25.06.2024 - 21:40
The Washington Post · Anthony Faiola i Stefano Pitrelli
Ciutat del Vaticà. Quan el papa Francesc li va preguntar per primera vegada si estaria disposat a acceptar un dels càrrecs més alts del Vaticà i dirigir l’oficina que marca el rumb de les polítiques de l’Església catòlica, Víctor Manuel Fernández va dir que no. A l’arquebisbe liberal argentí el preocupava que el seu nomenament pogués empitjorar les coses per a un papa que s’enfronta a una dissensió interna d’una magnitud històrica.
“Sabia que hi havia grups que no m’hi volien, i que alguns estaven disposats a tot –si tenim en compte les expressions que feien servir a les xarxes socials i, fins i tot, en els missatges que escrivien al meu perfil de Facebook– i tenia por de causar problemes a Francesc”, explica Fernández en una entrevista amb The Washington Post.
Quan el papa va tornar a proposar-li-ho el juny passat, Fernández va cedir i va dir que sí. Es va traslladar a la Ciutat del Vaticà, va ser nomenat cardenal i es va convertir en la mà dreta del papa, i va ajudar a traduir en noves directrius concretes els canvis de to i estil que Francesc ha dut a un papat amb 1.400 milions de catòlics.
“El nomenament de Fernández és la cosa més conseqüent del pontificat [de Francesc]”, diu Massimo Faggioli, teòleg catòlic de la Universitat de Villanova, a Pensilvània (Estats Units). “Passat un any del nomenament de Fernández, podem dir que hem estat testimonis d’una sèrie […] d’accions freqüents que no havíem observat mai. I tot això ve d’un prefecte que sap molt bé que és l’alter ego de Francesc i que gaudeix de la confiança plena del papa.”
La majoria dels catòlics no saben gaire qui és l’home que hi ha darrere els pronunciaments recents més importants del Vaticà, incloent-hi la benedicció de parelles homosexuals. Però els conservadors eclesiàstics, contraris a Francesc, consideren Fernández l’enemic número dos. Dins els murs de la Ciutat del Vaticà, les maquinacions contra el cardenal, de 61 anys, han esdevingut una sort d’intrigues palatines, amb fotografies preses subreptíciament durant la nit i amenaces privades de “destruir-lo”.
Una nova era per a un vell càrrec
L’arribada de Fernández va marcar el final d’una era de lideratge conservador en el departament vaticà conegut com a Dicasteri de la Doctrina de la Fe, famós pels tribunals de la inquisició romana al segle XVI. Més recentment, el dicasteri ha gestionat –segons els crítics, malament– casos d’abusos clericals; ha refermat la “immoralitat” de les relacions sexuals prematrimonials, l’avortament i l’eutanàsia; i ha sancionat bisbes, sacerdots i monges per no seguir les directrius del Vaticà.
Per mitjà de Fernández, el papa Francesc es va proposar de reinventar el càrrec.
Igual com el papa, Fernández –conegut àmpliament amb el sobrenom de Tucho– ha introduït un canvi de to en la línia del Vaticà. En les conferències de premsa, les seves digressions i les anècdotes elaborades poden semblar “sortides d’un conte de Borges”, segons un redactor del Catholic Herald. En una sessió, Fernández va proferir una blasfèmia lleu. “Tucho, el cardenal prefecte amb una pecaminosa afecció per les paraulotes”, va escriure, escandalitzat, un mitjà italià.
Però Fernández també ha estat responsable de canvis més profunds. Amb el consentiment de Francesc, va redactar un document que autoritzava els sacerdots catòlics a beneir parelles homosexuals. La directriu, d’aquest desembre passat, arribava quan feia tan sols dos anys i mig que el seu predecessor –més conservador– havia rebutjat de pla la idea. Fernández va emetre un decret que permetia explícitament els padrins transsexuals i els bateigs de persones transsexuals.
