Víctor Amela: ‘Se suposa que hauria de ser motiu d’alegria que ara escrigui en català’

Abans de començar l’entrevista, Víctor Amela explica que haver guanyat el premi Ramon Llull li imposa molt respecte, no tan sols per la categoria del guardó, sinó perquè a partir d’ara el seu nom serà al mateix palmarès que Juan Perucho: ‘El millor escriptor en llengua catalana i possiblement en castellà’, diu sense dubtar. Està eufòric, es nota, però sense trencar el seu posat serè. Ni quan parla dels qui dubten que no hagi hagut de menester ajut per a escriure el llibre en català, el primer de la seva carrera en aquesta llengua. Entén que el canvi d’idioma susciti interrogants entre el públic i el gremi, però no accepta aquelles crítiques que, a parer seu, responen a un altre motiu: ‘Tu no ets dels nostres.’

Polèmiques a banda, la novel·la se centra en les vivències de Tomàs Penarrocha, altrament conegut per ‘El Groc’, un personatge real de Forcall (Ports) –on Amela passava l’estiu quan era petit– i que va lluitar contra els liberals a la zona del Maestrat durant les dues guerres carlines. La novel·la presenta les peripècies d’aquest bandoler que va renunciar a tot per uns ideals, una actitud que fascina l’autor i que li ha servit per a homenatjar les seves arrels.

—Escriviu el primer llibre en català i guanyeu el premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes. Això és arribar i moldre.
—Això és una fortuna, un atzar; fins a cert punt, és clar, perquè t’hi has de presentar i jo m’hi vaig presentar amb la il·lusió de merèixer l’atenció del jurat. L’atenció però ha anat més enllà i ha estat una distinció, i n’estic molt content. Ha estat una tria, una decisió, una aposta. Tota la meva obra periodística i literària havia estat escrita en castellà.

—Us heu passat al català per guanyar el premi Ramon Llull?
—A veure, aquesta novel·la també la volia escriure en castellà, i de fet, al principi era una altra novel·la. Parlava de la guerra civil espanyola a través d’un tiet meu que va formar part de la lleva del biberó. A través de la seva vivència volia fer un salt en el temps i anar a trobar-me en el Groc. I ho volia fer en castellà. I quan portava una sèrie de folis i ja entrava a explicar la història del Groc, em vaig dir: ‘Si jo sé com parlen, si jo els he sentit.’ No em vaig sentir còmode escrivint en castellà i fent-los parlar en castellà. I em vaig començar a animar a escriure en català. També hi havia moments en els quals parava i tornava a escriure en castellà. I després agafava aquest castellà i el traduïa. I després reescrivia el que havia fet en català… Ha estat tot un procés. M’he trobat amb el català i amb el plaer de ficar-me dins d’una història en català.

—En alguna tertúlia de televisió passeu del català al castellà amb molta naturalitat. Sou un esquizofrènic lingüístic?
—Mira, jo amb en Jordi Basté no puc parlar-li en castellà perquè me’l van presentar en català. És curiós perquè ell, fora d’antena, em parla en castellà i jo en català. Perquè ell em veu a mi com a castellanoparlant perquè m’ha llegit tota la vida en castellà, m’ha sentit parlar amb altres persones en castellà, em veu parlar amb l’Alfons Arús en castellà… Perquè jo amb l’Arús no puc parlar en català. És impossible perquè ens vàrem conèixer quan teníem vint anys a la facultat parlant en castellà. Ell parlava en català amb altres persones, però amb mi en castellà. És clar, a la tele no li puc parlar en castellà perquè és com si em posés cinc barreres. I amb en Basté, igual però a l’inrevés.

