Vicenç Lozano: “El papa Francesc és una pedra a la sabata per al feixisme actual”

El periodista Vicenç Lozano (Vic, Osona, 1956) és conegut pel gran públic per una dilatada carrera a la secció d’informació internacional de TV3, especialitzat en la política d’Itàlia i, sobretot, en el Vaticà. Com a enviat especial, ha cobert, per exemple, les guerres dels Balcans, els macrojudicis contra la màfia siciliana i les eleccions dels papes Benet XVI i Francesc. Historiador i conferenciant, gràcies als seus contactes a la cúria ha revelat les Intrigues i poder al Vaticà, títol del seu primer llibre, i els complots contra Francesc, a Vaticangate, tots dos publicats per Pòrtic. Ara deixa momentàniament el periodisme per presentar la seva primera novel·la, Potser no hi va haver mai primavera (Proa), una obra coral ambientada a la Barcelona republicana, amb què ens podem endinsar en hotels i restaurants, bordells i cabarets, fàbriques i palaus, on es congria una gran conspiració contra el nou règim democràtic, que el periodista Lluís Bellpuig mirarà d’aturar amb l’ajut del fill de Sherlock Holmes, mentre s’enamora de Cristina Albanell, una dama de l’alta burgesia.

—Els vostres llibres anteriors són periodístics, dos reportatges a partir de la feina com a expert en el Vaticà. Però ara feu un canvi de registre. Per què?
—Després d’acabar Intrigues i poder al Vaticà, vaig començar a escriure una novel·la com a divertiment. Sempre havia volgut llegir una novel·la sobre la Barcelona de l’època republicana, que expliqués com era la vida fil per randa, i no en trobava cap. Vaig començar a investigar, i entremig vaig publicar Vaticangate. Va ser després que vaig decidir-me a acabar-la. Volia fer un retrat de l’època, una obra d’enjòlit i una novel·la històrica. Per a fer-la, he entrevistat gent que eren nens llavors, professors universitaris…

—El protagonista és un periodista. Era inevitable el transvasament entre el periodisme i la novel·la?
—No podia ser un enginyer o un farmacèutic qui expliqués la història. Havia de ser un periodista, que l’escriu l’any 1956, vint anys després dels fets, i es publica ara. S’hi escolen moltes coses meves, de la meva trajectòria professional. Per a alguns serà més un assaig que no una novel·la, però té una trama de ficció atractiva per al lector. No havia fet mai narrativa i era un desafiament. Sempre he fet de periodista, i hi ha un 90% de fets i personatges reals: Macià, Companys, Cambó, Margarida Xirgu, García Lorca, que era un enamorat de Barcelona, o els intel·lectuals que es reunien aquí mateix, a l’Ateneu Barcelonès.

—Què us ha sorprès més de l’època, tot fent recerca?
—Detalls com l’existència d’una primera televisió catalana. El primer decret que va signar Francesc Macià com a president de la Generalitat de Catalunya va ser el de la radiotelevisió catalana. Ja hi havia un projecte de Televisió de Catalunya, que no va fer-se realitat fins l’any 1984. També que un invent d’un enginyer de Campdevànol tingués un paper vital en la Segona Guerra Mundial. Però, a més d’això, miro de reflectir-hi l’esclat de llibertat, l’ambient culte d’una burgesia cosmopolita, i, alhora, les tendències impulsades pel món anarquista, com l’espiritisme, el naturisme, el vegetarianisme i l’esperanto.

—La novel·la comença el 14 d’abril de 1931, pràcticament, i acaba poc després del 18 de juliol de 1936. Quin paper va tenir el Vaticà en les conxorxes antirepublicanes?
—L’Església tenia un paper molt important, de suport a una Espanya monàrquica, conservadora i tradicionalista, que es deixava veure en els sermons del cardenal Pedro Segura. Alhora, la Santa Aliança, els serveis secrets del Vaticà, va treballar conjuntament amb la dreta política, amb els jutges, les forces de seguretat i l’exèrcit perquè hi hagués un cop d’estat contra la República.

—Quina relació hi va haver entre la Segona República espanyola i la Santa Seu?
—Una relació tibant. El context internacional que va viure la República era molt difícil, amb l’ascens del feixisme a Itàlia, feia poc, i aviat de l’Alemanya nazi. El projecte republicà preocupava, especialment per la presència dels radicals d’esquerres i el tarannà anticlerical del nou règim. Aquest és un dels errors que considero més importants. L’anticlericalisme va crear una opinió pública desfavorable en una part important del país. De fet, la República no va ser ni el gran desastre que diuen molts ni tampoc la idealització que n’han fet molts d’altres. D’aquí ve el títol: la primavera republicana va existir? Sí i no.

—Què va fallar?
—Va fallar el diàleg i el pacte a partir del primer minut. Tot plegat, dins una crisi econòmica derivada del crac del 29.

—La documentació vaticana de l’època és accessible als historiadors?
—Els arxius de la Santa Seu durant aquest període, no. Però he tingut accés a alguns documents desclassificats. Els arxius de Pius XI i Pius XII sí que s’han desclassificat. S’hi pot veure que el paper que va tenir la jerarquia catòlica va ser d’absolut alineament amb el feixisme.

