Vicent Flor: “El blaverisme és una classe d’espanyolisme”

Han passat onze anys de la primera edició d’aquest llibre i el títol, Noves glòries a Espanya, continua essent un colp de puny, un despertador i un catalitzador. La portada, també. En aquesta segona edició revisada, Vicent Flor com a autor i Vicent Olmos com a editor d’Afers, han decidit de mantenir aquesta bandera espanyola que tapa, amaga i subordina la senyera a la façana del Palau de la Generalitat. La imatge com a missatge, i poca cosa més a dir.

Teòricament, el mapa polític valencià ha canviat del 2011 ençà, i encara més del 2009, que és quan Vicent Flor va presentar la tesi doctoral que va donar lloc al llibre. El PP ja és fora de la major part de les institucions, per exemple, i governa una coalició de partits de centre i d’esquerra, un dels quals es fa dir valencianista. Amb tot, l’himne, amb aquests primers versos genuflexos, continua cantant-se a cada acte oficial. I després d’aquest, l’espanyol.

De tot això en parlem amb l’autor. Sociòleg i professor d’universitat, políticament va començar la militància en les joventuts d’Unió Valenciana. El van expulsar perquè a poc a poc anava separant-se dels postulats blavers. L’any 1995 va ingressar al Partit Valencià Nacionalista, que uns anys més tard s’integrà dins el Bloc, actual Més Compromís. Ha estat conservador del MUVIM, director de la Fundació Nexe i, del 2015 ençà, és director de la Institució Alfons el Magnànim, que depèn de la Diputació de València.

—Reediteu el llibre onze anys després i, excepte un nou pròleg, l’heu deixat pràcticament intacte. Encara és vigent?
—Dissortadament, el blaverisme, el regionalisme anticatalanista, forma part del sistema polític valencià ideològicament. Fins i tot, continue defensant que és hegemònic, a pesar que m’agradaria que no fos així. Aquesta circumstància ajuda a entendre algunes decisions d’aquest govern. No s’explica que la Generalitat Valenciana no estiga a l’Institut Ramon Llull, si no és perquè hi ha una prevenció a l’anticatalanisme. No s’explica que no hi haja reciprocitat entre les televisions en català si no hi ha eixa prevenció. Ho hauríem d’estudiar, però és possible que el procés independentista haja fet que alguns polítics decidiren prendre distància.

—Què és el blaverisme, ara?
—El blaverisme és una ideologia política. És un populisme regionalista anticatalanista conservador, amb tints reaccionaris, que ha hegemonitzat una part de la construcció de la identitat valenciana. Aquesta seria una definició molt ràpida. Per tant, en aquest sentit, no podem identificar blaverisme solament amb el blaverisme polític. Solament amb Unió Valenciana i tota la recialla. El Partit Popular té com un dels discursos importants, i també Vox i Ciutadans, segons com es mire, el blaverisme. I fins i tot hauríem de mirar si algun partit del Botànic no en té.

—Hi ha blaverisme a dreta i a esquerra?
—Si no hi haguera blaverisme a dreta i a esquerra, no seria hegemònic. Indubtablement, el blaverisme és més important en el camp conservador. Però en l’àmbit progressista n’hi ha. Tu llegeixes el diari de sessions del debat sobre la llei de símbols del 1983 i, si no saps que és Joan Lerma, et trobes davant una persona que diries que participa en la visió general que el valencià i el català no són exactament el mateix.

—Dins Compromís hi ha blaverisme?
—Dins Compromís, blaverisme estrictament, diríem que no. No conec tots els militants, però hi ha una consciència que a la societat valenciana, el blaverisme, li diguem com li diguem, és molt important i, per tant, ajusten i adapten el discurs, és clar.

—Una de les premisses que hi ha al llibre és que els valencians no interessem a Madrid, i, passats els anys, sembla que encara interessem menys.
—És un escàndol. Els valencians som la quarta comunitat autònoma de l’estat espanyol en població. Som un 10% de la població de l’estat. No som molts, però tampoc no som pocs i no arribem al 90% de la mitjana de la renda estatal. I rebem una inversió i un finançament per habitant inferior. Això no ho dic jo. Això ho ha dit Germà Bel, que parla de l’extracció colonial de rendes. No és pròpiament colonialisme, en un sentit estricte d’ocupació militar, però és una lògica extractiva del centre a la perifèria. La lògica econòmica colonial.

