Vicenç Villatoro: ‘Pactar no significa en cap cas abjurar dels nostres convenciments’

Vicenç Villatoro (1957) s’ha convertit, amb el temps, en una veu de referència al país. La qüestió més sorprenent és que, en un món que fagocita referents a una velocitat esfereïdora, ell fa molts anys que ho és. Periodista i escriptor, ha dirigit, entre més, el diari Avui i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Escriu el seu dietari a l’Ara, ha tocat la majoria de gèneres literaris –poesia, dietari, assaig, novel·la– i ha guanyat alguns dels principals premis literaris dels Països Catalans. Aquests darrers temps, l’hem vist vinculat directament a la direcció del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Tot això no l’impedeix d’exercir d’avi quan cal, tasca que fa de molt bon grat. Ha passat pel Parlament de Catalunya com a diputat de Convergència i ha dirigit l’Institut Ramon Llull, entre moltes altres coses, però la seva passió és la literatura entesa en un sentit ampli. Barba blanca venerable de rei de l’Orient, ulls vius d’esquirol quan detecta provisions per a passar l’hivern i bonhomia en el tracte amb els periodistes perquè coneix la duresa de l’ofici. Comencem parlant de Florència i acabem parlant, ja més enllà de l’entrevista, de la literatura portuguesa. Villatoro no hauria desentonat a la Florència dels Mèdici que fa d’escenari a Massa foc, diàlegs extremament apòcrifs entre Savonarola i Maquiavel, el llibre pel qual va rebre el premi Carles Rahola d’assaig en els darrers premis Prudenci Bertrana.

—Per què heu optat per la Florència dels Mèdici com a teló de fons per al vostre assaig?
—L’escriptor crea un artefacte narratiu en què parla d’allò que l’interessa i prova de fer-ho d’una manera suggestiva i que sigui diàfana. Per això emprem tant les guerres com a escenari, o l’holocaust, perquè les històries que s’hi col·loquen passen a tenir una força extraordinària i permeten de presentar-les amb una gran claredat. En aquest cas, la Florència dels Mèdici és suggestiva i els esdeveniments són molts i variats. Hi ha tres figures de reflexió política, Savonarola, Maquiavel i els mateixos Mèdici, i això em permetia de reflexionar sobre les qüestions de sempre, que són les d’avui, emprant la claredat d’aquestes figures, prou diferents entre si.

—Heu conviscut amb aquesta obra una llarga temporada…
—Sí, en un apunt del meu dietari del 2001, hi ha la primera idea. Era a València en un dels actes organitzats per l’Eliseu Climent sobre els Borja, i la idea em va anar acompanyant i va anar evolucionant en la forma. Volia fer una obra de teatre, però no en sé prou, perquè el teatre demana una gran saviesa dramàtica més enllà dels diàlegs. Després vaig pensar de fer-ne una novel·la i, al final, vaig trobar aquesta fórmula que a mi m’anava bé.

—Us estimeu més una societat culta i corrupta o una en què la moralitat sigui a l’ordre del dia encara que impliqui la destrucció de la bellesa?
—Crec que Maquiavel diria que el benestar no necessita la corrupció i que la moralitat no implica la misèria. Hem d’aproximar-nos tant com puguem al benestar i la llibertat amb la mínima corrupció i crueltat, i en aquest procés tenim marge per a avançar.

—En el cas català, ja teníem un precedent possible de Savonarola, que és Sant Vicent Ferrer. No és que fos el personatge més progressista del nostre entorn, i així ens va anar…
—En Joan Francesc Mira ja em va subratllar això, que mirés quina influència directa hi havia de Sant Vicenç Ferrer en Savonarola. Hi ha retrats seus al palau de Sant Marc. És curiós, perquè si busquem elements de catalanització de la història, el bisbe de Lleida és qui dicta la sentència contra Savonarola.

—En el vostre llibre, Maquiavel encarna el diàleg. Per què no volem dialogar gairebé mai?
—Maquiavel és pintat aquí com el partidari de la política i, més concretament, partidari del pacte. Savonarola, en canvi, té consciència de posseir la veritat absoluta i la raó i no vol dialogar pas. Si creus que tens tota la raó i creus que els teus arguments són legítims, cedir davant l’altre és aigualir la teva raó. Si ets com Savonarola, per tu, la paraula ‘pactar’ implica renúncia.

—Llavors, si l’independentisme català està convençut de les seves raons, per què cerca contínuament el diàleg?
—Podem pensar que tenim la raó, però en aquest cas pactar no significa en cap cas abjurar dels nostres convenciments i de les nostres raons, sinó buscar un sistema d’arbitratge. Hi ha dues faccions que creuen que tenen la raó i necessiten un sistema d’arbitratge i proposen de pactar el mètode de resolució d’aquest conflicte.

—Després de les eleccions a Andalusia i l’entrada de Vox al seu parlament, Espanya és finalment un estat europeu comparable a Àustria, Hongria, Polònia, Suècia i, fins i tot, França?
—Jo no posaria a la llista del certificat d’europeïtat l’existència de l’extrema dreta a un parlament i, encara menys, si aquesta extrema dreta té diferències importants amb altres dretes europees que sorgeixen com a nostàlgia dels anys trenta. A tot arreu els sistemes derivats del govern d’aquestes extremes dretes van ser derrotats i ressorgeixen després d’un llarg període allunyats del govern. En el cas espanyol, aquesta ruptura no ha estat igual. L’extrema dreta d’ara és una expansió específica i detectable, però no havia deixat de ser-hi mai.

