Vicent Flor: “Extracció colonial de rendes, això passa al País Valencià”

Vicent Flor (1971), sociòleg i escriptor, deixarà de ser el director de la Institució Alfons el Magnànim. Aquesta editorial pública valenciana ha vist, en els vuits anys que Flor l’ha dirigida, com el català es convertia per primera vegada en la llengua majoritària d’edició, es publicava la primera biografia de Joan Fuster i la plantilla es multiplicava per tres. Però la Diputació de València, en mans del PP, ha decidit de no renovar-li el contracte, tot i acceptar-li la bona tasca feta. Flor explica que ara es queda sense feina i que espera de poder acabar fent classes a la universitat, com ja feia. En aquesta entrevista telefònica amb VilaWeb explica com entomar la no-renovació, fa balanç dels vuit anys i explica, ell que ho coneix bé (és autor del famós assaig Noves glòries a Espanya), l’evolució de l’espanyolisme i el blaverisme al País Valencià.

—No us han renovat el contracte o, directament, us han fet fora? Quina és la vostra opinió?
—El contracte en vigor s’acaba el 15 de febrer i el diputat de Cultura em va comunicar que no el renovarien. M’ho prenc sense cap sorpresa. Ja m’ho esperava. Li vaig preguntar personalment: és per algun motiu professional? Per mala gestió? I em va dir que de cap manera, que havia fet molt bona faena. I, malgrat tot, no em renovaran. També t’he de dir que jo hauria dimitit si m’hagueren pressionat perquè un llibre no isqués. No m’ho hauria permès.

—Sabeu qui serà el vostre substitut?
—No. Ni ho sé, ni sé si ells ho saben.

—Per a qui no la conegui, a què es dedica la institució Alfons el Magnànim?
—És una editorial pública valenciana que, fonamentalment, en aquest període, aquests darrers vuit anys, s’ha dedicat a dues coses. En primer lloc, a fer reflexionar sobre el present, com ara temes de gènere, de medi, de problemàtiques socials. I en segon lloc, a fer valdre els autors valencians que fins ara havien sigut oblidats: hem fet la poesia completa de Marc Granell, la poesia completa de Josep Piera, de Jaume Pérez Montaner, d’Antoni Ferrer, de Teresa Pascual, de Joan Fuster, el teatre complet en tres volums de Manuel Molins. I sense voler competir amb les editorials privades valencianes, sinó fent allò a què normalment no arriben.

—Si no m’equivoco, havíeu arribat a acords amb algunes editorials privades.
—Sí. De fet, al voltant d’un 15% del total de la producció era en coedicions o col·laboracions. Hem tingut moltes complicitats amb les edicions valencianes i amb algunes del Principat. Per exemple, som coeditors dels dos darrers volums de l’obra completa de Joan Fuster amb Edicions 62 i la Universitat de València. I amb Edicions Bellaterra hem editat algun llibre.

—Heu publicat una biografia de Joan Fuster.
—Sí, no n’hi havia cap, curiosament. Hi havia retrats, esbossos biogràfics, algun llibre de fotografies, però de biografia, com a tal, no n’hi havia.

—Quina cosa esteu més orgullós d’haver aconseguit aquests vuit anys?
—Ha estat la primera vegada en setanta-cinc anys, que és la història del Magnànim, que el català era la llengua majoritària d’edició. Per una altra banda, haver convertit la institució en una institució al servei de la ciutadania. Jo m’he resistit que una editorial pública estigués en mans d’un instrument per a un partit polític X o per a un grup Y. Fins i tot hem col·laborat gent amb qui jo no tenia bona relació, però crec que s’ha de distingir la faena pública de la privada. És per a estar content, que el català haja estat llengua d’edició en un 66%, aproximadament. I els llibres en castellà també han continuat.

—Què fareu, ara?
—Tinc una plaça a la universitat esperant-me, sóc sociòleg. I estic pendent d’un procés de funcionalització perquè durant molts anys vaig ser conservador de museus. La salut millorarà.

—Per què millorarà?
—Perquè molta gent vol publicar allà on ets i no arribes a tot arreu, i et genera un cert estrès. Quan hi vaig arribar, el 2015, no hi havia cap estructura administrativa, no hi havia cap de publicacions, no hi havia editors. Hi havia un equip molt reduït. Som el triple de la gent que érem i això ha costat molt llançar-ho. Per exemple, quan vaig arribar, el que formalment era el corrector no era llicenciat en filologia. Ni tan sols era llicenciat a la universitat.

