Una victòria parcial del Polisario

Ja era hora que el Front Polisario rebés una bona notícia, perquè certament és una bona notícia, molt bona, tenint en compte la precària situació en què es troba el poble saharià. I la notícia ha arribat d’Europa en aquest poble dividit en tres parts: al-Aaiun, ocupat, els campaments de Tindouf i l’exili. Aquesta setmana, el Tribunal General de la Unió Europea ha dictat una resolució en favor del Polisario, en què deixa ben clar, per a qui vulgui entendre-ho, que cal revocar l’acord signat pel grup comunitari de la Unió Europea i el Marroc que permet la pesca lliure en les aigües del Sàhara, com si aquestes aigües fossin propietat del Marroc. El motiu? Que els voltors marins que van signar el pacte no van tenir en compte l’opinió dels saharians, perquè sabien perfectament que el Front Polisario no l’acceptaria mai.

És sabut que els saharians que volen que el Sàhara sigui un territori lliure foren molt crítics amb aquest acord colonial. Precisament això va fer Espanya quan el signà: transferir al Marroc una colònia que havia estat a les seves mans, incloent-hi tota la riquesa marítima i terrestre. Si algú té cap dubte sobre la conducta d’Espanya, que llegeixi la declaració que el ministre d’Afers Estrangers marroquí, Nasser Burita, i l’alt diplomàtic de la Unió Europea i socialista espanyol, Josep Borrell, han publicat conjuntament sense tornar-se vermells, ni poc ni gaire. Són conscients que la resolució del tribunal europeu no és plenament executiva i, per tant, aquests depredadors –que encara tenen permís per a pescar fins que la decisió no sigui definitiva– han declarat sense manies que continuaran pescant en aigües d’altri.

L’abast de la decisió del tribunal encara s’ha d’aclarir, com també el dubte de la decisió d’atorgar al Front Polisario una posició diplomàtica ferma. Sigui com sigui, els qui sempre han estat oblidats per la diplomàcia internacional han pres alè, perquè és al Marroc que perjudica la resolució, si és que perjudica ningú. El poble saharià no pot vèncer el Marroc per la força; la diplomàcia i la solidaritat internacional són les úniques eines que li queden.