Vicente Guallart: ‘El govern de Colau no té cap idea urbana’

Vicente Guallart (València, 1963) és arquitecte. Va ser l’arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona durant tot el mandat de Xavier Trias (2011-2015) i també gerent d’Hàbitat Urbà, però només un any i mig (2011-2012). Després de l’arribada d’Ada Colau al govern de la ciutat, va tornar al seu despatx d’arquitectura. Ara passa la meitat del temps a l’estranger (la Xina, Rússia i el Líban, sobretot).  Però només cal consultar el seu Twitter per veure que resta molt pendent dels debats urbans sobre Barcelona. La setmana passada VilaWeb s’hi va posar en contacte perquè fes balanç del govern d’Ada Colau. Ens cita a la terrassa del bar Zurich.

—On pareu, ara?
—He tornat a la meva activitat professional i a la vida acadèmica i de recerca. Com a arquitecte faig feina a la Xina, al Líban i algunes coses a Espanya. En el terreny acadèmic, vaig acceptar una posició de llarg termini a la High School of Economics, a Moscou, que és un lloc amb gent molt interessant. Políticament, les coses hi són complicades, però des d’un punt de vista social i d’innovació és molt interessant. I també he tornat a fer activitats acadèmiques al IAAC, aquí a Barcelona. Si ho mirem bé, al IAAC tenien raó sobre la necessitat d’una nova agenda urbana, més ecològica i social, en l’era de la informació. El papa, Obama, les Nacions Unides i els països progressistes treballen en aquesta direcció. Ara hem de fer-la possible amb plans a llarg termini i projectes a curt reals. Com sempre, faig projectes i intento aquesta idea de treballar la ciutat del futur. El 50% del temps sóc fora d’Espanya.

—I al Líban, què hi feu exactament?
—Després de la guerra es va reconstruint el país. I amb tot el caos que hi ha al voltant és un dels pocs llocs segurs i tranquils de la zona. Hi ha un programa de reconstrucció de Beirut molt important. I quan ets a l’altre costat del Mediterrani veus que són germans nostres. Tenim moltes coses en comú.

—I a la Xina?
—L’any 2003 vaig guanyar uns concursos a Taiwan. I aquests últims anys han traduït al xinès el meu llibre La ciutat autosuficient i varen editar una versió reduïda de Plans i projectes de Barcelona 2011-15. Això ha creat interès per la nostra feina. I m’han fitxat per donar visió estratègica i transformar una illa artificial, Hainan. És la Florida de la Xina, un estat turístic. L’illa ja és feta, amb un concurs, i ara la ciutat es va construint. A Hainan també hi ha Foster i Diller Scofidio, els autors del High Line de Manhattan. De valors democràtics no n’hi ha a tot arreu. Però, així i tot, trobes gent que vol fer les coses ben fetes. Amb ells treballo.

—Quin balanç feu del govern Ada Colau?
—Des del punt de vista urbà, puc dir que el 80% de les coses que fa són coses que les vam començar, o definir, nosaltres: pla Barcino, plaça de les Glòries, el Rec Comtal, les superilles, la xarxa octogonal dels autobusos, la Meridiana, pla d’habitatge, etc. Des d’aquest punt de vista, més aviat vaig a favor de moltes de les coses que fan. Tot i que, curiosament, caldria molt més diàleg amb tothom. I, per una altra banda, hi ha debats històrics, com el del tramvia i l’ocupació de l’espai públic, on els punts de vista són diferents.

