Vicenç Altaió: ‘La cultura, malgrat la persecució i l’exili, es troba en ple estat d’insurgència popular’

Aquesta entrevista conté dues parts diferenciades: en la primera el poeta, crític, assagista i agitador cultural Vicenç Altaió ens parla de la nova generació de poetes catalans, els més joves, i el paper que tenen avui, un paper social i cultural insurrecte, sovint marginal, però que genera una cultura viva, de gran potència. Altaió diu: ‘A Catalunya vivim en la clara consciència d’una cultura sense por i la reivindicació de l’expressió com a model de llibertat.’ En la segona part de l’entrevista s’hi incorpora Josep M. Sala-Valldaura, coautor, juntament amb Altaió, de Mig segle de poesia catalana, 1968-2018 (Proa Edicions), volum editat fa poc. Continuem parlant de poetes, de generacions i de poesia, però més centrats en el volum.

Mig segle de poesia catalana, 1968-2018 és la darrera antologia de poesia catalana que s’ha escrit. Conté un conjunt de 232 poetes, que els antòlegs han organitzat per ordre cronològic (l’any de naixement), i que han aplegat en tres grans grups, que representen tres generacions. La primera generació és l’anomenada dels setanta, la de la revolta poètica; la segona és la generació de la normalització; i la tercera, la de la insurrecció.

La generació de la revolta poètica (de la qual Altaió i Sala-Valldaura formen part, tot i que en l’antologia no hi apareixen) conté autors que van començar a publicar el 1968. És la generació de postguerra, nascuts entre el 1940 i el 1958. Una generació marcada pels fets de Maig del 68, formats en una llengua imposada que no és la pròpia, però que revalida la tradició literària pròpia, alhora que el llegat de l’avantguarda.

La generació de la ‘normalització’ es fa conèixer cap al 1978, entre els partidaris de la ruptura democràtica i els del pacte constitucional. Són poetes nascuts del 1959 al 1975, en una època en què una bona part ja s’ha format amb la llengua pròpia. És, diuen els antòlegs, una generació que neix en ple desenvolupament tecnocràtic del capitalisme i que observa l’auge de la cultura espectacle. Com a símbols i fets històrics tenen els Jocs Olímpic de Barcelona del 1992 i també l’enderrocament del mur de Berlín.

La tercera generació, la més jove, és l’anomenada generació de la ‘insurrecció’, integrada per joves nascuts en democràcia, entre el 1975 i el 1997. Són joves que veuen com s’exhaureix el model de creixement salvatge de la globalització i que viuen la crisi econòmica i del benestar. La data històrica que els pot representar és la caiguda de les Torres Bessones de Nova York.

Altaió i Sala-Valldaura ja van impulsar fa gairebé quaranta anys una primera antologia, Darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979), que volia ser una resposta a l’antologia de Joaquim Molas i Josep M. Castellet del 1963, que consideraven de caràcter programàtic, on la poesia es portava a l’àmbit del realisme històric. Diuen els antòlegs: ‘Nosaltres vam cercar un nou model per oferir una antologia no instrumentalitzada, que s’obria a la postmodernitat, mostrant l’evolució de tendències artístiques simultànies, la llibertat d’expressió i la singularitat, sense establir categories entre poetes. Va néixer l’ètica de la no selecció, la pluralitat estètica.’ I aquest és el model que també han aplicat a la nova antologia.

La gran extensió de poetes que ofereix el llibre fa que la proposta fluctuï entre l’antologia i la mostra. Al final, Altaió s’estima més parlar d’un llibre d’assaig, que, assegura, hauria de llegir-se als instituts i les universitats. L’edat dels poetes antologats comença el 1940, de manera que n’han restat fora escriptors com ara Joan Margarit, Feliu Formosa, Josep Palàcios, Montserrat Abelló, Felícia Fuster, Màrius Sampere, Bartomeu Fiol, Francesc Garriga… El balanç és ben positiu i els antòlegs el remarquen des del principi quan escriuen: ‘La poesia catalana no havia viscut mai una plenitud tan alta.’

Comencem parlant amb Vicenç Altaió. Som a la nova seu de la Fundació Joan Brossa, al carrer de la Seca, número 2, després de la conferència de premsa. Avui a la tarda seran els poetes qui prendran l’espai per ser protagonistes de la presentació del llibre.

