Vicent Flor: ‘El meu objectiu és que el Magnànim siga un “think tank” a favor del País Valencià’

Vicent Flor (València, 1971) és sociòleg. Ha escrit alguns llibres clau per a comprendre la història contemporània del País Valencià, com ara Societat anònima. Els valencians, els diners i la política o, abans, Noves glòries a Espanya, anticatalanisme i identitat valenciana (tots dos publicats a Afers). De final del 2015 ençà, és el director de la Institució Alfons el Magnànim. N’ha impulsat la revitalització. O la ‘vitalització’, si és que la paraula existeix. Al seu despatx, sobri, ple de llibres ordenats, explica que li agrada la feina que fa, que algun dia recuperarà el temps per a la vida privada, que, quan se sent ‘no del tot animat’, es mira les novetats que han publicat, ben ordenades a la prestatgeria, i es recupera.

—Us volia demanar què és la Institució Alfons el Magnànim i m’he adonat de tres coses: que difícilment ho faria si fos una entitat econòmica, que gairebé sembla que us demani per a què serveix, i que amb la cultura sempre estem igual… 
—La Institució Alfons el Magnànim és un centre d’investigació, de difusió cultural i, sobretot, una editorial pública. Té, si no estic equivocat, més de mil quatre-cents llibres d’ençà de 1947. Ha tingut quatre etapes molt diferenciades: nasqué a l’ombra del franquisme, que volia legitimar-se i creà molts centres culturals, provincials i regionals. Després tingué una etapa de profunda transformació, es convertí en la IVEI [Institució Valenciana d’Estudis i Investigació], en un consorci amb la Generalitat i la Diputació de València. Aquell fou un moment referencial, tot i que editava majoritàriament en castellà. Després es destruí la IVEI i vingué una etapa d’un cert retorn al passat. I després aquesta etapa d’ara, que no sé si ja podem jutjar-la perquè encara és molt recent. És una editorial pública no universitària al servei dels ciutadans on vull creure que fem allò que no poden fer les privades.

—Que és…?
—Bé, tenen difícil d’editar l’obra completa de Marc Granell, per exemple, o Notes d’un desficiós, de Joan Fuster, la poesia inèdita d’aquest mateix autor, fer traduccions al català d’obres referencials, editar Debats…

—Quan us en van fer director vau anunciar la intenció de renovar-ho.
—Hem obert les finestres. Això és evident. Des de petits detalls com el fet que, de la Biblioteca d’Autors Valencians, n’havia desaparegut el nom de Joan Fuster, que l’havia dirigida, i l’hi hem tornat a posar, fins a un canvi important en llengua: quan jo entrí, els llibres en català no arribaven al 10%. Ara aproximadament en són les dues terceres parts. És el període en què més s’edita en català, amb molta diferència.

—Més coses?
—No ens hem restringit a les humanitats. Crec que pretenien que en el Magnànim es parlara del passat no conflictiu: un llibre sobre els molins en l’època del Regne de València, per exemple. Jo no m’he negat a tornar a fer llibres sobre els molins en l’època medieval, però n’hem fet de feminisme, de socialisme, de desigualtat social… I crec que una certa obligació tenim (perquè és una editorial pública i la paguen els ciutadans) d’intentar abordar com a mínim una part dels debats i dels problemes actuals. Crec que eixos són els dos grans canvis: ara és una institució molt més valenciana i alhora molt més internacional. Hem reprès la política de traduccions i en tenim algunes de les quals estem molt orgullosos: Wolfgang Streeck, Stedman Jones, etcètera.

