Víctor Recort: “Continuem molt preocupats per fer que els homes que han fet mal no pateixin”

L’any 1999, la guionista Gail Simone encunyà el concepte “dones dins de neveres” per referir-se a la tendència de moltes trames de còmics de superherois a consignar els personatges femenins a tragèdies de tota mena –assassinats, agressions sexuals, etcètera– com a pretext per a desenvolupar històries protagonitzades exclusivament per homes i centrades íntegrament en les seves tribulacions.

Partint d’un punt molt semblant, Els crits –la novel·la amb què l’escriptor i periodista Víctor Recort (Sant Boi de Llobregat, 1990) ha guanyat ex aequo el quaranta-cinquè premi Documenta– ressegueix els intents de tres velles glòries de la telebrossa de desfer-se del cos d’una jove que un d’ells ha assassinat, en un rampell, poques hores abans. Però seria injust d’encaixonar la novel·la dins el gènere del thriller, de la mateixa manera que seria injust d’acusar Recort –que, fins i tot, es permet el luxe d’invocar Simone a mitja novel·la– de caure en les dinàmiques de gènere dels còmics de superherois. Amb una prosa mordaç i un estil molt observacional, a mig camí entre la narrativa i la columna d’opinió, Els crits (l’Altra) ofereix un retrat implacable de la decadència moral i cultural d’una generació sencera d’homes, bo i deixant a la vista les costures d’un model de masculinitat amb què la posteritat no serà generosa. Res no se salva de la mirada càustica de Recort, per a qui el transcurs de la trama ràpidament esdevé una excusa per a tractar les qüestions fonamentals: de l’amor a la paternitat, passant per la mortalitat i la pobresa espiritual d’un món addicte a les pantalles. En parlem amb l’autor, col·laborador habitual en mitjans com ara El Nacional i El País, que debutà en la narrativa catalana amb la novel·la Pont Aeri (Empúries, 2022) i també ha escrit, amb el pseudònim Víctor Parkas, el recull de relats Game Boy (Caballo de Troya, 2019).

—Els crits és una novel·la escrita en català, però un dels personatges principals, en Coco, parla gairebé íntegrament en castellà. Què voleu explorar, com a autor, amb aquesta diglòssia?
—Efectivament, és pura diglòssia. Això és el que volia transmetre amb els diàlegs indirectes: les frases del Coco solen començar en castellà quan la novel·la les posa en boca de l’Eloi, el protagonista, però tot sovint acaben en català. Això ho fem molt sovint tots, quan parlem: acabem apropiant-nos de la llengua d’aquell a qui ens referim. A part d’això hi ha, també, la qüestió que els tres protagonistes principals són ex-tertulians d’un programa de televisió de començament dels 2000, on tothom cridava molt i tothom la deia molt grossa. Jo m’imaginava aquell programa com un lloc on convivia gent del món català amb convidats castellanoparlants. Moltes tertúlies que s’emeten a l’estat espanyol, per exemple, s’enregistren a Catalunya, i molta gent m’ha explicat que sovint hi ha aquesta mena de diglòssia en què els convidats, que s’han passat tota la tertúlia parlant en castellà, canvien al català quan el programa va a publicitat. L’objectiu de tenir un personatge que parla en castellà era, precisament, explicitar aquesta diglòssia que viu el país: no vull reivindicar-la ni fer un al·legat a favor del xarneguisme i de tota aquesta mena de jocs polítics, en què no tinc gens d’interès.

—Vau debutar amb Game boy, un recull de relats escrit en castellà. Tanmateix, d’aleshores ençà tan sols heu publicat en català.
—Abans de publicar Game Boy havia fet una trajectòria com a articulista en castellà en diversos mitjans. Quan em van encarregar aquell llibre, que devia ser cap al 2017, jo venia de fer un canvi de xip força gros en la qüestió nacional. Vinc d’una família castellanoparlant: només un dels meus avis parlava català. Tot el meu univers era espanyol i castellanoparlant, però quan va començar el procés d’alliberament nacional –que al final no ho va ser– se’m va girar el cap. Fins i tot, escrivint Game Boy ho vaig notar: hi ha qui me n’ha dit que és un llibre català escrit en castellà. Aquest moment va coincidir, també, amb el naixement del meu primer fill, a qui vaig decidir educar en català i a qui sempre he procurat de protegir l’espai lingüístic. Em semblava incoherent, per exemple, procurar que totes les pel·lícules que veu el meu fill estiguin doblades al català, però, al mateix temps, que jo continués escrivint en castellà i contribuís a exercir pressió sobre el sistema cultural català, a ocupar-ne l’espai. Va ser un rampell: Game Boy va tenir un ressò important, i jo ja havia estat socialitzat com a escriptor en castellà. Però no podia publicar un llibre com Game Boy, que parla de com els homes han de deixar d’ocupar espais, i alhora continuar ocupant, com a escriptor en castellà, l’espai de la literatura catalana. No podia no posar el poc talent que tinc en un projecte literari a favor de la llengua del país.

