Vicent Flor: ‘Oferir noves glòries a un estat que et tracta malament, és masoquisme’

Vicent Flor (València, 1971) és un jove sociòleg i assagista. Enguany ha publicat l’assaig ‘Societat Anònima. Els valencians, els diners i la política‘ (Editorial Afers). Hi fa un retrat demolidor dels efectes de la crisi al País Valencià i hi aborda el mal finançament de les institucions valencianes. També hi apunta, d’esquitllada, els efectes que tindria la independència de Catalunya sobre el país. El llibre no és pensat per a convençuts, sinó per a gent per convèncer. De fet, Flor va militar a Unió Valenciana, el partit blaver, quan era jove, perquè ho havia mamat a casa. Des d’aleshores ha anat evolucionant políticament fins al nacionalisme. ‘Societat Anònima’ és el seu segon llibre. El primer, ‘Noves glòries a Espanya, anticatalanisme i identitat valenciana‘ (Editorial Afers) analitzava el blaverisme a València. A la ultradreta no li va agradar. El senyor Flor atén VilaWeb telefònicament, des de València.

—El vostre llibre retrata cruament els efectes de la crisi al País Valencià. Per exemple, hi ha hagut empresaris que s’han venut la fàbrica per poder fer més diners amb el terreny. Espectacular.
—D’això se’n diu ‘avui pa –molt de pa per a alguns– i demà fam’. Una part de la classe dirigent valenciana ha pensat que els beneficis es doblaven en dos anys i que serien per sempre més. Deien que no fer aquestes inversions era ser idiota. La rajola i el turisme és un model de dependència. Pròpia de països en via de desenvolupament. Simplificant, converteix els valencians en els cambrers i paletes dels europeus. I ara ho paguem.

—Una altra: per primera vegada a la història, l’any 2013, els excedents empresarials han superat les rendes del treball.
—Això implica que la desigualtat al País Valencià creix. A la classe dirigent valenciana li ha anat molt bé, aquests últims anys, però a la majoria de valencians, no. Parlem d’un 33% de pobres. Un milió i mig de persones. No a tots els ha anat igual de bé, no. La reducció de rendes del treball és un fenomen que no es dóna només al País Valencià, sinó a tot l’estat, però al País Valencià és especialment significatiu.

—Dieu: ‘Les empreses de l’Íbex 35 han tingut 25.000 milions de benefici. I, a la vegada, han fet fora 120.000 treballadors.’
—Aquestes són les dades que no circulen molt per determinats mitjans de comunicació. Són escandaloses. En general a l’estat espanyol la desigualtat de renda ha crescut. És un dels estats on més ha crescut. És un escàndol que en un context de crisi les empreses de l’Íbex 35 vagen tan bé, i això entén l’aliança política entre el PP i els dirigents de l’Íbex 35. Una aliança que té conseqüències al País Valencià però també a Catalunya, amb el procés independentista, on defensen els seus interessos.

—Al País Valencià ‘som més pobres perquè ens sobren cases’.
—Sembla paradoxal. Però compara, per exemple, el País Valencià i Navarra. A Navarra, on hi ha molta més riquesa, hi ha menys possessió de cases, i menys cases buides. Al País Valencià tenim moltes cases i un gran endeutament. I l’endeutament en cases és no productiu. Genera un deute que no s’ha destinat al nivell educatiu, que després pot donar rendiments. Som una societat amb moltes segones residències. I això, paradoxalment, ens ha empobrit.

—País Valencià i Navarra. Per què aquesta comparativa?
—Per dues qüestions. Navarra i el País Valencià tenen un element comú. Una minoria important de la seua població ha lluitat contra el nacionalisme basc i català, respectivament. Utilitzant-los. I dic que l’espanyolisme a Navarra, sense voler justificar-lo, té una certa base econòmica. A Navarra viuen molt bé. Tenen un nivell de benestar molt avançat. En canvi a València… els qui defensen oferir noves glòries a Espanya, com diu l’himne oficial, que s’ho facen mirar. Les xifres diuen que l’estat espanyol ens tracta molt malament. M’encantaria equivocar-me, però les dades oficials mostren l’evidència. El govern foral de Navarra triplica pràcticament la inversió per habitant al del País Valencià. Això hauria de portar a alguna mena de reflexió a la societat valenciana. Trobe jo.

—A un de fora li expliques que els catalans paguen més perquè són més rics i encara compraria la idea. Però és que els valencians paguen més… i són més pobres!
—És la demostració que és fals que Espanya siga una nació solidària. Es presenta com a tal, però és fals. Recomane als ciutadans de Catalunya que utilitzen el cas valencià per a demostrar que això és fals. Un país com el valencià, que s’ha empobrit, i que ara està per sota, al 90%, de la renda mitjana espanyola, rep un finançament inferior a la mitjana! I ens castiguen amb els peatges. Germà Bel, en el seu llibre, diu que és molt paregut a una extracció colonial de rendes. Ho diu literalment. I jo hi estic d’acord. Això que passa al País Valencià és el que feien els països colonialistes: espoliar els pobres. Al País Valencià s’espolia, o es tracta malament, un país que dissortadament és pobre.

