Vicent Torrent: “La dreta és com aquests micos que es colpegen el pit i bramen dient ‘jo sóc ací'”

L’Ajuntament de Torrent ha decidit de llevar el nom de l’auditori que anava dedicat a un fill il·lustre de la ciutat, el músic, musicòleg i fundador i ànima del grup Al Tall, Vicent Torrent. El govern municipal el formen el PP i Vox, que té quatre regidors i gestiona les àrees d’Educació, Família i Festes. L’excusa que ha posat és que la decisió de dignificar el contenidor cultural amb el nom de Torrent no es va prendre per unanimitat durant l’anterior mandat. Amb tot, en declaracions a À Punt, la batllessa, Amparo Folgado, va dir ahir obertament que la ideologia de Torrent no li agradava perquè l’havien vist, i és textual, defensant certes coses amb el llacet groc.

Parlem per telèfon amb el músic, de 78 anys, que descansa a la Llèqua, un llogaret de Morella on, diu, fa fresqueta i sent com les vaques mugeixen amb certa pena perquè ahir les van separar dels vedellets. Mentre fem l’entrevista, Torrent ens avisa que la ràdio acaba de donar la notícia. Ell la va saber la nit passada perquè un amic li va enviar l’enllaç a la notícia d’un diari. Ens explica que s’ho esperava, perquè Vox es vantava que faria això. “Han tardat vint dies”, diu, amb una certa calma i, també, amb una certa recança que dissimula perquè no varia el to de veu serè.

A l’entrevista, Vicent Torrent dóna la seua visió del panorama polític i cultural en què es pot veure immers el País Valencià els quatre anys vinents.

—Com heu rebut la notícia del canvi de nom de l’auditori del vostre poble?
—Ja s’esperava, perquè van anunciar que és el primer que farien. Ho havien dit moltes vegades. Estaven prou rabiosos, perquè havia estat una proposta de Compromís i el PSPV hi havia donat suport.

—I què en penseu?
—Maria José Català, que va ser batllessa de Torrent en el passat, va ser una de les protagonistes de tota la contestació en contra de posar el meu nom a l’auditori, i com que ara és batllessa de València, mira, pensava a veure quant tarden a fer-ho. Estic un poquet dolgut, perquè a Torrent hi ha molta més gent que entén el “Tio Canya” i “Quan el mal ve d’Almansa” i les cançons que hem fet amb tot l’equip de gent. I hi ha molta gent a qui li sembla que és molt important per al país donar una plataforma a aquestes coses i visibilitzar-les i deixar de viure com aquests de la dreta volen imposar, una vida underground, al nostre país i la nostra terra.

—A banda del canvi de govern municipal a Torrent, com heu viscut el resultat de les eleccions del 28 de maig?
—He tingut un poc de decepció, perquè dius, carai, hem viscut aquests vuit anys tan bonics i tan, no sé, allò d’anar amb una pala llevant terra damunt tot allò que estava tapat… I ha durat molt poc de temps. Ha estat quasi com un parèntesi, perquè vam patir molts anys de la dreta i només hem tingut vuit anys i ara torna la dreta. De tota manera, aquests vuit anys han sigut una llum molt important per a veure com podrien ser les coses si hi haguera més continuïtat a la Generalitat i als ajuntaments i el poder polític estigués en mans del poble.

—En parlàveu al principi, on és ara el tio Canya? Què fa?
—El tio Canya està un poquet despistat, perquè els besnets que parlaven castellà es van passar al valencià, el parlaven i l’escrivien i estava molt content. Ara veu que a les escoles, les classes es fa en valencià i li agrada molt, però també veu que quan els xiquets ixen al pati es passen al castellà, i això el despista molt. No sap com és que la gent més jove no té un poquet de reacció i com és que no han après la lliçó dels besnets, que eren aquella classe de persones que eren valencianocallants i van deixar de ser-ho. I com és que els xiquets ara estan així? Doncs així està el tio Canya, rascant-se el cap i preguntant-se què passa.

—Fa uns mesos, vàreu donar el vostre llegat documental a l’Institut Valencià de Cultura. Quina creieu que serà destinació de tot aquest material amb el canvi de govern?
—Supose que tindran un poc de respecte pel patrimoni, no? Això és propietat de la Generalitat i, per tant, patrimoni. És una llàstima que no hi haja la documentació a l’abast, per exemple, de tot el món del cant d’estil, que va ser un terratrèmol de la cultura tradicional a principi del segle XX, i ja hem perdut molta informació. Tots els moviments de comporaneització de la música tradicional, com hem fet amb la llengua, tot això està per fer. Bé, espere que ho respecten, perquè això no fa mal a ningú, encara que a ells no els agrade que se sàpiguen les coses. Espere que la gent puga consultar-ho, perquè això ja es va digitalitzant, ara es va catalogant tot el material. Jo vaig fer algunes propostes perquè això puga ser una cosa interactiva.

—De la manera que actuen, creieu que ho respectaran?
—Espere que sí, No crec que en facen una falla, perquè, a més, hi ha un contracte xicotet de la donació i ells tenen unes obligacions i no podem fer certes coses, com ara amagar o malbaratar.

—Què us sembla que el nou conseller de Cultura de la Generalitat siga un torero?
—Em sembla una xarlotada. No en deien una xarlotada, d’allò dels toreros que feien el pallasso? Doncs això, una xarlotada. Ara veig la gent de la dreta que fan com aquests micos grossos, un orangutan o un ximpanzé, que es donen cops de puny al pit i bramant com dient, “jo sóc ací, i ja veureu, vosaltres”. Ja no hi va ningú, a les curses de bous, i aquesta decisió em sembla una pallassada.

