Vicent Torrent (Al Tall): ‘El tio Canya continua a l’UVI’

Darrere el premi honorífic dels primers Premis Carles Santos de la Música Valenciana hi ha el compositor de ‘Tio Canya’ i el lletrista de ‘Quan el mal ve d‘Almansa’ d’Al Tall. Però, sobretot, hi ha un mestre, intèrpret i etnomusicòleg que ha fet escola amb les seues idees, projectes i reflexions. Un agitador cultural incombustible que ha dedicat la vida a actualitzar la música tradicional.

Vicent Torrent és l’artífex d’una de les joies més preuades de la cultura popular: la Fonoteca de Materials. Va aprendre català a divuit anys i va prendre consciència de país a Iratxe i Salamanca, mentre estudiava per a escolapi. Es declara fill del Maig del 68 i alumne de Joan Fuster. Té el cor dividit entre els discs Quan el mal ve d’Almansa i Tocs i Vares d’Al Tall i, si ha d’escollir una cançó, en tria dues: ‘Obriu cabretes‘ i ‘La colometa‘.

L’hem visitat per descobrir què s’amaga darrere un dels personatges més destacats i decisius de la cultura popular.

—Com vau començar en el món de la música?
—Quan descobrí Raimon. Jo estudiava per a escolapi a Iratxe, al peu del Montejurra. La meua germana em dugué un disc xicotet, i em va dir: a València ha eixit un xic que li diuen Raimon que canta cançons modernes en valencià. I quan ho sentírem, el cervell ens va fer una alerta: ací què passa? Li vaig demanar una guitarreta i comencí a fer cançons com botifarres, en valencià, però allò no passà dels amics i els companys de l’Escola Pia.

—Quina és la primera cançó que vau escriure?
—La primera va ser ‘L’aigua que bull’. Moltes de les cançons que feia tenien missatge religiós, però aquesta era més metafísica, tenia pocs acords i la lletra era una reflexió un poc platònica, que jo em sentia presoner dins el meu cos, i en canvi, veia que a la natura tot era més lliure. Allò de la consciència de les persones humanes… Mira, m’agafà així.

—Com vau prendre consciència lingüística?
—A Iratxe, al primer curs de filosofia. El meu company Ricardo Tormo i jo ens apuntàrem als cursos de valencià de Lo Rat Penat a distància, perquè al seminari hi havia gent de Catalunya, i al·lucinàvem amb el nivell d’ús del català en àmbits que per a nosaltres eren insòlits, les misses es feien en català, quan venien les famílies de visita. No sabíem que eixes coses es podien fer. A més, el company Enric Ferrer Olivares, de Gandia, ens encaminava, ens feia saber, per exemple, que existia un tal Joan Fuster, que havia eixit un llibre que es deia Nosaltres, els valencians. Ens posà les piles i començàrem a descobrir i a descobrir.

—Vau acabar la carrera eclesiàstica?
—A Eduardo Tormo i a mi ens van deixar al mig del carrer a Salamanca perquè estàvem revolucionats, per avalotadors. Érem a prop del maig del 68 i a la biblioteca arribava la revista Cuadernos para el Diálogo i alguna altra revista que se n’eixia de mare, llegies coses que no havies llegit mai a la vida i el cervell mamprengué a obrir-se a un món i a uns anhels de canviar el sistema i els valors d’aquesta vida, de fer la revolució, anàvem embalats. Anàvem a assemblees a la universitat, a pisos d’estudiants on feien reunions clandestines i, a més, fumàvem… Doncs ens van fer fora, gràcies a Déu, un any abans de cantar missa. Vaig vindre cap ací a 23 anys i l’època era explosiva, seguíem la mateixa marxa amb assemblees a la universitat, el moviment obrer i els grups escoltes, on vaig entrar amb el meu germà.

—Una vegada ací, vau muntar l’Equip València Folk, el germen d’Al Tall.
—Sí, vam muntar un grup als escoltes. Un dia vam anar a la Cova del Drac de Barcelona, on actuava el Gup de Folk i al·lucinàrem amb tot allò. De seguida, vam començar a treballar, més enllà dels escoltes. Vam fer l’Equip València Folk, que va ser la meua primera activitat amb una incidència pública. Va ser una experiència forta perquè tots els dimarts tocàvem al Micalet, vam fer moltes actuacions per a col·legis majors, parròquies progres, algun ateneu i en alguna plaça, fins i tot. Fèiem el repertori del Grup de Folk, alguna cançó tradicional d’ací i alguna nostra que, després, va passar a Al Tall, com per exemple, la ‘Cançó de batre‘ o ‘La mel‘, del primer disc. Va durar tres o quatre anys, açò va fer que isqueren molts grups de folk per tot el país. Vam ser els primers d’implantar tot açò ací, a València. Tota una experiència.