—Ho teniu plenament integrat.
—De quan era petit tinc una imatge molt marcada i que per mi és un record molt íntim. Són les converses que tenien al celobert la meva mare, parlant en castellà, amb la senyora Roser, que parlava en català. Jo sentia que parlaven, però no sabia que una parlava en una llengua i l’altra en una altra. Eren la senyora Roser i la meva mare parlant. I punt. Va ser després, quan ja em vaig fer gran i vaig sortir al carrer i vaig conèixer el món, que em vaig adonar que eren dues llengües diferents, que tenien imaginaris diferents i que fins i tot tenien postures polítiques diferents. Per mi va ser un xoc descobrir que això podia ser un conflicte i que podia ser un problema, perquè a casa meva no ho era. És clar, jo no sabia que a fora hi havia repressió. Jo no sabia que hi havia gent i famílies a les quals se’ls havia prohibit parlar en català. Això és una cosa que vaig descobrir després.

—Enteneu que molta gent pensi que el llibre el vàreu escriure en castellà i us l’han traduït?
—Ho entenc perquè en els dos llibres anteriors el procés va ser aquest. Però en aquest cas ha estat diferent. Vivim en una cultura de la sospita constant. Probablement és raonable i saludable. Fins i tot higiènic. Per això no ho critico. Sí que puc criticar o plantejar-me fins a quin punt aquests comentaris tenen un component de rancúnia o enveja, o bé són reflexions raonables de desconfiança. Si són reflexions de desconfiança, cap problema. Si hi ha rancúnia, llavors em pregunto per què. Aquesta rancúnia pot venir d’una enveja, que també la puc trobar comprensible perquè jo la puc sentir envers un altre. Però si la rancúnia té una arrel política, llavors em fa una mica més de pena. Potser en alguns casos, la crítica prové del ‘tu no ets dels nostres’. ‘A banda que sospitem de tu, no defenses la mateixa causa que nosaltres i per tant, ets subjecte de crítica. Perquè si tu defensessis la mateixa causa que jo, desconfiaria de tu però no et criticaria públicament perquè ets dels meus’. Llavors, si això passa, fa una mica de llàstima.

—Esteu dolgut amb certs comentaris.
—I faig una reflexió final: ‘Si em critiques perquè he escrit sempre en castellà i ara escric en català, has d’argumentar-ho molt bé perquè se suposa que t’hauries d’alegrar que un autor que fins ara treballava per les lletres en castellà, ara treballi per les lletres en català.’ Se suposa que hauria de ser motiu d’alegria. Sé que estic provocant una mica i estic sent irònic. Però vaja, d’acord amb un rigor intel·lectual i seguint una coherència ideològica, m’haurien d’aplaudir. M’haurien d’elogiar i alegrar-se de guanyar un autor en català.

—En el llibre féu un bon tractament lingüístic i utilitzeu molts localismes. Com l’heu feta, la recerca prèvia?
—Vaig recórrer a amics del Forcall i els vaig dir que volia anar-hi un dia, llavors ja sabent que volia presentar el llibre al premi Ramon Llull. Els volia ensenyar uns fragments, els diàlegs dels personatges que volia que parlessin en forcallà. Però un amic em va demanar per què li ho demanava a ell si podia consultar-ho a la Vanessa, una cosina meva del Forcall. Té vint anys i l’havia saludat quatre vegades però mai m’havia preocupat de demanar-li: ‘I tu què fas?’ Doncs acabava de finalitzar la carrera de filologia i quan la vaig trucar i li ho vaig proposar, es va mostrar encantada d’ajudar-me. Per això és la primera dels agraïments. Em va explicar com dirien els forcallans certes paraules i frases. És clar, això es perdrà quan es tradueixi al castellà.

—I a partir d’ara continuareu escrivint en català o tornareu al castellà?
—Bé, no ho sé. Em fan dues preguntes sobretot. Si continuaré escrivint en català i si continuaré escrivint arguments sobre la comarca. Doncs no ho sé ni en un cas ni en un altre. Ara vull gaudir d’aquesta novel·la, fer moltes signatures, presentacions –on espero que Ximo Puig, amb qui som amics, me la presenti a València– i lluitar per aquesta novel·la. I després, relaxar-me, mirar a la vida i preguntar-me: ‘Ara què haig de fer?’

