Vicent Usó: “A la gent gran que està sola els pengem un botonet al coll perquè ens avisen en cas d’urgència i ja està”

Vicent Usó (Vila-real, Plana Baixa, 1963) acaba de publicar Dotze (Bromera), una novel·la que parla de la solitud no desitjada, de la solidaritat i de les barreres físiques i mentals. És el soliloqui que ens permet de veure com funciona la ment d’una dona gran, malalta i tancada a casa. És, com totes les obres d’Usó, un text molt pulcre, net, que fa un ús adequat dels recursos, que dosifica la informació que dóna al lector perquè vaja acabant la història.

Amb Vicent Usó, que també és professor d’escriptura i crític literari, hi parlem de la novel·la i dels mecanismes que l’han dut a centrar-se en aquest personatge. Amb tot, l’entrevista es desvia cap a qüestions com ara la situació política.

—Aquesta novel·la tot just acaba d’eixir a l’encontre dels lectors i hi va amb l’etiqueta d’història sobre la soledat no desitjada. És deliberada, l’etiqueta?
—No, no. Me n’he adonat després. Jo no en pose, d’etiquetes, perquè quan escric no pense en etiquetes, només pense a traure el màxim profit a la història que tinc entre mans. Potser sí que em va seduir la solitud que necessàriament havia de tenir la dona quan se’m va aparèixer treballant un altre material. I també és cert que a una certa edat comences a tenir unes pors que no tenies abans.

—Pors.
—Potser pors és molt exagerat, però la solitud, sí. I potser aquesta és una de les coses que em va atraure del personatge va ser aquesta. Com sobreviu una persona en solitud? Quins problemes té? Quins beneficis, si en té? Potser va apel·lar a les meues pors, però no va ser una cosa buscada. De fet, va ser tot molt fortuït.

—Ah, això m’interessa. Com va ser aquest procés, com us la vau trobar, la protagonista de la història?
—Jo treballava en uns materials i vaig pensar que la millor manera d’arrancar era fent-hi participar uns veïns d’una comunitat. Fins i tot vaig escriure xicotetes biografies d’alguns d’ells, i és en aquest punt que m’apareix una senyora que, en compte de contemplar-ho tot des del vestíbul, s’ho mira d’una certa distància perquè no podia travessar la barrera física. Vaig pensar que allò era un repte i em vaig enamorar del personatge. Vaig començar a sentir que el tenia molt a prop. Vaig desestimar la resta.

—I quants fantasmes personals s’hi han incorporat, al personatge?
—Una part dels fantasmes han de ser necessàriament personals. Però això no és una novetat d’aquest llibre. En No sabràs el teu nom reflexionava sobre la identitat i en El músic del bulevard Rossini em demanava si la fama realment val la pena i quin preu estem disposats a pagar-ne. En aquest cas, la hipocresia és un tema que em preocupa. I la situació de la gent gran com a matèria social. La solitud, la possibilitat de la solidaritat…

—La novel·la és una puntada de peu, elegant, si voleu, a aquesta cosa de no saber com tractar ni què fer amb la gent gran, tot i que és el destí de tots nosaltres que només la mort evita.
—Sí. L’altre dia llegia estadístiques sobre la quantitat de gent que viu sola, i era bastant preocupant. Em referesc a persones que tenen trencada la xarxa de relacions. Crec que fem moltes coses sabent que no les hem de fer. En la qüestió del canvi climàtic, per exemple, tots sabem que és problema que augmentarà i no fem res de la magnitud necessària per a mitigar-lo. En el cas del trencament de les relacions familiars, crec que en el fons hi ha el sistema capitalista, el sistema de producció. Per exemple, jo abans convivia amb els meus avis. No en la mateixa casa, però uns dalt i els altres baix, per exemple. I els altres avis els tenia davant de casa. Dinàvem junts, i coses d’aquestes que teixien la xarxa. Ara la xarxa s’ha esquinçat completament. La gent canvia de barri perquè als afores els pisos són més barats, el treball impedeix una relació constant… Hem malmès els paraigües que facilitaven que la gent no estiguera sola quan arribava a una certa edat. Tots ho sabem, però no fem res per posar-hi remei. Els pengem un botonet al coll perquè t’avisen en cas d’urgència i ja està. Però aquesta no és la solució.

