Per no sotmetre la unitat d’Espanya al debat polític, prefereixen enfonsar el vaixell

Crec que el regne d’EspaÑa sempre s’ha sentit aliè a la cultura europea i la praxis política de la U.E.

Per eixa mateixa raó caldrà ajudar-los a que troben el seu camí.

Posats a que realment el coneixement, l’avanç tecnològic i la incardinació en valors universals els han estat alèrgics. Així com l’exportació dels mateixos els són verament estranys caldria ajudar-los i alliberar-los d’eixe dogall que els estreny mitjançant l’aplicació de l’Art. 7 que els donaria excusa per a la seua eixida de la U.E.

Així, sense ajuts per a que puguen demostrar que ells tot sols són autosuficients i sostenibles. Donem-los l’oportunitat de mostrar llur gran vàlua com a estat-nació.

Josep Blesa (València)

L’economia espanyola està en mans d’altres països, per l’altíssim deute públic i perquè la majoria de grans empreses són multinacionals estrangeres. El poder econòmic pot evitar una temptació clara de l’estat espanyol: sortir de l’UE abans de sotmetre’s a la justícia europea i que Catalunya pugui decidir si s’independitza. Per raons de conquesta Castella considera sagrada la “unidad nacional”. En el fons el que vol és poder seguir espoliant els paísos catalans.

Suggereixo, per si pot ajudar a la percepció global, aquest enfocament que dialoga amb el que proposa l’editorial:

A. Dues percepcions simultànies o, la base de la “dissonància cognitiva” individual:
1. Si parlem de castellans i catalans; Castella i els Països catalans, confronten.
2. Si parlem d’espanyols i catalans; l’estat espanyol i els Països catalans, són antagònics.

B. Que traslladades a l’organització de la península, exposa, la “mentalitat retributiva”:
1. L'”estat constitucional” de la democràcia formal de la transició.
2. L'”estat prerrogatiu”, que amaga la “democràcia ètnica”, que l’exili deixa al descobert.

C. Alternatives plausibles al segle XXI:
1. Pobles veïns convivencials.
2. Els que s’aferren al pal del naufragi a la vista de propis i forans.

Compte, que els espanyols poden ser garrulos, incivics, desinformats. Ara, l’elite extractiva que els mana no són tontos. Son testaruts. Prefereixen arriscar, perdre si no poden guanyar, però mai empatar.
I se’n surten.
La classe mitjana europea encara pensa que Espanya és una democràcia, que P.Sánchez és un progressita, i que els independentistes catalans som egoïstes, superbs, semblants a la Lliga Nord.
Als espanyols tan els fa l’opinió “d’Europa”. Espanya franquista va ser repudiada en un primer moment de la ONU. Al cap d’uns anys la geopolítica per esdevenir bastió anticomunista va fer que USA facilités la seva entrada. Si, compte a considerar l’estat espanyol com un boxejador que tambaleja grogui fins a caure a la lona. Jo el prendria més com un terminator, difícil de pelar.
Compte amb l’eufòria.
I sort que tenim el MHP Puigdemont i el seu cercle de confiança, que són uns cracs, intel·ligents i llestos.
Encara no hi ha 200.000 sobiranistes al CxR ?

només cal revisar l’historia d’aquell país, Espanya. Mai ha negociat res. O ho ha perdut tot (imperi) o s’ha imposat per la força (només en les guerres internes). I per desgracia nostre, a Catalunya li ha tocat sempre el rebre. Cal prendre consciència i veure com ens desempalleguem d’aquest veí tant guerrer, conqueridor i mal destre en les negociacions. Si no ho fem, ens anorrearà i cada cop serem menys, en tots sentits. I serem un poble frustrat per que podríem fer molt, moltíssim i no farem si no reaccionem.

El meu primer pensament davant del posicionament antieuropeu del Tribunal Constitucional, va ser: «S’han begut l’enteniment!», «practiquen el “sostenella y no enmendalla” de sempre», «continuen amb la tossudeeria típica espanyola».

I, efectivament, l’editorial, d’en Vicent Partal reflecteix aquesta actitud irracional i suïcida de l’Estat espanyol quan diu: «…és evident que no tan sols el Constitucional sinó tots els òrgans de l’estat no poden fer, ni faran mai, res més sinó aferrar-se al pal del vaixell que s’enfonsa als tribunals europeus. Fins i tot sabent que s’enfonsa. Perquè aquesta operació s’ha construït sobre una xarxa de connivència política entre l’executiu, la cúpula del poder judicial, el Tribunal Constitucional i la monarquia. I si se’n tomba un, es tomben tots.»