—Un dels elements interessants de l’antologia és que analitzeu la darrera generació de poetes, els més joves que han sorgit.
—Tots som subjectes que construïm la història i el fet que l’antologia acabi en l’actualitat, l’any 2018, fa que calgui donar nom a la generació de poetes més joves. Així com al Maig del 68 hi va haver una gran revolta del coneixement, a Catalunya avui hi ha una revolta catalana, pacífica i democràtica, que té a veure amb la filosofia postmoderna tova (anomenada així), una revolta en què la cultura i el coneixement es manifesten amb una transformació del fet polític. I aquesta és una de les grans aportacions que els catalans fem en el marc europeu.

—I poseu nom a aquesta generació, que anomeneu la dels ‘insurrectes’.
—És que és molt evident. I que també correspon a una situació política somorta que vivim aquí: la insurgència ha vingut del moviment cultural i polític de la ciutadania, darrere del qual ha seguit l’àmbit polític. La cultura política catalana, durant els últims governs de la Generalitat, era molt reglada al voltant de les indústries culturals i la solució tècnica que es donava implicava convertir-ho tot en mercat i mitjancers. Però ja s’ha vist que aquesta no era una bona solució política ni per a Barcelona ni per a Catalunya ni per a Europa. A través de l’antologia, tornem a una certa consciència que hi ha una gent preparada per a ser societat, però que, en canvi, han quedat condemnada a la marginalitat per la crisi econòmica i pel model econòmic. Mai no hi havia hagut tanta gent tan ben preparada per al coneixement de la literatura i per a fer servir la literatura, també com a ofici. I, en canvi, són els que han quedat totalment condemnats.

—La cultura, en aquests moments, no ocupa un espai de centralitat. Tanmateix, són els joves poetes i els joves creadors que s’arrapen a la realitat social, a partir del compromís, els que retornen la centralitat de la cultura en la societat.
—Crec que la cultura en l’espai social i polític català és molt plena. Es nota, per bé que hagi estat segrestada. Vivim en la clara consciència d’una cultura sense por i la reivindicació de l’expressió com a model de llibertat. Això es viu aquí. El fet que hi hagi un president provisional, però que procedeixi del món de la cultura, del món de l’edició, de la mateixa manera que l’anterior fos una persona del món de la comunicació internacional, crec que és molt positiu per a la cultura, més que no tenir un funcionari d’estat governant la cultura.

També he de dir que tenim vida cultural als pobles, com va passar als anys setanta, i aquesta cultura no centralitzada es viu arreu del territori. Hi ha una política de territori. Sense anar més lluny, la presència d’editorials, de poesia, la presència de poetes fent llibres, poemes, sobre el primer d’octubre. Hi ha una clara consciència que la cultura es pot viure d’una manera política sense que sigui de la manera d’abans, quan la cultura era instrumentalitzada per la política. Fins i tot en el camp simbòlic. Però passa que els mitjans de comunicació viuen per la hiperacceleració del present, que és un tempo molt diferent del que la poesia requereix. Per tant, crec que la cultura, malgrat la persecució i l’exili, es troba en ple estat d’insurgència popular.

—I en el pla estètic es fa visible?
—Llegint els poetes de les últimes generacions, es veu d’una manera molt clara que la poesia és una eina que transforma. Per exemple, la presència de poetesses en el nucli generacional explicita d’una manera molt clara una transformació de la societat del coneixement, però que encara no ha arribat a l’àmbit polític. En l’última generació de poetes joves no ha calgut aplicar capcioses regles correctives de paritat. Aquí simplement les poetesses de les darreres generacions ocupen un lloc central en tota aquesta generació, per la qualitat de la seva veu, per l’originalitat, la introducció de temàtiques… És un fet important. De la mateixa manera que Maria Mercè Marçal va guanyar una veu com a poeta i va anar creixent en el procés, des de la simbolització dels signes femenins fins a l’experiència de vida, real, i va ser molt més rica com a poeta, com més real era l’experiència, jo diria que avui les poetesses de la revolta plana són més, aporten més i són molt més riques, en aquest sentit.

