02.12.2021 - 21:50
Vicent Maurí acaba de deixar la direcció de la Intersindical Valenciana després de dues dècades a la direcció i als carrers. És un home d’acció, diu, més que no de despatxos, i la seua filosofia ha estat la d’acompanyar tots els col·lectius en lluita que ho necessitaven. També es defineix com un animal polític que va començar a militar quan tenia setze anys i bullia la transició i tot semblava possible.
En aquesta entrevista passa revista a la història del sindicat i del sindicalisme, però també reflexiona sobre la situació política, sobre l’autonomia sindical, sobre els encerts i sobre les decepcions d’un govern del Botànic que des del sindicat van empènyer i van aplaudir, i de moltes altres qüestions de les quals ha estat, directament o indirecta, protagonista.
Fem l’entrevista a la redacció de VilaWeb a València. Aquests dies encara està immers en el traspàs de carpetes i papers al sindicat, diu que no pretén ser el tutor de ningú. Després d’un ensurt de salut del qual ja està recuperat, diu que veu la vida d’una altra manera, però que ha d’aprendre a prendre-se-la amb més calma.
—Com esteu?
—Estic molt tranquil. Em sent alliberat de totes les meues responsabilitats i amb moltes ganes de començar aquesta nova etapa. Estic content, alegre. Ara podré viure sense tenir tanta representativitat com tenia. També estic content perquè el relleu ha estat un procés que ve de temps enrere.
—Què inclou aquesta nova etapa de la vostra vida?
—Inclou viure! Continuar amb el compromís polític que tinc d’ençà que era molt jove, però ara des d’altres espais i sense tenir grans responsabilitats, com un afiliat de base de la Intersindical i com a membre de diferents moviments i espais en els quals participe.
—Us han temptat per participar en la política institucional, per anar a llistes?
—Sí. Hi ha hagut contactes, però sempre he hagut d’explicar que les portes giratòries entre el sindicalisme i la política no són bones. Condicionen l’autonomia del moviment sindical. A parer meu, aquells sindicalistes que estan en actiu, en primera línia, com he estat jo, si volen dedicar-se a la política, el primer que han de fer és tornar al seu lloc de treball, i des del seu lloc de treball anar-se’n a un partit polític a ocupar llocs de direcció o a l’administració. Per tant, sempre que algú m’ho ha plantejat, he dit que no. Perquè pensava que no era ètic ni estètic estar en la direcció d’un sindicat i incorporar-se a la direcció d’un partit polític o a l’administració pública.
—Aquesta autonomia, us ha costat més disgustos que alegries?
—Sí. Segurament. No s’entén l’autonomia per part d’algunes organitzacions. Ni ara, ni en períodes anteriors de la preautonomia o de l’autonomia. Des dels primers governs autonòmics, fa quaranta anys, alguns es pensen que el sindicalisme ha d’estar al costat de determinats partits quan governen. Nosaltres pensem que podem defensar polítiques progressistes, polítiques d’esquerres, polítiques valencianistes, però som un sindicat que defensa els drets laborals dels treballadors. Des d’aquest punt de vista, no sempre coincidim amb el plantejament de les administracions. Hem sigut crítics amb algunes decisions, i hem arribat a acords en altres casos, però sempre en funció del contingut. Per tant, crec que els partits polítics de l’esquerra han de saber que el sindicalisme no és una part depenent ni submisa de les seues polítiques. Tot el contrari.
—Una altra mena d’autonomia que teniu és l’econòmica.
—Tenim 23.000 afiliats i ens financem amb les quotes. No rebem més subvencions que les que donen la Conselleria de Treball i el ministeri per als delegats. Això és estàndard i objectiu. No depenem d’altres subvencions públiques, com sí que en depenen els dos grans sindicats espanyols. I ara crec que ja puc dir una cosa. És una vergonya infinita que el congrés estatal de la UGT l’haja subvencionat l’Ajuntament de València, la Diputació de València i la Generalitat. L’argument és que com que venien desenes de persones de fora del País Valencià es potenciava el turisme. És tan vergonyós que les administracions ho hagen fet com que el sindicat ho haja acceptat. El congrés d’Alboraia de la Intersindical, el vam pagar amb els nostres diners. Tenir una dependència econòmica d’algú condiciona la teua política. I així es pot entendre com durant quaranta anys al País Valencià hem tingut versions del diàleg social sense que la vida dels treballadors haja millorat gaire. Les meses han servit per a fer-se fotografies i res més.
—En quin punt es troba el sindicalisme de classe ara?