La meu neguit és saber si tot l’independentisme n’és conscient d’això i, si n’és, com ens ho fem per treure’ns el monstre de l’Estat espanyol de sobre. Perquè de necessari ho és del tot, ens hi va la nostra supervivència.

Quan sovint diem que l’Estat espanyol no és una democràcia, l’afirmació pot semblar exagerada, però els fets demostren la seva certesa.
L’engany de la Transició pacífica del 78, només va ser una operació de maquillatge polític per fer que l’idea d’Espanya del franquisme i els seus personatges importants, continuessin incrustats en les estructures bàsiques de l’Estat (alt funcionariat, poder judicial, policia, exèrcit, poders econòmics…).
Durant la “modèlica Transició” la Monarquia hereva de Franco acompanyada pels dos grans partits PSOE i PP, creaven l’imaginari col·lectiu de que Espanya era un Estat democràtic, mitjançant l’alternança política, el repartiment del Govern i del pastís econòmic espanyol. Només cal veure la dimensió de la corrupció espanyola en aquests anys, equiparable a la de les grans dictadures internacionals.
L’Estat de les Autonomies va ser la pastanaga, sempre promesa i mai donada, que s’ha convertit en una descentralització administrativa, tutelada per l’Estat, retallada o anul·lada sempre que l’ha convingut.
Aquesta tranquil·la i falsa festa de la democràcia espanyola vivia molt bé fins que es va veure sotraguejada per un terratrèmol d’alta intensitat, el desafiament de Catalunya. El referèndum prohibit de l’1-O on l’Estat va ser derrotat i la declaració d’independència del Parlament de Catalunya, trencaven les costures de l’Estat, posant en perill el seu valor més preuat, l’Unitat d’Espanya.
A partir d’aquell moment res a Espanya tornarà a ser igual. Les esberlades costures de l’Estat deixen al descobert l’existència i la continuïtat de les idees del franquisme, del feixisme amb el vist-i plau dels dos grans partits (PSOE-PP), i la demostració que el somni de l’anomenada democràcia espanyola, no era més que una autèntica fal·làcia.
Un Estat que té com a Cap una Monarquia hereva de la dictadura, un poder judicial dirigit per idees franquistes que, ignorant la separació de poders, són els que manen realment a Espanya i persegueixen als infidels, ben protegits per una policia repressiva i antidemocràtica. Mentre a nivell polític els dos grans partits PSOE i PP, s’ho miren i pugnen per seure en un Govern incapaç de canviar res. Aquest Estat pot ser qualsevol cosa menys una democràcia.
I amb aquest panorama el MHP Puigdemont, autèntica peça de caça major espanyola i alhora d’alguns catalans, no es rendeix. Tossudament segueix generant a Europa sismes judicials de forta intensitat que embogeixen a les estructures de l’Estat, disposades al sacrifici i fins i tot a enfonsar el vaixell per preservar l’Unitat d’Espanya. Però no s’adonen que el seu embogiment només serveix per deixar més palés a nivell internacional les seves pròpies misèries i vergonyes.
La situació d’odi, repressió i venjança vers Catalunya és totalment irreversible, però alguns polítics d’ERC segueixen sense voler veure-la i encara pregonen la necessitat del diàleg i l’entesa amb l’Estat embogit i repressor.
L’idea franquista de l’Espanya “Una i Grande” mai serà objecte de negociació política en cap taula, abans ho enfonsaran tot.
Però la partida encara no s’ha acabat i no está perduda per als independentistes, ja que en el futur podem veure coses sorprenents i inimaginables.

M’agradaria que algú m’expliqués, sincerament, com s’enfonsa el vaixell espanyol per no voler rectificar.

He dit mantes vegades, i crec que ha quedat pro demostrar, que no els importa el més mínim quedar en ridícul, perquè en realitat no passa d’això: un petit contratemos.

Que el procés contra el MHP, etc sigui una injusticia, que no sigui homologable a les democràcies europees, etc, en realitat li importa ben poc a Espanya i encara més a Europa. Sembla mentida que encara ens moguem en l’independentisme màgic del 2017 i que encara pensem, després de les vegades que ens ha passat a la història el contrari, que de fora ens vindran a treure les castanyes del foc. Si l’únci que han fet des d’Europa- tots- ha estat, en el millor dels casos, deixar-nos tirats !!

