Vicent Soler: “Quan es diu que Madrid aporta, fa riure, perquè prèviament tots hem aportat a Madrid”

L’ex-conseller i doctor en Economia Vicent Soler forma part de la comissió que ha d’estudiar el nou model de finançament per a Catalunya. Va rebre l’encàrrec d’Alícia Romero, la consellera d’Economia del govern d‘Illa, i ho considera una oportunitat per a millorar el finançament no tan sols de Catalunya, sinó també del País Valencià. Aquest va ser el leitmotiv dels seus set anys com a conseller durant el govern del Botànic. Primer es va estavellar contra el ministre del PP Cristóbal Montoro. Amb l’arribada dels socialistes, la seua companya de partit, Maria Jesús Montero, tampoc no ho va resoldre.

Fem l’entrevista l’endemà mateix que la portaveu del Consell, Ruth Merino, haja acusat Soler de traïdor i d’antivalencià. Aquestes paraules han dolgut molt l’ex-conseller, que està convençut que Catalunya obrirà un camí que serà molt bo per al País Valencià. Partidari del diàleg fins a l’extenuació, diu que les circumstàncies, en política, són molt importants.

—Al Consell no li ha agradat gens que us incorporeu a la comissió. Us esperàveu que la portaveu i consellera d’Hisenda fes unes declaracions tan dures contra vós durant la compareixença de premsa?
—No. I m’han dolgut molt. Jo no sóc un desconegut. No només en la política valenciana, en l’acadèmia, com a professional d’economia. I a la meua edat, que em diguen aquestes coses, amb un llenguatge tan tavernari, no ho acabe d’entendre. Crec que una vegada sabuda la notícia, hauria sigut normal que s’aprofitaren de la meua presència en aquesta comissió. Teixint complicitats o alguna mena de contacte que jo ja faria per iniciativa pròpia. Qualsevol model de finançament ha de posar fi a l’infrafinançament de tots, però sobretot, de les comunitats que estem pitjor. I això, la consellera d’Economia i Finances de Catalunya, ho sap. Perquè aquesta va ser la conversa. Per tant, no entenc la reacció del govern valencià. Del meu govern, per cert. És terrible, que el meu govern diga aquestes coses a un ciutadà que sap que defensarà els interessos valencians.

—En una primera lectura pot semblar estrany que us criden com a expert a Catalunya.
—En absolut. Aplaudesc aquesta decisió. Dels set experts, dos no són catalans, i això diu molt de la idea que tenen. Que la singularitat que busquen, amb tota legitimitat, siga una singularitat que no vaja en contra de ningú. I eixe ningú són els altres. I dins el comitè d’experts, hi ha dues persones que podem parlar en nom dels altres.

—En els vostres anys com a conseller, vàreu lluitar molt pel canvi de model i, finalment, no va arribar. Us heu barallat amb la ministra Montero i no hi ha hagut manera d’aconseguir-ho. Què us fa pensar que ara serà la bona?
—En política, les circumstàncies compten molt. Allò que en unes circumstàncies no és possible, en unes altres sí que és possible. Crec que la situació actual és una finestra d’oportunitat per al canvi de model. Ho dic sincerament. I per això he atès la invitació catalana. El pitjor, no només per a Catalunya, sinó també per al País Valencià, per a Múrcia, per a les Balears, per a Andalusia, era l’statu quo. Que no es moga el model del 2002 amb Aznar. Parlem de fa molts anys i moltes comunitats autònomes, per por o per esclavatge al seu relat, impedeixen que es moga. Són les que creien que es beneficiaven i han blocat. Ara canvien les circumstàncies i el pacte amb Esquerra planteja per primera vegada un diàleg entre una comunitat autònoma i l’estat. I els altres ens en podem aprofitar.

—Quan la consellera d’Economia us va cridar, què us va demanar exactament?
—Que miràrem el possible acord amb ulls propis, que en aquest cas són ulls no catalans.

—És viable ara aconseguir un finançament singular per a Catalunya?
—Jo crec que és possible. Estic animat i hi participe perquè, a més, crec que el País Valencià se’n pot beneficiar.

