Vicenta Ndongo: “Sabia que potser no em tornarien a trucar, però sempre he pensat que la por no ajuda”

La novel·la de Mercè Rodoreda La plaça del diamant puja a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya en una posada en escena de Carlota Subirós. Una nova mirada d’aquest clàssic de la literatura catalana. Subirós converteix l’obra en un monòleg intern de la Colometa. Un personatge interpretat per onze actrius d’edats i perfils diversos, en una mena de calidoscopi escènic i femení que ens descobreix matisos de la vida de la protagonista. Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Anna Pérez Moya, Alba Pujol, Vanessa Segura i Yolanda Sey interpreten una Natàlia que, malgrat totes les diferències físiques, acaba essent una dalt l’escenari, i aconsegueix un joc escènic molt interessant. Parlem de tot plegat amb una de les seves protagonistes, Vicenta N’Dongo.

—Us he sentit dir que no ha estat un espectacle fàcil de preparar.
—Em referia a tota l’estructura de l’espectacle, que són quatre vèrtexs, i té a veure amb altres disciplines, que no són exclusivament la d’actuar. Hi ha la música, amb una DJ en directe i una música en directe, que és la Clara Aguilar. Hi ha la part dels objectes, que és tota la part de l’escenografia, i que també requereix una plàstica especial. Per tant, dalt l’escenari tenim plàstica, so, la part actual i la del cos, el moviment. Són quatre vèrtexs que han d’anar tots a l’una, no podem anar cadascú per on volem nosaltres. De fet, vam muntar l’obra tots junts. Vam treballar tots a la vegada. I les quatre disciplines alhora no són fàcils.

—I per afegir-hi més dificultat, hi ha onze dones fent un mateix personatge.
—Som onze persones, que en realitat som una. És el mateix que amb les altres disciplines, amb elles també som una. Hem treballat conjuntament des del primer dia.

—M’imagino que quan veieu la reacció del públic aquests dies deveu pensar que ha valgut la pena tot aquest treball.
—I tant! Ha valgut la pena. Realment, val la pena quan treballes en el procés, però tu no saps mai com funcionarà de cara a l’espectador. No treballem perquè funcioni, però sí que dóna certa tranquil·litat que funcioni. Sempre aspires a fer que la gent connecti. I aquests dies connecten, i quan passa això, és màgia. És la màgia del teatre.

—Com s’aconsegueix de tenir una sola veu, de ser una sola Colometa, malgrat ser actrius tan diferents?
—És una cosa que hem treballat conjuntament. La directora, la Carlota Subirós, ens ha fet fer una feina molt concreta per a assolir-ho i esdevenir una sola veu. El que fem és un relat. Un monòleg interior. Això també ens ha ajudat a entendre, a les actrius, que el relat és únic. Això ens ha ajudat a l’hora d’assajar, a l’hora de trobar-t’hi, a l’hora de pensar-hi… I per aconseguir-ho hem fet molta i molta feina als assaigs, és clar. També és veritat que la Carlota ha trobat les actrius que ella tenia al cap i que pensava que segurament podrien donar allò que ella volia fer. I a nosaltres ens ha engrescat moltíssim el fet de parlar de la paraula de Mercè Rodoreda.

—És que Mercè Rodoreda…
—Això també hi té a veure, és clar. La paraula d’una dona que escriu poesia. És poesia viva. La cosa més rutinària, aquella cosa que fem tots, la transforma en poesia, en un viatge intern d’una dona, que podríem ser totes. Són dones universals, per això també totes nosaltres l’hem feta nostra. Hem viscut tot el que han viscut les nostres avantpassades. Això és transgeneracional. És una veu que la sento meva. Això és el que ha fet que totes parlem d’una manera especial amb les veus de les nostres àvies, de les nostres besàvies.