Una vegada més: els estats es mouen per interessos, no per amor a la democràcia. Més ridículs que feia en Franco no els fa la “democracia que nos hemos dado entre todos”. O ningú recorta/ha vist en documental les manifestacions contra Europa a la Plaza de Oriente quan Franco va afusellar membres d’ETA, o en Puig Antich i es varen retirar ambaixadors ? Va deixar de venir algun turista a Espanya ? La SEAT va haver d’interrompre la producció perquè no els arribaven components de la FIAT ? I encara més: després de la II Guerra Mundial, després d’uns anyets d’ostracisme, qui era el principal aliat dels EUA a Europa occidental ? Recordeu Fraga i Palomares ?

Els exiliats són com la Pimpinela Escarlata. Deixen en ridícul l’estat i tota la judicatura, i bé que fan, però que els deixin en pau no és, ni deixarà mai de ser una solució individual i una simple espineta clavada al cos de l’elefant que és l’estat espanyol. Per derrotar un elefant com Espanya, per molt corrupte i arnat que estigui, cal molt més que això. Molts sacrificis, sang, suor i llàgrimes. Posémonos-nos-ho al cap.

Faran tot el que puguin, en temps i en recursos, legalment i il·legalment per enxampar-los (jo del MHP Puigdemont vigilaria que no li enviessin un sicari a matar-lo o segregar-lo, especialment quan governi la ultradreta en dos o tres anys, que encara tenen menys manies formals que l'”esquerra”), però si no poden, tampoc no passa res. “Ladran, luego cabalgamos”.

El nivell de preocupació per la situació que té el govern espanyol es pot veure en detalls tals com ara el tractament displicent i subordinat que dóna al de la Generalitat, o la contínua befa i mofa als pobres il·lusos d’ERC ( i de retruc a JxCat: només cal veure l’ensarronada amb el pobre Calvet i l’aeroport). Un exemple el teniu en les Rodalies que mai es traspassaran i en la inexistent promesa de millorar davant situacions com la famosa vaga actual: Si tu tens por d’algú no li dones motius per estar encara més furiós amb tu. Veieu que l’estat espanyol estigui gaire inquiet amb els catalans ? Per l’amor de déu, si els preocupa més que el Madrid faci una bona temporada !!

El dit, mentre els màxims esforços que fem tots per la independència (o pel que sigui, fins i tot per una vida autonòmica digna) sigui teoritzar des del sofá i fer-los, en el fons, la gara-gara, mentre deixem de passada que la llengua i la cultura s’enfonsin, ja us dic jo que ben pocs problemes tindran. Més que l’orquestra del Titanic (que en realitat som nosaltres), ells són els viatgers de primera classe que varen sortir amb els bots salvavides: probablement una mica avergonyits d’haver deixat 2/3 de la resta de passatgers enfonsant-se, però contents d’estar vius i, total, l’any vinent ja hi haurà més vaixells.

Detesto el derrotisme tan típic català. Aquesta merda de país, que alguns creuen inexpugnable és la vergonya de tots els països desenvolupats, i des de sempre s’ha obsedit en objectius estúpids que li han fet perdre repetidament tot el que havia posseït en un temps llunyà a base de barbaritats contra pobles indefensos. Només obrint un llibre d’història mínimament creïble podem veure com la seva supèrbia inventada (ningú entén perquè) els ha anat rebolcant una vegada i una altra sempre pel mateix motiu. El desastre del 1898 en què va perdre les colònies de Cuba i Filipines els va deixar a la misèria completa que van haver de superar amb impostos draconians que ja podem imaginar qui els va pagar. A la derrota d’Annual (guerra del Rif) aquesta Espanya imbatible per alguns va perdre bous i esquelles (13.000 soldats) mentre fugien cap a Melilla. L’historiador Juan Pando escriu que Espanya va perdre tot el seu exèrcit per la sublevació de les tribus del Rif contra els abusos de les autoritats colonials espanyoles… no sé què em recorda. I com a exemple de l’amor a la mort per suïcidi, podríem parlar de la ridícula derrota de l’Armada Invencible de Felip II, que va voler conquerir Anglaterra, on van perdre l’Armada més potent del món no per cap tempesta, sinó per la intel·ligència dels mariners anglesos, amb la meitat de vaixells que ells. Sempre tota la seva història ha estat plena d’obsessions de grandesa justificada a base exclusivament de força bruta, d’assassinats i de trames ridícules, i el factor comú de totes les seves barbaritats ha estat la derrota i la pèrdua absoluta del que amb males arts havia aconseguit. Aquesta vegada faran el mateix, i ho mostra molt fidelment la maniobra del Tribunal Constitucional aferrant-se a l’impossible d’oposar-se a tota la Justícia de la Unió Europea, intentant que sigui substituïda per la seva pseudo justícia espanyola ja avui desprestigiada a tot el món.
No és veritat que siguin inexpugnables. Tampoc és veritat que siguin molt llestos, ja que viuen d’almoines europees i dels impostos draconians als catalans. Només són més bèsties i tossuts que la majoria i, encara que faci riure, en la seva tremenda incultura, creuen fermament que són enviats de Déu. Pobrissons! Aviat tothom deixarà de riure i possiblement els expulsaran de la Unió Europea, cosa que cada vegada més sembla que desitgin. Volen mantenir-se al segle XV sigui com sigui.

