Vicenç Comí, patró del vaixell més gran d’Arenys de Mar (Maresme), el Sinera,  té el seu arbre genealògic documentat i diu que d’ençà del 1600 la seva família es dedica a la pesca. Doncs és molt possible que aquesta nissaga secular ara ho deixi. La normativa de la Unió Europea limita dràsticament els dies de pesca d’arrossegament, només en podria fer vint-i-set l’any, per evitar la sobreexplotació marina. Segons Comí, això seria la “mort immediata” i nega que hi hagi sobreexplotació. En aquesta entrevista, també diu que vol mirar-se millor les dotze mesures anunciades ahir al matí que, si es complissin, farien que pogués sortir més de vint-i-set dies. Comí parla amb VilaWeb de l’evolució d’una forma de vida secular que les darreres dècades ha vist com la transmissió de pares a fills no arriba, a diferència d’una burocràcia que sí, i que l’ofega.

—Us he vist un cartell en què dieu “Amb vint-i-set dies de feina no es pot viure”. Vós només feu arrossegament. Quants dies l’any pesqueu en aquests moments?
—D’entrada, tenia 145 dies l’any. Però després hi ha uns mecanismes de compensació (declaració conjunta amb diverses barques, veda). Fan una mica el que volen amb els dies de pesca de tot Espanya. Aquest any, tal com anem, farem 180 dies de pesca.

—Ara sortiu 180 dies l’any. I us demanen de reduir-los a 27. Sembla impossible d’aconseguir.
—Jo ho veig impossible d’aplicar i d’aconseguir. Ho veig impossible. I no sé com s’atreveixen. Qui ha proposat això, realment, no sap a quin món viu.

—També és veritat que la Unió Europea ha proposat que, si compliu  dotze mesures (com ara, el canvi de portes als vaixells), podreu sortir més de vint-i-set dies. Com ho veieu?
—No et puc respondre perquè és molt embolicat. I no sé què representa, a la pràctica. Un dia d’aquests tindrem una reunió i ho comentarem a la confraria d’Arenys. Ara mateix no ho tinc gens clar. M’ho he llegit una mica i no queda clar.

—Veniu d’una família de pescadors? Avi, pare…? Quina és la vostra història?
—Em vaig fer l’arbre genealògic. Jo vinc d’una família de pescadors de l’any 1600, i potser ara haurem de plegar. I no he arribat més antic, perquè no he tingut temps de buscar més llibres. L’últim llibre que vaig trobar es desfeia a les mans, i em van dir “no te’l podem deixar”. 

—Pescadors d’ençà del 1600 i sempre a Arenys de Mar?
—No, no. El 1600 pescaven a Tortosa.  Els pescadors pescaven a Tortosa i hi tenien les embarcacions  i les drassanes. Tot era a Tortosa. I després de la guerra del Francès (1808-1814) es va destruir el barri de la Ribera. I poc després, la majoria de pescadors van anar a la Ràpita, com la meva família. I cap al 1908 van deixar la Ràpita i van anar a parar a la Barceloneta. Allà va néixer el meu pare. I després, ell, l’avi, tots, van venir a Arenys. Jo ja he nascut a Arenys.

—Quants anys teníeu quan vau pujar a un vaixell?
—El meu pare adobava i, amb quatre o cinc anys, els estius, la meva mare m’enviava al meu pare, que em feia estellar i remenar fils. Amb catorze anys, em vaig embarcar per primera vegada, i vaig tenir la sorpresa que em va encantar. No m’ho esperava. Amb divuit ja vaig deixar d’estudiar i em vaig treure el títol de patró. Des dels dinou anys que ja no em vaig moure mai més de la pesca.

—Enteneu alguns dels arguments que diuen que la Mediterrània és sobreexplotada i s’ha de reduir la pesca? Quan us diuen això, què responeu?
—Que fa trenta anys es podia dir, però es van començar a reduir barques, a posar mesures, s’han fet vedes d’un mes, després vedes de dos mesos. Després de fer vedes, ja no es pesca tant. I, sigui pel preu del gasoil, pel preu del peix, perquè la gent s’ha anat fent gran, les barques s’han reduït a la meitat. A la meitat, o menys, en tots els ports. Després de tot això, no poden dir que sobreexplotem el peix. Però és que, a més a més, hi ha biòlegs que, d’acord amb la Generalitat, diuen que no, que de peix ara n’hi ha més. El problema de sobrepesca, avui, és una falsedat total. Quan tenia divuit anys, de gamba, no se’n pescava. Havien dit que havia desaparegut. Que l’havien esgotada. Era ignorància, perquè es va veure que després se’n va pescar molta. Molta. Era mentida que l’havien esgotada. Tots els peixos tenen el seu cicle. I també he viscut que van aparèixer espècies que no sabíem ni com es deien, com el sabre, i al final es va inundar de sabres, el mar. Els peixos tenen els seus cicles, i això ha estat sempre així.