—Heu arribat a un coneixement molt profund del personatge protagonista, a qui no heu posat nom. Us heu deixat sorprendre per ella?
—Sorprendre és una manera bonica de dir-ho. També pots dir que et vénen idees que et sorprenen. Crec que això ens passa a tots quan escrivim. Algunes les aprofites, algunes altres no. I quant al nom, el personatge no té nom perquè crec que no era necessari. La novel·la és un soliloqui i, normalment, quan un fa un soliloqui no es nomena a si mateix. Hi ha estratègies que fins i tot podrien resultar naturals, però crec que seria una concessió i entenc que les concessions no les hem de fer si no són necessàries. Per tant, la lògica de la novel·la no em demanava de posar-li nom.

—Els dotze graons que separen la protagonista del carrer són una presó física, però també són una presó mental?
—És una presó física que em permet de tractar la temàtica social que ve amb això, però també és mental o moral, com vulgues dir-ho. En part, per la trajectòria vital del personatge, però crec que tots, en un cert moment, tenim el perill de caure en presons mentals. Sense voler, potser considerem que hi ha qüestions que no són negociables, i que sí que ho serien si cedírem o ho veiérem d’una manera més oberta. Et passen coses que et situen en posicions que a vegades són difícils de modificar, però vistes des de fora, ho serien, fins i tot, fàcilment. Crec que el personatge de la novel·la va creant una sèrie de barrots a través de les seues experiències.

—Tenim davant una dona que parla molt, en aquest soliloqui, però realment allò que fa avançar la història són els silencis.
—Això és el que buscava. Vaig llegir una vegada, tot i que després no he trobat el conte, que Hemingway volia escriure un conte sobre una persona que es penjava i que va decidir que no diria que es penjava, que decidiria que ho deduïra el lector. Això, després, va ser molt habitual en altres contes de Hemingway. Ricardo Piglia també té molt treballat el concepte. La gestió de la informació que dónes al lector és una de les qüestions més difícils de qualsevol novel·la. Li has de donar material perquè ell imagine, ha de tenir unes característiques perquè la comunicació siga possible i el llibre funcione. Hi ha un treball d’esborrar, perquè excedir-se contant coses és una tendència natural dels escriptors. En el fons, els silencis els tolerem malament. L’efecte que tenen és el d’invitació al lector a participar en la construcció de l’obra. Quan diem que els autors completen les novel·les, diem això exactament. A mi em sembla interessant. Crec que la novel·la ha de ser sempre una invitació. No és igual si t’expliquen una història completament tancada que si et donen materials i et fan treballar.

—Fa deu anys que us dediqueu a fer classes d’escriptura a la UNED. Fins i tot sou autor d’un manual que ha tingut prou èxit. Quan escriviu, us acosteu a les consignes que doneu als alumnes o us en voleu allunyar?
—Quan escric, intente no tenir en compte el manual. I als alumnes també els dic que ho facen d’una manera intuïtiva. Ni el manual ni les classes no serveixen quan escrius. Et serveix per a saber que tens totes les possibilitats. Quan tens dubtes, aleshores sí que pots fer-hi una consulta per a aclarir-te. Però moltes coses les resolem de manera intuïtiva, i l’obra moltes vegades ens du a vulnerar certs principis. Quan escric, intente no tenir en compte res de tot allò que explique a les classes, tot i que no puc evitar saber les coses que sé.

—Què us aporta fer aquestes classes?
—A banda el contacte amb els alumnes, personalment em duu a reflexionar sobre el meu ofici. Per a mi és interessant. Abans ja prenia decisions, encertades o no, però no sabia que les prenia. Ara m’obligue a una reflexió constant i a un replantejament de les coses. Quan un alumne em demana per què m’has corregit tal cosa en aquest sentit, o per què m’has suggerit que això podria anar en l’altre sentit, t’adones que les possibilitats són infinites i que tenim unes pautes i que no és sobrer reflexionar si són correctes o no. Sobre les transgressions, que és una possibilitat que tenim, pense que han de ser controlades i amb coneixement de per què es fan, per exemple.