—Comencem per la superilla. Hi sou favorable, doncs?
—Totalment. Sóc partidari, de manera radical, que les ciutats no tinguin cotxes privats. I això és molt radical. I passarà segurament d’aquí a quaranta anys. Anem cap a una economia de serveis, més que no de productes. Al segle XX per poder-te bellugar ens van vendre la idea que t’havies de comprar un cotxe. Un producte. Però ara el transport és un servei. Servei públic o compartit: autobusos, metros, cotxes compartits, bicing.  I caminar, que és fonamental. Les ciutats del futur seran metròpolis de barris. Les ciutats tendiran a estar connectades de barri a barri per mitjà d’avingudes verdes, o transport públic. Ja ha passat, a Barcelona: el passeig de Sant Joan té unes grans voreres, s’ha eliminat espai per al vehicle al passeig de Gràcia i al paral·lel. I, curiosament, també passa a Moscou, a Nova York, i altres ciutats. El govern de Trias va arribar a un acord amb ICV per a fer cinc prototips: les Corts, plaça de les Glòries, Gràcia, etc. Convertir gradualment en zona de vianants no tan sols el centre històric, sinó tota la ciutat, és revolucionari i hi vaig totalment a favor. Es va aprovar en el pla de mobilitat del 2014. Però la manera com s’aplica no. I ja ho hem dit a Salvador Rueda: la superilla no s’ha de fer com si fóssim al segle XIX, sinó pensant que som al XXI. Un dels primers errors és començar la del Poble Nou abans d’acabar la xarxa octogonal d’autobusos. L’espai s’ha d’haver connectat. S’ha d’introduir la variable temps a l’espai i el temps ha de ser més flexible. Si a les tres de la tarda els carrers van plens, adaptem-nos-hi. Si els caps de setmana la gent surt al carrer en massa, adaptem-nos-hi. A mitjà termini, que Barcelona sigui la primera ciutat del món on el 70% de l’espai del públic sigui per als vianants és revolucionari i hi vaig totalment a favor. Forma part del pla i es va aprovar el 2014. L’altra gran revolució és l’espai públic a guanyar a les cobertes, els terrats. Aquesta és una altra gran decisió, poc desenvolupada. El 70% dels terrats de Barcelona són plans. Però amb la normativa que tenim, no els fem servir. En el fons jo dono molt més suport a allò que diu Ada Colau, que no pas a allò que fa. Ja li ho vaig dir. Sóc totalment contrari que els bancs facin fora la gent. Però quan arribem als detalls de què fa, veiem com l’espai públic l’ocupen activitats irregulars, que la superilla es fa sense parlar amb els veïns, que volen portar el tramvia sense fer cap referèndum. Fan a l’inrevés d’allò que diuen. Per tant, sóc partidari de la revolució de la política, sí, però sobretot de la gent que fa allò que diu.

—Tramvia per la diagonal, com el veieu?
—El tramvia és una tecnologia del segle XIX. Això acabarà de la mateixa manera que ara fa 24 anys quan van construir l’anella de les Glòries: hi havia veïns que deien: això ho demolirem. I tal dit tal fet. Proposar el tramvia en un món que comença a tenir cotxes sense conductors, autobusos elèctrics i una xarxa ortogonal, i dir-nos que és la solució… És que no m’ho crec. A més a més, tenia una falsedat econòmica estructural. Això, amics, és una concessió privada. No sé qui ho ha fet, però això és així. I és anar contra el transport públic. El tramvia va formar part dels plans de regeneració de l’àrea metropolitana, i a molts barris els ha anat bé. Però a la Diagonal no hi cal perquè hi ha opcions més flexibles i econòmiques. El tramvia que va del zoològic a la plaça de les Glòries fa riure. Quin enginyer el defensa? I és un escàndol que es fes. La bombolla immobiliària va tenir també una bombolla d’infrastructures que no critica ningú. Que algú ens digui que com que ja s’ha començat ara la solució és acabar-lo… A Amsterdam el cotxe elèctric compartit és brutal. L’agafes amb una app. I jo no el veig, a Barcelona. El foment de la bicicleta que fa el govern actual és molt bo. Totalment d’acord que arribi a tot arreu.