Molt d’acord amb la tesi de fons: Espanya no cedirà mai. Mai. Abans que reconéixer el nostre dret a l’autodeterminació, cosa que acabaria provocant la desintegració del model d’estat espanyol actual, empastifarà fins a l’última institució de l’estat en aquest descens als inferns antidemocràtics. És la versió ‘remixed’ d’allò de “Antes roja que rota”. Ara és: “Antes una dictadura fuera de Europa, que rota”. La pregunta clau, per a mi, dues preguntes de fet, són:

– Pot Espanya subsistir fora d’Europa?
– Pot la nostra lluita democràtica acabar forçant l’expulsió d’Espanya de la UE?

Donat el caràcter parasitari de l’estat espanyol, crec que la resposta a la primera pregunta és: No. A llarg termini, Espanya no aguantaria sola fora dels acords comercials i de les subvencions europees. És més, el resultat seria que ens escanyaria encara més. El problema el tenim, al meu entendre, en que ara per ara la resposta a la segona pregunta també és: No.

Europa pot tolerar perfectament estats membres autoritaris i poc democràtics; es mostrarà molt ofesa davant dels micròfons, gesticularà i imposarà algunes sancions cosmètiques, però transigirà mentres el compte de resultats els hi continui sortint a favor. La nostra feina és fer que mantenir Espanya dins d’Europa suposi tal desprestigi i pèrdua de credibilitat pel projecte europeu que la UE no es pugui permetre un membre tan impresentable. D’altra banda, en paral•lel, hem de treballar per que vegin tot el que una Catalunya-Estat aportaria al compte de resultats Europeu. En algun moment, forçant les dues coses alhora, els nostres números seran millors que els seus.

El 2017 ho veien perdut i varen atiar els piolins, jutges i fiscals contra Catalunya per parar-ho a qualsevol preu.

Sabien que a la llarga quan els cassos arribessin a la justicia europea perdrien, pero pensaven que així gunyaven uns anys de coll per posar totes les institucions catalanes sota el control dels partits espanyols. Pensaven que llavors haurien de pagar un preu molt alt però que ja haurien resolt el problema esclafant Catalunya. Per tant varen decidir que valia la pena.

Ara el moment de la patacada a la justicia europea s’apropa i tot i la inestimable col·laboració dels partits catalans no han aconseguit eclafar Catalunya.

A mi em fa l’efecte que ara ja no juguen a guanyar si no a tirar-se els plats pel cap de forma que quedi que la culpa de la patacada la té l’altre.

Fixeu-vos que la setmana passada quan Llarena va maniobrar per intentar que s’apliquessin cautelars a Pugdemont o que es detinguès a Comin i Ponsatí, va fer públiques aquestes maniobres. Si haguès jugat a guanyar no les hauria fet públiques més que despres de tenir èxit, si ho va fer de bon principi arriscant-se a donar més munició als exiliats i a fer el ridícul en públic només es pot entendre pequè el que buscaba era quedar com que ell (el PP-VOX) havia fet tot el que havia pogut i que la culpa del fracàs d’Espanya ha estat del Psoe-Podemos.

Si sapiguèssim maniobrar bé hauriem de dur-los a un carreró on tant al PP-Vox com al POSE-Podemos el que més els preocupès fos que de cara a la opinió publica espanyola el culpable de la independència de Catalunya fos l’altre.

