17.09.2023 - 21:40
Vicent Martínez Sancho (Simat de la Valldigna, la Safor, 1943) és un físic teòric i professor retirat de la Universitat de València. És autor, entre més llibres, de L’ús de l’energia nuclear, Fonaments de física i Sobre el significat de la relativitat. A banda de l’activitat acadèmica, Martínez Sancho té també un vessant cívic i activista que el va dur a presidir Acció Cultural del País Valencià entre els anys 1999 i 2005.
Fem l’entrevista al despatx del seu pis del centre de València. Per arribar-hi, cal esquivar una munió de turistes. En entrar a l’habitatge sentim que xafem un tros de la història d’aquest país quan caminem damunt les peces de ceràmica de Nolla amb què és enrajolat. L’amfitrió ens recorda que Nolla era l’avi de l’ara batllessa honorària de València Rita Barberà Nolla.
Amb Martínez Sancho parlem de l’actualitat política del País Valencià, però també de física, d’energia nuclear i, inevitablement, del film de moda d’aquest estiu: Oppenheimer. L’ha vist uns dies abans de fer l’entrevista i, de tant en tant, consulta les notes que en va prendre.
—Esteu al dia de l’actualitat política?
—M’agrada estar informat. Estic informat. Però passe de moltes coses perquè es repeteixen i es repeteixen, i moltes són falses i distorsionades, i això em cansa.
—Aquestes darreres setmanes, un dels grans debats al nostre país ha estat la possibilitat d’adoptar la doble denominació de la nostra llengua per dir-ne ‘valencià-català’. Heu seguit aquesta polèmica?
—Sí, perquè és la meua vida. Vaig ser el primer que va fer les classes en català a la Universitat de València i, potser, en tots els Països Catalans. I quan dic en català, dic oficialment. Vaig començar a fer les classes en català el curs 1969-1970. De tant en tant, tenia algun problema, però no en vaig tenir cap de gros amb ningú. Els llibres també els he fets tots en català. Des del primer moment, tots sabien que jo explicava en català. Com la gent de la meua generació, tots eren autodidactes. A vegades llegesc texts que vaig escriure en aquella època i hi veig faltes d’ortografia, i això que jo era el sabut!
—La doble denominació, què us sembla?
—Que torna a repetir-se la història. Sempre hi ha hagut pressions per a diferenciar-se els uns i els altres. I aquestes coses comencen sempre en la part que té com a eix de la seua existència, el seu pilar, ser espanyol. Els altres no tenim cap problema.
—En aquest cas, la diferència és que estàvem acostumats a la gent que negava la unitat de la llengua. Ara, molta gent que defensa la doble denominació, sí que n’admet la unitat.
—Sempre dic el mateix. Cal diferenciar entre la denominació acadèmica i la col·loquial, és a dir, cadascuna de les que s’usen en cadascuna de les parts dels Països Catalans. Els que som de poble com jo, que sóc de la Valldigna, no hem tingut cap problema. Tots els llibres que he escrit, pose i dic que són en català. Entre la gent amb què més m’he relacionat, que és el professorat de la universitat, aquest problema no ha existit.
—Imaginàveu que amb tant pocs dies com fa que són al govern la dreta i l’extrema dreta serien capaços de fer tant de mal com ja fan?
—Fan mal, però crec que tot això els passarà. Podrà més l’evidència històrica que ells mateixos. Per exemple, tots parlen en castellà. Hi ha una contradicció entre allò que ells mateixos diuen, i sempre ho diuen en castellà, i la realitat pràctica. La gent se’n cansarà. Però cal pensar per què són al poder. A parer meu, són al poder perquè els anteriors no van fer les coses bé. O siga, això de voler quedar bé amb tots és un error. Les coses són les que són, i qui intenta de fer un pastís, normalment, surt malament. Conec molta gent que en les darreres eleccions es va abstenir d’anar a votar. I no parle de Catalunya, parle del País Valencià. Molta gent veia que no els representaven, que no eren els seus.