El mes passat, Fernández va emetre una nova resolució que suprimia el dret dels bisbes de declarar fenòmens inexplicables esdeveniments “sobrenaturals”, com ara les suposades aparicions de la Mare de Déu. La setmana passada, la seva oficina va encetar un procediment contra l’arquebisbe Carlo Maria Viganò, un dels crítics més aferrissats de Francesc, per haver fomentat el cisma i negar la legitimitat del papa.
Els principals crítics de l’Església insisteixen que no és una coincidència que Francesc esperés a la mort de Benet XVI, el papa emèrit tradicionalista, per nomenar Fernández al càrrec de rector.
“Crec que el papa Francesc se sent ara més lliure per a dur a terme les seves idees”, explica el cardenal Gerhard Ludwig Müller, un aliat de Benet que va dirigir el dicasteri del 2012 al 2017.
No tota la feina de Fernández ha estat considerada tan “progressista”. Els activistes LGBTIQ+ van quedar sorpresos a l’abril per la publicació d’un document, també signat pel papa, que deia que les intervencions de canvi de sexe amenaçaven la dignitat humana. Fernández explica a The Washington Post que hi havia una versió redactada abans que ell arribés que se centrava encara més en la qüestió de la identitat de gènere, i que part de la seva contribució al document va consistir a adaptar-ne el contingut al to integrador del papa cap als immigrants, els pobres i més col·lectius desafavorits. El document final, remarca, també denunciava de manera explícita la persecució basada en l’orientació sexual.
Però la missió d’inclusió encapçalada per Francesc i Fernández quedà tocada la setmana passada, arran de l’ús repetit per part del papa d’un insult homòfob durant les discussions a porta tancada sobre la prohibició que homes obertament homosexuals estudiïn per al sacerdoci.
“No hi ha dubte que ha estat un cop dur per a les relacions amb la comunitat LGBTIQ+”, diu Faggioli.
Fernández argumenta que, en els cercles clericals, la paraula que va fer servir el papa, frociaggine –que en català es podria traduir com a “fer el marieta”–, no es referia als homosexuals sinó a “alguns grups en seminaris i en ambients sacerdotals que cerquen el poder” i “veuen tots els heterosexuals com a enemics potencials”.
“És veritat que seria recomanable de cercar una altra paraula per a expressar aquesta realitat, perquè pot semblar homòfoba”, reconeix Fernández. “Però he vist els homosexuals mateixos fer servir expressions similars”, afegeix.
Fernández també ha obert la porta a un replantejament de la lliçó del catecisme que afirma que els actes homosexuals són “intrínsecament desordenats”.
“El llenguatge que gastem sempre es pot millorar. Així podrem ser més clars”, diu.
Retrocessos i amenaces
Els canvis introduïts per Fernández i el papa han aprofundit les divisions en el si de l’Església. La decisió de beneir parelles del mateix sexe va desfermar la rebel·lió de bisbes i cardenals catòlics de l’Àfrica, l’Europa de l’Est i l’Àsia central. També va haver-hi queixes dins el Vaticà mateix.
Fernández declina de fer comentaris sobre amenaces específiques. Però al gener va declarar al mitjà italià La Stampa que havia rebut tres amenaces que deien “et destruirem”.
En un incident no divulgat fins ara, Fernández es va dirigir al papa per aclarir si era vigilat, segons una persona propera als fets que parla amb la condició d’anonimat.
Les preocupacions de Fernández derivaven d’una fotografia publicada al novembre en un blog catòlic conservador en espanyol. En aquella fotografia nocturna, que acompanyava un article crític amb la seva figura, Fernández apareix parlant per telèfon rere una finestra de casa, als terrenys restringits del Vaticà. A la imatge s’identifica la situació de les seves dependències privades, cosa que Fernández va entendre com una invasió de la intimitat i una amenaça velada.
A més, els opositors han desenterrat i difós dos volums esotèrics –”Cura’m amb la boca: l’art de besar” i “Passió mística: espiritualitat i sensualitat”– que Fernández va escriure als anys noranta, en què reflexionava detalladament sobre els aspectes espirituals dels orgasmes sexuals i relatava una trobada sensual amb Jesús imaginada per una nena de setze anys.