Ho tenim tots clar.
Un altre editorial explícit d’una realitat palpable.
La qüestió però no hauria de ser analitzar el què ha fet, fa i farà españa, perquè ho sabem i ho saben.
La qüestió és perquè permetem que des de Catalunya se li dóna aire a aquest estat, perquè uns polítics sense vergonya ni dignitat ens segueixen enganyant amb molta mala fe ( tot i que el gurú és un boníssim cristià), dient que aquest cop si españa negociarà.
La qüestió és perquè tenint un exili que ho guanya tot i un consell per la república intocable, només som 100.000 inscrits.
Personalment n’estic farta de llegir, interpretar i parlar del què és españa, ja ho sé. Vull saber què és Catalunya, de què va aquest govern, si sabrem dir prou, o si ens conformarem a queixar-nos tot el dia, donar-nos copets a l’espatlla perquè tenim raó i esperar uns quants lustres més a veure si ens regalen alguna cosa.
L’estat español és ridícul, és feixista,està fora d’Europa….si si, però nosaltres en seguim formant part, seguim tenint un DNI que ens diu que som españols, i ens adormim si intentem escoltar un ple al nostre Parlament, però vibrem quan fora de l’autonomia de merda, les coses funcionen
No és l’hora? No som Prous ni hegemònics?
Tenim el que votem per tant, el que ens mereixem, que és seguir pertanyent a aquest país que tan critiquem

Per entendre les bestieses que fa el regne d’España, no es pot menystenir l’aspecte material i econòmic. Ho han de fer perquè és l’unic que tenen per mantenir en marxa el “negoci” del que viuen: l’expoli de la seva pròpia nació i de les veines imposat per la força de les armes, en el fons, via judicial, o via el que calgui. O sigui la pirateria i el lladrocini. Tot això és justifica per una superestructura ideològica de unitat de la pàtria, de orgull, de religió si cal, etc.. , amb el recolzament dels mitjans de comunicació. El seu prpoblema és que si no viuen d’aquest conte, de què viuran? I com que s’hi juguen les llenties estan tots d’acord, i tant els és que els expulsin de la UE, poisem per cas, perquè confien en que sempre es podran aliar amb altres lladres com ells, sigui Putin, o Erdogan, o….mai en falten! El que passa és que aquest és un model insostenible a la llarga.

Montserrat Figuera i Padrós

L’estancament de dos anys de la nostra vida política catalana, faran molt mal. Els polítics tindrien que proposar fermament, ni que fos lateralment, un referendum i si guanyés (que guanyaria) donar un marge de temps per preparar la independència ni que fòssin dos anys. Crec que ho aceptaríem de bon grat i seria una oportunitat per construir la República Catalana a partir d’una bona base tant per disposar de temps com per comptar amb els millors experts i més compromesos amb Catalunya.

Apreciat Vicent gràcies per l’editorial; 300 anys de conolització NO ens aporta prou exemples/experiència com es EspaÑa i majoritàriament la seva societat? aquest últims 40 anys de la Constitucion EspaÑola NO serveixen de RES? 40 anys que també han col·laborat una part important de partits/polítics i també d’una part important de la seva societat, tots aquests del català del seny, com el Sanchez Llibre i Roca Junyent etc etc. , en l’aprovació d’aquesta Constitucion que ara tant denunciem i que el recorda’t Xirinacs tant va denunciar i batalla perquè no tires endavant; al final el varen tractar de boix i ves per bon, quanta raó tenia.
Malgrat aquesta realitat que descric, ara ens trobem amb un partit com ER està fent lo mateix que aquest partits que varen aprovar/apalancar i també una part de la societat del seny, tot aquest sistema franquista espaÑol, que ens reprimeix, espoliació i aniquilació de la nostra cultura.
És un predicar Vicent en el desert; em pregunto una i altre vegada com els que volem ser lliures d’aquesta espaÑa franquista pot votar un partit com ER? ja entenc que els que viuen del partit/sistema els votin i els defensin com en Sergi Sol, en Tarda i així una llarguíssima llista , doncs aquest són part d’aquest sistema i per això l’apalancan.
També qui ho defineix molt bé és el Sr. Miquel Gilbert i Sr. Jaume Vall ,23:43

Els de la Invencible premsa Ñ segueixen insistint a convéncer-nos que el MHP i els exiliats en general són fugits. Per mi, el realment sorprenent és còm hom pot votar i declarar la independència un dia i l’endemà obeïr la requisitòria de “quien manda” i anar-se’n capcot a Madrid per sotmetre’s, com diuen ells, “como manso cordero llevado al matadero”. Una tal incongruència, per més temps que passa, encara no l’he aconseguida capir. L’estratègia Puigdemont no és que fou correcta, és que era l’única possible. I ho continua sent, com s’hi demostra cada dia.

