15.08.2022 - 21:40
No l’han reconeguda mai com a víctima, però aquell 17 d’agost de 2017 era a la Rambla. Ho va veure i sentir tot a primera fila, però l’estat espanyol li nega els seus drets. Malgrat que ha lluitat i ha presentat quatre recursos, la resposta sempre ha estat la mateixa: denegat. Sempre la mateixa frase: “No hi ha informes forenses. No queda prou acreditada la relació causa-efecte amb els atemptats. A més, la persona no ha necessitat cap cura ni estabilització i no ha tingut cap seqüela.” Un missatge fred. Gens personal.
És el cas de la Marta Palencia, però no és l’única. Així com ella, hi ha molta més gent que, malgrat ser víctima dels atemptats del 17-A a Catalunya, no ha estat reconeguda com a tal per l’estat espanyol. Sobretot passa a les víctimes psicològiques, a qui costa més de demostrar el mal que els va fer l’atemptat.
La Marta i la seva parella, la Sílvia, havien baixat a Barcelona per dur el cotxe al mecànic. Mentre s’esperaven que acabessin la reparació, van anar a fer una volta pel centre. Feia pocs segons que havien arribat a la Rambla. Tot just esperaven que el semàfor es posés verd per travessar quan tot va canviar. “Vam sentir un crit molt fort, esfereïdor. No sabíem què passava. De cop, vam veure una furgoneta blanca pel mig de la Rambla. Una situació surrealista. Vèiem la furgoneta i els cossos saltant. No enteníem res. Només veure-ho ja feia mal. Érem a primera fila i vèiem tot allò que passava.”
La primera cosa que va fer la Marta, que és periodista, va ser treure el mòbil i enregistrar-ho. Havien passat uns segons, però ja ho va veure clar: era un atac terrorista. Els cossos d’emergències van reaccionar de pressa. I de seguida van arribar policies que feien entrar la gent al primer local que trobaven, en aquest cas, la farmàcia Nadal. Van estar-s’hi més de quatre hores tancades. Quatre hores eternes. Eren moments molt complicats. “No vaig mirar el mòbil. Però hi havia gent dins la farmàcia que sí, i ens anaven informant. Vam viure moments de por, perquè deien que podrien haver deixat un artefacte o que els terroristes es podien haver atrinxerat prop d’on érem.”
Encara que la part més dura no va ser pas aquesta incertesa, sinó quan, enmig d’aquell caos, la persiana de la farmàcia es va obrir. “Van aparèixer uns treballadors d’emergències. Portaven el cos d’un nen. El van deixar al mig de la farmàcia. En un primer moment, no ho vam entendre, ens pensàvem que el duien perquè era viu, però no, era mort. Era en Julian, tan sols tenia set anys. I era allà, enmig de tots nosaltres, mort. Vam estar dues hores així. Tots agenollats al seu voltant. Mirant-lo. Dues hores. Les farmacèutiques li van posar una tovalloleta a la cara. D’alguna manera, el volíem protegir. Això va fer que encara ens quedéssim més impressionades. No enteníem res del que passava. Va ser molt dur.”
Una vivència així es clava a la ment. “D’entrada, no penses res. Vius en una mena de pujada d’adrenalina. Tan sols vius per sobreviure. És després que t’adones de la sort que has tingut. Jo volia passar pel mig del carrer. Però la Sílvia em va dir que travesséssim pel semàfor. Aquest petit gest va fer que no fóssim al mig de la Rambla quan va passar la furgoneta. Va ser qüestió de segons. Vam tenir sort, físicament no teníem cap mal, però el nostre cap no parava.”