—Al llibre emergeix una Església majoritària molt compromesa amb la reacció i una de més contemporitzadora, més moderada, potser.
—Vidal i Barraquer, un home dialogant, catalanista, disposat a contemporitzar amb la República, seria la figura més important d’aquest sector. També el mateix president Niceto Alcalá-Zamora, profundament catòlic i demòcrata, que creia en el pacte i que va fer mans i mànigues per evitar el desastre.

—Pius XI i el seu successor –llavors cardenal i secretari d’estat, Eugenio Pacelli– no van actuar de la mateixa manera, oi?
—Pius XI era un personatge que encara creia en la pau i en la possibilitat que Europa no es veiés sotmesa aquestes a les dictadures. Però, era un Sant Pare envoltat de voltors, que esperaven alinear l’Església amb el feixisme i el nazisme i el règim que sortís de la guerra civil espanyola, com va passar quan Pacelli va ser elegit papa.

—El retrat de la cúria no és gens complaent. El gran dolent de la novel·la, el fictici cardenal Rizzoli, practica l’abús de poder, l’obsessió amb el sexe…
—Dins els murs del Vaticà, com em va dir un cardenal, “tots som homes i, per tant, pequem com els homes”. Sempre hi ha hagut abusos de poder i, especialment, un clericalisme contra el qual lluita el papa Francesc. No és pas una cosa d’ara. De fa segles estan així, amb aquesta impunitat, no tan sols al Vaticà, sinó també als bisbats de tot el món. L’Església ha viscut, de fa dècades, en una tensió entre el món reformista de base i una jerarquia que, fins a arribar a Francesc i amb el parèntesi de Joan XXIII, ha estat extremadament conservadora.

—Existeix la Santa Aliança, encara?
—Els serveis secrets vaticans no tan sols existeixen, sinó que continuen treballant. En aquests moments, treballen en el problema d’Ucraïna i de Gaza i lluiten contra el canvi climàtic. Des del segle XVI és una institució de la qual el Vaticà no ha reconegut mai l’existència. Però William Casey, director de la CIA a l’època de Ronald Reagan, va considerar que eren els serveis secrets més poderosos i temuts del món.

—Quan escrivíeu el llibre, no sé si éreu conscient que hi hauria tants paral·lelismes amb l’actualitat. Un dels personatges fa servir un text bíblic per definir el moment, parlant dels qui diuen mal del bé i bé del mal, que canvien les tenebres en llum i la llum en tenebres, que canvien en dolç el que és amarg, i el que és dolç en amarg. Sembla un magnífic retrat de la situació i del món que vivim.
—Escrivint he anat veient molts paral·lelismes. Tots els estaments que lluitaven contra la República, continuen lluitant contra les nostres llibertats: jutges, policies, membres de l’exèrcit, l’alta burgesia, financers…  La lliçó del llibre és que no coneixem la història i, per tant, sempre estem condemnats a repetir-la. És aquella frase de Primo Levi: això va passar i ningú no pot assegurar que no torni a passar.

—De fet, a Vaticangate ja vau parlar de la conxorxa ultra per a alinear el Vaticà amb el món nacionalpopulista d’avui dia.
—Hi ha un sector important del Vaticà –que coincideix, òbviament, amb els enemics del papa– que està molt satisfeta amb l’ascens de l’extrema dreta internacional. Tant si és Giorgia Meloni a Itàlia, com Viktor Orbán a Hongria, o, ja no diguem, Donald Trump als Estats Units.

—Trump, de fet, un home sense cap inclinació religiosa, té el suport tant dels anarcocapitalistes de Silicon Valley com dels grups religiosos més conservadors –evangèlics i catòlics.
—Durant el primer mandat, Trump es va enfrontar el papa Francesc pel mur de Mèxic, per la immigració. I, ara veiem com el vice-president J. D. Vance ja s’hi ha enfrontat, pocs dies abans de l’ingrés del papa a l’hospital. És una situació que preocupa molt. Quan em pregunten on arribarem, no tinc cap bola de vidre, però els indicis que m’arriben no són gaire positius…

—La salut de Francesc és notícia aquests dies…
—Ara mateix hi pot haver un desenllaç mortal, es pot produir una renúncia. I, si se’n surt, com se’n sortirà un home de vuitanta-vuit anys? Tindrà forces per a tirar endavant? Sobre el paper, Francesc té majoria al col·legi cardenalici, perquè els ha nomenat ell, però al Vaticà dos i dos no fan mai quatre. A més, com ja explicava a Vaticangate, hi ha un intent de manipulació del pròxim conclave, perquè el papa que surti estigui als antípodes del papa actual, i més en sintonia amb els pontificats conservadors de Joan Pau II i Benet XVI.

