Vicent Martínez: ‘L’esquerra valencianista ha d’arribar a ser la força majoritària del País Valencià’

‘Ara fa nou anys que vam ajuntar-nos una colla, ben diversa, de gent jove per posar en comú, i sobre el paper, les nostres reflexions sobre un País Valencià que, aleshores, ens feia mal.’ Així comença el politòleg Jordi Muñoz la introducció a la segona part d’aquella mirada ‘barreja de neguit i desolació’ que fou Ara, País Valencià. reflexions i experiències de la generació que ve. Passat el temps, l’embat més fort de la crisi, unes eleccions encara amb majories del PP i unes altres que van fer, finalment, bascular la balança, bona part d’aquelles formes, amb algunes noves incorporacions, s’han tornat a aplegar, sota la coordinació de Muñoz mateix i el paraigua de Balandra Edicions, per conformar País Valencià avui i demà, un volum a moltes veus que serveixi, ara, de pausa, anàlisi i reflexió: ‘Perquè l’impuls transformador no depèn només de l’atreviment o de l’estat d’ànim –que també–, sinó que necessita una direcció.’

Un dels articles d’aquest segon work in progress duu la signatura de Vicent Martínez. És director del gabinet del conseller d’Educació, Investigació, Cultura i Esport de la Generalitat. I fou un dels membres de l’equip d’estratègia de Compromís en la darrera campanya autonòmica. El seu text duu per títol ‘La decisió imprescindible’ i parla de la necessitat d’establir una estratègia perquè l’espai que anomena ‘esquerra valencianista’ (en oposició a la ‘dreta espanyolista’) opti a assolir l’hegemonia. Però abans, recorda, ‘cal decidir si es vol fer’.

—Quin és el darrer llibre que heu llegit?
—La sega, de Martí Domínguez.

—Definiu la vostra reflexió com un ‘i ara, què?’
—Sí. L’editor, Jordi Muñoz, ens proposava, bàsicament, que intentàrem parar un segon i reflexionar sobre què ha passat i què passa. I em va parèixer estimulant fer una projecció cap endavant, pensar aquest ‘i ara, què?’ Perquè l’esquerra valencianista ha passat d’una situació més o menys minoritària a ser la tercera força, amb una quantitat considerable de poder institucional, començant per l’alcaldia de València, que no és poca cosa, continuant per la meitat del Consell, amb la seua vice-presidenta, i després amb altres places fortes com ara Sagunt, Alzira…

—Tot un canvi de panorama.
—I hi ha el perill que alguna gent amb qui compartisc espai polític pense que bé, que ja tenim la faena feta. És a dir, tenim un 18%-20 % de vots, tenim alcaldies: fita assolida. Però no. El Govern del Botànic no és cap punt d’arribada. Com a molt, és el punt final del règim del PP, això sí. Però, pel que fa a l’esquerra valencianista ha de ser un pas més. Tot projecte polític, per definició, desitja i aspira a governar amb els seus postulats i el seu model de país. L’esquerra valencianista ha de ser prou ambiciosa per a arribar a ser la força política majoritària del País Valencià. Si no, no sabria ben bé què hi hem vingut a fer.

—L’altra cara de la moneda serien les falses expectatives…
—Sí: ‘És que en 2019 hem de tenir ja un 35 % de vots.’ Doncs és evident que no els tindrem. No hi ha els elements perquè això passe. Però la primera qüestió és decidir si volem fer eixa majoria. Després ja podem tenir un debat molt més llarg i pausat, i segur que acabarem trobant un punt de consens entre l’esfera institucional pura, l’esfera partidista i l’esfera social sobre quina és la millor forma de construir eixa majoria. Però primer s’ha de decidir: volem fer-la?

—I què implica aquesta voluntat d’hegemonia social?
—Completar, polir i bastir un model de país més treballat en tots els àmbits. Perquè si vols governar, si vols una majoria, vols governar-ho tot, has de saber de tot. Per tant necessitem un corpus teòric potser més sòlid en alguns àmbits. I, després, hem de tenir clar que si parles a un 60% de la població no li parles ni a un 20% ni a un 10% ni a un 5%.

—Però també.
—Efectivament. Per tant, haurem d’entrar a jugar en l’escenari d’allò que pot aparentar ser una contradicció, o una paradoxa, i haurem de trobar la fórmula que no ho siga. I això és molt complicat. Quan parles a una majoria has d’aprendre a gestionar allò que pareix una contradicció. I hi pot haver contradiccions.