—Hi ha un intent per part del poder, de les elits, de desqualificar els sindicats. Hi ha campanyes sistemàtiques en contra del moviment sindical, perquè es pretén que les relacions laborals no siguen col·lectives, sinó individuals. Entre el treballador i l’empresari, i no entre l’empresa i les organitzacions sindicals. Per tant, es fa molta força per a intentar destruir els sindicats. Ve d’antic. Thatcher ja ho va fer amb els miners. Dit això, és clar que els sindicats ens hem equivocat moltes vegades i n’hem de ser conscients. Hi ha sectors importants que no ens veuen com els seus representants. Les Kelly, els riders, les associacions d’aparadores del calcer, i altres plataformes laborals que han nascut al marge del sindicalisme, tenen aquest origen.
—Quin és l’error principal?
—El moviment sindical majoritari ha fet una política basada en el diàleg social i en la concertació, i això ho han posat davant de les aspiracions de la classe treballadora. No s’entén que es convoque una vaga general contra la reforma laboral i que uns mesos després, els mateixos sindicats abandonen la lluita i signen un acord de pensions que era molt dolent tant per als pensionistes d’aquell moment com, sobretot, per als que venien darrere. Això no ho va entendre ningú. Jo tampoc no ho vaig entendre. Aquestes coses provoquen un gran desafecte. Nosaltres, en canvi, no vam tenir un cost per aquesta qüestió.
—La Intersindical no era partidària de la concertació?
—Nosaltres creixem contínuament. Pràcticament cada dia creem noves seccions sindicals. També cometem errors, és clar, però s’ha de veure com eixa construcció del diàleg social no és uniforme a tot l’estat espanyol. Si mirem el País Basc, veurem com hi ha una gran conflictivitat social des del punt de vista laboral. Això suposa millors salaris i, per tant, millors pensions i millors condicions laborals. El sindicalisme hegemònic al País Basc no són les dues grans centrals espanyoles, sinó Ela i Lab, que fan del conflicte una eina per a guanyar drets, i no el diàleg social com fan UGT i CCOO. Per tant, el nostre referent per a guanyar espais i conquerir drets és el del País Basc.
—Al País Valencià les coses no funcionen així?
—No. El moviment sindical valencià és majoritari d’aquests dos grans sindicats, però cada dia tenen menys pes en el rànquing anual que publica la Conselleria de Treball. Ací tenen el 72%, i en altres llocs de l’estat arriben al 80%. Però allà on la Intersindical Valenciana és majoritària, la situació és diferent. Nosaltres practiquem eixa forma de fer sindicalisme que fan al País Basc. Educació n’és un exemple. Durant els vint anys del PP, va haver-hi una gran conflictivitat en educació. L’STEPV era majoritària i vam aconseguir acords importants de caràcter salarial, de plantilles, etcètera. Hi va haver una gran conflictivitat tant laboral com en defensa de l’escola pública.
—Era més fàcil fer sindicalisme quan governava el PP que no ara que, en teoria, governa un govern progressista?
—Fer sindicalisme mai no és fàcil. Nosaltres tenim un mite, i és que som el sindicat del no, i no és veritat. Hem negociat molts anys amb la Conselleria d’Educació, hem signat molts acords quan governava el PP, però darrere teníem la gent mobilitzada. Un dels elements que exemplifica tot això és l’acord que signàrem en la primera legislatura del Botànic, amb la consellera Gabriela Bravo. Un acord de legislatura per a tot el personal de la funció pública. Això va ser un fet inèdit a la història de l’autonomia valenciana, una aposta de la Intersindical. Jo crec que ara és més complicat perquè hi ha un sector important de la societat o de les nostres bases que no acaben d’entendre per què convoquem una vaga de bombers a la Generalitat. El que han d’entendre és que un sindicat ha de defensar els drets laborals dels treballadors.
—D’ençà que el 2002 es va fer el congrés constituent de la Intersindical, la història del sindicat va molt lligada a Vicent Maurí. En quin moment es troba ara?
—Crec que té una gran implantació social en alguns sectors rellevants del moviment laboral, de la classe treballadora, i una escassa implantació, encara, en l’àmbit privat, però es creix molt ràpidament. El sindicat té una situació magnífica per a créixer de manera quantitativa en els quatre o vuit anys vinents.
—La Intersindical és vista des de fora com el sindicat dels funcionaris, però ja sou a la Ford i a El Corte Inglés. És significatiu, això?
—A El Corte Inglés hem creat una secció sindical, sí. Tenim més delegats a l’àmbit privat que no al públic. Tenim 674 delegats en el recompte de setembre, i un poc més de la meitat són de l’àmbit privat. La gent ens veu com un sindicat molt participatiu. Els nostres sectors són els que decideixen la nostra política a les empreses. Això fa un efecte crida perquè gent de diferents empreses s’afilien. A tota la Foia de Bunyol, la Plana d’Utiel, la Vall d’Aiora, es van incorporar unes 600 persones de cop, el mes de gener, també de l’àmbit privat.