Ara, tot això no és prou, segons el Ministeri d’Interior espanyol, per a ser reconegudes com a víctimes psicològiques de l’atemptat. “Els primers dies no vam sortir de casa. Quasi no engegàvem la televisió. Quan miràvem un informatiu, no podíem parar de plorar. Vam entendre que necessitàvem ajuda. Solament vam trobar una oferta de l’Ajuntament de Barcelona. Oferien ajuda psicològica d’emergència. Hi vam anar un parell de vegades.” Tanmateix, segons la normativa del ministeri, amb això no n’hi ha prou per a acreditar allò que van viure. Haurien d’haver anat al Centre d’Atenció Primària (CAP). I ací hi ha la clau de tot plegat. “Ningú no t’informa sobre què has de fer quan vius un atemptat. Sembla que no tenen pressa perquè facis cap gestió. Però tot és mentida, és el contrari, tens molt pocs dies per a anar al CAP i acreditar allò que va passar.” Unes dificultats que encara s’agreugen més en les víctimes psicològiques. La major part triga un temps a assumir què ha passat i que necessita ajuda. Senten que no tenen dret de queixar-se, perquè hi ha gent a qui han fet molt mal físicament o que fins i tot ha vist morir algú estimat. “No puc entendre que no vegin que els primers dies la gent és en xoc. No penses què has de fer. En realitat, no penses ni que ets víctima psicològica d’un atemptat. No vam ser conscients que teníem drets fins que, al cap d’un any, l’UAVAT (Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme) es va posar en contacte amb nosaltres. Trigues un temps a reaccionar. I quan reacciones, ja no ets a temps d’acreditar res.”
Un any després de l’atemptat, moltes de les víctimes se sentien soles i abandonades. Ningú no els havia trucat, no les havien ajudades. “Parlant amb la gent de l’UAVAT em vaig adonar que havíem d’actuar. Que havíem de reclamar allò que ens pertocava. Si no, tot continuarà igual. Sempre fan veure que hi ha molt poques víctimes. Així tiren pilotes fora. Però no, això ha de canviar. I per això lluitem. Hi ha un problema i algú se n’ha de fer càrrec. L’estat ens hauria de defensar, i no, ens ha deixat absolutament desprotegits. I fins i tot ens nega la realitat que hem viscut. Això és el que em fa més ràbia. No pot ser que em neguin allò que he viscut en primera persona. M’explicaran on era, aquell dia? Ho vaig viure. I sí, vaig tenir la sort de salvar-me d’una cosa pitjor, però hi era.”
Després de donar-hi moltes voltes, la Marta confessa que tan sols hi troba una explicació possible: “Sembla que ens neguin allò que vam viure pels diners.” La part més surrealista de tot plegat és que elles no hi van pensar mai: “No em va passar mai pel cap que rebria una indemnització. Volem que ens reconeguin un fet. No pot ser que ens neguin una realitat.” És més, reconeix que fa temps que la lluita ja no és tant per ella, com per canviar el sistema. “Ningú no hauria de viure això que hem viscut. Esperem que no, però si hi ha un altre atemptat, no pot ser que les víctimes hagin de passar per aquest doble càstig. Com pot ser que el Ministeri d’Interior no ens hagi ofert cap ajuda? No ens han ofert res de res.”
Al contrari, s’han sentit maltractats. Un dels pitjors moments d’aquest procés va ser amb les metgesses forenses del ministeri. “Era surrealista. Venien amb una idea prèvia i a tombar el nostre cas. No ens escoltaven. S’ho feien anar com volien. Ja estava tot decidit. Ens feien sentir com si ens ho inventéssim tot. Constantment ens retreien que no haguéssim anat al psiquiatre i que no m’hagués pres pastilles per dormir. Doncs no. Vaig decidir de fer unes altres coses. Per exemple, em vaig prendre remeis naturals. Em van fer entendre que això no tenia validesa. De debò que es pensen que m’inventaria una situació com aquesta? Ja m’agradaria no haver-la viscuda, però es quedarà per sempre més amb mi. Fa molta ràbia.”
És més, la Marta denuncia que en els texts en què els denegen els recursos hi ha molts errors sobre el seu cas. “En el paper que tinc davant posa que érem al carrer de Tallers. És mentida! Érem a la Rambla, a punt de travessar. És molt diferent. Fa una ràbia!” Malgrat tot, al final han llençat la tovallola. “Som víctimes psicològiques de l’atemptat, però parlant amb l’advocada i la gent de la UAVAT vam veure que ja no hi havia més recorregut. La cosa s’havia estancat. Davant nostre, hi teníem un mur.”