—Qui seria el nostre Maquiavel?
—Tots podem escriure un Príncep com a consell per als nostres fills. El món no hauria de ser així, però es donen consells pràctics per al món real, no s’opta perquè aquest model sigui el disseny del món ideal. Per això tinc la sensació que al món pot haver-hi tants Savonaroles com es vulgui, però sobretot, hi ha moments en què la gent adopta aquesta actitud. Hi ha frases Savonarola i frases Maquiavel, però predomina el món Mèdici, amb els seus defectes i les seves grans virtuts.

—Sigui com sigui, ni Savonarola ni Maquiavel no acaben triomfant pas i, en canvi, en el record de la història i en el record popular sí que perviu el nom dels Mèdici i, sobretot, el de Florència.
—És que la història no jutja. L’oblit sí que és real, les altres sentències depenen del moment. Savonarola, per exemple, ha rebut grans elogis i interpretacions de l’esquerra més compromesa del segle XX i Maquiavel influeix directament en el republicanisme contemporani, però els judicis sobre tots dos no provenen del segle XV, sinó del present en què es jutja. I és clar que l’època dels Mèdici ens ha arribat com un moment d’esplendor cultural i econòmic. Però una de les meves sorpreses és veure que a Sant Marc hi ha més fans seguint les passes de Savonarola que no pas seguidors té Maquiavel.

—Es fa massa cas, encara, d‘allò que diu l’església?
—No, no se’n fa gaire. Si ho mirem en termes d’anticoncepció, veurem que a la pràctica real no coincideix per a res, cosa que és molt lògica. Tant a l’església catòlica com a les reformades hi ha una distinció molt clara entre allò que és pecat i allò que és delicte.

—Diuen que encarneu l’exemple perfecte de l’intel·lectual professional. Hi esteu d’acord?
—Tot depèn de la definició d’intel·lectual que fem. Jo em considero un periodista professional, si només escrivís no podria ser professional. També m’he dedicat a la gestió periodística i cultural. Però de periodistes professionals n’hi ha molts.

—Però no tots els periodistes professionals són intel·lectuals…
—D’acord, us ho accepto. És clar que la combinació de tasques en el meu cas m’ha permès de professionalitzar-me i aquesta és una sort que no ha tingut tothom.

—Els Mèdici van ser uns grans mecenes, entre moltes altres coses. On són els mecenes avui de casa nostra? N’hi ha? S’oculten?
—És que els Mèdici no paguen impostos. A més, són uns grans virtuosos a l’hora de donar suports materials. Fixeu-vos que Savonarola torna a Florència malparlant d’ells, però ho fa gràcies a ells. El mecenatge a final del segle XX ha estat assumit per l’estat i tots hi contribuïm amb l’IRPF, passa que cap de nosaltres no decideix la destinació final dels diners.

—Jo us demanava pels mecenes privats…
—Bé, les vides de les fortunes familiars avui en dia són més curtes. Potser trobaríem més mecenes privats en la recerca científica i en el sistema assistencial que no pas en el cultural, perquè la investigació dóna més prestigi social.

—Després del vostre pas pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, com el definiríeu?
—És un espai de presentació i intuïció del present mitjançant les eines de la cultura. Volem saber què passa ara i mirem de presentar-ho amb diferents llenguatges. En aquest sentit, l’exposició sobre el posthumanisme, per exemple, és una de les més interessants que hem fet.

—Un dia vam parlar de literatura portuguesa, molt coneguda i valorada a tot arreu tret de casa nostra. Tenim un país semblant en extensió i en població, per què la nostra literatura no és com la portuguesa?
—La meva preocupació és l’altra. Si la literatura portuguesa és valorada a tot arreu, per què a nosaltres no ens interessa? Em preocupa que els nostres fets interns no ens converteixin en un país aïllacionista. Us posaré un exemple: cada vegada costa més de trobar mitjans de comunicació que obrin en portada amb notícies d’internacional. I és cert que aquí passen moltes coses i molt greus, però ens passem el dia debatent sobre nosaltres mateixos i això és greu.

—Les seccions d’internacional dels diaris s’han fet cada vegada més petites, s’han perdut moltes corresponsalies… Però si us fixeu en les pàgines de cultura, cada vegada tenen més presència els espectacles i les coses que fan soroll i els autors internacionals i menys els escriptors del país, la història o la filosofia…
—És cert que en aquest sentit hem empitjorat molt i que a les seccions de cultura sovint passa això que dieu. Tanmateix, pel que a la projecció exterior, hem avançat moltíssim, amb avenços notables, però ens cal l’estatalitat. Mireu, si no, què passa amb el fenomen literari andorrà, amb una població de ciutat mitjana-petita i, en canvi, amb una projecció literària molt superior i que es deu, sens dubte, al fet de tenir un estat.