions Unides. Ha aconseguit que el Comitè de Drets Humans de l’ONU li doni la raó en relació amb la denúncia de la violació dels seus drets polítics quan l’estiu del 2018 el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena va ordenar que li fos suspensa la condició de diputat del Parlament de Catalunya. És un cop important contra el funcionament de l’estat de dret a Espanya, perquè la resolució del comitè desactiva l’argument nuclear que va servir per a construir tota la persecució judicial contra els exiliats i contra els presoners polítics, nega clarament que s’instigués a cap mena de violència la tardor del 2017 i deixa clar que la justícia espanyola va abusar del dret per a liquidar políticament Puigdemont. Però la resolució deixa un cert regust amarg, perquè el comitè no ha anat tan lluny com pretenia el president amb la denúncia del boicot a la seva investidura; si hagués anat més lluny, el cop d’avui, dur i contundent, hauria pogut ser un gran terratrèmol.

La demanda Puigdemont contra Espanya fou presentada inicialment, el març del 2018, per Neus Torbisco-Casals, Nico Krisch i Ben Emmerson, després del vet de l’estat espanyol a la investidura de Puigdemont com a president de la Generalitat, malgrat disposar de la majoria parlamentària. Era molt ambiciosa, perquè volia portar el Comitè de Drets Humans de l’ONU a pronunciar-se sobre uns afers polítics en què difícilment acostuma a entrar. No tan sols denunciaven la vulneració del dret de participació política de Puigdemont, sinó també el d’associar-se “amb uns altres polítics i partits polítics secessionistes en la cerca d’un objectiu comú d’aconseguir la independència de Catalunya respecte d’Espanya”, i el de “la llibertat d’expressió política i pacífica en suport de la causa de la independència de Catalunya”.

Hi havia una voluntat explícita de fer que el comitè es pronunciés sobre la legitimitat de la demanda d’autodeterminació arran de la violació de drets de Puigdemont. L’estat espanyol va entendre de seguida el risc d’aquell moviment, perquè una resolució que digués això, i que digués explícitament que Puigdemont hauria hagut de ser investit, tot plegat, podia causar un terrabastall. Però en aquesta mena de procediments, els advocats de l’estat són gats vells i saben que, d’entrada, la seva principal arma és l’estratègia dilatòria, allargar tant com sigui possible la causa, amb la presentació de múltiples observacions i al·legacions, exhaurint terminis, etc., per intentar que finalment la demanda perdi sentit, que quedi obsoleta, sense objecte, que sigui inadmissible.

El fangar de l’estat espanyol

I això va fer, embolicar la troca, fins i tot tergiversant el contingut de la sentència del Tribunal de Slesvig-Holstein que l’estiu d’aquell any 2018 havia refusat d’extradir Puigdemont per rebel·lió, amb l’argument primordial que el president va procurar en tot moment que el referèndum i totes les mobilitzacions tinguessin un caràcter pacífic, com va ser. Doncs bé, l’estat espanyol va arribar a afirmar a l’ONU: “El tribunal que havia de decidir sobre l’ordre europea de detenció va reconèixer que la violència que hi havia hagut el dia del referèndum podia atribuir-se a l’autor [de la demanda, Carles Puigdemont], com a iniciador i promotor del referèndum.” I això, ras i curt, era fals.

El comitè de l’ONU, de fet, invoca la sentència, d’acord amb els arguments aportats per la defensa de Puigdemont, per afirmar tot el contrari: “El Comitè pren nota que [Puigdemont] va instar la ciutadania a mantenir-se estrictament pacífica i recorda que ‘hi ha una presumpció en favor de considerar que les reunions són pacífiques’ i que ‘els actes de violència aïllats d’alguns participants no s’haurien d’atribuir a altri, als organitzadors o a la reunió com a tal.”

La qualificació dels fets del Primer d’Octubre que fan els membres del comitè, gairebé per unanimitat, és molt semblant a la que van fer en la resolució de final de l’agost de l’any passat, en què condemnaven, també, l’estat espanyol, per haver violat els drets de participació política d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull pel mateix motiu, per haver-los suspès com a diputats de manera injustificable, amb un processament per rebel·lió per uns fets que no eren violents i mantenint-los empresonats. És l’estirada d’orelles més forta que ha rebut l’estat espanyol per la repressió contra els membres del govern del Primer d’Octubre. L’ONU va donar cent vuitanta dies a Espanya perquè comuniqués quines mesures prendria perquè no es tornés a repetir una situació de violació dels drets polítics com aquella, i no va dir res.