—Vau ser president d’ACPV entre el 1995 i el 2005, els anys més potents de les majories tan absolutes del PP. Zaplana és el tutor d’aquests que manen ara. Veieu semblances o diferències entre aquells governs i el d’ara?
—Crec que aquests són molt més extremats. Quan un es mor, crida més. Aquests desapareixeran. No sé si d’ací a un any, dos o quatre, però aquesta gent marca el final d’un cicle. Zaplana es va adonar que podia fer alguna cosa hàbil i es va inventar allò de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, va intentar de contemporitzar. Aquests, en canvi, ha plantejat una guerra total i això els durà a la perdició.
—No sé si ho acabe d’entendre. Dieu que l’extrema dreta i la dreta desapareixeran?
—No. Dic que els que defensen com a eix de la seua política anar contra el nostre català desapareixeran. És qüestió de temps. Jo ja sóc molt gran i no sé si ho veuré, però els signes són obvis. Quan ets en les últimes, intentes de traure més pit, parlar com si fosses un entès, quan en realitat són tots uns analfabets funcionals. Alguns ho són per vocació, i uns altres, per a obtenir beneficis polítics i econòmics.
—Veiem una fotografia del vostre pare vestit de militar.
—Va ser guàrdia civil. Va fer el servei militar dues vegades. Una, perquè li tocava, i l’altra, perquè venia d’una família humil i per diners va substituir-ne un que no volia anar a la guerra, a l’Àfrica. Allà es va salvar d’una matança de miracle, perquè havia vingut de permís. Després d’això, va poder ingressar directament a la Guàrdia Civil. Es va morir quan jo tenia quinze anys. Era un home amb qui es podia parlar.
—No va arribar a conèixer les vostres tendències polítiques.
—Mon pare, eren tres germans. Un era comunista, l’altre era socialista, i mon pare era franquista. I tots tres posaven per davant la qüestió familiar.
—Com arribeu a la física?
—Probablement perquè vaig tenir algun professor, i per alguna lectura d’aquells anys, que era final dels cinquanta i principi dels seixanta, que em van fer conèixer determinats personatges, com ara Einstein. Quan em vaig matricular dubtava entre la filosofia i la física. Vaig optar per la física.
—Eren uns anys en què poca gent tenia accés als estudis universitaris. Us ve per tradició familiar?
—Probablement sóc el primer universitari de la família, però a la família hi havia gent amb molt de coneixement. Tenia oncles que sabien fer càlculs que molts universitaris no saben fer encara, per exemple. Aquesta gent em va ensenyar.
—Aquest estiu, amb l’estrena del film Oppenheimer, la física nuclear, l’energia nuclear, ha estat moda. Heu vist el film?
—Sí, sí. I vaig prendre’n notes i tot.
—Què en penseu?
—El primer què hem de fer és preguntar-nos què pretén Christopher Nolan, director, guionista i productor, amb la pel·lícula? Pretén de fer una biografia d’Oppenheimer? Pretén de mostrar al personal com ha evolucionat la física nuclear? Pretén de mostrar què feien els serveis secrets per intentar de resoldre el problema? Cap d’aquestes coses no és ni completa ni correcta.
—Què pretenia?
—Supose que guanyar diners. Deixa’m que et faça una observació.
—Digueu.
—La física nuclear que ara està de moda, té més de cent anys d’història. Als possibles espectadors de la pel·lícula els han de dir que la física nuclear comença el 1896 amb un descobriment accidental que fa Becquerel. Després apareixen els Curie, més tard Einstein… Per tant, allò de dir que Oppenheimer i Einstein són els pares de la bomba atòmica, és una enganyifa. És una equivocació. La bomba nuclear és una obra col·lectiva que no naix amb la intenció de fer la bomba, sinó de trobar una font d’energia per a fer electricitat. Molts dels físics que feien física nova eren a França, Itàlia, Alemanya o Dinamarca. La majoria eren jueus i quan Hitler comença a fer lleis antisemites i a perseguir-los, la majoria se’n va als Estats Units.
—Quina lectura política en feu?
