Victòria judicial històrica dels ogoni contra Shell

Finalment, després de tretze anys de batalla judicial, un tribunal neerlandès ha dictat una sentència històrica: Shell Petroleum Development Company (SPDC), filial nigeriana de la multinacional anglo-neerlandesa Shell, és la responsable de la contaminació causada pels vessaments de petroli dels anys 2006 i 2007 a les terres de tres agricultors ogoni al delta del Níger, i està condemnada a indemnitzar-los.

El delta del Níger és una de les zones més riques del planeta en petroli i de les més contaminades. Es tracta d’una sentència històrica: per primera vegada la multinacional és considerada responsable de les accions d’una filial estrangera. Potser comença una nova era contra la impunitat internacional de Shell i les multinacionals extractives que hauran de fer-se responsables legalment de les conseqüències de les seves accions arreu del món.

Reacció del poble ogoni al delta del Níger

VilaWeb fa molts anys que segueix la lluita dels pobles del delta del Níger. Em poso en contacte amb un dels amics d’aquella regió del sud de Nigèria, el líder i activista ogoni Celestine AkpoBari, que ja vam entrevistar fa deu anys aquí.

—Quina importància té aquesta sentència judicial per als ogoni? Quina ha estat la reacció de la gent?
—Aquesta sentència judicial és una validació del nostre crit i de la nostra campanya de fa molts anys denunciant que Shell va destruir el nostre medi donat per Déu, que ens va contaminar rius i rierols amb cru i va matar gent en fer-ho. La nostra gent és feliç i per una vegada ho celebra. Tot i això, la sentència no ens retornarà ni tots els grans ogoni que van morir a causa del negoci brut de Shell, de la tàctica de dividir i governar, ni la possibilitat de fer controls rutinaris a les seves instal·lacions que embruten tot Ogoniland.

—Després de tretze anys de lluita judicial, és una sentència justa o s’hauria de millorar?
—Una de les tàctiques brutes de Shell és fer tot allò que poden per endarrerir la justícia, sol·licitant llargs ajornaments amb l’esperança que els pobres demandants es cansaran o moriran tot esperant el judici. En aquest cas particular, dos dels demandants inicials van morir i els seus fills se’n van fer càrrec. Crec que s’hauria de millorar.

—És el començament del final de la impunitat de Shell?
—I tant! Aquest és el començament del seu final, tal com va predir el nostre heroi Kenule Beeson Saro-Wiwa. Ben aviat hi haurà diversos casos judicials més contra Shell. El 12 de febrer va arribar al Tribunal Suprem de Londres el cas de Shell contra Edere Godwin Bebe Okpabi, el cap dels ogale d’Eleme. Més comunitats es preparen per a demandar la companyia.

—El mal que Shell ha causat als ogoni és molt greu. Ho vaig poder veure fa deu anys. Com descriuríeu aquests danys a la gent que no ha estat mai al delta del Níger?
—El mal causat per Shell a Ogoniland és devastador i pervers. Si estudieu l’informe del Programa de les Nacions Unides pel Medi (UNEP) sobre Ogoniland, veureu el desastre. És increïble. Algunes de les conclusions principals d’aquest informe són molt clares. La contaminació és generalitzada a les terres ogoni. La majoria de la gent d’aquí ha estat exposada a la contaminació crònica per petroli de cap a cap de la seva vida. Les aigües superficials dels rierols d’Ogoniland tenen hidrocarburs. La contaminació per hidrocarburs ha arribat a les aigües subterrànies a quaranta-un llocs i en un es va trobar que l’aigua subterrània per a nodrir els pous locals tenia una capa de petroli de vuit centímetres. Els sòls es contaminen amb hidrocarburs fins a una profunditat de cinc metres a quaranta-nou llocs observats. Les àrees de pesca estan destruïdes. El benzè, conegut cancerigen, es troba a l’aigua potable a un nivell 900 vegades per sobre els estàndards de l’OMS. El benzè també es troba en algunes mostres d’aire. Els hidrocarburs en l’aigua són a nivells 1.000 vegades superiors a l’estàndard de potabilitat de Nigèria. Shell no ha complert els requisits mínims de les directrius i normes ambientals per a les indústries de petroli a Nigèria (EGASPIN). Shell tampoc no compleix els requisits mínims de la companyia.

—En aquests tretze anys, ha canviat d’alguna manera l’actitud de les companyies petrolieres, especialment de Shell?
—No, la companyia i els seus aliats no han canviat gens; si de cas, han empitjorat.