—Amb la IVEI es va intentar superar l’àmbit provincial amb un conveni amb la Generalitat. El govern del PP ho va fulminar. Es va tornar a restringir a l’àmbit provincial i es manté. En quina situació esteu ara?
—El Magnànim, en aquest període, no ha estat una institució de mentalitat provincial. Hem fet presentacions a Alacant, a Castelló, a Barcelona, no hem restringit autors i, fins i tot, per una qüestió de vertebració del territori, hem procurat de cuidar els autors alacantins. Però sí que és veritat que és una institució provincial…

—El conseller Vicent Marzà acaba d’anunciar la intenció que la Generalitat es faci càrrec d’Alfons el Magnànim.
—Per a mi és una satisfacció que un conseller d’Educació i de Cultura reconega la necessitat d’una Institució com Alfons el Magnànim d’àmbit nacional: un centre investigador i editor valencià que no es restringisca a l’àrea compresa entre Sagunt i Oliva és una gran necessitat. Tenim moltes mancances en el coneixement d’una societat de cinc milions de persones. I per a fer polítiques adequades ens calen uns bons ‘mapes’ reals de la situació actual.

—També ha dit que vol que sigui ‘una mena d’Institució de les Lletres Valencianes’… Això què vol dir?
—Caldria preguntar-ho al conseller Marzà. La meua opinió és que cal un think tank públic i plural a favor dels interessos de la gran majoria dels valencians i de les valencianes, i això significa treballar per a ells amb les humanitats però no exclusivament, també amb les ciències socials i, segons com, físico-naturals.

—De moment, depeneu de la Diputació. Però la idea era eliminar les diputacions, no?
—Sí.

—I doncs?
—Bé, en l’estructura política actual, difícilment… Però s’hi podria fer un buidatge competencial progressiu. Et demanaria que els ho preguntares als polítics. Jo m’he limitat a dirigir el Magnànim. Això, com tot, és una gestió de les expectatives. Jo n’esperava més, però també supose que tot té un ritme i unes possibilitats. Però sí que s’hauria hagut d’avançar en el buidatge. I jo, és clar, hi hauria col·laborat.

—Han detingut qui fins no fa gaire era el president de la Diputació: us ha afectat?
—El Magnànim, afortunadament, no hi ha tingut relació. Sempre, lògicament, és desagradable observar això. Hi ha secret de sumari. Jo no sé què ha passat exactament. Ho lamente. Fins on sabem, no va (encara que a alguns els interesse presentar-ho així) de diners que s’enduen a la pera, però en tot cas dificulta les coses.

—Tornem al Magnànim: quina línia estratègica us heu marcat?
—Un dels objectius és que el català ha de ser una llengua d’alta cultura i d’alta divulgació. Hi ha una tendència recentralitzadora molt forta de l’estat espanyol. Fins i tot en aspectes nimis. Per exemple en l’ANECA [Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación]: quan em presentí a una plaça de professor de la Universitat de València, no ho oblidaré mai, per un capítol en català em posaren 0,5 punts, i per una adaptació al francès en una revista, 2 punts.

—Això cala.
—Hi ha una tendència a fer internacional allò que és en llengües que es consideren internacionals, i local o regional allò que és en català. Per tant, un dels nostres objectius estratègics és mostrar que en valencià es pot publicar tant de dolçaines com de debat feminista internacional. El segon era fer del Magnànim una institució plural. Tot allò que hem publicat ha estat amb criteris professionals. I això ha permès que editàrem La idea del socialisme, de Honnet, de l’Escola de Frankfurt, o llibres clarament identificats amb el món d’intel·lectuals implicats amb l’esquerra o el marxisme, o les obres completes de Teodor Llorente, que fou fundador de Las Provincias. Ací no es demanen carnets a l’hora d’editar.

—Déu n’hi do.
—Una altra línia estratègica és prestigiar els Premis València. Tal com m’arribava… em toca ser elegant, però si és veritat alguna de les informacions que tenim, doncs diguem que abans hi havia… alguns problemes. Ara guanya qui el jurat, i canvia cada certamen, decideix que és l’obra més interessant. I també hem apostat per models nous. Perquè els Premis València són els premis degans del País Valencià, i tenien només narrativa i poesia: hi introduírem l’assaig, que ha funcionat molt bé, i, enguany, la novel·la gràfica en català. És un format interessant. És que em preocupen molt els nous lectors en català. Molt. Ens queda una cosa en el tinter.