—De quina manera?
—Canviant l’statu quo. Canviant el model bàsic. Canviant tota una sèrie d’aspectes del model que és molt intrincat i alhora molt senzill i sempre deixa les coses com estaven. Els qui hi ha davant, davant, sempre davant. Per exemple, Cantàbria té un 30% més de finançament per càpita que el País Valencià, i tenen les mateixes obligacions. Això atempta contra la constitució, contra l’article 156 i següents. Tot això és el que he estat treballant aquests anys, i quan Catalunya participava en el Consell de Política Fiscal i Financera, tenia un aliat. Vaig sentir molt l’absència de Catalunya en el Consell. El tabú de no tocar les coses s’ha acabat.

—…
—El tabú té a veure amb el principi de solidaritat, que significa suficiència i equitat. Suficiència, perquè Espanya és un estat compost i cada administració té un paper assignat. Quan pagues imposts, has de veure que van a l’administració que toca perquè faça allò que té encomanat. De les comunitats autònomes, en depèn tot l’estat del benestar excepte les pensions. Per tant, m’agradaria que estigueren ben finançades perquè els serveis bàsics, com la sanitat o l’educació, estigueren ben coberts. El sistema, que és el model del 2002, fa que es repartesquen de manera inequitativa. Hi ha molts fons. El de garantia, el de suficiència, el de competitivitat, però tot és molt intrincat i això no pot ser.

—Amb la situació parlamentària que té el PSOE al congrés espanyol, té futur, el sistema de finançament singular per a Catalunya en què començareu a treballar?
—Jo sóc un expert cridat per la Generalitat de Catalunya. Però crec que tots volem, i els catalans primer, que el nou sistema vaja endavant. I hem de tenir prou intel·ligència política perquè aquesta singularitat, que legítimament demana Catalunya, siga compatible amb el fet que la resta de comunitats autònomes, seguint el rastre de Catalunya, com sempre ha passat, puguen beneficiar-se i arribe el dia que es vote en el congrés dels diputats i hi haja un vot positiu.

—Fa anys que Catalunya i el País Valencià necessiten aquests canvis de què parleu i el govern espanyol del PSOE no ha mogut fitxa, i fa la sensació que ara es mou perquè necessitava els vots per a investir Illa.
—La gent no entén què és una democràcia pluripartidista. En tots els governs, si vols tenir la majoria, has de pactar. I pactes amb qui no és com tu. I demanen coses, i tu, per poder aconseguir la majoria en el govern, pactes coses. Això passa en tots els països civilitzats del món. No veig on és el problema. Ací no estàvem acostumats a això. Però és que això és normal en qualsevol país civilitzat. Per això parle de les circumstàncies. Les circumstàncies fan que ara, per les raons d’obtenir majories legítimament, en el parlament, hi haja les condicions per a fer aquests canvis que potser fa uns anys no hi havia.

—Catalunya ha obert una porta i, segons que dieu, la resta de comunitats hi aniran darrere. Espanya està preparada per assumir aquest canvi de finançament?
—Què és Espanya? Són els espanyols? Sí. Sí que està preparada, per tot això que acabe de dir. Els espanyols són els qui van a l’ambulatori, són els qui van a les escoles, i, per tant, és important que tots tinguen prou mestres i prou metges. Una altra qüestió és el concepte d’eixe nacionalisme espanyol ranci que veu l’estat espanyol com si no haguera canviat. Com si davant seu no tingueren un estat compost de diverses administracions, totes legitimades a les urnes per fer determinades coses. I, per tant, no accepte que col·legues meus, experts en el tema, diguen coses com “això se soluciona posant el govern més diners”. Supose que és el govern central, no? Doncs no, és que els diners no són del govern central, els diners són del contribuent i s’han de repartir d’acord amb les competències de cadascú. I torne a repetir, als espanyols, a l’Espanya del nacionalisme espanyol no ho sé, però als espanyols els convé, i cada dia amb més urgència, que es repartesquen els diners d’una altra manera.

