Vicent Pitarch: “Mentre hi haja una persona que parle català, el català existeix. No té trellat dir que desapareix”

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua acaba de lliurar la medalla de la institució al sociolingüista Vicent Pitarch (Vila-real, la Plana Baixa, 1942). En realitat, Pitarch és un activista de la llengua, però també un optimista encomanadís. Després de parlar una estona amb ell, és capaç de fer desaparèixer de l’ambient el pessimisme sobre la situació del català a tot el país. No combrega gens amb l’expressió “emergència lingüística” i defensa que, mentre hi haja un parlant o un grup de parlants, la llengua existirà.

Vicent Pitarch és el gran referent de la filologia catalana al País Valencià, el treballador incansable perquè tothom tingués accés al coneixement de la llengua. Quan no hi havia res, tot s’havia d’inventar. Programes de ràdio, revistes, publicacions… És l’autor del mític Curs de llengua catalana, publicat a 3 i 4 Edicions després d’haver reconvertit les fitxes que havia fet per a facilitar materials. El professor obri un volum de la primera edició i ens mostra que hi falta un full. Ens diu que és el pròleg que Manuel Sanchis Guarner va escriure i, una volta publicat, va fer llevar perquè el títol del llibre era “Curs de llengua catalana” i no “Curs de llengua valenciana”.

Fem l’entrevista a l’estudi de casa seua on treballa, a Castelló. Llibres, papers, notes esparses, records de les seues nétes i l’ordinador amb què es connecta amb els seus col·legues de l’Institut d’Estudis Catalans. Ell, que sempre ha estat crític amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, confessa que quan li van comunicar que li atorgaven el guardó va tenir una gran sorpresa. Després, havent-ho analitzat i havent vist que, amb ell, també el rebrien els membres de Zoo, es va sentir afalagat.

—Quina va ser la vostra reacció quan vau saber que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua us atorgava el seu màxim guardó?
—Em vaig quedar una mica perplex, desconcertat. Ho vaig pensar un poc i una de les primeres reaccions va ser dir, supose que això no significa res, i ells, no, no, ja ens coneixem tots. Estic content i encantat i, francament, això sempre afalaga. Quan vaig saber que també donaven la medalla a Zoo, vaig pensar que en aquest cas concret no tenia un pes marcadament acadèmic, sinó que el donaven a un activisme per la catalanitat.

—Heu estat prou crític amb l’AVL, sobretot, per la funció normativa. Continueu pensant que no li toca de fer aquest paper?
—Continue pensant que els fets són els fets. Ara m’han vingut al cap records de com va anar tot. D’entrada, tots vam ser crítics perquè ja hi havia l’Institut d’Estudis Catalans. De mica en mica, es va plantejar el tema a l’Institut Interuniversitari de Filologia i ho vam acceptar. Es va garantir que entre els membres hi hauria un bloc científic interessant, però al final va haver-hi unes maniobres molt estranyes i molt curioses, i allò es va trencar. L’acadèmia també va tenir un parell d’intervencions públiques molt fortes volent afirmar aquella condició particularista, que l’acadèmia era una institució al marge, paral·lela, al costat del IEC, a qui reconeixia que tenia competències més amunt de l’Ebre. Mentre continuen fent edicions, publicacions, recerques, no hi tinc res a dir. I tenim unes relacions molt valuoses.

—Hi ha dos diccionaris de dues institucions normatives de la llengua.
—De diccionaris, sempre n’havíem tingut molts. El senyor Moll n’havia fet des d’allà, i Ferrer Pastor. No és igual, és clar, però en el moment que s’ha institucionalitzat una entitat normativa, és coherent, lògic i conseqüent amb aquell pas polític. Això va en contra de la racionalitat que hauria de ser normal. Si ja hi ha una institució, per què? La institució primera, l’originària, la que té l’autoritat reconeguda damunt tota la catalanitat, de tota la llengua catalana a tot el món, és l’Institut d’Estudis Catalans. L’altra, ells mateixos es reconeixen com una entitat amb una competència territorial limitada. És positiu que hi haja moltes institucions que estudien el català. No és tan positiu el fet que això siga una eina de dissensió.