—Quina?
—L’ajuda als investigadors joves. Hem tingut dificultats i les beques no han estat possibles. M’agradaria que en el futur hi haguera un consens sobre la importància del Magnànim, perquè tenim un problema greu de personal. En 2017 editàrem trenta-tres llibres, una xifra raonable, però m’agradaria arribar a un mínim de cinquanta llibres a l’any per cobrir molts dels buits que hi ha, perquè editem de música a sociologia o poesia. I calen mitjans.

—Què passa amb l’esquerra i la cultura? Hi ha unes quantes veus que avisen que no s’hi para prou atenció quan justament l’altra banda no li treu l’ull de sobre: el primer que fan quan entren a les institucions és intentar controlar o eliminar les institucions culturals que no controlen. Precisament perquè saben que és un punt clau per a l’imaginari col·lectiu. I en canvi, per a les posicions valencianistes o d’esquerres, sembla que sigui un luxe…
—A mi, ara els valencianistes em diuen ‘el dels llibres’, cosa que no em fa gens de gràcia perquè implica una cosmovisió determinada. Quan dic que tenim com a objectiu editar més de cinquanta llibres a l’any, no ho dic pel nombre sinó perquè el meu objectiu és que el Magnànim siga un think tank a favor del País Valencià, un think tank públic, plural, un espai de reflexió i de debat a favor dels valencians. I això necessita diners i recursos humans. És absolutament estratègic. Per això és important que passe a ser un consorci amb la Generalitat. És cert que hem doblat el pressupost, cosa que indica que com a mínim hi ha el doble d’interès que abans. Però és insuficient. I em queda eixe sabor agredolç de totes les coses que podríem haver fet amb els recursos adients. La cultura necessita un suport estratègic.

—Pot ser que hi hagi certa regressió quant a la visió de la cultura com a eina transformadora?
—En certa mesura, sí. Un militant d’esquerres que no llegira, en el franquisme, no era un militant d’esquerres. Ara trobem militants d’esquerres i valencianistes que es vanten de no llegir. O que en fan broma: ‘ja m’ho llegiré quan isca el film.’ Jo, com que sóc dels qui pensen que la lectura ens fa lliures, que ens obre finestres, que ens fa pensar la realitat d’una manera més complexa, veure-la més realitat, perquè, als ulls, cal ensenyar-los a mirar, em sorprenen i m’entristeixen eixos comentaris. Està molt bé que hi haja comboi. Però també està bé que hi haja fons. Sense fons, el comboi es fa fum, borumballa.

—Parleu de convertir el Magnànim en un think tank a favor dels valencians: com es fa perquè no soni partidista?
—Aquesta societat té problemes estructurals molt forts: té més nivell de pobresa que la mitjana espanyola, menys nivell de renda, més pobresa infantil… hi ha la dualitat costa-interior, fractures territorials, provincials… Un think tank a favor del País Valencià ha de contribuir a fer un debat públic sobre aquests problemes. Un exemple: hem editat un llibre clarament en contra de la central nuclear de Cofrents. Encara no hem rebut cap proposta en sentit contrari. Però, com a ideal, m’agradaria que el Magnànim editara un llibre a favor de la central nuclear de Cofrents dient, per exemple, que el País Valencià té problemes de dependència energètica. A això em referia: a generar debats públics, no a daurar píndoles ni a l’intervencionisme a favor d’una ideologia determinada.