—Segur.
—I hem d’aprendre a gestionar-les. Per exemple, ja hem vist molta esquerra europea que, per arribar a una majoria, ha renunciat a certes formes de ser esquerra. Ja ho hem vist, i haurem de saber com no fer-ho. És a dir, com ser majoritaris sense deixar de ser d’esquerres i sense deixar de tenir un projecte per al País Valencià. Perquè el contrari seria la contradicció definitiva, la que et fa perdre allò que tu eres. I si passa això, de què et serveix la majoria? Si construir la majoria és contradictori amb construir el model de país al qual aspires, aquesta contradicció és difícil de solucionar. I haurem de saber com conjugar-ho. Decidir quin és el model de país de l’esquerra valencianista que pot generar l’adhesió d’una majoria social i política.

—A l’article, d’entrada recordeu que l’hegemonia social i política del PP era aclaparadora, fins no fa gaire.
—I tampoc no hem de passar per alt  que encara arrosseguem un seguit d’inèrcies del passat que seran complicadíssimes de traure’ns de damunt, si és que ho aconseguim. En el fons, fa només dos anys que hi va haver les eleccions autonòmiques, i en les dues eleccions següents, comptant-hi la repetició, la suma de la dreta espanyolista ha tingut més vots que qualsevol tipus d’esquerra. Per tant, hem d’estar molt alerta: el País Valencià del 2017 no s’ha girat com un mitjó respecte del País Valencià del 2013 ni del del 2011.

—No…
—Un mal favor ens faríem a nosaltres mateixos si l’autocomplaença ens fera creure que tot ha canviat i que tot és nou per a sempre. Al contrari: hem de saber que tenim una pugna electoral molt dura ara mateix, una pugna social molt dura. I per això necessitem un full de ruta, un objectiu a mitjà i a llarg termini. Si no, ens quedarem només en les batalles del dia a dia, que són duríssimes i molt complicades, amb una dreta que continua essent forta, amb un govern de l’estat aliat d’aquesta dreta, amb unes decisions judicials incomprensibles… Ens carreguen massa les lloses que encara arrosseguem de l’anterior situació i que continuarem durant molt de temps arrossegant. També tenim poques eines per a solucionar-ho. Evidentment, parle de diners, de finançament. És a dir, la dreta espanyolista, el PP, va disposar de crèdit il·limitat per a poder finançar el seu model de país. En canvi, nosaltres hem viscut en un moment radicalment diferent, en què no hi ha diners per a fer polítiques públiques.

—Com es van establir les bases de l’hegemonia electoral del PP?
—Com que sempre hi ha algú que en sap més que tu, jo em base en explicacions que ha publicat Jordi Muñoz, que és expert en anàlisi electoral. Sobretot, en un resum molt clar que va publicar a L’Espill: ‘Com hem arribat fins ací’. La tesi és que el PP va basar l’hegemonia electoral podent satisfer, donant incentius a diversos col·lectius més o menys homogenis, més grans o més menuts, que veien les seues expectatives (no la realitat, potser, però sí l’expectativa) satisfetes.  Fins que el taulell va deixar de posar gasolina a l’economia, tot es va paralitzar i tothom es va adonar que l’emperador anava nu. Però fins en aquell moment molta gent pensava que el vestit de l’emperador estava molt bé. No només l’emperador, sinó tothom, ho pensava.

—Ho pensava o li convenia?
—Ja li anava bé. Per tant, cal partir de la base que, si miraves un poc més en detall, veies que l’hegemonia social i política que semblava granítica, en realitat no ho era. Si no haguera estat així, tampoc no s’haguera enfonsat d’una manera tan evident: tinguem en compte que el PP va perdre més de vint punts en unes eleccions en només un cicle electoral. Cosa que té pocs precedents.

—Insistiu prou en la dicotomia dreta espanyolista – esquerra valencianista com els dos pols clau de la política valenciana.
—Jo entenc que és així. Amb tots els respectes per a projectes d’esquerres que ara mateix  no es poden considerar d’esquerra valencianista, que encara existeixen i que tenen coses bones per a oferir al País Valencià i a la seua gent. Però crec que, al final, els models antagònics sí que són aquests. I acabarem tendint cap a una tria entre la dreta espanyola, que bàsicament és tota la dreta…

—Xep.
—Hi ha rius de tinta reflexionant sobre per què no hem tingut una dreta regionalista com Déu mana. Doncs bé: continuem sense tenir-ne i jo no veig cap element que indique que en tindrem en un termini breu. Hi ha hagut personatges, homenots, d’estructura política liberal i fins i tot conservadora que han estat valencianistes, i com a tals els hem de tenir en compte. Però la dreta valencianista… quan comence a existir que algú m’avise i llavors mirarem a veure com és. En canvi, sí que hi ha una esquerra que, més enllà dels principis de solidaritat i dels interessos compartits amb la resta de pobles de l’estat i d’Europa, se centra en el País Valencià. I pense que, al final, per una lògica de models, sí que acabarem tenint un gran pol de dreta espanyolista i un gran pol d’esquerra valencianista. I ací hi ha el repte a mitjà termini que tenim.