Un grup catòlic ultraconservador, l’Acadèmia Joan Pau II per a la Vida Humana i la Família, va exigir la dimissió de Fernández arran de la revelació, i va denunciar que aquells llibres eren “escandalosos i d’una naturalesa eròtica que voreja la pornografia”.
En retrospectiva, Fernández manté que els temes d’ambdós llibres no haurien de quedar fora dels límits del discurs espiritual: “No me n’avergonyeixo”, diu, tot i que manté que, si els escrivís avui, serien “més rics i complets”.
Una llarga història amb Francesc
La campanya contra Fernández –i, per defecte, contra el papa– també ha afegit llenya al foc de les velles acusacions que el cardenal argentí va servir, durant molt de temps, com a “escriptor fantasma” de Francesc en documents papals clau. Fernández no vol parlar-ne, però no hi ha dubte que fa molt de temps que és amic de Francesc.
El 2007, Francesc –aleshores cardenal de Buenos Aires– va convidar Fernández a una conferència episcopal llatinoamericana important, i a treballar en el document final de la trobada. Van seure junts en el vol de tornada i van tenir una llarga conversa, segons que explica Fernández.
“Tots sabem que el papa és un home molt auster en la seva vida personal”, diu Alberto Bochatey, bisbe auxiliar en l’antiga diòcesi de Fernández, a La Plata, l’Argentina. “A Buenos Aires cuinava per a ell mateix, rentava els seus plats i guardava les verdures que cuinava en carmanyoles. Fernández s’hi assembla molt, en aquest sentit, i és possible que hi hagi hagut una afinitat tant humana com teològica.”
El 2009, qui seria el futur papa va demanar a Fernández que fos rector de la Pontifícia Universitat Catòlica Argentina. Fernández ha explicat públicament que els seus detractors van provar de revertir-ne el nomenament a còpia de desenterrar articles que havia escrit en algunes revistes. En un d’aquells articles, provava d’explicar la posició de l’Església contra el matrimoni entre persones del mateix sexe sense condemnar-ho moralment.
Quan els seus crítics locals van enviar aquells articles al Vaticà, el dicasteri li va obrir un expedient. Fernández explica que se sentia com si “vagués entre llops”, però Francesc l’inspirà per quedar-se en el càrrec i lluitar.
Sembla que aquest és el mateix plantejament que té ara.
Defensor aferrissat del papa
Fernández ha estat molt criticat per víctimes d’abusos clericals, que l’acusen d’haver provat de protegir sacerdots acusats d’agressions a l’Argentina. Fernández ha admès haver comès errors i, en una publicació a Facebook de l’any passat, dei que la seva reticència inicial a acceptar el càrrec al Vaticà es basava també en el fet que “no se sentia qualificat” per a gestionar els delicats casos d’abusos clericals dins el dicasteri. No obstant això, el papa estava tan obstinat a contractar Fernández, que va optar per derivar els casos a investigadors independents del dicasteri.
Fernández s’ha convertit en el principal defensor del papa, i ha recordat repetidament als crítics catòlics del Pontífex la seva obligació de lleialtat papal.
“Cal mostrar assentiment religiós en ment i voluntat”, va dir Fernández durant una conferència de premsa en què va llegir una pàgina del dret canònic.
No, va dir als alts càrrecs eclesiàstics que es regiraven, el pronunciament del papa sobre les benediccions de parelles del mateix sexe no era herètic ni blasfem.
Fernández s’ha mostrat comprensiu amb les diferències culturals sobre el gènere i la sexualitat entre països, però contraataca els crítics del posicionament de Francesc amb el col·lectiu LGBTIQ+.
“El que volen que digui [l’Església] és que els homosexuals aniran a l’infern, que han de convertir-se i que, si no ho fan, no poden venir a l’església i encara menys ser beneïts. Això és el que volen”, sentencia Fernández.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