—Així i tot, el blaverisme identifica el catalanisme com a enemic, i no Espanya, que és qui maltracta els valencians.
—El blaverisme, quan dic que és regionalista, és una classe d’espanyolisme. No és un espanyolisme unitarista en el sentit cultural. Reivindica elements culturals de la construcció de la identitat regional, però és clarament nacionalista espanyol. No podem oblidar que el nacionalisme espanyol es fa des del centre i des de la perifèria. El cas del regionalisme valencià n’és un.

—Podríem dir que els blavers s’identifiquen amb els botxins.
—Podríem comparar-ho, per exemple, amb dones que col·laboren amb el masclisme i el patriarcat. Hi ha negres que col·laboren amb la discriminació racial. Hi ha pobres que col·laboren amb les classes dirigents. Hi ha valencians que col·laboren amb un statu quo que, objectivament, perjudica la societat valenciana.

—Blaverisme i extrema dreta, què tenen en comú?
—Depèn de què entenguem per extrema dreta. La meua tesi és que el blaverisme en general no és feixista en un sentit estricte de la paraula feixista. És a dir, l’extrema dreta al País Valencià ha emprat certs símbols del blaverisme per presentar-se com a respectable, però no vol dir que tot el blaverisme siga estrictament falangista o d’extrema dreta. Per això vaig usar el terme populisme en el seu moment, que ara és d’un ús molt més acceptat, que crec que era el mínim comú denominador. Podríem dir en certa manera que sí, que és una dreta populista fins i tot antidemocràtica, i amb una deriva de justificació de la violència. El blaverisme és un moviment conservador amb tocs reaccionaris.

—Blaverisme i anticatalanisme són sinònims, o hi ha matisos?
—El blaverisme és anticatalanista, passa que al País Valencià hi ha anticatalanismes no blavers. És a dir, penseu que, per exemple, històricament, el blasquisme era anticatalanista. I que també tenim un anticatalanisme d’esquerres espanyolista, però que no participa en el discurs secessionista lingüístic. Per definició, el blaverisme és anticatalanista, però hi ha anticatalanisme al País Valencià, així com hi ha anticatalanisme a Catalunya, que no agafa els elements constitutius del blaverisme.

—El procés independentista al Principat ha exacerbat el blaverisme entre la població, però també entre alguns membres del govern. Són més blavers que no se n’esperaria?
—No, no és tant que practiquen blaverisme com que a la societat valenciana hi ha aquest element que encara és important ideològicament i s’hi ajusten per intentar, segons el seu model d’entendre, no provocar. Crec que si hem vist res és que el blaverisme ve provocat de casa. No cal provocar-lo, el blaverisme sempre en vol més. El blaverisme, des del moment que té, per exemple, un programa per a evitar la normalització del valencià, mai no estarà content. El seu programa màxim és que el valencià quede relegat, com va dir Joan Fuster, a l’esfera folklòrica. Fins que això passe, no estarà content. Amb la qual cosa, crec que és un error que siga tingut excessivament en compte. Un dels objectius polítics és combatre’l de manera intel·ligent. Però combatre’l.

—Com es combat?
—Es combat guanyant la societat valenciana amb uns altres projectes. És a dir, creant una identitat valenciana catalanòfila, de col·laboració, una identitat valenciana oberta, plural, europea, no carrinclona… Així es combat. Amb educació, amb més cultura, amb una defensa normal de les coses que són normals.

—Tan sols hi ha blaverisme al País Valencià? A les illes, al Principat?
—Per blaverisme entenc un blaverisme anticatalanista valencià específic que té uns elements de la identitat regional. D’anticatalanisme, n’hi ha a tot arreu. A Madrid, a les Illes, al País Valencià… I al Principat, com hem tingut ocasió de comprovar. Encara que tenen elements diferents. Podríem dir que, per resumir, hi hauria uns anticatalanismes regionalistes culturals, i en eixe sentit a les Illes, l’Aragó i al País Valencià hi ha algun aire de família, tot i que tenen especificats. I després hi ha un anticatalanisme unitarista més explícitament, que no té necessitat de tenir una derivada regionalista.