—On?
—Encara no som majoritaris dins de l’espai d’esquerra del País Valencià. No ens n’oblidem.

—Heu escrit que ‘la pèrdua de domini de l’espai de l’esquerra per part del PSPV-PSOE va facilitar el canvi polític al País Valencià’.
—El transvasament social i electoral entre l’esquerra federal espanyola i l’esquerra valencianista va començar i s’ha accentuat molt fort: ho hem vist el 2015. El PSPV governa amb els pitjors resultats de la seua història, i això ens porta també a veure que sense un augment de musculatura de l’esquerra valencianista, no s’hauria donat la majoria d’esquerres al País Valencià. I això ho agafe de peu per a dir: continuem explorant aquesta musculació, que l’hem de completar i de millorar, per a continuar aquest creixement, per a ser, primerament, una força majoritària dins l’esquerra i, a mitjà termini, optar a ser la força majoritària del País Valencià. I guanyar qualsevol opció de la dreta espanyolista que se’ns pose al davant: confrontar realment eixos dos models de país i guanyar en eixa confrontació.

—‘Quan hi havia un socialisme hegemònic a l’esquerra, era absolutament incapaç d’enfrontar-se tot sol al PP’, dieu.
—Efectivament, és la meua tesi. En canvi, és cert també, que ara mateix el lideratge exercit per Ximo Puig, més arrelat a la realitat del país, és molt més participable, per dir-ho d’alguna manera: l’esquerra valencianista s’hi pot sentir molt més còmoda.

—És inevitable que al País Valencià hi acabi aflorant un sistema de partits diferent de l’estatal?
—Els espais polítics apareixen i desapareixen. Depèn també de la conjuntura. En tot cas, pense que al País Valencià sempre hi ha hagut un pòsit suficient per a generar-lo. Passa, però, que probablement no hi havia les ofertes adequades per a eixe pòsit. També és cert que la musculació d’aquest espai d’esquerra d’obediència valenciana no ha vingut per una constant apel·lació nacionalista. No ha passat. Ha vingut per una reformulació del que significa ser valencianista per a alguna gent. Per ser una força política moderna. I oferir solucions als problemes del dia a dia de les persones. I eixides a demandes socials com són l’honestedat, la dignificació de les institucions públiques valencianes. Cometríem un greu error si no ho incloguérem en l’anàlisi. Però, d’una manera més sòlida o més líquida, sí que és clar que existia un pòsit per a aquesta força política.

—A l’hora d’analitzar la basculació electoral, reconeixeu la importància de la ‘societat civil organitzada’, que en els anys ‘més foscos de l’hegemonia política, social i discursiva del Partit Popular’ va arribar a exercir de ‘veritable oposició’.
—Sens dubte: no només d’oposició sinó de confrontació. De confrontació ideològica real. És a dir: quan l’esquerra institucionalitzada en aquell moment no oferia aquesta confrontació real, des de Xúquer Viu, Escola Valenciana o Acció Cultural van fer molta més oposició que no trenta discursos en les Corts fets per polítics que no estan al nivell del moment. El moment actual de l’esquerra valencianista és hereu directe d’això: ha agafat aquesta tradició de confrontació. I ha agafat també quadres, és clar. Per a la política institucional (que política ho és tot: Per l’Horta o un partit), què hauríem d’haver agafat, un director general de l’època del PP? No, és clar: hem d’agafar la gent que ha treballat temes concrets, el territori, la llengua: eixa és la gent que ara ha d’intentar trobar solucions per als problemes que tenim, perquè és qui millor ho sap fer.

—I si us dic 2019?
—Quan hi arribem, espere i desitge que tota l’esquerra valenciana continue volent apostar per una continuïtat del projecte, perquè el 2019 ningú no tindrà majoria absoluta. Espere i desitge  que siga una majoria electoral d’esquerres com la que hi ha avui a les Corts, o ampliada. I supose que les forces polítiques d’esquerres  seran prou madures per a entendre que qui més vots tinga serà el més legitimat per a exercir la presidència.

—I quina és la relació d’aquest projecte amb el Principat de Catalunya?
—L’esfera político-institucional de Compromís sempre ha parlat d’un màxim respecte pels processos democràtics. Evidentment, la nostra acció política ha incidit a recuperar unes relacions institucionals que, d’una manera absolutament absurda, abans no existien. Per tant, la primera aspiració és tenir unes relacions normals: de veïnatge i, al mateix temps, de compartir espai lingüístic i cultural. També és evident que la forma que tinga Catalunya de solucionar o de fer el seu següent pas determinarà molt la relació que puguem tenir amb vista a una confrontació entre ‘perifèries’ i estat espanyol. Si Catalunya forma part de l’estat espanyol, el 90% de reclamacions territorials poden perfectament ser compartides. Si deixa de ser una part de l’estat espanyol, els valencians estarem més sols.