—Quin és el pitjor moment que heu viscut com a dirigent sindical?
—La meua filla ho va dir el dia del comiat del congrés. Va explicar que un dia em va veure plorant a casa. Era el pitjor moment de les retallades al País Valencià, amb el govern del PP. Ens van cridar per a negociar un decret que era un paquet molt gran amb retallades per als treballadors públics, però també per al conjunt de prestacions socials, com ara les beques. Vaig tornar a casa molt trencat. Va ser una imposició brutal del conseller Vela. Tants anys treballant per l’estat del benestar, tantes coses que havien costat tant de guanyar, s’ho carregaven amb un sol decret. I mentre jo estava molt malament, per xarxes havia d’animar la gent a resistir i a mobilitzar-se. La pèrdua dels companys de militància i de lluita també ha estat dolorosa. I recorde també que en temps del secretariat nacional de l’STPV estàvem a punt de signar un acord amb el conseller Ciprià Ciscar i de cop Madrid ho va impedir. Ens vam tancar a la conselleria com a protesta.
—Imagine que la feina sindical és molt estressant, perquè els treballadors el fan servir quan veuen el lloc de faena en perill.
—Un sindicat, si no el gastes, millor, diuen. Aquests darrers anys han estat molt durs. He reflexionat molt sobre el tema. Hem guardat un cert equilibri. Ni criticar per criticar, ni ser submisos. Una de les coses que he procurat és fer molt de carrer i anar als llocs. He tingut problemes amb la policia perquè em deixava utilitzar. Jo era una persona coneguda i em demanaven que fes de negociador. La gent de la PAH, per exemple. O si un grup de gent de casals ocupats es manifesten a València perquè a Catalunya han detingut molta gent en una operació muntada per la policia, vaig amb ells a la manifestació. O vaig a Sevilla per ser en el judici del dirigent contra el Sindicat Andalús de Treballadors, o a Gijón, quan tancaren una part important de la indústria asturiana. Acompanyem els riders i altres moviments socials, i per això tenim tan bona acollida.
—Nacionalment, com veieu el País Valencià?
—[Silenci] És una pregunta complicada. Nacionalment, no he vist que en aquests sis anys s’haja avançat prou. No tant com pensàvem alguns la nit del 24 de maig del 2015 que es podia avançar. Entenc la situació, tenim un problema de finançament molt complicat, tenim un deute brutal. Un 25% de deute! I tenim una societat molt desmobilitzada per a poder fer passes. També tenim una judicatura que juga en contra de l’autogovern valencià. En coses que tenen a veure amb la llengua, com el decret del plurilingüisme o ara la immersió lingüística al Principat, però també en aspectes socials. Fan política en temes d’habitatge, en temes de llengua, de construcció de país, en temes de llibertats… Ataquen lleis progressistes. Sabent que hi ha aquests hàndicaps, crec que s’haurien pogut fer passos més valents i més ferms per a avançar en l’autogovern i per a assolir més competències en diferents matèries, per a generar un moviment popular social favorable al dret de decidir, al dret d’autodeterminació del País Valencià. Crec que era un repte que s’havia d’abordar amb un govern progressista d’esquerres, valencianista i ecologista i una societat que l’any 2015 en tenia moltes ganes. Encara hi som a temps.
—Acabeu de citar la sentència del Suprem sobre el català. La reacció dels responsables del Principat va ser sensiblement diferent del que va fer el govern valencià quan li van tombar el decret.
—Nosaltres vam ser pràcticament els únics que vam estar en contra de la llei del plurilingüisme i contra el decret. La llei no es va negociar. Es va comunicar. Els partits del Botànic ja l’havien entrada al registre de les Corts i se’n va informar. Nosaltres compareguérem en la comissió de les Corts i vam ser molt crítics. Vam defensar el model d’immersió com un model que garantia que tot l’alumnat valencià dominara les dues llengües oficials. I ens vam trobar sols. Molta gent no entenia per què no tancàvem files amb el govern en defensa de la llei del plurilingüisme… Doncs perquè no la compartíem. Pensem que va ser una errada important. Des del meu punt de vista, la llei es va plantejar per a intentar neutralitzar les veus crítiques en contra del valencià i van fer la mateixa llei que la dreta espanyola defensa a Catalunya, que és el 25%. Va ser un gest cap a la dreta. Es van posar la bena abans de tenir la ferida per evitar que la dreta es mobilitzara, i després hi ha hagut mobilitzacions, molt minoritàries, és cert. El model de plurilingüisme afecta negativament la nostra llengua, que és la minoritzada.