—Un dels èxits del règim del PP va ser presentar el País Valencià amb aquella idea que hi havia festa per a tothom. Com es consolida una proposta havent d’explicar els problemes sense que et diguin aixafa-guitarres?
—Mentiren: durant el període de la suposada glòria, el País Valencià perdia renda, perdia competitivitat relativa dins de l’estat espanyol. I jo, és que sóc de l’opinió que no s’ha d’enganyar els ciutadans: necessiten conèixer la foto real. Però també cal que tots els dirigents públics, dels qui tenim responsabilitats molt menudes als qui en tenen de grans, ens marquem un horitzó. Ara el concepte d’utopia està molt denostat per la dreta, però les utopies impliquen que hem d’anar més enllà. I és que aquest país no pot  funcionar amb la idea dels seixanta, allò de dir que tenim taronges i les venem a Europa. Ja no funciona. Però aquest país té iniciatives, té una xarxa social important, hi ha qualitat de vida… És a dir, no estem bé però podem fer-ho millor. Entre el discurs  de ‘som els millors’ i el discurs del fatalisme meninfot, hi ha tot un camí: dir la veritat; estem com estem, però podem reinventar-nos i créixer d’una manera més justa, donar més oportunitats a la gent, arribar a ser un país europeu, culte, solidari, on no hi haja gent desatesa, eixes bosses de pobresa, eixos índexs de lectura tan baixos…

—Però més enllà de la voluntat, per a aconseguir això cal finançament, infraestructures…
—Calen moltes coses, sí. I perdó per l’autocita, però quan vaig escriure Societat anònima, mostrava com una part important dels nostres problemes és que hi ha un estat espanyol que no sols no atén les necessitats dels valencians sinó que ens posa constantment bastons en les rodes. També és veritat que ací s’ha fet una aposta molt forta per un model productiu de rajola i turisme. En la seua mesura, pot funcionar, però apostar-hi tant ha tingut conseqüències negatives. Necessitem produir objectes i serveis de qualitat, si volem competir en el món.

—Ara es torna a parlar de construir i d’atraure més turistes… Com si la mateixa roda es tornés a engegar…
—És un risc, és clar. Com en la vida i en la societat: alguns ansien això perquè és una manera de fer diners fàcil i ràpida. I no oblidem que l’estat espanyol ha afavorit amb determinades lleis eixe model. El turisme és un model que fluctua, i el territori és com és, és limitat. Sí: jo de vegades també sóc pessimista sobre la condició humana [somriu]. Però aquí ha de comparèixer l’habilitat dels dirigents dels partits polítics i dels moviments socials per evitar que torne a caure. Si no, podem convertir el País Valencià en una segona Grècia.

—Ara us citaré jo: heu acarat la situació del País Valencià i la de Navarra i quedem en una posició força galdosa.
—Sí: és que els espanyolistes de Navarra, que tenen un discurs no del tot llunyà del blaverisme en alguns aspectes, com a mínim poden argumentar davant de la seua gent que tenen un model social i econòmic que funciona. Al País Valencià no ho podem dir, que funcione. A nosaltres, per resumir-ho molt, ens han empobrit culturalment i econòmicament, totes dues coses: han contribuït a la substitució lingüística d’una manera activa però, a més, no han donat a la gent sinó un sistema cleptocràtic i corrupte. No han generat una situació que digues: ‘ens han castellanitzat però la gent viu bé’. I això, el valencianisme ha de saber aprofitar-ho. No ha de caure en el mateix error, ha d’oferir cultura i llocs de treball de qualitat, totes dues coses. Hem d’aprendre a sumar una part de la societat al projecte valencianista. I això es fa pensant en la qualitat de vida de la gent. Hi ha molta get que pateix i té molts problemes, i de vegades no ho considerem. Ara no parle com a director d’Alfons el Magnànim, però pense que cal un valencianisme molt més pròxim a la gent. Per ètica i per estratègia. Opine.

—‘Ens han empobrit’: qui són ‘ells’?
—En l’estat espanyol, la ideologia majoritària és el nacionalisme espanyol, que té matisos, però també uns interessos determinats, i està concentrat en Madrid. Una de les coses que més em crida l’atenció quan mire números és que, l’anomenat estat de les autonomies a Madrid li ha anat de conya. De conya. No para de créixer. Hi ha un establishment, hi ha l’Ibex 35, que són sobretot bancs, elèctriques i constructores, empreses que viuen majoritàriament de les inversions de l’estat. I hi ha uns grups que controlen els mitjans de comunicació. En eixe ‘ells’ no em referisc als madrilenys en general, és clar, sinó a l’elit madrilenya espanyola, sí. I ‘ells’ tenen uns interessos i saben què es fan. Florentino Pérez sap què fa, i fins i tot també Mariano Rajoy.