—La repressió, la salut humana i la devastació ambiental són avui com fa tretze anys?
—Ara les coses són pitjors. La impunitat augmenta cada dia. L’empresa i les seves filials tan sols pensen en els beneficis, els beneficis i els beneficis.

—Què hauria de passar en el futur pel bé del vostre poble?
—En el futur lluitarem contra una llei odiosa, la llei d’ús de la terra (land use act), darrere la qual s’amaga el govern federal de Nigèria per robar terres que pertanyen als indígenes. Lluitarem per recuperar el bus commemoratiu Ken Saro-Wiwa Memorial. Una obra d’art en honor seu que el govern nigerià ha confiscat. També demanarem el judici dels oficials militars que van cometre genocidi a Ogoniland i el judici de Shell per ecocidi.

—Quines són les vostres principals reivindicacions en aquest moment?
—Que Shell netegi el devastat delta del Níger i pagui una compensació adequada a la gent pobra i econòmicament desapoderada a qui han destruït els mitjans de subsistència.

Una victòria de David contra Goliat

Fa vint-i-cinc anys de l’assassinat de Ken Saro-Wiwa, el líder activista i escriptor ogoni que va dir: “Viure un dia a Nigèria és morir moltes vegades en un dia.” Aleshores els ogoni van aconseguir amb protestes pacífiques de mobilitzar l’opinió pública i les institucions internacionals per expulsar Shell de la seva terra. La reacció va ser la repressió, les execucions dels Ogoni Nine i un clima constant de terror. Hi ha rigorosos informes que qualifiquen de genocidi la repressió dels anys noranta a Ogoniland. Darrere l’exèrcit nigerià pot ser que hi hagués la companyia Shell.

Amnistia Internacional fa més de vint anys que investiga les activitats de Shell al delta del Níger i ha anat aplegant moltes proves que, fins i tot, relacionen la multinacional amb la repressió militar. Un altre important cas judicial prou avançat és per la complicitat de Shell a la detenció il·legal, reclusió i execució dels dirigents ogoni de la protesta pacífica als anys noranta. La demanda l’encapçalen Esther Niobel i tres vídues dels vuit executats amb Ken Saro-Wiwa, el 10 de novembre de 1995. Les demandants exigeixen una indemnització i una disculpa pública de la multinacional anglo-neerlandesa.

Una porta oberta contra la impunitat

El cas que ara s’ha resolt a l’Haia obre una porta legal per posar fi a la impunitat de les multinacionals extractives al delta del Níger. És un greu conflicte que succeeix des de fa mig segle d’esquena al món, malgrat la seva importància. En cinquanta anys, el delta del Níger ha experimentat un vessament anual equivalent al de l’Exxon Valdez a les costes d’Alaska el 1989. La devastació és tràgica i resta impune. Les grans multinacionals practiquen una doble moral. La justícia internacional ho permet, almenys fins ara. La desinformació és la seva aliada.

Segons la denúncia presentada el 2008 pels pagesos amb el suport de Friends of the Earth Nigèria (Amics de la Terra) el cru es va estendre per una extensió equivalent a seixanta camps de futbol. Va arruïnar el sistema de vida dels pagesos a causa de la contaminació de les terres de conreu i dels rius i els estanys d’on obtenien aigua potable i pesca. Segons que especifica la sentència, Shell va actuar il·legalment permetent que es produïssin les fuites i no netejant la zona contaminada.

La sentència culpa la filial nigeriana de Shell, de la qual formen part, al 50%, l’estat nigerià i l’empresa matriu als Països Baixos, i la condemna a indemnitzar els afectats. També exigeix a l’empresa matriu la instal·lació de sistemes de detecció per a evitar futurs vessaments de petroli. La decisió judicial pot ser impugnada davant el Tribunal Suprem neerlandès.

El cas posa en evidència, una vegada més, la necessitat d’instaurar una llei europea per jutjar l’acció de les grans empreses transnacionals a l’estranger.

L’eterna excusa dels sabotatges

La reacció de Shell a la decisió judicial ha seguit el manual habitual, donant les culpes als habitants del delta. “El sabotatge, el robatori de cru i el refinatge il·legal són un repte important al delta del Níger”, ha declarat la multinacional. Assegura que, per exemple, l’any 2019 el 95% dels vessaments van ser causats per “actes delictius” i que ells, independentment de la causa, han netejat i reparat els desperfectes.

El Tribunal especifica a la sentència que Shell no ha aportat proves de les acusacions de sabotatge més enllà del “dubte raonable” i, per tant, els accidents són deguts al mal manteniment i la deficiència de les instal·lacions.