—Com són les relacions entre el IEC i l’AVL?
—Són entitats que es reconeixen mútuament, amb relacions normals de col·laboració, però, pel que siga, no és tan profunda com podria ser. L’Institut reconeix totes les publicacions institucionals de l’Acadèmia i les veu normals. I un altre detall. Hi ha un nombre considerable de membres de l’AVL que són membres del IEC i, fins i tot, alguns ho han estat de manera simultània.

—Darrerament, s’ha viscut amb intensitat la polèmica pel nom de la llengua. Va sorgir amb força quan al congrés espanyol es va permetre d’intervenir en les llengües oficials.
—Això és una batalla de pura culturalització social. La dreta es basa en la irracionalitat, que és una eina que li és políticament molt aprofitable. Com que popularment n’hem dit valencià, vol dir que, si és un nom diferent, és perquè és una llengua diferent. Encara que la dreta no ho tinga assumit, totes les universitats reconeixen que és català. I a ells els va bé per al joc polític. Cada vegada que tenen una oportunitat d’intentar d’entrebancar els processos de normalització, ho fan. Per exemple, ara això que planteja el PP de traduir Estellés al català. Imagina quines coses més aberrants. Ací, al país, ha boicotat tant com ha pogut qualsevol contribució a l’Any Estellés. Això és tenir molts pebrots. Però és qüestió de temps, qüestió de pura culturalització. Un dia, gastar la carta del nom també se’ls desgastarà.

—Compartiu l’anàlisi que el País Valencià es troba en una emergència lingüística?
—Crec que fer derrotisme, queixar-nos, dir que estem en una situació límit, que desapareix, no té trellat. Això d’emergència, no. Qui està clar que desapareixerà sóc jo. I el català, segurament també. Però no sé quants mil·lennis passaran. En tot cas, això no ens porta enlloc. A parer meu, l’única cosa objectiva per a plantejar-se és que una llengua en una societat funciona mentre hi ha dos pols: institucions i la xarxa civil. Allò que compta és la societat associativa al país. Al marge d’Acció Cultural o d’Escola Valenciana, associacions de la mena que siguen, falleres, laborals, esportives… Tornant a la medalla de l’AVL, en què pensaven quan me la van donar? En els milers de pàgines publicades? O en el que deia Fuster en els anys seixanta, que el que compta és que siguem capaços de dinamitzar la cultura, de provocar.

—Siga com siga, hi ha un pla de les institucions polítiques per a arraconar el català.
—Absolutament. És una cosa salvatge. Al País Valencià, a les Illes, i espera a veure què passa al Principat amb el senyor Illa i qui vindrà a continuació… Uns més que uns altres, si poguessen, anirien obertament a fer desaparèixer el català. És odi, és menyspreu, són situacions realment depriments, degradables, increïbles. Que en tot un Consell no hi haja ningú que es digne a dir mai “bon dia”. Aquell menyspreu tan olímpic. Que facen tota aquella colla de lleis, a veure com liquiden l’aparició pública i social de la llengua, sobretot en els mitjans de comunicació, com liquiden l’escola, el sistema educatiu, la democràcia, com declaren que el franquisme és vàlid… Tot va junt en un moment en què som davant un govern nítidament franquista. I a les Illes… Ara no hi ha Vox, que és franquisme pur.

