23.02.2016 - 22:00
|
Actualització: 26.02.2016 - 16:22
El poeta, músic i traductor Víctor Obiols, guanyador del premi Carles Riba de poesia amb l’obra ‘Dret al miracle’ (Proa), va arribar tard ahir a la presentació del llibre amb la premsa, però, un cop a lloc, va desplegar tota mena d’arguments per a bastir la gènesi del llibre i també la seva manera de veure el món i la poesia. Com que fou intens, perquè va parlar en cascada, us oferim una síntesi de les seves explicacions, en forma de monòleg. Es va fer escoltar.
Víctor Obiols:
«Tot i no creure en la glòria literària, és un orgull per a mi haver obtingut el premi Carles Riba. El poeta va guanyar-lo en la primera edició, l’any 1951, quan es deia l’Óssa Menor i l’editava el senyor Josep Pedreira. I va prendre el nom de Carles Riba l’any 1959, quan es va morir, com un homenatge que li van rendir. També és bo rebre un premi d’aquesta mena, perquè, com es diu, la poesia és la parenta pobra de la literatura, i molts dels llibres de poemes que es publiquen són pràcticament invisibles als lectors en els mitjans. Així va ser el volum anterior que vaig publicar, l’antologia ‘Sol de lluna ple’, publicada per una petita editorial, Edicions de les Llums. La majoria de llibres que es publiquen passen com una exhalació. I l’esforç que hi han posat els poetes i editors és com si es morís, perquè l’obra, que passa per les llibreries poques setmanes, després retorna a l’editorial i més tard acaba destruïda, pasta de paper. De la pasta de paper a la pasta de paper.
Però, centrant-nos en el llibre que avui ens ocupa, diré que és un llibre on he posat sang, suor i llàgrimes, com deia aquell. És substancial per tot allò que conté d’experiències fixades. Els poemes són fixacions viscudes, exteriors o interiors. Emocionals o cerebrals. I són aquestes fixacions les que els poetes volem compartir amb el lector, un lector competent. Més enllà hi ha les lectures múltiples que els lectors fan dels poemes, que enriqueixen i ens enriqueixen. Segurament, per això publiquem els poetes, perquè publicar, més enllà de la vanitat, implica comunicar, tenir un retorn. Jo feia quinze anys que no publicava perquè m’havia dedicat més a la música, però ara per circumstàncies atzaroses he publicat tres llibres en tres anys successius: ‘Un juny dur’ (Labreu, 2014), l’antologia de poemes entre el 1974 i el 1999, ‘Sol de lluna ple’ (Edicions les Llums, 2015), i ara aquest ‘Dret al miracle’ (premi Carles Riba, Proa, 2016).
El fet que hagi publicat tan seguit no vol dir que deixi la música, tampoc. Víctor Bocanegra, el meu alter ego, és una extensió de l’activitat poètica. I vull continuar component, fent cançons i actuacions, tot i que el panorama cultural no convida a la il·lusió. La il·lusió ens l’hem d’inventar. Ara preparo un àlbum de cançons, on he musicat poemes de clàssics catalans, de Llull a Vinyoli. Es dirà ‘Sacrilegis’, perquè, de fet, posar música a un poema és una mena de sacrilegi, perquè el poema ja en té, de música. Però si ho fas amb respecte i exigència, penso que és acceptable. A més, ha estat un bon camí per a fer conèixer alguns poetes, també. Així ho ha fet Maria del Mar Bonet o Toti Soler, per exemple. Amb aquest àlbum faig un servei públic, tot i que no me’l paguen.