—Al llibre hi ha una cronologia del blaverisme que s’acaba l’any 2009. Com la continuaríeu?
—Continuen havent-hi agressions, per exemple, el 9 d’Octubre de 2017, a la manifestació de la vesprada hi hagué un atac als ciutadans que es manifestaven democràticament, per part de grups lligats als Yomus. Això continua passant. En la processó cívica del matí, als militants de Compromís els escridassen i els insulten, els amenacen.

—La major part és gent amb banderes de la Falange.
—No solament… Ho hauríem de mirar. L’extrema dreta valenciana, en general, fa servir el blaverisme també per combatre els seus enemics, que són tota l’esquerra. En eixe sentit, fan servir la senyera amb franja blava perquè des de la transició democràtica és connotada d’uns valors. No era així en l’època de la república, per exemple, que l’empraven els valencianistes republicans. Els símbols canvien segons el context. Si l’extrema dreta veiés la senyera com un símbol valencianista, no la farien servir.

—Durant anys, Unió Valenciana va ser l’exponent polític del blaverisme. Es deien valencianistes. Ara Compromís també diu que són valencianistes.
—Les paraules són polisèmiques.

—Quin és el valor de la paraula valencianista, ara?
—Durant la transició democràtica, el Grup d’Acció Valencianista, el GAV, era el grup fonamental de mobilització social del blaverisme. Però una de les coses que intente demostrar és que els moviments socials, com les persones, no són allò que diuen… Una de les coses que va fer el valencianisme polític, el nacionalisme valencià, és deixar en mans del blaverisme la paraula valencianista. Això fou un error i ara hi ha hagut un procés de recuperació. La paraula valencianista, històricament, pensa en l’agrupació Valencianista Republicana, era un moviment de reivindicació de l’autogovern i de la dignitat del valencià. Els valencianistes dels anys trenta no eren blavers. Però a la transició democràtica hi hagué una lluita identitària, amb els mitjans de comunicació a favor del blaverisme, la delegació del govern, els elements d’ordre, amb aquella violència simbòlica i física. Això va fer que el fusterianisme, el valencianisme, el nacionalisme valencià, com vulguem dir-li, estiguera a la defensiva, i això va tenir conseqüències. Afortunadament, això de la batalla de València ja comença a ser matisat. En realitat, va ser una pallissa. La pallissa de València. Uns tenien la complicitat de les elits dirigents, i els altres eren grups que volien canviar les coses. Dir-li batalla de València és complicat.

—Parleu d’una època en què es van fer aquestes cessions tan dures per molts. L’himne, la bandera, el nom del territori… Això és irreversible?
—En sociologia, irreversible no ho podem dir. Actualment, la llengua d’ús oficial i normal a Israel és l’hebreu i en el segle XIX era una llengua morta. O el còrnic va morir i s’ha recuperat, tal com explica Vicent Partal al llibre Fronteres… És evident que en la transició democràtica i en els anys vuitanta i noranta hi ha hagut una ideologia que és hegemònica i que ha influït d’una manera molt potent. Per tant, és probable que això no es capgire de la nit al dia. Irreversible, no m’atreviria a dir-ho. En els anys seixanta semblava que el valencià es quedaria en mer folklorisme, però la figura, entre més, de Joan Fuster i del moviment que arrossega va ajudar a recuperar un prestigi important per al valencià. Per això dic que crec que al blaverisme no el guanyem amb cessions, sinó amb intel·ligència, construint una nova majoria social, una nova hegemonia.

—L’Acadèmia Valenciana de la Llengua és, potser de manera involuntària, un instrument del blaverisme?
—Vull creure que no. Passa que l’AVL, com que ha incomplert les seues pròpies normes, que deien que els membres havien de ser professionals de reconegut prestigi, en alguns casos ha fet nomenaments per criteris polítics. Persones, que encara hi són, que han tingut com a objectiu de marcar la línia i la idea que el valencià, com més s’acoste al valencià oral, més revertirà el procés de substitució lingüística. Crec que és estrany que l’AVL, en el seu model normatiu, vaja més enllà que, per exemple, el model lingüístic que fa servir la Generalitat. O que fa servir la indústria editorial valenciana majoritàriament. Això genera en els usuaris algunes confusions. Però les coses són com són en aquest país. Aquest país és contradictori i és una contradicció més.