El surrealisme volia ser una revolució que afectés tots els àmbits de la vida. Era més que una revolució estètica. Era una revolta moral. Però en l’àmbit polític n’hi va haver que es van barallar. Uns van optar per la revolta de l’estètica i uns altres van optar per la supeditació de l’estètica a la política. Aquests darrers es van afiliar al partit comunista i després, amb l’estalinisme, en van ser víctimes. En canvi, els de la revolta estètica radical continuen essent poetes revolucionaris, hi hagi o no les condicions polítiques que els donin la justa equivalència. Per tant, és important que la poesia sigui lliure i sigui independent. A vegades un petit gest quotidià pot arribar a ser molt més revolucionari en la història de les formes, que no el contingut. Per tant, hi pot haver una revolta estètica i com més lliure sigui més revolta política serà. Això ho hem après per exemple de Joan Brossa.

Presentem l’antologia a la nova seu de la Fundació Joan Brossa. És significatiu que l’any 1975 s’obrís la Fundació Joan Miró i aquest 2018 s’obri la petita Fundació Joan Brossa. Avui la cultura catalana no necessita grans equipaments, sinó equipaments petits pertot arreu, espais sense butaques on les obres no s’hagin de penjar necessàriament a les parets. Aquest espai era la Casa de la Moneda i, com deia Brossa, la moneda per a nosaltres són llibres. L’artista Alícia Kolf ha convertit els llibres en confeti de color vermell, el color de la vida, de la saba.

[S’incorpora a l’entrevista Josep M. Sala-Valldaura.]

—Tornant a l’antologia, per primera vegada es veuen d’una manera molt clara els paral·lelismes de la generació dels setanta amb la generació dels insurrectes. Per una altra banda, en la introducció parleu de les tres generacions: la dels setanta és la vostra, la coneixeu en profunditat i us hi esplaieu; la generació de la normalització sembla que no us agradi gaire, la construcció del relat no és tan ric d’arguments. I en la darrera generació, el relat torna a agafar gran volada i cerca els ponts de connexió amb la generació dels setanta.

—Vicenç Altaió: Aquesta percepció és un fet real, però això no vol dir que no hàgim estat equànimes en la presència. La generació de la normalitat és la més representada. I dintre de la primera generació, hi ha uns poetes que ens precedeixen, com ara Carles Santos, Carles Hac Mor, Lluís Solà, Antònia Vicens, etc. Aquests són els primers de la nostra generació, però darrere hi van moltes més tendències, marcades primer per Pere Gimferrer i la seva singularitat i el seu avantguardisme clàssic. Hi ha una gran presència dels neorealistes, com Francesc Parcerisas, poetes que passen per lectorats de català d’universitats angleses. Després hi ha tota la colla de la Universitat Autònoma i de la Central, amb Tarot de Quinze i Llibres del Mall. S’hi afegeixen dues aportacions molt fortes de poetes mallorquins i valencians. I s’acaba amb Perejaume i Andreu Vidal, en aquest primer gran grup. Doncs això mateix ho podem llegir en la segona generació, la de la normalització, perquè per una banda hi ha Carles Duarte, després tota la colla de poetes anomenats els Imparables, i hi ha els antiimparables…

—Josep M. Sala-Valldaura: Passa que en aquesta segona generació hi ha molta poesia narrativa, que és una mena de poesia que de vegades es torna una mica massa mimètica. Hi ha molta lectura d’en Ferrater, per dir-ho simplificadament, i de vegades es llegeix un Ferrater una mica reduït. I això crec que afecta. També perquè es viu dins una normalitat que de vegades fa que no hi hagi prou ambició lingüística. De la nostra generació, la primera, m’agrada que ens bull sempre el llenguatge, sempre estem preocupats pel llenguatge. Perquè el poema té una autonomia lingüística, és un artefacte lingüístic. I per contra, molts d’ells no ho veuen com nosaltres.

—V. Altaió: I encara us diré una altra cosa: quan pensàvem com organitzar l’antologia, que l’hem acabada marcant amb aquests tres períodes, al començament vam pensar de fer-la amb una mena de tensió entre els qui defensaven la revolta del llenguatge i aquells altres que es veien el llenguatge i la poètica d’una manera més tranquil·la. Al final ho vam bescantar. Però, en canvi, en el moment de construir el llibre ho vam tenir en compte, per crear el ritme, un ritme de respiració. I aquest joc entre ordre i subversió o entre raó i follia és una tensió permanent en tot el llibre.

—J. M. Sala-Valldaura: Fem dialogar els poetes, els uns amb els altres, buscant un ritme, per establir una mena d’intel·ligència col·lectiva.