—La ministra Montero comparteix aquest diagnòstic?
—Jo he discutit molt amb la ministra Montero. Ella era consellera d’Hisenda a Andalusia i teníem els mateixos problemes. Quan ha sigut ministra, i sobretot en un govern que està en minoria, sempre ha dit que voldria un model que quan arribara a les Corts no se’l carregaren. Per tant, pactat prèviament. El PP, de manera errònia, sempre ha utilitzat aquest tema com un element més de confrontació amb el govern. Jo crec que s’equivoca, perquè moltes comunitats que són en mans del PP també es beneficiaran del nou sistema.

—També hi ha comunitats socialistes que s’hi oposen.
—Sí, però no fan la lectura partidista per a oposar-s’hi. Crec que, a més, hi ha una falta d’informació. Què en sabem, d’això? El que hi ha escrit en el pacte amb Esquerra Republicana. Ara és quan s’ha de concretar. Crec que quan es vaja concretant, determinades pors desapareixeran.

—Quan pensem en finançament singular, de seguida ve al cap la quota basca. La ministra va dir que no és això. De què parlem?
—En el tema basc i navarrés, hi ha dos conceptes que la gent ha d’entendre. Una cosa és el concert i una altra cosa, la quota. El concert és un mètode de mirar com es repartien els diners del contribuent. La quota és la fixació de les contribucions a cada administració. La quota pot ser solidària o insolidària. Si les aportacions que fa la comunitat autònoma que té quota és semblant a la de les altres comunitats autònomes per als serveis centrals, els serveis comuns, els serveis exteriors, o els que l’administració central fa en el territori de la comunitat autònoma, com ara, les infrastructures, tot bé. El problema és quan la quota no és solidària i se separa de la lògica mitjana d’aportació a l’estat. Crec que no pot funcionar perquè és a les corts generals on s’ha de delimitar això. Per tant, hem de tenir prou intel·ligència política per a aconseguir que les singularitats, que les tenim tots, i Catalunya per descomptat, siguen compatibles amb un sistema on tots isquen guanyant.

—Catalunya demana de quedar-se el tram autonòmic dels imposts per gestionar-los.
—Nosaltres, quan érem al govern, vam estar sempre a favor de la corresponsabilitat fiscal. Jordi Pujol va aconseguir un pas que no crèiem que fos possible, d’un percentatge important dels imposts bàsics, i encara hi ha recorregut.

—Per tant, esteu d’acord que cada comunitat autònoma gestione els seus imposts i no aporte tant a la caixa comuna de l’estat espanyol?
—Parlem de mètode. Al final, hem de saber què s’aporta i què no s’aporta. Siga pel mètode dels imposts que siga. Al final, quant aportem? Quin tant per cent dels ingressos de la comunitat autònoma, siguen imposts estatals o imposts autonòmics, s’aporten a l’estat o es queden? Hem de buscar que això siga just i equitatiu.

—El País Valencià aporta més que no rep i, al final, aquesta solidaritat fa que les receptores se situen per damunt de la donant. Com es pot solucionar?
—Una cosa és la balança fiscal i una altra cosa, el finançament de les comunitats autònomes. El finançament és una part important, però no ho és tot. El cas valencià és inèdit. Perquè és l’única comunitat autònoma que se situa per sota, en renda per càpita, de la mitjana i que aporta. Això és una situació extrema. Una comunitat que es troba per damunt en renda per càpita pot aportar per raons de solidaritat, però una que es troba per sota, com és el cas valencià, és una cosa que crida molt l’atenció. Per tant, cal veure quina ha de ser eixa quota de solidaritat per als qui tenen una renda per càpita superior a la mitjana.

—Catalunya demana també un augment de les inversions estatals. Però moltes vegades les inversions són un punt del pressupost general espanyol que no s’acaba d’executar mai.
—Per això hi ha els diputats en el congrés. S’ha d’exigir que allò que és en el paper es complesca. Històricament, allò que és en el paper es compleix únicament en la Comunitat de Madrid, i no pas en la resta. I això no pot ser.