—La pel·lícula s’acaba amb flors i violes. Apareix Oppenheimer parlant amb Einstein, el geni; Oppenheimer ja és el Prometeu. I Einstein actua com el gran oracle. Aquella persona a qui diuen “faré això, faré allò”, una espècie de Déu, però eixa escena no va passar mai.
—Us referiu al moment en què Oppenheimer diu a Einstein que sí, que la destrucció del món ha començat?
—Això s’ho han inventat. Mira, aquest llibre és d’Abraham Pais [mostra el llibre “El Señor es sutil…” La ciencia i la vida de Albert Einstein], que era un físic holandès detingut per la Gestapo que quan es va acabar la guerra se n’anà als Estats Units i va ser col·laborador d’Einstein. El va conèixer molt bé i va escriure aquesta biografia, que és la millor que s’ha fet mai d’Einstein. És una biografia científica i humana. Doncs, en aquest llibre, Oppenheimer només ix citat cinc vegades i sempre pel cas de persecució política que va patir. No és citat mai com algú que feia contribucions importants en el camp de la física nuclear.
—I com és que, si estava fitxat com a comunista i no feia contribucions essencials, el van triar per a dirigir el projecte Manhattan?
—El general Groves, que al film interpreta Matt Damon, era una persona molt llesta, el tenia absolutament retratat. Sabia qui era, què feia, amb qui es gitava… Oppenheimer era una gran persona i tenia molta capacitat organitzativa, però una cosa és això, i l’altra cosa és saber de la matèria. La bomba nuclear és conseqüència del treball de desenes i desenes de persones de tot el món. I els orígens són a Alemanya, a França, a Anglaterra i a Itàlia i Dinamarca. Després del llançament de les bombes a Hiroshima i Nagasaki, Oppenheimer va a veure el president americà i està tot penedit i plorant, i el president li diu: “Escolta, que la bomba l’he llançada jo, tu dedica’t a les teues coses.” I va qualificar Oppenheimer de ploraner i no sé quantes coses més. El fet que la pel·lícula no mostre ni una sola imatge d’Hiroshima i Nagasaki després de la destrucció té una intencionalitat enorme.
—Si us la fem a vós, la pregunta de si aquell dia el món va començar el camí de la destrucció, què responeu?
—Que naturalment que sí. Truman va actuar per venjança. Ho tinc escrit en un llibre. Al principi es parlava de molts morts, però no deien la xifra. Immediatament, moriren unes 140.000 persones, que eren, en la immensa majoria, civils adults i xiquets, perquè els homes joves eren al front. I després hi ha els ibakusa, que són tots els qui s’han anat morint amb immensos dolors i patiment al llarg de tots aquests anys. L’any 2001 encara eren 300.000. I tants anys després, tots els casos de càncer que hi ha…
—Els accidents nuclears coneguts, com ara Txornòbil i Fukushima, espanten, però pràcticament no es parla dels perills de l’energia nuclear. Aquesta extinció ens arribarà per l’emergència climàtica o per un accident nuclear?
—Tot va unit. Tot suma. L’emergència climàtica es deu a l’ús industrial del mineral fòssil. Això genera molt de CO₂. Fa molts anys que els grups ecologistes en parlen, però com que els fòssils tenen molt de poder polític, no aconsegueixen que es facen fortes inversions en les fonts d’energies renovables, ecològiques, naturals.
—També hi ha les reticències dels habitants dels pobles d’interior que es queixen del canvi tan gran per al paisatge i la seua manera de viure que implica la instal·lació de les plantes fotovoltaiques. Es pot trobar un equilibri?
—És molt difícil. L’alternativa són fonts energètiques ecològiques, fonts tradicionals d’origen fòssil o, simplement, renunciar a tanta comoditat i optar per una manera de viure diferent. Jo que ja sóc gran, recorde una manera de viure molt diferent de la d’ara, i érem més feliços que no pas ara, que tot es fa per vanitat. Viatges, dos cotxes o tres… Yuval Harari, l’autor de Sapiens, diu en alguna banda que de tota la història de l’espècie humana, la part més feliç, sense saber-ho, és l’època del Neandertal.