—Com a professor de català que sou, en essència, què en penseu, d’això d’atorgar automàticament els títols de català que ara ha activat la Generalitat Valenciana?
—Ho veig com una ignomínia. És un insult, una depravació moral. És terrible, fer això des de la impunitat del poder, és terrible veure com alguns arriben a ser tan absolutament antidemocràtics que prenen aquestes decisions tan bèsties, tan colonials. Com arriben tan lluny? Ho dic amb tota moralitat, pense en la UCD, en Adolfo Suárez, i pense en el senyor Mazón. Aquest home és 40.000 vegades més franquista. Aquest és un govern franquista. Ho he escenificat per si algú no ho acabava de veure clar, amb tot el ventall aquell de les cinc lleis. El repertori complet.

—Ara fa deu anys us entrevistàvem a VilaWeb i parlàveu del blaverisme, no tan sols al País Valencià sinó també al Principat. Ha canviat la situació, aquests anys?
—Encara existeix, absolutament. Allò dels “valencianets”. Mira, un detall, l’altre dia, una revista titulava: “El País Valencià, malgrat tot”. Ja ho vaig dir al director. Què vol dir, “el País Valencià malgrat tot”? Que ací som uns desgraciats i no sé què i que allí està tot bé? Hauries posat un titular similar al Principat? Donen per descomptat que la cultura catalana al Principat és una altra cosa, que ací som quatre desgraciats i que el català que parleu… Home, què vol dir? El català és català. Però això és el producte de societats colonitzades culturalment. No és natural que la gent ho haja pensat així. Hi ha un interès que es mantinga aquesta ideologia. I això dels títols del B1 o el C1, amb això d’anar contra la dictadura del valencià, com poden? Això no és blaverisme, això és filofeixisme descarat. I al Principat, aquella mentalitat de pseudo-proteccionisme respecte del País Valencià i considerar-te en un altre nivell, com és possible? I no passa només en la població en general, que podria ser comprensible, sinó en certs sectors de gent formada a la universitat. Espere que haja amainat prou i se superen aquells prejudicis.

—Quant a la pervivència de la llengua, hi ha una certa tendència a donar el sud del País Valencià com a zona perduda. Quina és la vostra opinió?
—Mentre hi haja una persona que parle català, el català existeix. Que desaparega és un tema de ciència-ficció. No té trellat. El català és una llengua amb deu milions o vuit de parlants que es troba en una situació complexa davant la qual hi ha moltes posicions. Una és la derrotista, i una altra és la de militar en l’optimisme.

—Vós sou dels optimistes.
—Crec que, com a mínim, la militància en l’optimisme és gratificant, valuosa i supose que operativa. La que és objectivament negativa és la del pessimisme. Qui ho ha dit que s’ha acabat? Per això, en el discurs de l’Acadèmia vaig citar el gran missatge de Pompeu Fabra: “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.” I això ho feia ell en les condicions que ho feia, a les portes de la mort, a l’exili interior, que no deixava de ser exili, allà on no li haguera agradat acabar la vida, l’any 1948, amb Europa com estava… Per això no té trellat dir que s’acaba. I jo sóc ací i tinc uns fills i unes nétes, per parlar del més immediat, i va endavant. I tinc tota una societat on es tracta que aquesta actitud siga la predominant. I sí, la situació és complicada, però això, en part, estimula.

—Aviat farà trenta anys que sou membre del IEC. Fa la tasca que hauria de fer?
—Pots dir que agrane cap a casa, però, honestament, crec que fa la faena que ha de fer. Malgrat tot, es pot dir que som una mena de cementeri d’elefants… Són institucions que tendeixen a ser una mena de llast per a la societat. Ara, fa molta faena, molta. Deu ser de les institucions culturals més actives i més potents de tot Europa, per la producció, per l’àmbit dels camps que toca i per la incidència social. Fa tota la faena que hauria de fer? No ho sé, però està molt viva, molt dinàmica i molt desperta.

—Quant a la incidència de què parleu, en té prou en els mitjans públics de comunicació, per exemple?
—L’institut té molt a fer en aquest aspecte. Ara té un observatori de la qualitat lingüística, que és un dels grans temes que ara mateix té plantejats com a prioritaris. Fa un parell d’anys que hi treballem. En qualsevol cas, l’Institut el té assumit i planificat, estructurat i en funcionament. Lògicament, encara no hi ha publicacions, fruits públics.