—Encara sobre la gent que vol aprendre a escriure, fa l’efecte que hi ha més escriptors que no lectors, últimament.
—[Riu.] Dels poetes sempre s’ha dit això. Crec que, en proporció, sí que és això. La tecnologia ho facilita molt. Avui dia pots carregar un llibre a una plataforma d’internet i en poquíssim temps te’l transformen en llibre. Això abans era impossible. Abans necessitaves editorials. Joan Francesc Mira sempre em deia que ell no s’atreviria mai a fer un concert de piano i que, en canvi, la gent s’atreveix a escriure novel·les amb tota la impunitat del món. Potser és cert. No sé si està bé o està malament i no sóc qui per a jutjar-ho, perquè seria posar-me en una posició de superioritat que no em convé ni m’interessa. El que s’ha perdut, en alguns casos, és el filtre de les editorials. Normalment, això és negatiu perquè és més difícil de destriar el gra de la palla, però a vegades pot sorgir una obra que val la pena. Però sobre el nombre de lectors deixa que et diga una altra cosa.

—Digueu.
—Potser la situació al País Valencià és la que és, i potser hauríem de tenir més lectors en proporció dels escriptors que tenim, però si ho mires en perspectiva, no sé quanta gent va llegir el Tirant lo Blanc en la seua època, això no obstant segur, que molta menys dels que llegiran qualsevol novel·la publicada avui en una editorial mitjaneta.

—Dotze, la vostra novel·la, és una de les apostes de Bromera per Sant Jordi. A vegades sembla que el corredor mediterrani de la literatura funciona a mig gas en sentit nord. Com el veieu, aquest Sant Jordi?
—A veure, això que els autors valencians no funcionen al Principat crec que no és ben bé així, que la dificultat la tenen més les editorials valencianes. Autors valencians amb prestigi i que funcionen bé quant a vendes al Principat, n’hi ha. Tenim els casos de Manuel Baixauli, Joan Benesiu, Raquel Ricart, que supose que també funciona molt bé… I aquesta és una qüestió que fa anys que treballa, a parer meu, de manera adequada. Amb tot, a vegades pot fer la sensació que l’esforç que es fa no val la pena. Jo no em cree mai expectatives perquè és un àmbit que no controle. La meua faena és, bàsicament, escriure una bona novel·la. Com diu Manolo Ribas, les novel·les haurien de publicar-se sense el nom de l’autor, s’haurien de vendre per si soles. Com que no és possible, l’acompanye tant com puc amb la promoció. Crec que ni els editors saben quan un títol funcionarà o no. I algun dels meus títols és un boom, intentaré acompanyar-lo tan bé com puga, però si no, no passa res perquè aquesta és la situació normal.

—Formeu part d’una literatura, que és la literatura catalana, en una època en què, probablement, hi ha molta més gent que coneix la llengua, però també molta més gent que l’ataca. Quina és la vostra reflexió sobre aquesta qüestió?
—Si ens remuntem una mica, l’atac era legal i sistemàtic i molt potent, mitjançant censures i atacs. Parle del franquisme, quan estava sistematitzat a través de la maquinària de l’estat. No calia que ningú s’hi posara en contra. Aquells anys, les úniques veus que senties eren les que anaven a favor, les que reivindicaven contra una llosa que els queia damunt. Després va venir l’època truculenta de la transició, i més tard, la cosa es va estabilitzar i els atacs només venien en època electoral, quan convenia al partit de torn. Avui dia, hi ha un debat virulent que té a veure, entre més coses, amb la radicalització o extremització de la vida quotidiana. Posicions que abans eren indefensables, com el filofeixisme, ara són explícites i, fins i tot, moralment acceptades. De la mateixa manera, els atacs contra la llengua ara són explícits. Fa uns quants anys, alguns partits se’n guardaven molt. Em preocupa molt el debat extrem i fora mida d’una cosa que hauria de ser elemental, com és el dret de les persones a parlar la llengua pròpia i a viure en aquesta llengua. I em preocupa perquè la pau social que ens havíem donat amb l’estat del benestar també és atacada.