—Penseu que hi ha prou consciència d’aquesta anomalia? Perquè, del País Valencià, n’extreuen i n’extreuen quan, de fet i objectivament, hauria de rebre recursos.
—No n’hi ha prou consciència, no. Per bé que el tema de l’infrafinançament o com vulguem dir-ne era un tema d’estrictes minories, i avui la majoria d’elits polítiques, econòmiques i socials són conscients del problema, la majoria de la societat no. Jo, si tinguera un càrrec d’alta responsabilitat política, cada vegada que que anara a una conferència de premsa diria: ‘Bon dia, el País Valencià és pobre respecte de la mitjana espanyola i tenim un finançament per persona inferior a la mitjana i una inversió estatal inferior a la mitjana.’ I ho acompanyaria de: ‘I aquests diners els volem per a treballar per a la qualitat de vida de la gent: per a més escoles, per a més i millor sanitat, per a més ajuda a la cultura, etcètera.’

—Amb el Govern del Botànic hi va haver canvi d’hegemonia.
—Els canvis electorals no impliquen canvis  d’hegemonia política. S’ha de veure que ho siga. M’agradaria, com a ciutadà. Però no ho sé.

—Hi ha hagut canvi a les Corts però no sabem si té translació al carrer, ni com es pot fer que aquesta distensió política que se sent o es desitja sigui una realitat.
—Els sociòlegs, com tots, necessitem perspectiva, i en el present no en tenim. No ho sé. Sincerament. Hem de veure si es consolida el canvi i amb quines mesures ho va fent. Això cert és que, com passa en general a l’estat espanyol, hi ha una minoria que controla els mitjans de comunicació, que té un discurs determinat i una capacitat d’influència molt gran. I molt sovint les enquestes mostren com la gent més pobra és la menys crítica, probablement perquè té menys capacitat d’enfrontar-se al sistema. I també passa una altra cosa que em preocupa.

—Quina?
—La gestió de les expectatives. Una part dels votants pensava legítimament que en quatre anys es podia canviar tot de la nit al dia, en part perquè alguns polítics també s’emocionaren i prometeren coses. Hem vist que fer obrir una tele ha costat tres anys. Engegar els projectes i canviar les dinàmiques no és cosa d’una legislatura. Per tant, s’ha de veure si una part de l’esquerra es desmotiva, el suport que puga tenir Ciutadans, etc. Ara, també hi ha elements que et fan veure que la realitat ha canviat molt: en una ciutat que havia estat molt molt molt lligada al PP com és València, hi vam veure que l’altre dia, a les primàries que van fer, hi votaven cinc-centes persones. A les de Compromís en varen ser cinc mil. Així que ja ho veurem. És clar que el discurs tan grandiloqüent que feia el PP ha fet bum!, ha botat enlaire. Això que no és clar és si hi ha cap narrativa alternativa que es consolidarà. Aquí és on crec que hi ha molt a fer encara.

