Víctor Verdejo: “Van absoldre Torrent i tot van ser celebracions, però no han tingut ni una paraula per a nosaltres”

Aviat farà tres anys de l’última gran mobilització del Tsunami Democràtic, quan van aturar durant dos minuts el Barça-Madrid que es jugava al Camp Nou amb una pluja de pilotes grogues, mentre a l’exterior de l’estadi hi havia protestes i enfrontaments amb la policia. L’endemà van reconèixer que la intenció era desplegar pancartes gegants amb drons, una acció més espectacular que va ser frustrada per la policia. Després d’això, silenci. El Tsunami Democràtic va desaparèixer, però les investigacions judicials als activistes que van participar en les protestes van romandre. Dilluns va acabar el judici a Víctor Verdejo, un jove que va ser detingut durant les protestes a la rodalia del Camp Nou. La fiscalia demana que sigui condemnat a set anys de presó i els mossos que el van detenir –que van personar-se com a acusació quan la Generalitat se’n va retirar– un any i mig. Cinc dies abans del judici, van voler augmentar l’acusació i demanar tres anys més, però el jutge no ho va acceptar.

—En aquell moment no se sabia, però la mobilització al Camp Nou pel Barça-Madrid va ser l’última convocatòria del Tsunami Democràtic. Com vau viure aquell dia?
—Recordo que la mobilització ja havia baixat força i que els ànims en el moviment independentista eren molt baixos. Tot i això, hi vaig anar i un cop vaig arribar, em vaig trobar un ambient molt festiu i reivindicatiu, tot i que la participació no era la que hauria hagut de ser. No era el que m’esperava.

—Vau ser dels que tenien entrada per al partit o dels que es van mobilitzar al voltant de l’estadi?
—Era a fora, el partit era la cosa menys important. Em vaig trobar un ambient molt festiu, amb gent de l’entorn d’Òmnium Cultural i l’ANC, gent pacifista. Era pels volts de Nadal, recordo que anaven amb llumetes de Nadal i tot. Quan ho vam veure, els meus amics i jo, com a jovent més combatiu, vam veure que allò no anava enlloc. No em sentia interpel·lat pel to d’aquella mobilització, més encara veient com havien anat les manifestacions anteriors a l’aeroport i les altres. Un ambient més combatiu i de resistència. Collons, ens van pegar l’1 d’octubre, ara ens tocava a nosaltres de dir la nostra. Menys llums i pancartes, i més cridar i fer soroll.

—Vau participar en la manifestació encara que no compartíssiu el to?
—Va ser tot tan ràpid… La manifestació va començar tard, cap a quarts de nou, i just en aquell moment van aparèixer els feixistes dels Boixos Nois i tot va canviar. Van començar a exhibir les seves premisses i els seus símbols, i van començar a agredir gent de la tercera edat, d’Òmnium Cultural, que no es mereixien cap hòstia, ni de bon tros. Venien a fer això, d’una manera totalment violenta; eren agressius. Nosaltres, com a joves, vam haver d’intentar d’intercedir entre el grupuscle de feixistes i una gent que no es podia defensar.

—Hi havia policia?
—En aquell moment no hi era. Segons que van dir al judici, era una situació de risc nivell 4, que vol dir possibilitats molt elevades d’aldarulls, però en aquell moment defensaven els Boixos Nois. De cop i volta, quan hi va haver les agressions dels Boixos Nois, van carregar. Indiscriminadament, no cap a aquells que violentaven la manifestació, sinó cap a tothom. Van causar el caos, com és habitual quan intervenen.

—Què va passar?
—Va haver-hi corredisses, llançaments d’objectes… Va ser llavors quan em van detenir. Era entre els Boixos Nois i la gent d’Òmnium i l’ANC. Van carregar, em van sobrepassar i em vaig quedar envoltat de moltíssims policies que em van començar a pegar. Em van donar molts cops de cintura en amunt, cosa que tenen prohibidíssima. Em van deixar la cara com un cromo. Blaus als ulls, rascades pertot el cos, els braços entumits… De tot.

—Us acusen d’haver fracturat un dit d’un agent i haver fet hematomes a dos agents més durant la vostra detenció. Com ho expliquen?
—És el que van dir al judici, però posem-hi una mica de sentit comú. Van vestits com a Robocop, armats i carregats. Jo anava normal, amb jaqueta, pantalons, gorra i buf, perquè feia fred. I prou. Van explicar una versió totalment inversemblant. Deien que jo em vaig enfrontar a tots tres i que a un li vaig trencar un dit i que als altres dos els vaig tirar a terra. Han de justificar com es va trencar el dit, però nosaltres ens preguntem: “Si vaig ser jo qui li vaig trencar el dit, com és que va continuar treballant?” Em van detenir a les vuit de la tarda i van continuar treballant fins les dotze, aproximadament.