—Al llibre dieu que el blaverisme és un moviment magmàtic i inconsistent, però, tot i això, és majoritari. No és contradictori, això, també?
—Ha estat un moviment que parcialment ha estat instrumentalitzat per les elits dirigents. Les elits periodístiques, polítiques i econòmiques d’aquest país. I hem vist que la mobilització del blaverisme, casualment, sol ser molt més potent quan governa l’esquerra que quan governa la dreta. Això em fa pensar que és una ideologia disponible per a les classes dirigents. El gran procés de mobilització del blaverisme és en la transició democràtica, quan hi ha una majoria electoral d’esquerra, tampoc rotunda. I els anys vuitanta i principi dels noranta, quan governaven el PP i Unió Valenciana, malgrat que no aplicaren per exemple, la normativa secessionista en un sentit estricte, no hi hagué tanta mobilització. Per això dic que és un moviment magmàtic i, alhora, amb una capacitat de mobilització de centenars de milers de persones en determinats contextos.

—Fèieu referència fa onze anys a l’absorció de Bancaixa per part de Caja Madrid i dèieu que no va causar cap mena de rebuig social, i us demanàveu què hauria passat si l’absorció l’hagués feta la Caixa. Ha passat el temps, i ara la Caixa té la central a la seu del Banc de València, símbol de la burgesia valenciana. Tampoc no hi ha hagut manifestacions en contra.
—Hem de tenir en compte que la Caixa s’ha manifestat en contra del procés independentista. Què hauria passat si la Caixa s’hi haguera manifestat a favor? Avui la Caixa no és percebuda com una amenaça per a la unitat d’Espanya, que és una de les coses que fa mobilitzar el blaverisme. Per això vam fer aquesta portada al llibre.

—…
—Amb Noves glòries a Espanya volia mostrar, a partir de l’estrofa de l’himne, que eixe és el món. Crec que l’origen del blaverisme és en la impugnació del catalanisme a la unitat d’Espanya. Si no, com s’explica que una part important de les elits dretanes i fins i tot franquistes pogueren presentar tranquil·lament el Diccionari Català-Valencià-Balear a l’Ajuntament de València en els anys seixanta? És que la unitat lingüística en els anys seixanta no era percebuda com una amenaça contra la unitat d’Espanya. És a partir de la transició democràtica quan les elits, polítiques i econòmiques, veuen que a Catalunya i al País Valencià hi ha un risc, arran de la gran manifestació del 9 d’Octubre de 1977. Veuen que una hipotètica aliança Catalunya-País Valencià, amb el pes demogràfic i econòmic que tenen, podria posar en risc la tradició espanyola d’ordre del poder. I pense que això, sense tenir-ne proves concloents, és darrere la mobilització del blaverisme. Perquè, si no, no s’explica. De fet, hi ha unes cites d’un polític d’UCD, Pin Arboledas, que diu explícitament: “Mentre discutim si el valencià és valencià o català, no discutim de quant ús del valencià hi haurà, que és del que es tracta.” Les elits dirigents d’UCD sí que sabien què feien i en alguns casos ho expliciten.

—Per això a la constitució espanyola prohibeixen la federació de comunitats autònomes.
—Sí. Encara que hauríem d’haver vist si sense una prohibició, això s’haguera pogut dur endavant. Però reflecteix més la por que tenen determinades elits de l’èxit del fusterianisme o del nacionalisme valencià. Hi ha una por real que explica moltes coses. Si Fuster haguera estat indiferent, ni l’hagueren cremat davant l’ajuntament, ni li hagueren posat bombes… Si haguera estat un intel·lectual que fa llibres i au, no hauria passat allò que va passar. No té explicació.

—Fa una estona heu citat els Yomus, vós sou un seguidor acèrrim del València CF, li heu dedicat un llibre…
—És un llibre molt crític amb el València CF, eh? Amb el club i amb els Yomus.