—I l’espanyolisme blaver, que heu estudiat amb detall, és una realitat latent encara, disminuint o es pot tornar a activar?
—Podem especular… si en l’Estatut hi haguera una proposta que triomfara per a anomenar al territori País Valencià, posar les quatre barres com a bandera oficial i dir llengua catalana, potser tindríem una resposta. Perquè tot eixe suport que hi havia no desapareix. Però eixa part ja no l’he estudiada, m’agradaria que uns altres continuaren la investigació. Em fa la impressió que el blaverisme sorgeix d’un regionalisme d’un públic encara valencianoparlant que havia parlat en castellà als fills però que necessitava un discurs regionalista perquè s’hi sentia més còmode. Ara ja hi ha els fills, ara els és més fàcil un espanyolisme explícit sense regionalisme. Ara és menys el moment d’Unió Valenciana i més el moment de Ciutadans, si ho podem dir així. Crec que tenim davant els fills dels blavers, dels qui en la transició democràtica s’enfrontaren a un plantejament modernitzador. I a eixos fills, el tema de si és pimentó o pebrera, els preocupa menys. Ara és un espanyolisme identitari més desacomplexat, menys regionalista. Però continua havent-n’hi, eh? Depèn també de quina geografia, com i de quina manera. La prova és que algun sector de les falles li ha fet la vida difícil a Pere Fuset, que encara ens trobem amb violència política, que no han sigut capaços d’eliminar els Yomus… En són potser pocs, per quants n’eren, però amb un cert suport social. I és clar, damunt el procés independentista català ha tensionat molt l’estat espanyol. I el País Valencià també. Hem vist més banderes espanyoles que en cap moment de la història democràtica.

—L’ha tensionat prou, però tant com s’hauria pogut pensar fa deu anys?
—No, també perquè el valencianisme ara és més potent. Com diuen alguns sociòlegs dels nacionalismes, a Burgos no hi ha conflicte nacional: allà hi ha conflictes socials, de gènere, d’orientació sexual, però no de nacionals. A Burgos tots són espanyols, amb matisos, òbviament, perquè qualsevol societat és plural. On hi ha conflicte nacional? On hi ha un nacionalisme alternatiu a l’estatal. I la prova que això comença a preocupar-los és que la dreta espanyola comença a parlar del País Valencià. No oblidem que som cinc milions de persones, la quarta autonomia més poblada, que aposta clarament –mira com ho diré de moderat– per la perifèria, i ja pot ser un desequilibri per a un centre que no oblidem com és. Espanya és un estat a mitjan camí entre França, a qui aspira a copiar, que s’ha imposat sobre les perifèries, i Bèlgica o Suïssa, que constitutivament han aconseguit dur a rang d’estat les diferències culturals. I per això genera tanta tensió política, perquè l’espanyolisme està insatisfet perquè no aconsegueix reduir el català (el basc i el gallec, també, però sobretot el català), com deia Fuster, al ‘reducte folklòric’. No ho aconsegueix i, per tant, es frustra. L’independentisme no ha aconseguit els objectius, tampoc. I per tant això hi ha una tensió que és difícil de saber com es desenvoluparà. En tota eixa articulació, el País Valencià hi té un rol important.

—Quines perspectives penseu que poden tenir ara i aquí les relacions del País Valencià amb Catalunya?
—En algunes coses poden competir econòmicament, com és el cas dels ports, però i tant que ens interessa aquesta relació, econòmicament i culturalment i políticament. També és veritat que el procés independentista (pel qual tinc un respecte absolut: crec que Catalunya ha de ser allò que els ciutadans de Catalunya vulguen ser) ens posava en una situació històrica nova: catalans i valencians sempre hem compartit el mateix estat. Albert Moncusí va estudiar el cas de la Cerdanya, i va veure que el fet que hi haja dos estats afecta: un estat és un agent molt important de socialització. Podria haver esdevingut, no ho sabem, un generador de distància. Siga com siga, l’eixida dels valencians cap a Europa passa pel Principat. Crec que, en general, les elits han sigut curtplacistes i curtes de mires, també en l’àmbit cultural. També passa a l’interior del País Valencià: les de València i Alacant no es miren. Hi ha poca perspectiva. I les elits de Barcelona, sempre hi ha excepcions, tenen també eixa curtedat de mires. Potser ha arribat el moment d’entendre que tots plegats perdrem en eixa fragmentació: que tenim uns interessos privatius legítims, però que una cultura minoritària no estiga coordinada és un desastre.