—És impactant com la Colometa, una dona de la postguerra, encara és vigent i ens porta al nostre dia a dia, d’alguna manera. És xocant…
—No ho trobo xocant. Fa molt poc temps que va passar tot allò. La postguerra és aquí a la cantonada, em giro i veig ma mare, la meva àvia… No ho trobo tan llunyà. És que som en aquesta terra. Encara no han passat ni mil anys. Quants anys fa, de la guerra? No res. Ens toca a tots. A qui no li toca, no?

—Sóc d’una generació més jove, potser ho tenim menys present.
—Sí, però a tu et sona, això que expliquem?

—El que explica Rodoreda? Sí, és clar.
—Si et sona és perquè no és tan llunyà. A mi el que no em sonaria potser és la guerra del 1918. Aquesta sí que no em sona, però la Guerra Civil… És una memòria que encara és viva. Parlem encara d’enterrar els nostres morts. Potser tu no la tens tan a prop, però saps de què parlem. Almodóvar en va fer una pel·lícula fa poc… Tots som en aquest lloc, encara, perquè no ens hem curat. Són paraules que, més enllà de si ho has viscut o no, et toquen. Per exemple, pel que fa a les dones, no hi veig gaire diferència en moltes coses. Com a dones hem evolucionat molt, en moltes coses, però crec que en la part emocional, no. En canvi, en la part intel·lectual, molt.

—En aquesta versió de ‘La plaça del diamant’ podem veure amb normalitat una Colometa negra.
—Uau, aquesta pregunta, no sé si la vull respondre. Si encara parlem d’això, dic… Uau, no pot ser veritat.

—En cap moment això entra en joc a l’obra. Però ho dic perquè aquests darrers anys moltes actrius s’han queixat que no les criden mai per fer papers com aquest, sinó que només fan de prostitutes, d’immigrants o de dones de fer feines…
—Veus? Aquí és on encara no hem evolucionat, que tu facis aquesta pregunta. No ho dic per tu, no és res personal. És que avui dia encara ens hem de preguntar això, com és possible…? Quan parlo d’aquestes coses, a escala intel·lectual, tots són molt moderns, molt avançats. Un cop vius en una ciutat com Barcelona, tan cosmopolita, que volem ser tan desenvolupats… I al final, és el que et deia. És que ja no sé ni com dir-ho. Hi ha moltes coses que no hem superat. Però és individual, i la guerra té a veure amb això. O sigui, els bàndols o la immigració. Encara tenim problemes amb la immigració, d’aquí de casa. Com pot ser que encara hàgim de sentir dir coses com ara que vénen a treure’ns la feina… Tota aquesta mena de llenguatge, de comunicació, de no-progrés, és el que fa que no tingui ganes de respondre a preguntes d’aquest tipus. No per tu, sinó perquè no vull respondre a una pregunta que es respon per si mateixa. O sigui, jo sóc actriu. Punt.

—Ho entenc, però a quantes actrius no els donen aquesta oportunitat?
—Quina oportunitat?

—De fer un paper com el de la Colometa. Hi ha actrius que es queixen que només les tenen en compte per fer uns papers determinats.
—Saps què passa? Que això és una cosa estructural. Això ve de com ens tracten a les dones en general. Després, tota la resta, són danys col·laterals. Vull dir, pel fet de ser dona ja comencem malament. Tu cobres més que un home? Jo et diria que no, segurament. Aquí, avui dia, cobren més els homes que les dones. Jo parlaria d’això. Per què un actor ha de cobrar més que una actriu? Per mi és més important això que per què encara ens donen uns papers… Perquè és el mateix. Tot és vinculant. No ens donen uns papers perquè encara estem estigmatitzades. Però ja no és pel color, ni el sexe… Mira el problema del gènere. Encara no sabem relacionar-nos amb moltes coses que són diferents de nosaltres. Per què no donen més papers de prostituts als homes? O de gigolós?

