La victòria del pla Urkullu

Fins fa poc, Junts havia exigit sovint a Esquerra que es coordinessin a Madrid. Els republicans van fer sempre l’orni. En tenien una altra, d’aliança: amb Bildu. Els únics moments en què Pedro Sánchez va trontollar, la legislatura anterior, els van provocar plegats republicans i abertzales: vetant la reforma de la llei mordassa i refusant la reforma laboral, que es va salvar per un vot erroni. D’ençà d’aquest estiu, ha estat Esquerra qui ha demanat a Junts de coordinar-se. El president Pere Aragonès va proposar un front comú. Però bon punt Junts ha tingut el poder de decantar la balança, s’ha oblidat de com n’era, d’important, la unitat d’acció, i ha quadrat el trencaclosques per una altra banda. Ahir, Junts i el PNB van acordar “un futur de col·laboració” al congrés espanyol i es van fotografiar somrients. No hi ha pista més clara sobre el rumb de Junts: la missió jeltzale a Catalunya ha estat, aquests darrers anys, retornar el president Carles Puigdemont a la normalitat autonòmica.

A les seves memòries, Puigdemont hi explica un sopar amb el president del PNB, Andoni Ortuzar, el 8 d’octubre de 2017, dos dies abans de suspendre la declaració. Ortuzar li demana que renunciï explícitament a la independència perquè, si no, Madrid no s’avindrà a negociar res. “Això no penso fer-ho”, respon el president. Ortuzar vol que s’ajorni el ple del dia 10 i Puigdemont s’hi nega, però al cap d’una estona té una idea, que és el que acaba passant: “En tot cas, podria fer el ple i ajornar la declaració uns dies.” Més tard, ell mateix reflexiona: “Entenc que el PNB hi ha posat molt bona voluntat, i que té ganes que arribem a acords. Però no em demanen pas que desacceleri; el que em demanen és que em rendeixi, i això no ho podem fer”, diu. Pàgina 519. Fa dos mesos, Ortuzar va visitar Puigdemont a Waterloo per primera vegada d’ençà del 2017. Escenificava una mena de promesa: si investiu Sánchez, ens podreu tornar a abraçar del tot.

Però qui s’endú la majoria de referències basques a les memòries presidencials és Iñigo Urkullu, que fa de mitjancer entre Puigdemont i Mariano Rajoy. La seva proposta, vista amb perspectiva, és pionera. Un període de distensió sense mesures unilaterals. Una taula de diàleg amb tres membres del govern espanyol i tres de la Generalitat. I un acord sobre un marc de negociació política entre tots dos governs. Urkullu diu a Puigdemont que creu que pot fer que Rajoy s’hi avingui, però que a canvi no hi pot haver declaració d’independència el dia 10. El president se’l creu. L’endemà, és clar, Rajoy anuncia igualment que aplicarà l’article 155 si el govern no rectifica. Puigdemont, a palau, “no s’ho pot creure”. “No hi havia cap voluntat de diàleg. No hi ha estat en cap moment. Els bisbes, Urkullu, Moragas… Només volien fer-nos aturar. Però a canvi de res”, diu. Hi torna a creure el 22 d’octubre, quan Urkullu li diu que no hi haurà 155 si convoca eleccions. I torna a ser mentida.

La decepció de Puigdemont encara va créixer més, perquè va considerar que el testimoni d’Urkullu davant Manuel Marchena perjudicava les defenses i ometia “una part del relat”. Però el vent sembla que s’ha endut tots els desenganys. No tan sols Junts ha tornat a abraçar el PNB: sis anys després, el president basc sembla un guionista visionari, l’autor de la narrativa amb què ara s’ha vestit l’acord de Puigdemont amb el PSOE. El 27 d’octubre, dia de la declaració, en un darrer intent de salvar els mobles, Urkullu adreça un correu a Rajoy que reenvia a Puigdemont i que conté les línies mestres del consens polític actual. Diu així: “Acordar no és claudicar, és un exercici de respecte recíproc i de responsabilitat compartida.” I conclou: “Que s’enforteixi la democràcia com a base per a la convivència. Som a temps d’obrir una oportunitat legal i democràtica a la distensió i al diàleg.”

La paraula “futur” és recurrent al lèxic del PNB. Ara han pactat un “futur de coordinació”. En una de les seves cartes de l’octubre, Urkullu diu a Puigdemont que li agradaria, “si fos possible, ajudar a construir un futur compartit entre Catalunya i Euskadi”. Al futur mitjà dels bascos no hi ha cap independència, sinó unes eleccions autonòmiques. Segons els sondatges, Bildu podria atrapar el PNB per primera vegada. Tant a les eleccions municipals de maig com a les espanyoles de juliol, la diferència va ser molt estreta. L’equip d’Ortuzar té por. Avui, el diari El Correo ha avançat que Urkullu no repetirà de candidat, després de tres mandats. De la mateixa manera que el PSOE no pot pacificar Catalunya sense que Madrid s’inflami, el PNB i el món convergent s’han adonat que difícilment poden obrir la capsa dels trons nacionals sense que Bildu i Esquerra amenacin de destronar-los. Per sobreviure en la renúncia, també Urkullu va donar la clau a Puigdemont: “La frustració forma part del camí d’un poble amb consciència nacional i voluntat de decidir el seu futur.”

El comptador a zero 

La visita d’Andoni Ortuzar al president Puigdemont va ser a mitjan setembre, just quan el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, rondava el PNB perquè votés a favor de la seva investidura. Unes setmanes abans, el vice-secretari institucional dels populars, Esteban González Pons, va dir que Junts era “un partit la tradició i la legalitat del qual no es qüestionen”. Hi ha votants de Míriam Nogueras que tal volta ho troben un crit d’auxili, desfasat, impossible. Aquesta setmana, el president Artur Mas, en una entrevista a Televisió Espanyola, ha suggerit clarament que Junts podria negociar un dia amb Feijóo. “Un dels principals beneficiaris de l’amnistia serà Feijóo. Perquè si un dia arriba a la presidència del govern i necessita parlar amb algú, millor que l’amnistia ja estigui feta i aprovada”, va dir. I l’ha esperonat a reaccionar en conseqüència: “Això no casa amb aquesta gesticulació tan brutal que veiem aquests últims dies.” Com si fos un avís: “El meu espai polític està disposat a parlar amb tu, però t’has de relaxar.” És el mateix Mas que ha dit que l’amnistia serviria “per a aparcar el conflicte i posar el comptador a zero”.