Tornant al llibre ‘Dret al miracle’, conté poemes fets des del 2007 fins al 2015. És un llibre que s’ha anat fent sol. Té tres parts. La primera, ‘Inferns del tresor humà’, tracta de les misèries de l’espècie humana. Però hi ha un tresor. La humanitat guarda un tresor que ens pot salvar. Això em fa pensar en el títol del llibre, que té lectures diverses, és polisèmic: es pot entendre com a tenir dret al miracle, directe al miracle o dempeus al miracle. La segona part, que és el nucli del llibre, conté una sèrie d’homenatges funeraris a persones que m’han marcat, com ara Joan Vergés o Segimon Serrallonga. També s’inclou en aquest apartat un poema dedicat a Joan Maragall que em va encarregar Pere Maragall, un dels besnéts del poeta, que és l’encarregat de l’Arxiu Maragall. Li vaig posar ‘Ametller florit de nou’: és una regeneració de la primavera i l’he col·locat al costat d’un altre poema amb nom de flor, ‘Rosa llisa’. Les tres parts són cicles vitals que he viscut, però els poemes no tenen un ordre cronològic.»
«No hi ha farciment, en aquest llibre. M’ha costat i hi crec molt. En la tercera part, ‘D’una lluna amb sol’ (lliga amb l’últim poema de l’antologia, que de fet vaig escriure el 2015, poc abans de publicar-la), la idea del tresor és més explícita encara, perquè és una exaltació de l’amor. Però no només l’amor eròtic, l’amor en general, universal (tot i que dir-ho així queda una mica pretensiós). És curiós, els grecs tenien una paraula per a cada tipus d’amor. Nosaltres no, som uns bàrbars.
Per a mi les paraules són molt importants. Fixeu-vos: vaig fer la presentació del llibre a Sant Just Desvern. Allà el poeta de capçalera és en Joan Margarit, per què hi viu. I una persona del públic destacava la recerca de la paraula clara i entenedora que té Margarit en la seva poesia. Doncs jo faig el contrari: recerco paraules que potser no estem acostumats a escoltar. Trobo que una de les funcions del poeta és la d’enriquir el lèxic comú. No amb voluntat de complicar-lo. Sóc filòleg, un enamorat de la lexicografia. Per a mi el diccionari del Coromines és una obra poètica en si mateixa. I, per altra banda, triar una paraula o una altra és determinant, perquè amb cada paraula obres una dimensió que no saps on et portarà. Per exemple, vaig descobrir la paraula ‘erubescència’, que vol dir rubor a les galtes, i vaig pensar que era una manera més bonica de dir rubor, que és una paraula molt més dura. I al mateix temps descobria una paraula que potser faré descobrir a algú altre. Ruyra és excepcional, en això. I Foix ens ho mostra en poesia, aquesta exuberància de la llengua envitricollada, que potser no s’entén d’entrada però que al final se’ns fa transparent.
Hi ha poemes que tendeixen cap a la cançó. Sempre estic molt atent a l’oïda, com flueixen els versos. És important tenir un sentit musical amb la lectura del poema. Però no he musicat mai poemes meus. Són dos registres diferents. Quan faig lletres de cançons, les faig més comunicables. S’ha d’entendre tot. Tot i que en l’últim disc les lletres eren una mica més obscures.
No sóc gens maniqueu. Per afirmar-te no cal negar l’altre, que és una mania molt estesa en aquest país. Aquest llibre és bastant clàssic o classicitzant. I, així i tot, jo estic molt influït per les avantguardes. Sóc un omnívor en literatura. Es pot tenir flexibilitat de gustos, tot i que això no vol dir que valgui tot. El que és important és l’exigència i la recerca de l’excel·lència.
De ben jove em vaig vacunar de la dèria de publicar, perquè vaig publicar el primer llibre de poemes a catorze anys. Només pel fet que al meu pare li va agradar i tenia un amic impressor que el va imprimir i el meu pare era amic del Brossa, que li va fer un petit pròleg. Però, a l’escola Aula, on jo anava, tenia l’Amàlia Tineo de professora de llengua i literatura. L’Amàlia Tineo va ser la gran amiga de l’Espriu i del Rosselló-Pòrcel. Diuen que quan Rosselló-Pòrcel es va morir de tuberculosi ella el va vetllar tota la nit i del disgust se li van tornar els cabells blancs. Li vaig ensenyar el llibre de poemes i em va dir: ‘Encara has d’esquinçar molts papers.’ És tota una vacuna.»