—Vau crear Al Tall amb Miquel Gil i Manolo Miralles i vau fer una maqueta per a Edigsa. Seguíeu la teoria de la ‘riproposta’, que, per dir-ho resumidament, és una reflexió que serveix per a actualitzar les músiques tradicionals.
—Eixa reflexió es va reproduir en llocs diferents d’Europa, independentment i sense connexions. La idea era clara. Nosaltres érem fills del moviment folk americà, vehiculat per mitjà del Grup de Folk. I arribà un moment, ja en l’Equip València Folk, que la reflexió començava a prendre cos, els americans feien un folk fantàstic que ens agradava molt, ells parlaven dels seus problemes, de la guerra del Vietnam, la segregació dels negres i de les coses d’allà. Aviat ens vam adonar que nosaltres també podíem fer el ‘Caragol trau banya’ i afegir-hi copletes que ens paregueren bé. A més, ells ho feien seguint unes certes arrels musicals que funcionaven allà, però nosaltres vivíem ací i ací hi ha unes arrels musicals diferents. No hem de fer unes músiques amb aroma country, sinó que cal atendre com canten i toquen ací. Amb Al Tall ja entràrem en eixa concepció clara de fer una cançó, sobretot, ni folklòrica ni populista.

—Per què teníeu la necessitat d’allunyar-vos del folklore?
—Hi jugava l’aroma. La veritat és que el folklore, tal com ens arribà de la mà d’Educación y Descanso, Sección femenina i els grups de danses, era una cosa que no ens atreia gens ni mica. Era com fer un museu, molt fluixet moltes voltes, ballaven en entaulats, disfressats d’antics. Després hem arribat a formular per què no ens agrada gaire tot açò, hem fet més reflexions sobre què és el folklorisme i la folklorització. Hui dia els grups de danses han evolucionat, isqué Alimara i altres que han fet coses d’una manera diferent i interessant, però en el fons, continua oferint-se per al consum un ‘producte’ no comestible al segle XX ni al XXI. Açò està molt bé, precisament, per a conservar, per a recordar unes èpoques antigues, és curiós i bonic de saber, però no per a viure hui dia.

—Amb Al Tall heu fet divuit discs i centenars de concerts, què us ha representat?
—Ha representat la meua vida, ha estat una meravella, a Al Tall li he donat tant com he pogut i n’estic orgullós. Tot i que fa cinc anys que vam tancar el grup i que estic jubilat, continue xuclant i vivint d’Al Tall, perquè ens porten com cagalló per séquia amb tant d’homenatge i tanta cosa. Et criden d’un sopar Estellés i cantes quatre cançons, cantem en actes reivindicatius, etc. Continue vivint d’Al Tall.

—L’any 1992 vau publicar Rosa Perduda, el vostre primer i únic disc en solitari.
—El disc personal va ser un caprici de vivències i coses meues. Em va eixir posar-me a escriure cançons d’amor i desamor, però vaig veure que no podia donar la cara a Al Tall amb aquests continguts de to més intimista.

—D’entre totes les cançons que heu fet, destaca el vaixell insígnia d’Al Tall, ‘Tio Canya‘, que relata una vivència força personal. No deixarà mai de cantar-se?
—Ja estaria bé que deixàrem de cantar-la i que fora quasi folklore, recordar històries passades i malsons, però no. Tenim una tendència –tots, no tan sols la població, sinó també els polítics de la cosa lingüística i els intel·lectuals– a voler que tot siga normal, però la llengua no està en una situació normal, ni de bon tros, la llengua està en una situació molt precària. El tio Canya continua a l’UVI, vulguem o no vulguem, per tant, el tio Canya no ha mort, com ha dit algú. Ja ens agradaria que fóra una història, així, de museu etnològic.

