Víctor Amela novel·la la història de l’avi que hauria pogut salvar Lorca

Podia semblar que l’escenari triat per presentar la nova novel·la de Víctor Amela (Barcelona, 1960), l’Ateneu Barcelonès, era un intent d’afrontar tots els qui havien criticat que li concedissin el premi Ramon Llull de les lletres catalanes per La filla del capità Groc, el 2016. Llavors moltes veus crítiques s’alçaren contra l’escriptor i contra l’empresa editorial (Planeta) pensant que no era ell qui havia escrit la novel·la en un català que funcionava força bé i en què els diàlegs eren farcits de girs lingüístics i lèxics propis del Maestrat que li donaven una gran riquesa. Amela no va amagar mai que havia tingut ajuda per a escriure aquells diàlegs i, fos com fos, la seva va ser la millor obra presentada a concurs i es va endur el premi. Però no, l’escenari no ha estat preparat amb afany de venjança, sinó justificadament: el 1935 l’Ateneu va ser un punt important de la vida cultural de la ciutat i és ben lògic que fos un dels espais de primera magnitud que va visitar Federico García Lorca durant aquella tardor. I és clar, si hom escriu un llibre que es titula Jo hauria pogut salvar Lorca és lògic que un dels espais lorquians esdevingui el lloc de la presentació a la premsa de l’obra. Aquesta vegada, escrita rigorosament en castellà i traduïda al català per l’especialista Núria Parés Sellarés. ‘L’he escrita en castellà, que és la meva llengua materna i en la qual jo he fet la major part de la meva feina com a escriptor i com a periodista. Després he revisat la traducció, és clar’, explica Amela, un dels entrevistadors estrella de la premsa catalana.

Amela és un tipus que s’agrada a si mateix quan s’escolta. De fet, llevat dels primers cinc minuts –en què l’editor del grup 62, Emili Rosales, va elogiar les virtuts de la novel·la–, Amela va estar gairebé una hora explicant un apassionant recorregut per les entranyes i la creació del llibre, sense evitar casualitats a la moda de Paul Auster, silencis antics i molt llargs que diria la cançó, una família que si no existís s’hauria d’inventar i fins i tot un punt d’emoció en què va costar de no deixar rodolar alguna llàgrima. I va reblar el clau amb un llarg powerpoint –excessiu, per a algú que ve del món de la televisió i que hauria de controlar millor el repartiment del temps i els ritmes en les trobades amb els mitjans–, en què va voler mostrar els principals protagonistes de l’obra.

Però anem a pams. Jo hauria pogut salvar Lorca és una novel·la que indaga sobre la memòria de l’escriptor. El seu avi matern havia guanyat la guerra de 1936-1939, però havia decidit d’emigrar a Barcelona el 1953, perquè, tot i ser un dels guanyadors, considerava que a Granada no hi havia oportunitats per als seus. Va acabar al barri de la Trinitat Nova, en un pis molt petit on Amela, quan era infant, llegia còmics. No hi hagué mai una gran comunicació entre ells, però un dia del 1970 a la tele va aparèixer un home i l’avi va dir que era amic seu. Era el poeta Luis Rosales, l’home que va tenir allotjat a casa seva, a Granada, Federico García Lorca fins que se l’endugueren per executar-lo.

‘El meu avi parlava un andalús molt tancat i moltes vegades no l’entenia i això em feia molta vergonya. Però una de les coses que més li agradaven, crec ara, passat el temps, és que jo llegís. Aquella mateixa tarda em va demanar si m’interessava la política i jo no vaig saber què respondre. Però el més fort va ser aquella nit, quan em va dir que ell hauria pogut salvar en Lorca. I jo sabia perfectament que en Lorca era el poeta, el que apareixia als manuals de literatura que estudiava, però el cap em va fer un curtcircuit i no vaig demanar què volia dir exactament. A casa nostra no es parlava de la guerra i no li vaig demanar mai què havia volgut dir amb aquella frase.’