—La llei de l’audiovisual tampoc no hi ajuda.
—En l’audiovisual ens conformem amb un 6% del paquet de les emissions de les plataformes i poc més… En política lingüística s’ha d’anar més enllà. Crec que no tenim una política lingüística, ni al País Valencià ni al Principat.
—Una de les batalles en què continueu és la de reclamar la reciprocitat televisiva.
—Si la Presidència de la Generalitat ho vol, demà hi ha reciprocitat. És així de clar. No és un problema tècnic, com s’ha dit durant molt de temps. És un problema polític. És una de les decepcions de què parlàvem abans. La primera decepció va ser el tema de la Televisió Valenciana. I sé que no és gaire popular ni compartit, però no es podia començar des de zero. Des del meu punt de vista va ser un error. A més, hi havia compromisos polítics, encara que diguen el contrari. S’havien compromès a paralitzar el procés de liquidació si guanyaven al PP. No ho van paralitzar i van perdre un temps molt important. Es va partir de zero amb un pressupost lamentable. Quant a la reciprocitat, tot són excuses perquè a la Generalitat no li interessa que ací es vegen TV3 i IB3 per la TDT, que és per on molta gent encara veu la televisió, fora de les plataformes. Políticament, ara no és aconsellable que es veja, perquè a Catalunya hi ha el procés en marxa i no es vol que s’escolte.
—Tenen por del contagi?
—Sí. Es pot observar la política en general i es pot veure que els gestos a vegades són de por. A vegades, costa molt que es reunisquen membres del govern valencià amb el català, i en canvi no és tan complicat de reunir-se amb el govern de Múrcia o de Castella la Manxa. Tenim una dreta assilvestrada que pensa que l’anticatalanisme li dóna rèdit polític. Tenim els mateixos interessos, i una aliança natural amb Catalunya des del punt de vista social i econòmic és fonamental, i també des del punt de vista de la construcció del País Valencià. Això no té res a veure amb un marc polític. Parle de l’economia, de la societat, de la riquesa, de la cultura. El marc polític és una altra cosa. És lamentable que s’intente vetar o fer resolucions en el parlament espanyol sobre el nom dels Països Catalans quan ací el que importa no és això, sinó què passa amb l’habitatge de la gent jove o amb la precarietat d’un sector de la societat… Les prioritats de la gent del meu barri són arribar a final de mes o poder pagar la factura de la llum ara que fa tant de fred. Per què no es crea una empresa valenciana de l’energia que subministre a uns preus diferents, per què no s’augmenten els bons d’ajuda a les famílies? Això a la dreta li importa poc. Li importa més la confrontació i la baralla política per a deslegitimar el govern del Botànic que té el vot de la majoria de la societat valenciana. El que cal és treballar perquè la gent visca bé.
—Parleu amb passió, encara no us heu llevat la jaqueta sindicalista.
—És difícil canviar el xip després de tants anys, però crec que sabré fer-ho. La meua màxima, que poca gent es creu, és que cal anar-se’n dels llocs, i la millor manera d’anar-se’n és fer-ho totalment i de veritat. No crec en les tuteles ni en les tutories. Hi ha una nova direcció i han de saber fer la seua feina al marge del que diguen les persones que han estat al mateix lloc en el passat. Jo seré un afiliat de base, disciplinat i orgànic, que sempre ho he sigut molt, disciplinat. Però això no impedeix que continue amb la meua passió per la política. Vaig començar a militar políticament a setze anys. Ara en tinc seixanta-un i continue amb la mateixa passió.
—Us ve de tradició familiar, aquesta passió?
—No. Mon pare era mestre i ma mare era una llauradora de l’horta i no havien militat políticament. Cosins meus, sí, i segurament em vaig contagiar amb ells, que militaven en el mateix moviment. Però sobretot, perquè vaig viure un moment d’efervescència quan era jove. Era la transició. Jo anava a l’institut Sorolla de València i allà hi havia una efervescència política brutal en els anys setanta, setanta-cinc, setanta-set… Allí és quan em van captar per a l’organització juvenil i des d’aquell moment no he deixat de militar o bé en partits o sindicalment. Tinc una experiència sindical que és la construcció del sindicat democràtic d’estudiants universitaris, constituït els anys setanta. Quan m’he dedicat a primera fila en el sindicat he congelat la meua militància partidista per allò que he dit abans de les incompatibilitats. Sóc un animal polític, la meua vida és així.