—L’Institut a vegades té polèmiques públiques. Una de les més sonades va ser quan es van eliminar uns quants diacrítics. Al diari encara els posem, però vós sou un defensor acèrrim d’aquesta eliminació.
—Casualment, jo era el responsable del grup d’ortografia encarregat de fer-ho. Per descomptat, jo he patit. Dels quinze, encara n’hi ha algun que em fa dubtar i he d’anar al diccionari. I quines tortures. No té trellat. És igual si escric “món” amb diacrític o no. On m’apareixerà “món” mai no el confondré amb res. Encara més, Fabra promovia que el català no tingués accents. Per què tanta història? Els anglesos tenen problemes? Ara, tampoc no es pot ser tan iconoclasta. La prova és que la proposta del grup era llevar-los tots. Però hi ha un treball de la gent de tot l’Institut i s’ha de pactar. Amb els problemes que té la llengua i som ací dient si hem de posar un diacrític o no… No és mai satisfactori per a tothom, però esperem que siga positiu. Encara que VilaWeb els use, que és una cosa molt curiosa, que sorprèn molta gent. Cap problema!

—Abans heu parlat dels particularismes. Us voldria posar un exemple recent. El Consell Insular de Menorca, del PP, ha encarregat i pagat una edició d’El Petit Príncep en “menorquí”. Empren l’article salat i l’han titulat Es principet. Què en penseu?
—Primer, hem de veure qui ho encomana i qui ho fa. Una altra cosa és quan són texts adreçats a contexts molt definits, com els que serveixen per a ensenyar a llegir en català a criatures petites. Petits texts, cosetes així… Això és una de les coses que vaig treballar al principi de tot. Veuria justifica que en comptes de posar “petit”, posara “xicotet”. Una altra cosa és pensar com ha de funcionar una llengua. Que un títol d’una obra tan mundialment coneguda i establerta en la literatura catalana es canvie no deixa de ser una manera de desintegrar, de buscar allò en què s’insisteix tant i que és el deix que crec que té l’AVL, justificar la propensió al particularisme. I en aquest cas concret, a les Balears també hi ha molta propensió als particularismes. Com a norma, publicar una obra per buscar sistemàticament aquelles particularitats per allò que parlen de la identitat, que el lector ho veja seu, i buscar sempre els localismes, ho sent molt: no! Perquè la llengua siga vàlida ha de ser estàndard. Fer una llengua que servesca per a una illa, fantàstic, però no té futur. Se la menjarà qualsevol cosa. A veure com busquem aquell equilibri entre la identificació i la funcionalitat. Que l’usuari sàpiga que la llengua m’ha d’identificar, però ha de ser funcional.

—Hem arribat a l’entrevista pessimistes quant a la situació de la llengua, però vós mateix dieu que sou optimista. Doneu-nos algunes claus per a mantenir aquest optimisme.
—La cosa no està perduda, perquè la cosa hi és. El català existeix. Si existeix, compartim-lo i, com deia mon pare, a veure-les vindre. Que demà serà pitjor? No sé què passarà demà. Puc preveure que, si aquests que hi ha ara duren cinquanta anys, no sé què, però per què han de durar cinquanta anys? I si torna el Botànic, que tampoc no sé què? Esperem que òbriguen els ulls. En qualsevol cas, per ser pessimistes, pleguem. Però jo no vull plegar. Sé que em moriré essent espanyol. Però jo no sóc espanyol ni vull ser-ho. El que veig m’agrada, m’interessa encomanar-ho als meus. A la meua família, al meu poble, a la meua gent. M’agrada que ho compartesquen amb mi. Si no ho comparteixen, mala sort. En qualsevol cas, és així com jo visc.