I va passar allò que era inevitable: l’avi es va morir sense que Amela li hagués pogut fer cap pregunta. Però amb el pas del temps va anar descobrint alguns fets fonamentals: aquest avi matern s’havia afiliat a la Falange el 14 d’agost de 1936 a Granada, exactament dos dies abans que s’enduguessin Lorca de la casa de Luis Rosales. I abans, com que era pastor, s’havia dedicat a passar gent de la zona republicana a la ciutat de Granada, que era en mans dels colpistes de Franco. ‘La persona que va fer el carnet de filiació a Falange al meu avi era Luis Rosales, l’amic de Lorca, que va pensar molt seriosament en la possibilitat de fer servir els mateixos camins per evacuar Lorca de cap a zona republicana, aprofitant els coneixements del meu avi, perquè ni tan sols casa seva no era segura per al poeta. Però ja no hi va haver temps. Per això el meu avi deia que hauria pogut salvar Lorca, l’hauria pogut passar a la zona republicana.’

Aquest guanyador de la guerra de 1936-1939 va acabar emparentant-se amb els perdedors de la guerra. A la Trinitat Vella hi havia la família Amela i l’oncle del novel·lista és un dels membres de la lleva del biberó. El van ferir a la guerra i va estalviar-se d’haver de tornar a la batalla de l’Ebre, però en canvi d’això fou internat en alguns penals franquistes i després va haver de tornar a fer un servei militar de cinc anys. En un dinar de Cap d’Any de l’any 1980, van coincidir a un cap de taula el futur famós entrevistador, l’avi guanyador de la guerra i l’oncle perdedor. ‘I vaig sentir que havia de demanar alguna cosa i vaig voler concretar molt i els vaig demanar on eren just quan va acabar la guerra. El meu oncle em va dir que al penal del Puerto de Santa María, cosa que jo no sabia. Però el més gros és que l’avi va dir que ell també hi era, però a l’altre costat, fent de carceller. La cosa més terrible és que ni l’un ni l’altre no ho havien sabut fins llavors. Mentre ma mare servia l’escudella vaig saber que tenia una història digna de ser explicada, una epopeia grega, una tragèdia que digués com la guerra havia marcat els dos homes de la mateixa família i els havia convertits en perdedors, independentment que l’un hagués guanyat la guerra i l’altre l’hagués perduda.’

Tot això apareix a la novel·la, però també hi apareix el sentiment de culpa d’Amela quan es va morir el seu avi sense haver-li fet les preguntes que tocaven. ‘Llavors vaig conduir més de mil quilòmetres fins a les Alpujarras, a buscar respostes. I, és clar, em vaig perdre. Vaig trobar un home i va resultar que el meu avi li havia salvat la vida. Quan li vaig dir que era mort es va posar a plorar com un infant i jo també vaig plorar com una criatura.’ Qualsevol pot pensar que aquí Amela hi posa més pa que formatge i que tot plegat és una llicència poètica al servei del gran explicador d’històries que és. Però la lluïssor dels ulls, la contenció, fa pensar que és impossible que això s’ho inventi. I llavors cal pensar en el destí, que realment l’aboca a explicar aquesta història.

I, és clar, també hi ha tota la història de Lorca, de la seva passió i mort, reconstruïda amb la màxima fidelitat i rigor, perquè, com recorda Amela, ‘Machado ja va dir que la sang de Lorca no s’asseca mai’. El novel·lista explica que també ha volgut fer un homenatge explícit a la ciutat de Barcelona, ‘perquè Lorca estava profundament enamorat de Barcelona i perquè aquí hi va viure algun dels seus moments més importants, com el recital que fa el 1935 a benefici dels ateneus populars i que li va valer el reconeixement com a poeta del poble’, i perquè és on acaben els grans protagonistes de la història. ‘Sense Barcelona jo no existiria’, afirma.

Així doncs, amb Lorca com a mite i amb la desconeguda història familiar com a nexe, Amela fa una indagació sobre la memòria, sobre els silencis i sobre la manera com la guerra marca encara avui dia les existències. ‘Al final tot quadra i és possible que el meu avi hagués pogut salvar Lorca si haguessin tingut algun dia més, però ni la casa més segura de Granada, la del falangista i poeta Luis Rosales, no va poder salvar-lo.’