—Com vau contestar aquesta acusació durant el judici?
—Vam defensar que, per més fort que sigui, és gairebé impossible que els faci totes aquestes lesions, tal com van equipats.

—Què va passar després d’haver estat detingut?
—Quan em detenen, deixo de resistir-me, però segons ells ofereixo una resistència activa i crido els altres. Diuen que era el cap de tota aquella gent i que els organitzava perquè llancessin objectes. Em vaig agafar a un fanal, però quan em van picar per tot arreu ja em vaig deixar de resistir. Em van portar a les furgonetes i em van retenir mentre m’insultaven en castellà, fins que poc després se’m van tornar a endur per escorcollar-me i detenir-me. Em van fer esperar en una furgoneta que vingués una patrulla ciutadana, que em va portar a la comissaria de les Corts.

—Com vas ser, el trasllat?
—Amb la patrulla ciutadana no hi va haver cap problema, fins i tot em van afluixar les manilles, que els antiavalots m’havien collat moltíssim. Em tallaven la circulació de les mans. Hem de diferenciar el comportament. Els agents de la BRIMO van com bojos. No voldria haver-ho de dir, però crec que es prenen droga abans del servei. Van amb una agressivitat i unes paraules que no s’assemblen ni de bon tros a la patrulla ciutadana. Són Mossos d’Esquadra igual, però el tarannà no és el mateix. L’agent que em va detenir anava a fer mal i m’insultava: “Mira què fan els teus amics independentistes, fills de puta.” Al judici, quan vaig sentir la veu del cabró que m’havia dit això, em vaig mossegar la llengua per no esclatar.

—Us van portar al metge?
—Sí, ho vaig demanar jo.

—Vau passar la nit al calabós?
—Sí, i durant la nit va passar de tot. Hi havia gent que anava beguda i la va fer grossa dins la garjola. Van entrar els Mossos d’Esquadra amb escuts a pegar la gent. Quan em van donar el matalàs, hi van escopir i em van dir, en castellà: “Aquí tens els teus draps per a dormir.” Un tracte totalment vexatori. És sabut i notori que el tracte cap als detinguts a la comissaria de les Corts és molt dolent. Per sort, l’endemà al matí ja vaig sortir.

—Quan vau sortir, vau llegir el comunicat del Tsunami Democràtic que reconeixia que l’acció no havia sortit bé?
—L’endemà, i els mesos després, vaig veure que aquesta gent es va desdir de tot allò que pretenia i va desaparèixer. Encara ara no se sap qui era el Tsunami Democràtic. Quan fas una manifestació, has d’oferir tot el suport econòmic i judicial als represaliats per aquella mobilització, però ells han desaparegut.

—No s’han posat en contacte amb vós?
—En cap moment. Ni amb mi, ni amb cap dels altres empresonats en les accions.

—Quina sensació teniu de l’experiència del Tsunami Democràtic, que va aparèixer del no-res i tres mesos després va desaparèixer?
—Penso una mica el mateix que de la Generalitat de Catalunya. Reprimeixen els joves i la gent més compromesa amb la lluita del país per no posar en perill les seves cadires. L’altre dia van absoldre Roger Torrent i tot van ser piulets i celebracions, però no han tingut ni una maleïda paraula per a nosaltres. L’alcaldessa de Vilanova i la Geltrú és d’ERC, i no ha tingut ni una paraula per a mi ni per a en Josant, que també està encausat en el cas dels Set dels 30-G. Sóc cambrer i l’altre dia hi va haver un acte i ella em va veure i reconèixer, però no em va dir res. No hi ha hagut cap mostra de suport ni d’acostament, ni d’ells, ni de Junts, els únics que ens han fet costat són els de l’Esquerra Independentista. L’Alerta Solidària, la CUP, Arran… Ells sí que ens han ajudat. La meva advocada, la Norma, és de l’Alerta Solidària i ens ha ajudat moltíssim.

—Com us ha influït tenir aquest judici en l’horitzó durant aquests darrers tres anys?
—M’hauria agradat fer un Erasmus, però haver d’anar a signar cada quinze dies al jutjat de Vilanova i la Geltrú no m’ho va permetre. Tenia la possibilitat d’anar a estudiar cuina a Alemanya, però no vaig poder. La meva vida s’ha aturat tres anys per aquesta causa. Havia d’estar pendent del calendari perquè, si no, m’haurien posat en crida i cerca.

—Quina sentència espereu?
—Després d’haver vist com va anar el judici, les contradiccions dels mossos i la defensa tan pobre que van portar, espero que m’absolguin. Potser no del tot, crec que em quedaran antecedents i potser hauré de pagar alguna multa, però la cosa important és no entrar a la presó. Les percepcions són positives, més encara amb la defensa excel·lent de la Norma Pedemonte. Ho va fer molt bé.