—Varufakis també va parlar de colònia. No és habitual.
—Jo dic que s’assembla a l’extracció colonial de rendes. No hi ha un procés militar directament, però en l’aspecte econòmic sí que s’assembla als processos colonials. Cosa que és impresentable, perquè teòricament els ciutadans valencians són iguals que els de la resta de l’estat. I això no és així.

—La pregunta surt al llibre: ha estat beneficiós continuar oferint noves glòries a Espanya?
—Oferir noves glòries a Espanya és un mal negoci. Oferir noves glòries a un estat que et tracta malament, en psicologia té un terme: masoquisme. I políticament sembla, en el millor dels casos, poc intel·ligent.

—Al vostre llibre he après que el comte duc d’Olivares va dir que els valencians ‘tenémosles por más muelles‘ [més febles].
—Això va dir, sí. És la idea històrica que Catalunya ha plantat més cara al centre i el País Valencià no tanta. No és veritat que no s’haja plantat cara. Ara, també és cert que no és un procés majoritari i hegemònic com ho és al Principat. Però som ací. I el llibre, jo no ho negue, té eixa pretensió: explicar als valencians la realitat objectiva de les dades i que ells en traguen conclusions. Jo ja n’he tretes: és mal negoci.

—També hi he après que l’empresari valencià Vicente Boluda, ex-president del Real Madrid de futbol, va dir que volia pacte fiscal.
—Com que la Generalitat Valenciana està endeutada fins al coll, la classe dirigent valenciana ja no té la part del que li corresponia. I ara són més conscients de la nefasta situació fiscal. Benvinguts siguen. Però no passem per alt que han estat col·laboradors necessaris d’aquest model. Ell, com a dirigent de l’Asociación Valenciana de Empresarios (AVE), va publicar un llibre l’any 2007 que es deia ‘La gran ocasión’, on explicava que València era pràcticament un territori perfecte. Un paradís, segons les cites del president Camps que utilitzen. No és veritat. Abans de la crisi el País Valencià perdia renda i competitivitat. I ells, com a dirigents empresarials, ho sabien. Són dades públiques.

—És curiós que gent així ara reclami Pacte Fiscal.
—Sí, és curiós. I també és curiós que diguen això, i després diguen que la solució siga Ciudadanos. Paradoxal, perquè Ciudadanos ha dit que del pacte fiscal no hi ha res a parlar. Una paradoxa o contradicció més de la classe dirigent valenciana. Ara, a mi m’agradaria que anassen en aquesta direcció. Serien benvinguts i s’establiria un diàleg amb ells. Però permet-me que siga escèptic, atenent-me a la seua trajectòria.

—José Vicente González, de la patronal Cierval, va dir que n’estava fart, d’oferir noves glòries a Espanya.
—Probablement aquest és un altre cas. És un industrial, ell, i sí que ha estat conscient de les limitacions del model. Les declaracions en què denigrava l’anticatalanisme i es manifestava contrari a la idea d’oferir noves glòries a Espanya, eren esperançadors. Però sóc cautelós. Preferisc veure actes i no quedar-me amb les declaracions

.

—Com pot afectar els valencians el procés català cap a la independència?
—Jo valore molt positivament el procés independentista per una qüestió bàsica: crec que els pobles tenen el dret de decidir el seu futur. I punt. I al llibre dic que pareix obvi que, en cas d’una hipotètica independència de Catalunya, com a valencians, hauríem de reflexionar en quina situació quedarem. Jo crec que, probablement, estaríem encara més mal tractats dins l’estat espanyol. Crec que hi hauria un tomb neocentralista encara més fort. I es podria veure en el terreny cultural, econòmic i polític. Com reaccionarien els valencians si això fos així? És una incògnita. Però això és una reflexió. I evidentment que el respecte a la lliure voluntat dels catalans la mantinc. Només faltaria.

—Vam perdre la llibertat a trossos: País Valencià, Catalunya, i les Illes. Tres-cents anys després, potser la recuperarem també a trossos, i no de cop.
—Pot ser. Sóc molt refractari a parlar de futur, perquè no hi ha res escrit. És possible. A mi m’agradaria que la societat civil valenciana fos conscient que l’estat on ens ha tocat viure no ens tracta bé. I per tant és lògic de pensar en una modificació o una ruptura. Enfront de la idea d’alguns que l’estat és una creació de Déu inamovible, una ciutadania democràtica considera que un estat és una estructura política que ha d’estar al servici del benestar dels ciutadans. I si l’estat no està al servici del benestar dels valencians caldrà preguntar-se si és útil.

—Com valoreu el nou govern valencià?
—És prompte, no tenen un camí fàcil i no m’agradaria ser a la seua pell. La caixa buida, un endeutament brutal i un munt de demandes desateses pel PP. La situació no és fàcil. D’entrada hi ha indicis esperançadors. El canvi de cultura política. Més oberta, més transparent i més honesta. Això no és poca cosa. Iniciatives de molt bona traça: escolarització infantil gratuïta de 0 a 3 anys o la recuperació dels drets sanitaris per als immigrants, que era una qüestió de justícia. El govern té tres mesos. Ara és prompte. Més endavant veurem si han aconseguit els objectius.