—En quin sentit?
—Són situacions que ens duen a èpoques passades. Molt pitjors. Per exemple, l’estiu passat vaig llegir El món d’ahir, de Stephen Zweig, i no tan sols hi veia la recreació d’un moment històric que crec que conec bé, i que m’esperava, sinó que allò que no m’esperava eren reflexions que em semblaven actuals. És a dir, jo llegia El món d’ahir com si Zweig l’escriguera en present. I això és molt preocupant. I crec que té a veure amb aquesta virulència que va molt més enllà. Ens afecta de manera directa a la gent que parlem i volem viure en la nostra llengua, però també afecta pel qüestionament del dret a la convivència entre les persones. I em preocupa la vinculació de col·lectius molt gran de gent jove amb aquestes idees fàcils de digerir que, per tant, permeten una identificació senzilla, sense cap mena de reflexió i que ens poden dur a un futur on es podrien repetir històries que, malauradament, hem viscut.

—Són idees que s’expressen de les trones de les institucions estant.
—I que són acceptades. Tu abans deies que les dones s’han de quedar en casa i, encara que no hi hagués una reflexió feminista sobre això, et deien: què dius? Ara pots dir-ho impunement perquè hi ha hagut una regressió. El debat ha tornat a èpoques que pensàvem que s’havien superat.

—Políticament, els partits que s’haurien d’enfrontar a aquestes tesis fan prou feina?
—Em sembla que no, que en general no es fa prou. Però això forma part del context global. És a dir, en una societat on hi ha unes maquinàries molt potents que impedeixen que prenguem les decisions que tots estem d’acord que hauríem de prendre. És allò que dèiem al principi. En política, si no guanyes les eleccions, et foten al carrer. Ningú treballa a llarg termini, per tant, ningú considera que, primer de tot, s’ha de preservar el sistema per, després, tenir en compte els interessos concrets en un moment concret. Per exemple, crec que al PP no li interessa pactar amb Vox, però hi pacta perquè, si no, no governa. I si no governa, el dirigent de cada lloc se’n va al carrer. La maquinària és tan potent, que obliga a fer coses que saben que no els convenen.

—Aquesta reflexió és aplicable a la política lingüística del Botànic?
—Crec que, malauradament, ho podem veure en tots els àmbits. La qüestió del requisit, per exemple, que ara han aprovat, és quasi una ofensa que va més en contra que a favor. Probablement, s’ha aprovat per la necessitat de vendre promeses complertes per part de Compromís. I per part del PSOE estan pensant en clau electoral i pensen que si aproven un requisit que, del seu punt de vista, és molt extrem, els pot afectar electoralment. Qui és allà diu: si em resten vint-i-cinc vots, potser després em fan falta, o perd tants diputats i no tinc la majoria per a pactar no sé quines comissions. La maquinària va fagocitant totes les bones decisions perquè, a curt termini, no hi caben.

—En aquest film que dibuixeu sempre guanyen els dolents.
—És clar, perquè la maquinària fa que prenguem decisions en contra. Les bones decisions, ja les prenem, però les dolentes… Per exemple, la qualitat de vida, a curt termini, ja la tenim. Podem anar al supermercat i tenim una gran oferta d’aliments, o d’electrodomèstics, o la possibilitat que t’ho duguen a casa. No hem de prendre cap decisió. El problema és quan la mateixa lògica produeix efectes nocius. Anem liquidant el xicotet comerç, demanant llibres a Amazon, o rentadores. Però, tot i sabent-ho, continuem demanant-ne. Perquè si vaig a la botiga tardaran més temps i em costarà més… Prenem la decisió equivocada, sabent-ho. El dia que tots els llibres siguen a Amazon, llegirem allò que Amazon voldrà, per exemple. Potser ens té igual allò que llegim, però potser no.