—Tots tres personatges del llibre encarnen, de manera més conscient o menys, un cert model de masculinitat molt tronat, decididament anacrònic, latent en l’amistat que els uneix.
—Si fas un llibre protagonitzat per tres homes, en el fons, també estàs parlant de masculinitat, diguis què en diguis. Però el fet que sigui, dels tres, el columnista d’opinió qui expliqui la història, em servia precisament per a problematitzar i reflexionar sobre certes coses sense paternalisme, que és una cosa que com a lector (i escriptor) em fa molta mandra. Volia que el llibre no fos només un thriller a l’ús, on els personatges han d’amagar el cos d’una noia i prou, sinó que l’acte d’amagar el cos d’aquesta noia desplegués un seguit de temàtiques: que el lector veiés que no és només el fet d’estar amagant el cos d’una noia, que és important, sinó també el fet que la noia sigui 30 anys més jove que ells, que estiguin amagant el cos per protegir la reputació d’un d’ells, etcètera. El feminisme ha posat sobre la taula certes qüestions que han esdevingut grans consensos en els darrers anys, però continuem molt preocupats per fer que els homes que han fet mal –que han agredit altra gent, que han abusat d’altra gent– no pateixin: que continuïn essent respectables, que continuïn tenint una columna o bé col·laborant amb no sé qui.

—El protagonista i narrador, en aquest sentit, habita una mena de terra de ningú: voldria creure’s desconstruït, però, alhora, continua ancorat a una masculinitat molt caduca.
—El que m’interessava explorar dels personatges d’aquesta novel·la són les ferides que arrosseguen, i com això els condiciona. D’això n’hem parlat molt amb l’Eugènia Broggi, l’editora de l’Altra: ella em deia sovint que havia creat un protagonista a qui li tocaria ser més obertament masclista i més obertament homòfob, però que a vegades mostra una sensibilitat que no li pertocaria. És una persona que té molt clars els límits de què és tolerable i què no, però que això no li impedeix de travessar-los de manera plenament conscient.

—Aquesta masculinitat es manifesta, sovint, en forma de por: cap als sentiments propis, cap als vincles amb uns altres homes, cap a la paternitat i la família.
—Sens dubte, tenen moltes pors. La paraula vincle, aquí, és fonamental: tots tres són pares, però sempre que es refereixen als seus fills, al llarg del llibre, s’hi refereixen a través d’objectes: de gronxadors, de regals de Nadal, etcètera. Però sobre la cosa fonda, sobre la vinculació a una altra persona de per vida, els costa molt de parlar. Ara hi ha molta literatura que parla del vincle sentimental, però a mi m’interessen més els vincles dels quals no pots fugir: dels fills, dels germans, de les relacions que no es negocien. Hem parlat molt del poliamor, de l’anarquia relacional i de tota la pesca. Però potser hauríem de començar a parlar més de la família, de la fondària dels vincles que tu estableixes amb el teu fill, amb el teu germà, amb la teva àvia: és un terreny molt fèrtil.

—Posats a parlar de vincles, una de les tries estilístiques més cridaneres de la novel·la és l’absència de noms propis femenins: el narrador es refereix a totes les dones que hi apareixen segons la relació que hi té.
—L’objectiu de batejar els personatges masculins –el Milà, l’Eloi, el Coco–, però no pas els femenins –”la nena tomàquet”, “la mare dels meus fills”– era palesar aquesta misogínia ambiental que no es fa explícita en el llibre a l’hora de narrar-lo, però que hi és: tant és com es digui la nena tomàquet o la mare dels fills de l’Eloi, perquè al final no són sinó personatges del teatre que ell es fa d’ell mateix. Per això parlo d’aquest concepte de “dones dins de neveres”, per a palesar que la noia que han matat, a ulls dels personatges principals de la novel·la, només els serveix com excusa narrativa per a avançar, per a tirar cap endavant. Tant és, el nom: el que és important per a aquests homes són les ferides que arrosseguen, i la manera com van gestionant-les al llarg de la nit.