—Allò de Madrid com a aspiradora de recursos?
—Madrid, en aquest cas, és fora d’un debat en què hauria de ser central. No és tan sols la regió que té totes les economies de capitalitat, on hi ha totes les grans empreses, desenes de milers de funcionaris que paguen els seus imposts allí. I hi ha això que els economistes anomenem la proximitat al regulador. És a dir, hi ha aquella cosa de poder baixar a fer un cafè amb algú que ha de prendre una decisió. Totes aquestes economies de capitalitat són un aspecte pre-fiscal. Quan parlem de fiscalitat, Madrid no pot tenir un tractament com qualsevol comunitat autònoma. Quan es diu que Madrid aporta, fa riure, perquè prèviament tots hem aportat a Madrid en forma d’imposts i de facilitats. Això, en el nou sistema, és molt més important que no pas la discussió sobre la quota de solidaritat que puguen tenir Catalunya o el País Valencià. Molt més, perquè en termes absoluts i en termes reals són molts diners que afecten el conjunt del finançament de les comunitats autònomes.

—Amb el deute de les comunitats autònomes, què s’ha de fer?
—Hi ha dos apartats, en el tema del deute. N’hi ha un que ja s’ha pactat amb Catalunya, que és el deute provinent d’aquella història que es va inventar el senyor Montoro l’any 2012, que va augmentar tots els imposts i tot s’ho va quedar l’administració central. Això va significar que, en moments de crisi en què els serveis públics s’havien de mantenir, les comunitats autònomes, per mantenir-los, es van quedar amb un infrafinançament. I una altra part és el tema de l’infrafinançament. En el cas de Catalunya, aquest primer concepte és molt important. El segon concepte, també, perquè Catalunya ara es troba en la mitjana, però ha estat moltes vegades per sota. Per tant, hi ha una acumulació de deute per infrafinançament molt important. I en el cas del País Valencià, són rellevants els dos conceptes; pràcticament, el 70% del deute acumulat pel País Valencià és deute provinent de l’infrafinançament, tant d’un aspecte com d’un altre.

—Això és l’anomenat deute il·legítim?
—No faré una baralla nominalista. És un deute que es deu a l’infrafinançament.

—I què s’ha de fer amb aquest deute?
—Canviar la titularitat del deute. El regne d’Espanya no canviarà el volum, de cara a les institucions exteriors, però la titularitat sí que és un tema que correspon a l’estat, a un sistema de finançament i a una actuació del ministeri d’Hisenda, del senyor Montoro. S’hauria de canviar la part corresponent, i passar la titularitat del deute a l’estat. I això no és un tema fútil de cara al futur i de cara al present. Però és que, en aquest moment, el pagament dels interessos del deute acumulat és enorme. Això vol dir que podrem construir menys escoles, o podrem pagar menys metges. I això no és poca cosa.

—Hi ha hagut un canvi de discurs dels socialistes valencians sobre això que s’anomena fons d’anivellament. Durant una temporada, l’han demanat tots els grups parlamentaris, però d’ençà que s’ha parlat del finançament singular per a Catalunya, el discurs del PSPV ha canviat.
—Jo no ho veig així. Jo veig que hi ha una alteració del concepte de fons d’anivellament. Fons d’anivellament de què? Si és fons d’anivellament per a tots, perquè tenim allò de Montoro, que va fer que totes les comunitats autònomes estiguessen infrafinançades per aquesta desviació dels ingressos fiscals, és el que es demana, i jo hi estic d’acord. Però el PP no parla del fons d’anivellament per a les infrafinançades i prou. Parla de l’altre. Ací hi ha un joc conceptual que amaga una indisposició a enfrontar-se a Feijóo i a Díaz Ayuso. Parlen només del fons d’anivellament per a tots, no del particular que sempre hem demanat nosaltres.

—Malgrat l’estirabot del govern valencià, heu considerat de parlar-hi sobre aquestes qüestions?
—Ells no eren, originalment, en la plataforma Per un Finançament Just. Després, varen incorporar-s’hi. Què vol dir? Que la insensibilitat que tenien sobre aquest tema va canviar? O és, senzillament, perquè va canviar Rajoy per Sánchez a Madrid. No ho sabem. Jo no faig judicis d’intencions, per això lamente que ells en facen sobre mi. Si ells estan per això, jo encantat de tenir complicitats per a saber què en pensen. Jo sé, per exemple, tot el que ells deien quan jo era conseller. I em quedava molt sol. Però això és aigua passada i jo vull el futur. Si podem estar tots junts treballant per millorar el finançament valencià i aprofitem aquesta oportunitat, encantat de la vida.