—L’any 1984 vau promoure els Tallers de Música Popular, una estratègia per a recollir cançons que va nodrir la Fonoteca de Materials amb 15.000 àudios de 200 pobles, un dels arxius sonors més potents de la Mediterrània. Com va sorgir la idea?
—Perquè no teníem informació, malgrat els cançoners existents. Al Tall teníem una necessitat tremenda d’aprendre a fer música com la feia la gent per ací. Senties cantar la gent major o l’avi de Maite, la meua muller, que ens ensenyà ‘Som de la Pelitrúmpeli‘, ‘Les penes són‘ i ‘El xicot canta molt bé‘, i veies que hi havia molta informació musico-social que no eixia a les partitures. I vaig tenir una idea: a l’escola de Benifaió, vaig fer una avaluació de música per equips, havien d’enregistrar les cançons que cantaven les persones majors i demanar-los per què i quan ho cantaven. Allò era un escàndol, perquè hi havia una barbaritat de cançons i moltes coses que no eren als cançoners, hi havia un nivell d’estil, de cantar, de fer ornaments, d’afinar, que allò era una meravella. Vaig provar de generalitzar aquesta experiència de Benifaió, però en alguns llocs no va reeixir i, per sorpresa, m’agafaren el projecte a la Conselleria d’Educació. Baltasar Vives, director general d’Educació Bàsica, em va dir que, a més de la recerca, començaríem a fer els discs de la Fonoteca. I així va ser, vam continuar eixa dinàmica de treball i vam fer la base de la Fonoteca de Materials.

—Què se sent després d‘haver vist l’impacte dels tallers i la fonoteca, com a mínim, a l’escola?
—Jo estic orgullós d’haver-ho fet. Josemi Sánchez i jo hi vam treballar moltíssim. El resultat és una eina que ja ens hauria agradat tenir quan començàrem amb Al Tall. Pense que hi ha un fons d’informació per a fer immersió lingüística, social i musical, per a escoltar, per a imitar i traure eixos sabors i eixes maneres de fer de la gent major. També us diria que la fonoteca està un poc estancada i que la feina de camp no s’ha d’abandonar mai, la memòria baixa molt a poquet a poquet, hi ha molta informació. Cal continuar la fonoteca i posar-la a disposició de la gent, fer recordatoris potents perquè la gent sàpiga que existeix i facilitar-ne l’accés. Per exemple, penjar-la a internet.

—Quina és la situació actual de la música tradicional?
—Si ho mirem amb la perspectiva dels últims cinquanta anys, la música tradicional valenciana ha pegat una petardada espectacular, a tots els nivells. S’ha tornat a usar, s’han perdut vergonyes, comença a no caldre disfressar-se d’antic per cantar d’eixa manera, ans al contrari. Al Tall hem fecundat idees, de mica en mica es va transformant la mentalitat, però no hem seduït gaires músics ni grups per a fer música popular amb el llenguatge tradicional, música corrent, assimilable en aquest segle. Hi ha hagut molta crescuda, però s’ha abandonat un poc el nivell popular que hauria de tenir. Ara bé, han eixit els Jóvens, de Sant Vicent del Raspeig, que pareix que han entès les coses i s’han decidit a fer cançons normals amb una certa sonoritat tradicional, modesta, perquè els xics hi hauran d’entrar, si volen, per agafar-se més al llenguatge musical. Però és fantàstic.

—Al discurs del premi honorífic Carles Santos vau fer una lliçó magistral de cultura popular, tot defensant la cultura i la música valenciana. Però, a més, vau dedicar el guardó a la llibertat dels presos polítics. Açò és un acte de valentia al País Valencià, malgrat que semble mentida.
—Sí, és un acte de valentia que… Bé, que els donen pel sac. Ens han posat a tir i en perill tota la vida, ara no ens posarem una caputxa perquè no ens identifiquen. És curiós, eh? Però els polítics d’ací han piulat poquet sobre els presos polítics catalans, no dic sobre l’independentisme, sinó els presos polítics de Catalunya, ostres! No diuen res, la població també està calladeta i la gent de la cultura també, com si mirant cap a un altre costat… I açò hi és, a més que som el mateix poble, és una injustícia flagrant i un acte de para-feixisme, açò que han fet.

—Arriba tard el reconeixement?
—No, no. L’estic gaudint molt. És molt benvingut. Pujar a l’escenari, girar-te i veure tota la gent del sector, els col·legues drets aplaudint, eixa situació és un poquet intimidatòria, perquè al cap i a la fi jo m’ho he passat de puta mare treballant en açò. I sé que hem fet un servei públic, hem aportat coses i aliment, i un poquet de progrés a la població. Allà dalt sentia una mena de serenitat, de tranquil·litat, de dir, ostres, ja hem arribat on anàvem i gràcies per estimar tot açò, tot aquest patrimoni.

—Ara teniu 72 anys. Vist en perspectiva, quina valoració feu de la vostra trajectòria?
—M’ho he passat molt bé, he gaudit, ha estat una vida molt divertida, molt dureta, he pencat molt. Pel que fa als resultats… És anar tirant cartes a la taula i anar transformant el joc d’aquest país. Cadascú va tirant les seues cartes i, entre tots ho farem tot, que diuen, oi?