—La novel·la també conté, de manera més aviat implícita, una certa crítica generacional: el retrat d’uns homes que no han volgut deixar pas, tot i que fa temps que se’ls ha covat l’arròs.
—Oi tant. És la generació tap, que diu en Sala i Cullell. Al sistema de mitjans audiovisuals tot això és molt clar, és diàfan. Molts mitjans han deixat de ser plataformes de difusió massiva, però continuen essent llocs de poder que s’han de mantenir i ocupar. Més enllà de l’enfocament generacional, tanmateix, a mi m’interessa molt aquesta dimensió crepuscular dels personatges, aquesta idea d’aprofundir en personatges que es troben en un punt de la vida en què ja ho han perdut tot. Mira les columnes d’opinió de l’Eloi, per exemple, que fan referència a un passat en què ell era més jove, tenia més energia i tenia una vida més feliç i endreçada. A Pont Aeri, l’exercici era el mateix: agafar personatges que van ser famosos fa vint anys i portar-los al present per veure com s’ho maneguen ara, com gestionen ara el fet de no ser famosos. En certa manera, tota la feina que els personatges principals fan per desfer-se del cadàver de la noia i ocultar el crim és potser més una qüestió d’ego, de protegir la seva reputació com a figures públiques, més que no pas de voler eludir de la llei.

—Els protagonistes de la novel·la viuen a l’ombra de l’èxit que van aconseguir fa dècades, com a presentadors d’un late night molt passat de voltes. Tenen una nostàlgia molt profunda pels vells temps, però també per la constatació que l’ecosistema audiovisual d’aquest país ja no és capaç de deixar la mateixa empremta que deixava abans.
—Això és una fixació molt meva: cada cop ens costa més connectar els uns amb els altres, cada cop ens costa més aconseguir una certa continuïtat audiovisual col·lectiva. Hem arribat a un punt en què el nivell de continguts és tan atròfic, tan hiperbòlic, que cadascú està en la seva parcel·la mirant la seva merda, i això ens allunya cada cop més els uns dels altres. És una cosa que em preocupa i en què penso molt, i crec que té una traducció política clara: mira, per exemple, tota aquesta gent que s’abstrau en la seva cambra d’eco particular i pren decisions sobre qui vota d’acord amb continguts absolutament dirigits i esbombats per xarxes socials concretes. També em preocupa molt com aquesta atomització ens impedeix formar un imaginari comú, un seguit de referents col·lectius.

—En quin sentit?
—No sé si la raó per la qual encara parlem de Plats Bruts és perquè és boníssima, que ho és. Crec que encara parlem de Plats Bruts perquè ja no és possible que un fenomen així torni a passar. Tota aquesta desconnexió, aquesta incapacitat de crear referents comuns, m’amoïna molt. La quantitat oferta que se’ns ha menjat, com també s’ha menjat la possibilitat de generar imaginaris col·lectius. I si no tens un imaginari col·lectiu, passa això: que cadascú de nosaltres vivim en planetes diferents, per molt que puguem compartir edifici.

—Formalment, la novel·la destaca per com intercala la trama amb les diferents versions d’una columna que el protagonista ha de lliurar l’endemà. Què us permet d’explorar, com a escriptor, aquesta estructura tan particular?
—D’una banda, els articles em permeten d’oxigenar una mica la trama, de separar la narració dels moments més reflexius. D’una altra, però, m’interessava que les columnes que van apareixent a la novel·la no fossin la mena de columnes que l’Eloi publica, sinó la mena de columnes que l’Eloi voldria publicar: columnes que revelen una sensibilitat que ell amaga a l’hora de socialitzar-se, en què mostra les ferides de manera més evident. Perquè crec que això passa molt, en aquest país: hi ha molta gent que la diu sempre grossa i que sempre sap com es fan les coses, però que quan la coneixes una mica i grates sota la superfície, veus totes aquestes ferides que arrosseguen i de les quals no parlen mai.

—Els tres protagonistes principals de la novel·la es guanyen la vida, en un grau o un altre, a còpia d’opinar. Per què aquesta fixació en la figura del tertulià?
—Crec que té molt a veure amb com està estructurat i organitzat aquest país: aquests espais de poder que són els mitjans i les tertúlies també són, molt sovint, les platges on moltes personalitats van a morir. Tothom vol estar a la tertúlia amb el Basté, tothom vol estar a la tertúlia amb l’Ustrell: són pols de poder que tothom vol ocupar. La figura del columnista, de l’opinador, també és una figura que m’interessa molt, i volia explorar com seria escriure un llibre des d’aquesta perspectiva: des de la perspectiva d’una persona que té moltes idees i moltes ganes d’expressar un discurs, però que molts cops no hi ha reflexionat prou. En la narrativa catalana, i diria que en la narrativa en l’estrangera, no he estat capaç de trobar un llibre vehiculat per aquesta veu: la d’una persona que es guanya la vida a còpia de fer de bocamoll professional, de dir-la grossa –i com més grossa la diguis millor, perquè més lectors acumules.