—Sí, la pregunta era com es produeix i fons on arria aquesta infiltració del blaverisme dins els grups de seguidors del València C.F.?
—Si el blaverisme, com jo sostinc, és hegemònic a la societat valenciana, dissortadament, com no ha d’haver penetrat en el club de futbol més important del País Valencià? El València Club de Futbol no ha estat aliè a la lluita identitària valenciana. Determinats dirigents, per exemple, Ramos Costa, van afavorir-ho. Va ser, com insistesc, un error per al club, perquè, així com l’Osasuna, podria haver estat un club on totes les ideologies se sentiren còmodes. Però d’alguna manera va excloure o incomodar una part de la societat valenciana. Aquest error que explica també que hi haja tants de seguidors del Barça al País Valencià i, fins i tot, podria explicar un cert creixement del Llevant UE a la ciutat de València.

—El llibre el vau escriure quan governava amb tota l’esplendor el PP, ara governa el Botànic. L’hauríeu d’escriure d’una altra manera?
—Sempre. El 2011 hi havia una hegemonia clara del PP, però després de llegir-lo, crec que les tesis bàsiques se sostenen. Per què? Perquè em fa pensar que malgrat que ara hi ha un govern distint, radicalment distint, no hi ha hagut un canvi tan profund com podríem albirar. Això podria generar una certa frustració a una part dels votants. Si el blaverisme, com alguns diuen, haguera mort, no s’explica, insistesc, l’actitud que alguns podrien qualificar de poruga o de massa contemporitzadora del govern del Botànic en algunes línies importants.

—Ara en tenim una de molt recent, de línia, que és el requisit lingüístic que s’ha quedat tan curt… Això no és una mica cessió, també?
—És una altra cosa, crec. Parlem del procés de normalització lingüística. Uns volem veure el got mig ple i uns altres el volem veure mig buit… A mi m’agradaria que hi haguera més aigua al got. Les coses són com són. El govern del Botànic acaba d’aprovar un requisit lingüístic set anys després. Ja d’entrada, això és un cert fracàs, tot i que podem considerar que, si més no, s’ha aprovat. I és un requisit lingüístic que no va tal com ens agradaria en el sentit fonamental, que és garantir drets dels ciutadans. Quan es parla del requisit no es parla de res més que dels drets dels valencianoparlants de poder parlar en valencià en qualsevol lloc de l’esfera pública. També en l’administració. Durant molt de temps, no sols en el franquisme, s’ha reproduït un model sociolingüístic segons el qual els valencianoparlants tendeixen, fruit de la pressió política, a parlar en castellà davant els castellanoparlants i els desconeguts. Això produeix una jerarquització lingüística: el castellà és la llegua important i necessària i el valencià és la llengua secundària. Capgirar això s’ha de fer amb polítiques valentes. Però sense societat civil no hi ha procés de normalització lingüística possible. Sense molts usuaris decidits a fer-ho, és impossible. M’agradaria que hi haguera més societat civil reivindicant l’ús del valencià. Ja passa, i els xocs lingüístics entre ciutadans i policia o guàrdies civils o determinats funcionaris és conseqüència de la consciència lingüística de més ciutadans. Però, encara, el valencianoparlant es passa al castellà amb molta facilitat. I això no és culpa només dels valencianoparlants, sinó d’unes estructures socials que ho afavoreixen.

—El títol del llibre, aquestes primeres paraules de l’himne, noves glòries a Espanya… Fa venir calfreds i, després de prop de vuit anys de Botànic, no hi ha hagut cap intenció ni tan sols de dissimular.
—Els perifèrics, i encara més, els que venim d’una tradició cultural diferent de la castellana, han de mostrar la seua lleialtat. És una estrofa que mostra la genuflexió. És una estrofa que diu: “Ei, nosaltres som tan espanyols com els de Madrid.” Però malgrat tot, a Madrid no s’acaba de veure. Eixa és la gran contradicció de les minories que aspiren a ser acceptades en la cort. Metafòricament, la cort, és clar. Que malgrat tot, van parlant un castellà amb un accent que fa desconfiar. Eixa és la gran contradicció de sempre dels grups minoritzats. Què fem? Els grups minoritzats tenim tres grans respostes davant el poder. La lluita i la rebel·lia, l’acceptació passiva o l’acceptació entusiasta del poder. En “noves glòries a Espanya” tenim l’acceptació entusiasta. Això és significatiu… Per això, el títol i la fotografia, per a colpir el ciutadà. Un dels aforismes de Fuster diu que un bon llibre sempre és una provocació. Hi ha una provocació. Com a ciutadà, m’agradaria que els valencians s’adonaren de la situació i demanaren a l’estat un tracte just.