—Sou especialista en assaig. Què heu publicat en aquest camp que us faci content?
—Sobre distribució de riquesa pobresa, desinformació, poder. Tenim una col·lecció que ha parlat precisament sobre finançament. Al País Valencià la renda per capita és inferior a la mitjana estatal, amb un finançament i inversió per habitant inferior a la mitjana estatal! Germà Bel en va dir extracció colonial de rendes. Traure diners als pobres té un nom i no és bonic i això passa al País Valencià. Tenim publicat un treball del sociòleg Rafa Castelló (Camins d’incerta i frustració) que diu que això ha afectat les rendes de les classes mitjanes valencianes.

—Els valencians demostreu que no us prenen diners per rics, sinó per diferents.
—El discurs de la solidaritat trontolla, si tenim un tractament pitjor que la comunitat de Madrid. Té un nom i no és bonic: extracció colonial de rendes. I això passa al País Valencià.

—Sou especialista en sociologia política, sociologia dels esports i sociologia de la cultura. Un ocellet m’ha dit que el senyor president, Carlos Mazón, és del Barça i no s’atreveix a dir-ho.
—És possible. No ho sé. La majoria de presidents de la Generalitat valenciana no són seguidors d’equips valencians. No deu ser casualitat. Es diu, no ho sé, que Ximo Puig era del Reial Madrid. Es deia que Zaplana també era del Reial Madrid. És creïble que Mazón ho vulga amagar, perquè no el puguen acusar, enmig d’aquesta política anticatalanista que fa. Però ho desconec.

—Ni Lerma no era seguidor d’equips valencians?
—Francisco Camps era del València. Lerma diria que era del Llevant. Però hem tingut molts presidents de la Generalitat Valenciana madridistes. Com a mínim, tres.

—Ajudeu-me a interpretar l’estat actual de la política valenciana: el blaverisme, l’espanyolisme de València, és més fort que mai? Està com sempre però amb més poder?
—El 2015 hi hagué canvi electoral i un govern progressista. Però molt ajustat. Una cosa són canvis de cicle electoral, i una altra, canvis d’hegemonia. Les dues legislatures depenien de pocs milers de vots. Això em fa pensar que no hi havia un gran canvi de paradigma general. La prova és que ni tan sols s’ha avançat en la reciprocitat de les televisions en la nostra llengua: TV3, À Punt i la televisió de les Illes. La Generalitat valenciana no era a l’Institut Ramon Llull, quan governava el Botànic. Hi ha una certa temença d’afrontar un anticatalanisme i espanyolisme persistents, potents i importants. Ara la gran diferència és que tenim Vox, que té la gran línia ideològica en l’antivalencianisme, l’odi a la diversitat lingüística d’Espanya.

—Una de les vostres tesis és que l’anticatalanisme no tan sols és al camp de la dreta; també n’hi ha hagut al camp de l’esquerra.
—És que, si no, no s’entén gens l’hegemonia. Des de la transició democràtica, explicitar el terme “País Valencià” et situa en un lloc propi. I el PSPV, encara que el tinga en el nom, està molt incòmode amb la denominació “País Valencià”. I a les eleccions es presenta exclusivament com a PSOE. Ni com a PSPV ni com a partit socialista dels valencians ni res per l’estil. Això és un símptoma i n’hi ha molts més.

—Per exemple?
—L’himne regional es va oficialitzar en la llei de símbols de l’any 83, quan el PSPV tenia la majoria. Evidentment, el PSOE i el PP valencià no són la mateixa cosa, jo no ho diré. Però per por, per interès o per càlcul electoral, l’anticatalanisme i l’espanyolisme influeixen molt a l’hora de prendre decisions al País Valencià. Dissortadament.

—Motius d’esperança per a la societat valenciana, quins hi hauria?
—Que la victòria electoral del PP i de Vox també ha sigut ajustada. Si les coses es fan bé, crec que les mateixes bestieses de Vox, però també del PP, poden conduir a un capgirament. Ara, és clar, si les coses no es fan bé pot haver-hi un altre cicle llarg del PP. En el darrer cicle, foren vint anys. Ara veurem el govern de Mazón com aguanta. Crec que cometran moltes errades i tenim una societat civil, malgrat tot, organitzada i que defensa el país.

—Voldríeu afegir res que no hagi preguntat?
—Que el balanç al Magnànim és positiu, i hem aconseguit que el valencià no siga una llengua residual. El valencià era aproximadament un 10% de total de l’edició. I, per una altra, la situació del País Valencià és preocupant, però hi ha motius per a no defallir. El PP i Vox no podran fer el que vulguen sense respostes ciutadanes.