—Teniu fills que seguirien el negoci?
—No. Tinc un fill que va estar amb mi un any. Però el 2007, aproximadament, va haver-hi una puja molt important, i de cop, del preu del gasoil. Com que la societat no podia assumir aquests preus, va coincidir amb la baixada de preus de peix. Van ser anys en què la gent volia marxar. I ara el fill no en vol saber res. El meu germà també té dos fills que han anat a bord i no en volen saber res. La gent, avui dia, això d’anar a pescar amb una barca, que no saps què guanyaràs…

—Uf. Però això és una nissaga del 1600 que s’acaba.
—Directament, sí. Però hi ha un noi, fill d’un fill de cosí meu, que també es diu Comí, i pertany a la mateixa branca del 1600. Aquest va a bord del vaixell Llavaneres, i els seus fills són petits. No sé si s’acabarà amb ell o no.

—Per què hem arribat fins aquí? Què ha fallat?
—Ha fallat una cosa molt important: l’administració ha anat sempre a destruir la pesca. I a maltractar psicològicament el pescador. Perquè en tinguis una idea, que tot s’ha de saber. Ens fan fer un diari de pesca per ordinador, que s’envia a Madrid. Hi poses l’hora que surts a pescar, els quilos de peix que creus que has pescat, l’hora d’arribada del moll, i després, quan has venut, has de posar-hi els peixos que has venut. Què passa aquí? Si resulta que jo estimo que he agafat 100 quilos de gamba, i m’equivoco en un 10%, em multen.

—Us fan fer l’estimació i si l’estimació és dolenta, us multen?
—Sí.

—No podeu dir: espera que sàpiga del cert què he pescat, i t’ho dic?
—No. A més t’explicaré una altra cosa. He de posar, un cop venut, cada espècie en quilos. I enviar-ho. Això, la confraria ja ho fa directament. Les dades les tenen ells, però em fan perdre temps per gust. I, després, una altra cosa de l’administració espanyola (perquè això ja és culpa espanyola): aquest menyspreu és el que fa que la gent ho avorreixi. Per exemple, ara imagina’t que s’ha de posar una malla de 40 mil·límetres, i no et pots passar de mides. Van amb unes màquines que mesuren un mil·límetre. Si et passes d’un mil·límetre, et multen. Però no s’acaba aquí: et resten els diners que has cobrat de les vedes de dos anys enrere. És a dir, per qualsevol sanció et pot caure una multa milionària. Et fan estar en un estat que no és normal. Busquen qualsevol excusa per a una multa.

—Això és normativa europea i l’aplicació és espanyola. L’administració catalana quin joc i quin paper hi té, aquí?
—Crec que temps enrere l’administració catalana va fer un joc no gaire a favor dels pescadors. No gaire. Però de fa uns quatre o cinc anys, un paper a favor dels pescadors, entenent que s’han de prendre les mesures que s’hagin de prendre per conservar les espècies. Ara ho fan bé, entre l’administració catalana i els pescadors. Però això és opinió subjectiva.

—Esteu en contacte amb més pescadors afectats de la costa occitana, francesa, italiana, grega?
—Resulta que la Unió Europea fa unes normes per a França, per a Itàlia, per a Espanya. I si les normes són cent vuitanta dies, doncs a Espanya te n’aplica 160. El govern espanyol ha estat, fins avui, més restrictiu que la Unió Europea. Jo he anat amb barques franceses, i la restricció tan bèstia que tenim allà no la tenen. Això és així.

—Heu fet dos dies de vaga. Divendres hi torneu?
—Crec que no. Perquè, a més, crec que això que ens volen implantar no progressarà.

—I quines accions podríeu emprendre si acaba tirant endavant?
—Si et fan una restricció amb la qual no estàs d’acord, però no et maten del tot, pots anar fent, pots fer una acció o una altra. Però en aquest cas, com que és sentència de mort immediata, es tractaria, si això tirés endavant, de continuar pescant. I que surti el sol per on vulgui. No es pot fer res més.

—Continuar pescant més dies, i no fer cas de la normativa?
—Exacte. Aquí no hi ha solucions entremig. No hi ha cap empresa que, treballant vint-i-set dies l’any, pugui sobreviure.

—Voldríeu afegir res?
—Diuen que el mar està sobreexplotat, i s’ha de reduir. Però dir vint-i-set dies de pesca demostra que no saben de què va. I si saben de què va, demostra unes maneres de fer no gens clares. Perquè resulta que hi ha un informe dels biòlegs catalans que diuen que la pesca està bé, que no hi ha problema. Per tant, estem governats per una gent que no serveix, allà a la Unió Europea, i quan fan aquesta proposta de vint-i-set dies, n’hi ha per a dir: vostè no sap ni de què parla, ni què destrueix. Perquè ho destrueix al minut zero. Jo no faré vint-i-set dies de pesca. Tanco i s’ha acabat. Destrueixen la pesca, els peixaters, que és un ram que també està molt dèbil, i una vida tradicional de segles. Que proposin això realment fa pensar que o bé són molt corruptes, o bé no saben què fan, o totes dues coses a la vegada. L’altra pregunta és: què busquen? El que busquen –no hi veig cap més explicació– és eliminar les petites empreses, i que vingui el peix del Marroc, o de l’Atlàntic o de l’Amèrica Llatina. Van directament a això. Sobresurt d’un pensament racional. Això és la meva conclusió.