—Recordeu amb amargor aquella presentació que l’extrema dreta us va rebentar a l’FNAC?
—Amb amargor, no tant. La recorde amb una certa impotència, perquè no m’ho esperava. Vam resistir. Però veure com tracta la policia la gent que va fer un acte antidemocràtic i va cometre un delicte, veure el resultat judicial, que els va absoldre, és significatiu i descoratjador. Però la cosa important és que si els tinguera a la cara els diria: “No vau aconseguir el que volíeu.” A l’extrema dreta no li hem de tenir por. Si li tenim por, guanyen.

—L’extrema dreta no era a les institucions de manera organitzada com ara, quan vau escriure el llibre. Què ha canviat?
—És una crisi del gran partit de dreta espanyol, la corrupció i tot allò. Respon al conflicte identitari que hi ha a Espanya, que fa que el nacionalisme espanyol s’haja exacerbat encara més i respon al fet que ja no és necessari al País Valencià un espanyolisme regionalista. Ja es pot presentar un espanyolisme explícitament unitarista, antiracionalista, i tenir el mateix suport. I això ens dóna a entendre que el blaverisme era un regionalisme de caràcter cultural. No era un regionalisme polític. No era un regionalisme que realment defensara un autogovern valencià amb tots els ets i els uts. Si no, eixe transvasament de votants tan clar no hauria passat.

—Heu parlat adés que és a partir de l’educació que es pot ajudar a mitigar el blaverisme. S’assoleixen els objectius?
—Les poques estatístiques que teníem sobre secessionisme lingüístic ens indicaven que, a més nivell educatiu, menys secessionisme lingüístic. Això fa pensar que, tenint en copte que el blaverisme ha fet un discurs anticientífic, en un context de menys educació, és més creïble, i en un context de més educació, és menys creïble. Això també explica que el blaverisme també s’ha hagut de ressituar. Ara és molt complicat de fer allò que feien en els anys vuitanta quan deien que el valencià descendia directament de l’iber, perquè tenim tantes proves documentals i tants especialistes que se’n riurien d’ells. L’educació és un element important. Tot amb tot, no podem oblidar una cosa. L’educació no és l’element que elimina ni el feixisme ni el racisme. Només hem de tenir en compte que una part de les elits nazis eren molt educades. No perdem la perspectiva que una part de l’extrema dreta és gent llegida i culta. Eixa idea que l’extrema dreta són tots analfabets és falsa. Seria molt més fàcil que ho foren. La base social podem discutir-la, però les elits d’extrema dreta saben què fan.

—Dirigiu la Institució Alfons el Magnànim, que depèn de la Diputació de València. S’acaba la legislatura, i aquell consorci amb la Generalitat i més diputacions no ha quallat.
—M’hauria agradat que el Magnànim fos una institució de país, però no s’ha pogut fer. S’han fet passos, però de moment no ha pogut ser.

—En aquests anys, heu donat un impuls a l’edició d’obres d’autors notables i heu augmentat el percentatge de llibres en català.
—Es demostra que quan tens un programa i van fent, sense complexos, es nota la feina. Es generen resistències, és cert, alguns et critiquen, però fas. Una de les coses que hem vist és que el Magnànim podia editar majoritàriament en català. A pesar que ens van dir que no, que alguns van posar bastons a les rodes, es pot perfectament. Ara editem dos llibres de cada tres en català. Tenim una part molt important de traduccions de llibres de l’anglès, del francès i de l’alemany al català, i això és normal. La normalitat es construeix a còpia de fer coses normals. També és normal cuidar la gent que ha fet coses pel país. És normal que editem gent important com Iborra, Manuel Molins, Joan Fuster… És normal cuidar-los, no?