L’or negre de la mort

L’any 2010, aprofitant un alto-el-foc entre l’exèrcit i els grups rebels, vaig recórrer durant unes setmanes el delta del Níger per fer una sèrie de reportatges publicats a VilaWeb i al suplement “Cultura/s” de La Vanguardia que, més tard, van concretar-se en el llibre L’Or negre de la mort (Empúries, 2011), publicat també en castellà i francès.

Vaig visitar Port Harcourt, Bodo, Bayelsa, Rumuekpe, Goi, Onelsa, Olibiri, Ueken, Teyork i molts altres indrets del preciós i devastat delta del Níger. Vaig entrevistar gent de les comunitats locals, ex-combatents, militants, activistes, professors universitaris, agricultors, dones pescadores, estudiants i víctimes de la repressió i de la devastació ecològica.

Tinc un record inesborrable de Goi, un dels pobles més afectats i gairebé destruït pel desastre dels vessaments. Em va impressionar. Si hi vaig anar va ser, precisament, perquè l’any anterior un jutge neerlandès havia admès a tràmit la querella judicial que, avui, finalment, ha donat la raó als agricultors ogoni per primera vegada a la història. Deu anys després de la meva estada, finalment, la gent de Goi serà indemnitzada. És una satisfacció haver contribuït modestament a informar i denunciar la devastació ecològica, humana i repressiva causada al delta del Níger per la indústria petroliera.

Aleshores, fa deu anys, vaig escriure:

Goi, poble fantasma

“A Goi es va produir un vessament immens l’any 2005 de l’oleoducte Trans-Níger. A més a més, el cru es va incendiar i va cremar arbres, manglars, cases i barques, i va intoxicar aigües i peixos. Shell va haver de treballar trenta-tres mesos per netejar la zona. Han passat cinc anys del desastre i els efectes encara són visibles. Goi és un poble fantasma, de terres negres i aigües mortes, que formen una escuma marró en tocar la riba, una massa fangosa, fosca, com greixosa, on encara queden clavats com restes fòssils trossos de troncs, restes d’arbres morts, carbonitzats. És un paisatge quiet, mort, espectral.

Els joves han abandonat aquest poble ferit de mort. ‘És la segona vegada que la gent fuig de Goi. La primera va ser fa molts anys, abans que jo nasqués’, em diu un home d’uns trenta anys que ha accedit a tornar al seu poble per acompanyar-me. La gent del poble va enterrar un home viu perquè havia fet gri-gri (bruixeria) per matar un germà seu. Després, la por els va impedir de viure-hi. ‘El que ha passat ara sembla una maledicció dels déus que ens han ruixat amb la merda del diable i les flames de l’infern. Però ho sabem molt bé. No és un gri-gri. És culpa de Shell, que preferiria d’exterminar-nos a tots i convertir tot el delta en un immens camp petrolier’.

Un vell esquelètic prepara la seva canoa per anar a pescar. Es mou sense esma. Sembla molt cansat. La fusta de la barca, construïda d’una peça, amb el tronc buit d’un arbre, és ennegrida per culpa de l’incendi. Sembla que encara s’hi respira un aire tòxic, com de petroli incandescent. Quan un raig de sol toca la superfície d’aquestes aigües estancades, s’hi veuen taques tornassolades, llefiscoses.

‘Encara que ho van netejar, sovint tornen a aparèixer taques a l’aigua, no sé si són restes que van quedar al fons i pugen a la superfície o greixos que es desprenen d’aquells manglars morts d’allà baix’, comenta el vell pescador, assenyalant l’horitzó amb un rem socarrimat. Les platgetes encara són negres, el petroli cala molt profund a la terra i encara que netegis la superfície, rebrota. ‘Ens hem quedat sense res. La pesca està fatal. Cada dia hem de remar més hores per trobar bancs de peixos. Sovint, quan els obrim el ventre, fan pudor de petroli. I les dones que pesquen gambes, crancs i crustacis han de caminar quilòmetres i quilòmetres per trobar-ne. Els joves es cansen i se’n van. Només quedem els vells, els que no podem anar enlloc. Aquesta merda ens ho ha empastifat tot, fins a la part més profunda de l’ànima’, afirma, clavant amb ràbia el rem en el fang negre, com si volgués rematar la terra d’una ganivetada.”

Les excuses de Shell

Aquells dies al delta del Níger, sobre el terreny, vaig poder comprovar que la discussió entre Shell i els activistes i associacions civils sobre l’origen dels vessaments era molt encesa. Hi havia una guerra política i, de vegades, violenta, per a donar a conèixer la veritat de què havia passat. Hi havia molta corrupció i guerra bruta, violència contra l’empresa i violència contra la gent instigada per l’empresa.