—Situeu la història a la comarca dels Ports i el Maestrat. Quina és la vostra relació amb aquesta terra?
—De fet, aquesta novel·la és un homenatge a les meves arrels. Víctor Amela Ejarque, el que seria el meu avi però ell encara no ho sabia, va emigrar del Forcall i va arribar a Barcelona l’any 1914. El meu pare ja va néixer a Barcelona. És un nen de postguerra i per tant es posa a treballar des de molt jove. No té cap fantasia de retrobar les arrels ni el poble del seu pare. Res. L’any 1960 em té a mi però comet un petit error, i és que el 1965, quan tinc cinc anys i un metge em diu que tinc problemes de pulmons i que em convindria respirar aire sec, el meu pare decideix de portar-me al Forcall, on no ha anat mai. Allà passaré els estius dels cinc als deu anys.

—I això us marca per tota la vida.
—Sí. Però deixo d’anar al Forcall perquè al meu pare li van bé les coses i es compra una torre a Esparreguera. I dels deu als vint anys mitifico tots els records que he tingut d’infantesa perquè no em deixen tornar al Forcall. Idealitzo i és un món meravellós, un paradís perdut on hi ha móres, on hi ha un toll en un riu fantàstic, on hi ha una nena preciosa de la qual m’enamoro. I la recordo, també recordo les ortigues que em picaven les cames, recordo el so de les campanes, recordo els animals fent soroll contra el paviment empedrat amb pedres de riu… Tot això per mi és un paradís que no sé si l’he somiat o és real.

—I quan hi torneu?
—Quan tinc vint anys i tinc carnet de conduir. El primer que faig és conduir cap al passat. Conduir al paradís passat. Arribo al Forcall però ja no és el mateix. La ‘collà’ sí, però les pedres ja no hi són, han asfaltat. I recordo dir-li a una cosina meva: ‘Ostres, aquells carrers empedrats tan macos que ja no teniu.’ Em mira amb una mica de ràbia i em diu: ‘Si tant t’agraden les pedres fica-te-les a casa teva a Barcelona.’ Llavors entenc que una cosa és el mite, la idealització, i una altra la realitat del dia a dia.

—Retrateu les vivències de Tomàs Penarrocha, un personatge real conegut amb el nom del Groc de Forcall que va lluitar contra els liberals a la zona del Maestrat durant les dues guerres carlines. Quina és la primera vegada que sentiu a parlar-ne?
—La primera vegada tinc set o vuit anys. Parlo amb una nena de qui estava mig enamorat i que m’agradava molt mirar, i llavors entra un altre nen, com una mena de rival, que vol apartar el foraster de Barcelona que està trepitjant el seu terreny, i em diu: ‘Però tu saps qui era el Groc?’ Jo em quedo palplantat, perquè mai no havia sentit aquest nom, i comença a explicar històries i peripècies del Groc. Historietes com qui parla de Robin Hood, Curro Jiménez o el Zorro. Jo em quedo amb aquest nom, amb aquest personatge, però el poso al sac dels records. Un més. Però a vint anys, quan vaig llegint tots els llibres que vaig acumulant sobre la comarca, trobo que efectivament va existir un personatge que es deia Tomàs Penarrocha i Penarrocha, nascut al Forcall, que li deien el Groc, i es va enfrontar, ell sol, a tot un exèrcit liberal de la reina espanyola Isabel II. Aquí vaig veure que tenia un heroi literari, i a més a més, del meu poble.

—El Groc va ser un maqui del segle XIX?
—És, a la vegada, un bandoler cruel, sanguinari i arbitrari i, segons com ho miris, un guerriller idealista, utòpic i valerós.

—És comparat sovint amb Robin Hood, però darrere el personatge hi ha moltes ombres.
—Jo vull que el lector s’enamori del personatge, en el sentit que senti la fascinació que jo tinc per una persona que decideix – per un ideal, per uns valors– apostar la seva vida sencera. Es juga la relació amb la seva dona, la seva filla. S’ho jugat tot. Això està molt allunyat de la sensibilitat contemporània, la nostra, perquè nosaltres procurem tenir una vida còmoda, procurem fer de més i de menys i negociar amb els nostres valors; cedir i pactar. Ell no vol pactar. Ell vol lluitar fins al final. I a mi això sembla fascinant.