—La Santa Seu és la peça que falta en la internacional reaccionària?
—Francesc molesta. És una pedra a la sabata per al projecte neofeixista, perquè ha posat l’accent en la qüestió social. Vol fer una Església dels pobres per als pobres, vol fer una Església justa, perquè per a ell la justícia social és important, una Església solidària, una Església democratitzada, on les comunitats de base tinguin veu i tinguin vot. Tot això no li ho perdonen. Hi ha molts elements dins del Vaticà que no li ho perdonen. Durant aquests anys, he parlat amb molts cardenals ultraconservadors que tenen al cap un projecte de futur d’una Església que torni a les arrels del tradicionalisme absolut, alineada amb aquest nou ordre mundial.

—Quin llegat deixarà el papa Francesc?
—El papa ha plantat una llavor important a l’Església, amb canvis notables, i ha fet una cosa dins la seva estratègia jesuítica molt important. Va convocar un sínode, un procés pel qual els catòlics de base de tot el món poden opinar sobre com està l’Església actualment i com millorar-la.  Evidentment, les respostes que hi ha hagut a aquest sínode que ha durat dos anys, fins a l’octubre de l’any passat, han estat molt diferents segons cada continent, cada cultura, etcètera. Però hi ha hagut moltes conferències episcopals que han parlat de l’obertura al col·lectiu LGTBIQ, a les dones, fins i tot al sacerdoci femení. Francesc mateix ha nomenat dones en la direcció de dicasteris, els ministeris vaticans. També és un papa ecologista, un papa que promou el diàleg per la pau i pel progrés social a partir del discerniment, a partir del debat, a partir del pensament crític, una cosa que anem oblidant en el món actual. Un hipotètic papa conservador difícilment pot destruir la petició que hi ha a les bases de l’Església de tot el món per a fer canvis importants.

—Quins perfils dominaran el futur conclave?
—Hi ha molts noms, i quan nosaltres, els periodistes, parlem de travesses, normalment ens equivoquem sempre. I qui digui el contrari i es vulgui posar medalles s’equivocarà sempre. Només en una ocasió el successor d’un papa en l’època contemporània era claríssim, i va ser Joseph Ratzinger, Benet XVI, continuista del papat de Joan Pau II. Tots els altres papes han estat realment una sorpresa. La gran sorpresa va ser l’elecció del papa Francesc, jesuïta, llatinoamericà, aliè al nucli de poder de l’Església.

—Us atreviu a dir noms?
—L’enemic número 1 del papa, actualment dins el Vaticà, és el cardenal Gerhard Müller, que va ser el prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, l’antic Sant Ofici, durant el pontificat de Benet XVI. Un home que titlla al papa actual d’heretge, de comunista i de voler destruir l’Església. En el vessant ultratradicionalista, també tenim el cardenal Péter Erdő, arquebisbe de Budapest, molt amic de Viktor Orbán i Donald Trump. Enfront d’aquests, hi ha el cardenal filipí Luis Antonio Tagle, bon amic meu, molt continuista respecte de les reformes del papa Francesc. Veurem què passa. Com deia, a Vaticangate explico el projecte anomenat Red Hat Report, que vol manipular el conclave i promoure l’elecció d’un candidat conservador, mitjançant dossiers sobre la vida íntima i privada dels cardenals, sobretot centrant-se en els més reformistes, mirant de trobar-los cadàvers a l’armari i fent-los xantatge.

—Al film Conclave és prou acurada la recreació que es fa de les lluites de poder dins l’elecció del papa?
—És un bon film, molt acurat quant a la recreació del ritual de l’elecció del nou papa. Ara, si li podem fer una crítica és que negligeix les pressions exteriors. Al Vaticà no s’ha produït mai una elecció sense considerar el panorama internacional. Joan Pau II, el papa polonès que venia de l’altre costat del Teló d’Acer, va acabar destruint el comunisme, per exemple.

—Allà es veu com es fan servir els dossiers…
—Sí, com s’eliminen candidats segons el que es va descobrint dels cardenals. Abusos de poder, fonamentalment, en forma de corrupció, en forma d’inversions en paradisos fiscals o empreses o fons d’inversions que tenen poc a veure amb la moral i amb la doctrina cristiana. O bé abusos sexuals, o d’encobriment d’aquests abusos sexuals. Com al film, evidentment, el fet és eliminar ràpidament aquests candidats partint d’aquests dossiers que servirien per a fer xantatge a aquests cardenals perquè retiressin les seves candidatures.

—Ara mateix som en un moment en què al panorama internacional podria ser molt llaminer tornar a tenir un papa molt conservador?
—Hi ha molta gent que em diu que la influència de l’Església Catòlica no és la mateixa que als anys trenta. Evidentment, els seminaris són més buits i Europa, sobretot, s’ha tornat més laica. Però el catolicisme no deixa de tenir una importància vital i, sobretot, una influència decisiva, especialment en relació amb les congregacions ultraconservadores que dominen el món de les finances internacionals. Parlem de l’Opus Dei i de més organitzacions que controlen les altes finances, les grans empreses que cotitzen a Wall Street o l’Íbex-35. Això no ha canviat. A mi m’ha interessat el Vaticà per aquest poder transversal que té i que va més enllà de la religió, de la doctrina.