—…
—Perquè no interessa, no ven. Per això dic que aquesta problemàtica sempre té a veure amb la part intel·lectual. Jo dic que diguin el que vulguin, algunes actrius. Hi estaré d’acord o no, en això no hi entro. Però no crec que sigui un problema exclusivament d’una professió. Té a veure amb tot. Té a veure amb això que dic d’estigmatitzar, que nosaltres som dones, que encara som on som, no evolucionem… Saps què em passa? Que ja no parlo de coses perquè dic, és que així no evolucionaré. Encara estic parlant això, trenta-dos anys després d’haver fet la meva primera obra de teatre? Sempre cau una pregunta igual. Dic, home, per favor! Saps què vull dir?

—Ho entenc perfectament. Però també és important escoltar això, no?
—I, sobretot, vull que entenguis que això no té a veure amb tu. Però sempre lluitaré amb aquesta mena de preguntes, perquè és que no trobo que ens ajudin. Hem de fer i parlar del que passa avui dia.

—I com ho podem canviar?
—Amb obres de teatre com aquesta. La Carlota Subirós ha agafat onze actrius! Ja parlem d’això. Hi ha més a dir? He de subratllar per què he agafat onze actrius? Per què una negra, per què l’altra…? Crec que no he de dir res. Saps què vull dir? Amb això ja està. Mires el meu currículum i ja està. Si algú té un problema o algú encara diu una ximpleria…

—Per tant, més fer i menys dir?
—No, no, tampoc sóc de dir titulars. Faig el que puc. No sé què hem de fer, nosaltres. Jo faig el que puc per tirar endavant. Amb respecte, educació i molta, molta feina. Perquè, al final, el que compta aquí és la teva feina.

—Va haver-hi un moment que us vam deixar de veure. En aquest cas va ser una decisió pròpia, necessitàveu parar?
—Recordo que em van fer una entrevista just abans de deixar la feina que deia: “Me’n vaig!”. Ningú em va creure, però va ser així. Vaig marxar a fer un viatge pel món durant un any. Necessitava viure. Vaig marxar per moltes raons, també personals. I després vaig tenir un fill i vaig voler cuidar el meu fill. I ara ja està. Ja té set anys. Abans de la pandèmia vaig veure que ja podia treballar. Em van venir a buscar a Madrid, i em van preguntar si volia tornar a treballar a Barcelona. Vaig dir que sí. I saps quina és la cosa més curiosa? Just vaig venir i van tancar totes les fronteres. Va arribar la pandèmia. Ara que volia treballar, de cop tot va tancar. Va ser una manera molt maca d’entendre que no sempre tot depèn de tu. Per tant, no sé fins a quin punt tenir feina depèn tant de mi.

—Depèn de les circumstàncies, moltíssimes vegades. Fins i tot, hi ha un factor de sort…
—Hi ha un factor d’actitud, hi ha un factor de feina, d’esforçar-te, de buscar, de no deixar de fer coses… No crec en la sort.

—Però, en el vostre cas, vau tenir l’oportunitat que de molt jove la gent us conegués gràcies a TV3.
—Això sí. Però aquesta oportunitat no me la van donar només a mi. Hi havia més actrius, era un càsting. I dins d’això, jo he tingut l’oportunitat i m’ho he treballat. Tot el que he volgut. Ara, després, ja depèn d’un senyor o una senyora que li agradis, no de la sort. Això va així. Les eleccions sempre són d’algú. Ara, l’oportunitat d’entrar dins els càstings, això sí que és complicat.

—I l’oportunitat de tornar? Us feia patir no poder tornar?
—No vaig ser tan conscient d’això. Volia fer unes coses que no podia fer si continuava treballant. Va ser una altra, la decisió. La vida és plena de decisions. I tu esculls. Que hi ha una part de por? Sí, i inseguretat, també, però aquesta és la feina d’un, no? Tu ets la responsable de les teves decisions. I jo n’era molt conscient. Sabia que potser no em tornarien a trucar. Però sempre he pensat que la por no ajuda. No sóc de quedar-me asseguda. No ho he estat mai.