—El podríem comparar amb algun personatge de la societat actual?
—Per una banda, el podríem comparar amb un gihadista que decideix de fer la guerra santa i immolar-se. Però també podríem comparar-lo amb un indignat del 15-M. El que passa és que un indignat del 15-M com a molt fa un escarn. Com a molt! Ell segresta batlles, segresta rics i afusella, si cal, un espia o un traïdor. És una qüestió de mesures, d’escala. A ell i als que van ajuntar-se a la seva partida, els periodistes i historiadors de l’època els van denominar ‘desairats’. ‘Desairats, ‘indignats’; podem trobar paral·lelismes.

—Com quin altre?
—Si agafes la figura del Groc i el que defensa, t’adones que hi ha l’embrió de tot el que vindrà després. Tens el futur socialista perquè el defensa els pobres. Ell diu el que deia Ramon Cabrera, el líder del carlisme i que tenia un lema: ‘El llauraor sempre té raó’. Aquesta consigna el Groc l’assumeix i amb el pas dels anys i de les generacions derivarà cap al socialisme. Aquest embrió el tenim en el Groc. També tenim l’embrió del qual serà el futur nacionalisme polític català, que també té arrel carlina. És a dir, defensem el que és nostre, defensem la nostra terra. El que passa és que es formula des de la política. Contra qui? Contra el govern de Madrid. El Groc està defensant la seva terra. Però no una terra metafòrica, sinó una terra real. El seu bancal, el seu tros d’horta. Això, amb el pas dels anys, serà un nacionalisme polític però ell, quan parla de la lluita, diu: ‘Espanyols!’ És a dir, ell no es veu ni valencià ni català, ell es veu espanyol. Però no espanyol de Madrid. Ningú no ha de venir de Madrid a dir-li què ha de fer amb el seu bancal.

—Per acabar, us desplaço del vostre terreny, la crítica d’espectacle i de televisió, i us demano sobre el procés. Com el veieu?
—Ho podem relligar una mica amb el meu llibre, perquè ‘he venido a hablar de mi libro’ [riu]. En aquesta novel·la també hi ha una reflexió sobre la utopia i sobre la lluita per un ideal, i això és una cosa que sempre m’ha fet por; m’ha atemorit. Perquè em fa la impressió que arriba un punt que perds el món de vista i el sentit del pragmatisme, i vas més enllà del que és raonable. Això és el que li passa al Groc. I en certes actituds del sobiranisme em fa por que es perdi el referent de la realitat pragmàtica i del que és raonable. I que es vulgui ser més fidel a un full de ruta que sobre el paper ho aguanta tot i que fins i tot té una lògica del relat, però que posat sobre la realitat literal té un punt de deliri que pot perjudicar la vida real de les persones.

—Us crea dubtes, doncs.
—Em crea dubtes. El personatge de Pep lo Bo hi ha un moment de la història que dubta. Jo m’hi identifico, amb aquest personatge, que de fet és el meu besavi real, que no sé si li va passar això. Jo em poso en la seva pell i jo hauria dubtat. Jo li hauria dit al Groc: ‘Fins a quin punt val la pena tot això? No t’adones que la teva filla ho està patint i que la teva dona està sola?’ Aquest personatge dubta de si tots els ideals valen la pena i no cal tornar a casa i fer una vida normal sense haver fet mal a ningú. Llavors, contraposo aquests ideals utòpics a la possibilitat de fer mal a la gent que no en té la culpa. Puc emfatitzar amb una persona que ho tingui claríssim, que el procés correcte és el del sobiranisme. Però crec que el full de ruta és molt precipitat; no pots imposar el calendari a una realitat tan complexa. Puc empatitzar amb la passió de la persona que ho vol, però no puc apuntar-m’hi. Li haig de dir: ‘N’estàs segur? No estem embogint? No prendrem mal? No ens farem més mal del que volem evitar?’

Vegeu Víctor Amela recitar un fragment de ‘La filla del capità Groc: