Víctor la valenta

Sabem encara massa poc de Víctor Català. Sabem que era una dona, sabem que és una de les perles millors de la literatura catalana. També ho és de l’europea, però això no ho sabem encara prou. És curiós que no sigui fàcil anomenar-la només pel cognom, com fem amb els grans autors. Si llegim la Català, no la reconeixem. Si li volem dir pel seu nom de família i no pel pseudònim masculí que va adoptar, hem de dir Caterina Albert, perquè si en diguéssim l’Albert la ironia seria que llavors sí que la prendrien per un home… S’han donat moltes voltes al nom de l’autora de Solitud. Gabriel Ferrater, el seu millor lector durant dècades, estava convençut que abans d’acabar el segle XX li hauríem retornat el nom de debò. No ha estat així sinó que les últimes generacions han decidit dir-li la Víctor. No està malament. Una flexió de gènere que a l’Albert potser no desplauria. La fa encara més moderna. Trans.

En els seus textos trobem una llengua viva, genuïna i de riquesa lèxica desbordant i, en coherència creativa amb la vivacitat de l’idioma parlat i pensat, una autora crítica, molt crítica. Remou i transforma en literatura les zones obscures i torturades de la vida domèstica i del matrimoni. Dones joves i velles que aguanten el món com poden, sotmeses a l’arbitrarietat dels rols de la política simbòlica de l’amor, el sexe i la família. Una organització social despietada, en què els homes només poden ser temibles amb les dones i entre ells o excèntrics atordits.  Escriu amb cruesa, molta; també, amb humor i sàtira. I una gran valentia, una consciència diamantina dels drets de la paraula escrita.

Fa trenta anys, Mari Chordà i Isabel Segura van publicar a la Sal – Edicions de les Dones La infanticida (1988), un monòleg teatral llavors introbable. Vaig descobrir-hi l’autora d’una història crua, però no estranya sinó com les que havia sentit al poble de menuda amb mitges paraules i molts silencis. Impressionava que ho hagués explicat en temps de les besàvies, un segle abans (1898!), i el títol. Encara impressiona. Va ser del primer que va escriure. Ho presenta a un concurs teatral a Olot i el guanya. Van obrir la plica i en veure que ho havia escrit una dona es va armar un escàndol. El premi consistia en la representació i s’hauria fet si l’autora hagués acceptat la censura que li proposaven. No es va dignar ni a respondre. Va nàixer llavors la Víctor, Víctor Català signaria.

Va morir de gran, a noranta-tres. No havia abonat la reforma de Fabra, era partidària d’Alcover i va seguir escrivint com sempre. Era una celebritat des del 1905, quan va publicar en llibre Solitud (després de publicar-lo com a fulletó durant un any a la revista Joventut). Les disputes lingüístiques del noucentisme primer i la guerra després la van tenir vint-i-cinc anys sense publicar. També l’havia deturat el fracàs d’una novel·la moderníssima, Un film (3.000 metres) el 1919.  En molts moments sembla una pel·lícula que hauria pogut ser Gangs de Barcelona. Va treure molt bones lliçons del cine.

Valia massa pel seu temps, la Víctor. Radicalment moderna. I es va protegir. Primer s’havia posat la màscara del nom masculí i després, amb el canvi de clima cultural propugnat per la modernor urbana noucentista i el rebuig d’Un film, va adoptar les maneres de la ingènua que no sap res de res i que escriu per pura meravella del do que li ha estat atorgat. Es va passar deu anys al llit, diu la llegenda. Va enganyar gairebé tothom entre els senyors que la visitaven, així, fent-se la ximple. Baltasar Porcel li va fer una de les entrevistes de Serra d’Or i va caure en el parany. El recordo de gran, quan va rescatar en un volum aquelles entrevistes, reconeixent que, en efecte, no havia tingut prou ull amb la Víctor.

La recuperació actual ve de part de l’editora Maria Bohigas, l’estudiosa Lluïsa Julià i la poeta i editora de textos Blanca Llum Vidal. El Club Editor va publicar fa tres anys una nova edició d’Un film que és un èxit de vendes insospitat. Ja se n’han fet quatre edicions i continua. Un bon recull de contes és l’antologia De foc i de sang, que també està fent un bon recorregut. I ara acaben de sortir, en un sol volum, els dos reculls de contes que l’autora va escriure els primers anys de la postguerra, quan feia un quart de segle que no publicava. Enric Casasses, un altre dels seus bons lectors, remarca en l’epíleg de Tots els contes 1 (en sortiran tres volums més) que els va escriure a raig, l’un darrere l’altre, entre el gener del 1948 i l’abril del 1949. Tots estan datats, alguns amb l’hora del matí, de la tarda o de la nit. Estava a punt de fer els vuitanta. 500 pàgines. Quina empenta. Quin retaule implacable del primer franquisme.

Hi ha molt que no sabem d’ella. Aspectes de la seva vida que ajudarien a llegir-la millor, no pel detall biogràfic que avui voreja sovint la xafarderia estèril, sinó per trencar la idea que aquesta autora parlava d’oïda, quan resulta que hi ha en la seva obra un coneixement vívid i visible del món, ben entrenat. ‘Jo vinc del fet viu, no del fet mort; per arribar aquí no he travessat la serena quietesa de l’arxiu, sinó l’agitació tumultuosa del carrer’, diu l’endreça que tanca els volums de Club Editor signada per Caterina Albert.

Propietària rural de l’Escala (les ruïnes es van trobar en les seves propietats), va ser una autodidacta, en efecte, però no pas una ingènua ni menys encara poc cultivada. Coneixia quatre idiomes, va ser traduïda, havia recorregut els baixos fons barcelonins i segurament els d’altres ciutats. Coneixia el fet viu, l’agitació tumultuosa del carrer. Tenia món i era dona de món.

Entre les coses que tampoc no li coneixem hi ha la seva pintura. Vegeu l’autoretrat que acompanya aquestes ratlles. Una dona jove mudadíssima que es disposa a sortir (la porta és oberta) i menjar-se el món. I penseu si recorda gaire les imatges que en fotografia coneixem de Caterina Albert, la dona de cabells blancs vestida de negre, gens disposada a seduir. També dibuixava nus femenins. Quan podrem veure una exposició de les seves pintures i dibuixos? Durant un temps, a la casa-museu de l’Escala s’exposava aquest autoretrat acompanyat de nus d’amigues seves. Algú ho va trobar descarat i els nus es van retirar. Devia ignorar que una dona no tenia dret llavors a sessions de dibuix de nus al natural. Són, en tot cas, una prova més de la llibertat absoluta de la Víctor.

Era del grup de la revista Feminal, la pintora Lluïsa Vidal hi va il·lustrar alguns dels seus contes i les amigues íntimes i la germana van ser el seu suport sempre i sovint, l’únic. En el conte ‘Carnestoltes’, del volum Caires vius (1907),  habita i es desviu una lesbiana, la primera en català i una de les primeres de les literatures modernes, la marquesa d’Artigues, ‘verge vella que no ha après d’estimar en sa joventut’, enamorada de la seva minyona Glòria, que ‘li era necessària sobre la terra’, i que quan la perd, la nit de carnestoltes, té ‘l’evidència terrorífica… del qui ha deixat de creure.’

Coneixem una mica més les seves relacions i cartes amb el poeta Maragall i el novel·lista Oller. Va ser respectada, era una veu llegida i escoltada. Però a cavall de les generacions, entre el modernisme i el noucentisme (com li passaria a la pintora Lluïsa Vidal), també va ser apartada. Fins ara, que ha tornat.

Deia Ferrater que com que no té un context previ de novel·la com la Brontë de Cims borrascosos de vegades desconeix alguns recursos narratius i doncs se’ls inventa. Quan se li fa una esquerda al text, ella l’omple amb pensaments i sensacions. Aconsegueix així una manera més moderna de narrar. Potser per això arriba ara la victòria de la Víctor. Quan tantes coses s’esquerden en la vida col·lectiva i la cultura i la literatura les passen magres, ella torna en plena forma.