L’agost del 2010 es va anunciar un informe de les Nacions Unides en què s’afirmava que tan sols el 10% dels vessaments a Ogoniland durant quaranta anys eren responsabilitat de Shell. La resta, el 90%, es devien a sabotatges o eren conseqüència del robatori de cru. L’escàndol va esclatar immediatament quan es va saber que la investigació, de tres anys, havia estat finançada per Shell amb deu milions de dòlars.

El coordinador de l’informe, Mike Cowing, es va defensar tot al·legant que les xifres i dades en què s’havien basat eren del Ministeri del Medi nigerià i del Departament de Recursos Petroliers, cosa que va causar encara més indignació per l’endèmica manca de fiabilitat d’aquestes fonts. Nnimmo Bassey, un dels meus contactes, president de Friends of the Earth International i premi Nobel alternatiu el 2010, declarava: “És increïble que les Nacions Unides diguin que el 90% és causat per les comunitats. L’informe és pagat per Shell. Les conclusions són fetes a mida per a satisfer el client. Nosaltres investiguem els vessaments regularment i les nostres conclusions són diametralment oposades.”

Amnistia Internacional, en una investigació del 2009, l’any anterior a l’informe pagat per Shell, qualificava els danys causats al delta de “tragèdia dels drets humans”, i culpava el govern i les empreses, principalment Shell, d’anys de contaminació. Tot i reconèixer que els robatoris havien causat vessaments, afirmava que l’escala del problema no era clara. També va mostrar el seu desacord absolut amb l’informe de les Nacions Unides, declarant que: “Entre el 1989 i el 1994, Shell estimava que tan sols el 28% del cru vessat era degut a sabotatges. L’any 2007 l’estimació de Shell va pujar al 70%. Ara, al 90%. Amnistia Internacional ha demanat repetidament a Shell que exposi en quines evidències es basa. Shell no ha estat capaç de fer-ho.”

El professor Richard Steiner, de la Universitat d’Alaska, expert internacional en vessaments de petroli, que l’any 2004 va assessorar l’ONU sobre aquesta qüestió i que després va ser exclòs de l’equip que havia elaborat l’informe subvencionat, va manifestar: “Els nostres resultats de llavors dictaminaven que la major part eren culpa de Shell, més que del robatori i del sabotatge. És del tot increïble que el 90% fos causat pels robatoris.”

Amnistia Internacional, en lluita per la veritat

Per tal de verificar i contrastar la informació de la petroliera anglo-neerlandesa Shell i de la italiana ENI, les més importants, Amnistia Internacional va impulsar un projecte d’activisme innovador que va arribar a implicar sobre el terreny més de tres mil cinc-cents voluntaris de cent quaranta-dos països.

Si Shell havia considerat correcte de pagar quatre mil dòlars americans d’indemnització als afectats pels vessaments a Bodo i Ogoniland dels anys 2006 i 2007, amb els anys, mitjançant accions legals, gràcies a les proves obtingudes per Amnistia Internacional i pels seus voluntaris, la companyia va acceptar de pagar extrajudicialment uns setanta-cinc milions de dòlars.

Recorrent el territori i amb l’ajut de telèfons mòbils i les xarxes socials, els voluntaris han aportat prou proves a Amnistia Internacional per a demanar al govern nigerià, de moment, que es tornin a investigar vuitanta-nou vessaments. Les noves proves posen en evidència que les fotografies aportades per les empreses no demostren els actes de sabotatge i que els accidents, majoritàriament, es deuen al mal estat d’oleoductes i instal·lacions antigues inadequades per a resistir molts anys en un ecosistema humit i pantanós d’aigua dolça i salada.

Malgrat aquesta important i significativa victòria judicial dels quatre ogoni a l’Haia, jo arribo avui a la mateixa conclusió que exposava al final del meu llibre fa deu anys. Sembla com si hi hagués un pla ocult per a destruir el delta del Níger, expulsar els seus habitants, i convertir-lo en un immens camp petrolier. L’estiu passat, gairebé deu anys després d’haver reclamat la neteja de les zones contaminades, tan sols s’havia començat a fer en un 11% dels llocs. Sense neteja, tampoc no hi ha justícia, proclamen els ogoni. Ni salut, ni aigua. Ni terra, ni llibertat. Mentrestant, les multinacionals inverteixen milions i milions a ‘ecoemblanquir’ la imatge.