—Sou membre del Consell Valencià de Cultura, que és un òrgan assessor. Penseu que pot ser un bon instrument per a fer de contrapès d’aquesta Conselleria de Cultura?
—Fa un any que hi sóc i en faig una valoració molt positiva. El tarannà dels consellers és molt responsable quant a les tasques que tenim, de fer crítiques a l’actuació del govern i de fer propostes sobre qüestions que no estan ben ateses, i també a l’hora de fer aportacions i matisacions. Tots som conscients, igual que ho érem quan hi havia una altra autoritat política, i crec que sí que continuarem fent una tasca molt positiva. No som en absolut un organisme de decisió, sinó assessor, i sovint ens toca fer tocs d’atenció importants. Jo, fa poc, hi he presentat un informe llarg sobre la música tradicional en què he intentat de capgirar la visió folklorista, en el mal sentit de la paraula de la música tradicional, i donar una visió contemporània. La manera de fer música és un valor autòcton que pot tenir utilitat per a la gent.

—I creieu que el conseller torero farà cas dels vostres assessoraments?
—Espere que sí, perquè per això hi som. Si ha de ser conseller de Cultura, haurà d’abordar altres qüestions, a més de la tauromàquia. Hi ha moltíssimes coses de cultura popular que s’han d’endreçar. I també s’han d’endreçar coses com el maltractament animal o la marginació de les dones. Tot això ve dins el paquet de l’antiga cultura tradicional. Supose que el conseller tindrà consciència de quina és la seua feina.

—Quan la vostra generació va començar a fer música, quan Al Tall començava, la música tenia un paper fonamental a l’hora d’encapçalar lluites. Contra Franco, en el vostre cas. Veient el panorama que tenim ara, penseu que s’haurà de tornar a recuperar aquest paper? O potser no s’ha perdut mai?
—La música ha afluixat. Ha afluixat en el to reivindicatiu els últims anys, i jo crec que s’ha de recuperar. No per res, sinó perquè les coses són així. Les músiques populars i les cançons sempre han sigut el reflex de l’expressió del poble, i el poble, quan veu que hi ha un mal govern o que hi ha una mesura mal presa, és capaç de posar en solfa tot això. El poble necessita expressar-se, criticar, burlar-se i fer sàtira i crítica agra quan fa falta. Crec que les cançons populars en tots els llenguatges, sobretot, no són un adornament. Com cantava Paco Ibáñez, “nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno, porque vivimos a golpes, porque a penas si nos dejan decir que somos quien somos, nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno”. I allò que deia Raimon, “no em mou al crit ocells ni flors, tu que treballes de sol a sol, tu em mous al crit”. Eixes són dues expressions molt bones per a entendre el paper de les cançons que fem la gent.

—Heu viscut la censura, el franquisme, no sé si hi veieu un paral·lelisme amb això que ara passa ací. La cancel·lació, la censura de revistes, l’eliminació del vostre nom a l’auditori de Torrent… O això d’ara és diferent?
—Jo hi trobe un paral·lelisme, sí. La meua generació vam ser educats en el franquisme i sabem perfectament què significa tot això. Hi ha un perill de recessió en els drets. Només el fet que ens forcen a parlar de qüestions que ja són molt clares per a la immensa majoria de la població, com ara la violència masclista o altres qüestions molt organitzades i assumides, el fet de tornar a debatre sobre aquestes coses, ja és un retrocés. Que aquestes persones siguen allà, controlant els llocs de poder, és un retrocés. Esperem que passe prompte, i que l’esquerra i, sobretot, el valencianisme polític, tinga prou força i l’eficàcia i l’habilitat perquè només dure quatre anys.

—L’esquerra i el valencianisme polític han governat aquests darrers vuit anys, creieu que han fet prou o s’han quedat curts?
—Jo crec que moltes vegades la prudència ha fet que la gent del PSPV i de Compromís, i també d’Unides Podem, no s’hagen atrevit a fer passes que tenen clares que s’han de fer. Per exemple, el reconeixement públic i total de la catalanitat de la nostra llengua, de la unitat de la llengua i moltes altres coses. És de veres que la prudència ha sigut excessiva.

—Tornant al paper de la música, com veieu el panorama actual de la música d’arrel tradicional, amb tots aquests noms que ara sonen, com la Maria, Titana, Carles Dénia, Botifarra…?
—Veig que hi ha un renaixement molt fort. Hi ha molta gent que mira cap a la música de la manera tradicional per fer música com una cosa que està per explotar, una cosa a què s’ha de dedicar temps, enginy, composició, contemporaneïtat i jo crec que és un moment molt bonic. Hi ha moltíssim de camí a fer perquè la música tradicional ocupe més lloc i s’exporte, que isquen grups que siguen capaços d’eixir cap a fora, com ja n’hi ha hagut, per exportar el nostre so. El so de la Mediterrània central amb els condiments fantàstics de la tradició valenciana.

—Voleu afegir res?
—Només dir als torrentins que els ha dolgut que tornen a tirar terra damunt les cançons del “Tio Canya” i de “Quan el mal ve d’Almansa” i tot això, dir-los que no s’obliden de qui hi ha en l’ajuntament, que ho tinguen clar dia a dia i que hi haja una contestació popular i que es veja que hi ha un poble de Torrent d’esquerres i valencianista.