Vet aquí l’actitud espanyola: enfangar el procediment tant com sigui possible, mirant d’impedir que el comitè entri en el fons de la qüestió i s’hi pronunciï, i, després, no fer cabal de la condemna, fer els ulls grossos, per més que aquests dictàmens són de compliment obligat pel Regne d’Espanya com a signant, d’ençà del 1977, del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. Per això l’admissió de la demanda per part del comitè ja ha estat una primera victòria del Puigdemont, tal com deia l’advocat Josep Costa ahir en La tertúlia proscrita.

La part desestimada

Però ha calgut esperar cinc anys llargs perquè hi hagués un pronunciament. I la part inicial de la demanda ha estat desestimada. El comitè no veu que hi hagués una violació dels drets de Puigdemont en l’impediment d’investir-lo a distància el gener del 2018. El Comitè diu que “pren nota” de l’argument del president segons el qual “el retorn a l’estat hauria derivat inevitablement en el seu empresonament preventiu i que l’única manera de prevenir la violació dels seus drets era romandre fora del territori de l’estat”, però diu que no veu prou fonamentats els arguments pels quals en aquest cas li fossin vulnerats els drets polítics. Perquè considera que no es pot dir que hi hagi “un dret del retorn” per exercir uns determinats drets polítics, que el requisit de la “presència física cerca de protegir els drets polítics d’uns altres parlamentaris i, indirectament, els del seu electorat i que, tot i estar exiliat (“eludit de la justícia”, escriuen), “va poder exercir el seu dret de vot com a parlamentari per delegació fins al moment que fou suspès del seu càrrec”.

I quan el suspenen en el càrrec és quan afirmen que hi va haver violació dels seus drets polítics, aleshores sí, perquè no es podia justificar de cap manera objectiva, diu el comitè. I en relació amb això convé de recordar que fou Llarena qui va ordenar la suspensió de Puigdemont i dels presos polítics com a diputats l’estiu del 2018, en una maniobra sense precedents que rebregava el dret en cerca de la mort política dels màxims representants del govern de l’1-O. Però el jutge ho va fer de manera que fos el Parlament de Catalunya qui ho executés, i finalment el parlament s’hi va doblegar. Semblava evident que l’ordre de Llarena a un òrgan legislatiu com el parlament i la suspensió de diputats electes en aquelles condicions eren un abús del magistrat.

Tant Junts com ERC es van esbatussar al parlament sobre com calia entomar aquella ingerència de Llarena, i de primer van aprovar una declaració pública que deia que no estaven pas suspesos, una declaració que va ser paper mullat quan, uns quants dies més tard, els lletrats del parlament van fer un informe que avalava la maniobra de Llarena, ni la posava en dubte, i deia que si no designaven un substitut, tal com suggeria el magistrat, el seu vot es podria impugnar. Els diputats de Junts van insistir a continuar delegant el vot, però la mesa, que presidia Roger Torrent, s’hi va negar, tenint en compte l’informe dels lletrats i les conseqüències judicials que hauria pogut tenir per a ells si l’acceptaven. Lletrats i diputats, membres de la mesa, president del parlament, van acceptar la ingerència de Llarena que ara les Nacions Unides han dit que era il·legal, tant en el cas de Puigdemont com en el dels presoners polítics.

La carta de la immunitat, aviat

És una de les virtuts d’aquesta resolució, que ho posa de manifest. És ben improbable que l’estat espanyol comuniqui al comitè cap mesura per a reparar la violació de drets que ha comès contra Puigdemont passats els preceptius cent vuitanta dies. Ja hi ha precedents d’incompliment. Aquest dictamen arriba poc temps abans d’una altra decisió important sobre Puigdemont que prendrà el Tribunal General de la UE, a Luxemburg, segurament abans de l’estiu. Serà la sentència sobre la immunitat del president, de Toni Comín i de Clara Ponsatí com a eurodiputats, sobre si el suplicatori amb què els fou retirada (ara tenen la immunitat restablerta cautelarment) va ser irregular, i sobre quin és l’abast d’aquesta immunitat, si els protegeix efectivament també dins l’estat espanyol. Costa no pensar què hauria pogut passar si el president hagués disposat d’una resolució de l’ONU que digués que havia d’haver estat investit, justament ara, quan una sentència de Luxemburg podria donar més seguretat jurídica sobre un possible retorn.

La carta de l’ONU de Puigdemont no és tan potent com hauria pogut ser, tot i que pot tenir força en el marc del gran litigi en instàncies internacionals, en múltiples demandes, que l’exili i que també els ex-presoners tenen obert contra l’estat espanyol i que continua pendent. Perquè encara s’ha de resoldre el dret del retorn dels exiliats, la immunitat dels europarlamentaris i la impugnació del judici contra el procés, de tota la causa judicial contra el Primer d’Octubre.