Per valorar el comportament dels humans convé no oblidar alguns principis ben establerts [tanmateix no acceptats a la pràctica per tothom]:
– La genètica és important, però no ho és tot. També influeixen la família, l’educació, l’entorn.
– La família, l’educació, l’entorn són importants, però no ho són tot. També influeix la genètica.
– Cal no confondre la intel·ligència amb el seny. Per exemple, una determinada acció pot estar duta a terme d’una manera intel·ligent, però dirigida a un objectiu triat de manera irracional, obsessiva.
– Els humans neixen genèticament diversos.

Quan volem entendre Espanya [de fet l’elit castellana], topem amb dificultats diverses o bé topem amb imatges que ens desagraden i ens costen d’acceptar. Però entendre és una requisit necessari per poder preveure i així defensar-se o relacionar-se.

Entendre l’elit castellana seria més fàcil si tinguéssim en compte els principis esmentats i així podriem reaccionar millor.

Les societats no són com els individus, tenen comportaments i velocitats diferents. Per exemple, la cosa referida per l’expressió “Espanya” – expressió emprada per l’elit castellana – ha canviat profundament amb el pas del temps, sempre minvant, però ells no han canviat la paraula ni el seu comportament, sempre han seguit igual com si res no hagués canviat.
Així, per quina raó no hauria de continuar el mateix procés? La diferència està en que Espanya difícilment podria empetitir-se més sinó que es desintegraria i l’elit castellana es quedaria amb la mateixa cara d’estupefacció d’una criatura a la que li explota el globus que tenia a les mans.

Molt d’acord Miquel Gilibert.

Afegiria, que del sostenella y no enmendalla, passarem al somni humit que cada nit tenen per trobar un jutge europeu tan corrupte com ells que es tregui una resolució de la màniga i que amb el beneplàcit de la UE (tips que n’estan de nosaltres) aconsegueixi detenir el MHP Puigdemont i tutti quanti…..
Crec i mantinc la posició que ens equivoquem posant-nos al costat del problema i no pas de la solució. A la UE en tenen molts de problemes i nosaltres fem nosa.

El nazisme no ho és només per les pràctiques inhumanes sinó per creure’s que ells són éssers superiors. Aquest és la que es pensa spanyquiristan de si mateix, recordeu allò de por el imperio hacia dios! Tot i quina por de déu, injust, que permet l’assetjament i la violació. Recordem els seus famosos tribunals de la inquisició. Encara estan allà, amb una pestilència de resclostis. Es creuen intocables. A veure fins quan els aguantarà Europa, que encara no vol veure on van els seus diners i els dels catalans.

Estimen Espanya. Van tots a una i pensen que la podran salvar encara que la posin en perill.

El vaixell espanyol probablement tindrà sotsobres però fa cinc-cents anys que navega sense enfonsar-se.
És difícil pensar que Europa la deixarà enfonsar.

Potser, alguns catalans, contemplant un hipotètic naufragi espanyol, no s’adonaran que Espanya té calculat com enfonsar Catalunya per sempre donat que els catalanets no saben fer front comú contra els enemics i el mals de la seva Terra.

El problema mai ha estat Espanya. Això és un mantra que ja fa pudor.

El problema és la relació d’aquells que no es consideren espanyols de cara a la galeria (bascs i catalans), però que sempre han volgut fer negocis amb ells.

Els seus negocis són la nostra presó.

https://www.youtube.com/watch?v=2Ht2I-tYESs
https://www.youtube.com/watch?v=z4k_9vlJZGw

Heu llegit el llibre de Paul Preston “A People Betrayed, Corruption, Political Incompetence and Social Divisions. Spain 1874-2014” traduït al castellà com “Un pueblo traicionado. España de 1874 a nuestros días: corrupción, incompetencia política y división social”?. 770 pàgines. Fa esgarrifar, jo el recomano a amics i amigues alemanys que no s’acaben de creure que Espanya és un país franquista, encorat en la injustícia. Pel que fa a Catalunya no aprofundeix gaire, cal recomanar altres llibres. Però amb aquest se’ls obre una mica els ulls i així poden entendre una mica perquè volem ser independents d’aquest país veí ple de corrupció. Cal fer pedagogia, veuen a Espanya com un país ple de sol, on la gent és simpàtica i s’hi menja bé.