—Parleu sovint de la necessitat d’un cert apoderament valencià, de recuperar l’autoestima.
—En els processos de substitució lingüística, la importància no la té la llengua per ella mateixa sinó els parlants. I té lògica pensar que els parlants moltes vegades volen assumir la llengua perquè pensen que els pot fer viure millor. Hi hagué una part de valencians que passaren a parlar en castellà als fills perquè trobaven que era el millor per a ells. Nosaltres ens hem d’apoderar i mostrar que no, que al contrari, que els països petits funcionen bé, que la identitat i la obertura al món és una bona  combinació. Ara m’ha vingut al cap Obrint Pas: triomfaren amb dolçaina i guitarra elèctrica. És possible. És possible saber català i que tinguem un altíssim coneixement d’anglès. I també de castellà. O de francès. O de xinès. Estem en un territori ben situat, que té possibilitats i certes perspectives. No se m’oblidarà mai un comentari que va fer un professor del meu departament, que no és espanyol, ni valencià, quan li vaig preguntar què feia ací, tenint en compte que al seu país els salaris són molt més alts. Em digué: ‘Vicent, la llum!’ No ho reduiré: no és el clima, és també una gastronomia, una sociabilitat. No cal ser xovinistes, però, caram, podem ser un país en què es visca bé: jo no aspire a més. Finlàndia, Eslovènia, Estònia… podem, sí, sí.

—Cal corregir la desconnexió interna…
—Tenim una gran diversitat, i és molt bo que ens conegam, que ens reconegam i que ens respectem. I ens coneixem poc, producte de l’acció de l’estat: jo, a l’escola, estudiava ‘los afluentes españoles’ i després he tingut problemes per a saber on era el puig Campana o Aitana, perquè em faltaven moltes referències. És important que vejam que som un país que pot funcionar i que pot funcionar bé. Sí, tenim un país que va crear Jaume I i els seus successors, i és producte d’una conjuntura, però fa que, efectivament, estiguem lluny geogràficament: un d’Oriola i un de Vinaròs estem lluny, i un d’Alacant està encara més lluny d’un de Girona, però malgrat tot hem de retrobar-nos i entendre’ns perquè tots plegats guanyarem. Pense.

—Heu parlat de qualitat de vida i sovint ho feu amb referència a la cultura: treballar a l’Alfons el Magnànim per millorar la qualitat de vida de la gent, dieu.
—És clar: és que el concepte de qualitat de vida inclou la cultura. Els tres llibres més venuts del Magnànim són en català i un és de poesia. Això vol dir que sí que hi ha interès per la cultura. No és el millor moment per a ella, però ens fa més lliures i ens millora la qualitat de vida. Sóc moderadament optimista.

—Aquest èxit també parla bé de la societat valenciana, de fet.
—Hi havia un mite, que una part dels mateixos valencianistes s’havien cregut, del qual parle en Societat Anònima, que és ‘l’orientalització dels valencians’ per banda de Madrid i el nacionalisme espanyol: se’ns havia considerat els més corruptes del planeta. Quasi tots els processos de corrupció que hi ha hagut al País Valencià, Gürtel inclòs, vénen de Madrid. I no s’ha utilitzat mai el terme ‘corrupció madrilenya’. Però ‘corrupció valenciana’, sí. Se’ns ha ‘orientalitzat’. És veritat que els valencians votaren allò que votaren, però també ho és que a la comunitat de Madrid hi continuen votant el mateix, i que al País Valencià els hem fet fora, els corruptes. Per tat, això de donar lliçons… El centre sempre es veu a ell mateix virtuós i la perifèria sempre és pecaminosa per a ell. Sempre. Però això és una visió que parteix del centre. Edward Said ho explica molt bé als seu llibre Orientalisme: interessa donar una visió dels altres per fer creure que són incapaços d’autogovernar-se.

—Quin és el darrer llibre que heu llegit?
—Llegeixo, encara no l’he acabat, Joan Garí: Sin dios y sin diablo. Escriu bé, el bandarra! No sempre estic d’acord amb ell però escriu molt bé. I l’últim que he llegit és Matar Joan Fuster, de Francesc Bayarri.