—El govern d’Ada Colau, quina idea de ciutat creieu que dibuixa? Us agrada?
—La qüestió és que el govern de Colau no té cap idea urbana. O encara no l’ha explicada. Des del punt de vista físic, què volen fer? Probablement tenen una idea social. Però cap dibuix de ciutat. I es pot veure perquè dins l’ajuntament hi ha la fragmentació més gran de la història en urbanisme. Tenim un regidor d’Arquitectura sense responsabilitat d’Urbanisme, un tinent batlle d’Urbanisme i Ecologia, un director de Projecte Urbà, i un gerent d’Urbanisme. I sobretot pensen: per què fan falta els arquitectes si tenim els veïns? No hi ha cap responsable ni el volen. L’urbanisme és important perquè permet de traduir en pedra la visió democràtica, i un punt àcrata, que ens caracteritza. És una característica fonamental de Barcelona. La diferència entre Pedralbes i Trinitat Vella no és de renda i prou, set a u. També és de pedra. A Pedralbes, hi tenim universitats i a Trinitat Vella, no. Si aquest govern pensa que només millorarem la qualitat de vida amb equipaments de barri s’equivoca. Per reequilibrar has de portar universitats, grans hospitals, grans equipaments, als barris. Si no veus que la pedra pot transformar els desequilibris socials, no has entès què és una ciutat.

—A The Economist, s’hi podia llegir que Colau és tova. Que hauria de collar més el turisme.
—Barcelona tenia 170.000 pernoctacions l’any 1973. L’any 1992, 1,7 milions. I ara 8 milions. Les hem multiplicades per quaranta. Vivim la constatació d’un cert model d’èxit. El debat s’ha d’enfocar des de l’èxit. Ja voldrien tenir la nostra situació moltes ciutats xineses, índies, russes. Ells són al nostre 1973. Maragall, que tant reivindiquen, volia que passés això. I ha passat. I ara hem de gestionar aquest èxit. Des del meu punt de vista, el nostre problema no és de xifres, sinó de concentració, i sobretot de cultura. Com diu Andreu Mas-Colell, volem els Obama del futur amb motxilla a Barcelona. Cap turista va a Nou Barris o Sant Cugat. Aquest, i no la xifra, és el problema. Hauríem de fer que el turista o viatger fos un ciutadà temporal d’una ciutat.

—Creuers?
—Sóc contrari que aquí es contamini el medi. Barcelona hauria de ser pionera a fer que els creuers a port s’endollessin a la xarxa elèctrica. No passa enlloc del món, seríem els primers i seria revolucionari. La manera d’acceptar el turisme seria acceptar només el que és ecològic. Posem-hi un filtre molt radical. Estic disposat a perdre el 25% dels creueristes durant un temps, perquè estic segur que tornaran i n’estaran supercontents.

—Air Bnb, quina ciutat se n’ha sortit més bé?
—Jo vaig en contra, i això és opinió personal, dels apartaments turístics. De tots. Crec que aporten molt poc valor estructural. Fan rics aquell qui té molts pisos per llogar i fomenta l’economia irregular. El qui comparteix pis, l’intercanvi sense diners pel mig, és molt més net. Quan hi ha lloguer, i diners pel mig, hi ha l’especulació. I gent que compra pisos només per llogar-los. I cada vegada que fem servir un d’aquests pisos fem una transferència bancària a Califòrnia. Com amb Uber. Estructuralment, hi vaig en contra. En canvi, sóc més partidari dels hotels, càmpings, residències i més formes de turisme regulat. Un hotel pot rehabilitar un edifici, ajuda a la urbanitat i a la neteja del carrer. Costa més, però dóna més valor a la ciutat. L’any 1992 vam construir hotels sobre terreny d’equipament. Això avui dia semblaria un delicte. I penseu que visc a Ciutat Vella, al carrer Nou de la Rambla, i he sofert tota mena de turisme i incomprensió municipal respecte als veïns des de l’any 2006, amb l’arribada dels pubs britànics. El disseny i l’urbanisme ha ajudat a resoldre els desafiaments quan ens hem parlat de veritat. Una cosa maca de la darrera pel·lícula de Bayona és això: ens hem de dir les veritats. Avui dia també a Barcelona no ens volem dir les veritats. Preferim enganyar-nos i parlar d’una manera relativament falsa, utilitzant les xarxes socials, o els veïns, o la tecnologia, perquè no ens diem les veritats. Dir-nos-les i debatre d’una manera directe, sigui quina sigui la solució, ens faria créixer i ser més grans. Si ara mateix treballem per a ser un país nou, aquest país l’hauríem de construir sobre veritats i projectes. Més enllà de què volem, com ho volem. Quin és el contingut de la cosa. Perquè la cosa en si no és suficient. La política s’ha de posar al servei de les idees i no al revés.