—V. Altaió: I també és interessant veure els canvis de models de cada generació. La nostra generació es va fixar en Brossa i Foix i també va obrir-se a poetes de caràcter realista, com Vinyoli i Palau i Fabre. En canvi, en aquesta tercera generació és significatiu per exemple el poeta Enric Casasses pels seus elements de poesia oral, culta, neopopular i punk, per entendre’ns. L’última generació actua molt a través de festivals. És poesia de caràcter directe i té un treball sobre la llengua, que als anys setanta es feia a través del paper.

—Aquesta no és la primera antologia que elaboreu. El 1980 va aparèixer Darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979). Suposo que va ser un bon entrenament, perquè s’ha de tenir una bona esquena per a resistir les crítiques que us poden caure. Tanmateix, aquesta antologia conté 232 poetes. Potser com que és tan exhaustiva…

—J. M. Sala-Valldaura: Com més àmplia, més bufetades reps.

—Ja heu explicat com us vau voler diferenciar de l’antologia que feren en Molas i en Castellet l’any 1963. De tota manera, el temps mostra amb claredat els prejudicis de les antologies d’en Castellet i en Molas, que relegaren poetes com ara Vinyoli, Brossa i Palau i Fabre. Com ho heu fet vosaltres per superar els prejudicis (que, d’una altra banda, són molt humans)?

—V. Altaió: De la mateixa manera que ho feren Molas i Castellet. Vinyoli hi era, en l’antologia, tot i que maltractat. Però quan van obrir la col·lecció ‘L’Escorpí’ de poesia, el primer poeta que van publicar fou Joan Vinyoli. I Joan Brossa també hi va tenir un lloc. És a dir: la poètica de cadascú és necessària; està bé que els antòlegs tinguem una radicalitat pròpia. Nosaltres, a la vegada que escrivim una visió objectiva de la història, també formem part de la història amb voluntat subjectiva. Però hem establert unes claus de caràcter metodològic que permetin que la visualització de les moltes tendències, fins i tot distintes de les nostres, hi tinguin cabuda i hi siguin ben representades.

—J. M. Sala-Valldaura: També hi ha una altra cosa i és que un bon poema, sigui de la tendència que sigui, normalment el detectes, encara que no sigui de la teva corda. És qüestió de tenir les orelles ben parades i ser tan objectiu com sigui possible. Ja se sap que de subjectivitat sempre n’hi haurà, però jo crec que ho hem fet prou honradament. Perquè el primer valor que ha de tenir un crític és ser honrat i sincer.

—V. Altaió: I més aviat hem fet un gran esforç per mantenir un clar equilibri de descoberta entre la cultura literària al País Valencià i a les Illes Balears en relació amb el Principat. Perquè al Principat, la poesia més minoritària té més visibilitat. En canvi, hi ha molts poetes i poetesses al País Valencià i a les Illes que sense l’esforç que hem fet se n’haurien ressentit. Aquestes són les coses que fan més valuosa l’antologia. Hem anat a buscar la presència de poetes de poca difusió de petites editorials, de poca visibilitat. L’antologia és plena de petits detalls d’aquest ordre.

—J. M. Sala-Valldaura: És que has de fer una feina de recerca inicial com més profunda millor.

—Sobre l’àmbit de Països Catalans, en la introducció expliqueu que a primers dels anys vuitanta hi ha una relació molt estreta entre territoris i els poetes van de Palma a Barcelona i de València a Palma i hi ha la idea de les tres capitals. Després, clarament, aquest concepte es va diluint. Tanmateix, dieu que ara Barcelona s’ha convertit en la capital inqüestionable, però que existeixen una gran quantitat de subcapitals repartides per tot el país. Es pot considerar un renaixement de la cultura en llengua catalana en sentit ampli?

—J. M. Sala-Valldaura:  Sí, i tant. Per exemple, hi ha hagut un reequilibri territorial en matèria d’universitats. Que Girona sigui una capital universitària com Tarragona, Castelló, Alacant, Palma, etc., crea unes possibilitats de vida cultural en aquestes ciutats que abans no tenien. Des del punt de vista institucional és així. I, després, com que hi ha aquesta atomització tan gran, la part positiva és per exemple que han nascut petites editorials pertot arreu. Com que la poesia viu amb una espardenya i un peu nu, doncs tristament té aquest avantatge. Saps que hi ha petites plataformes editorials i petits grups actius en gairebé tota ciutat mitjanament gran.

—De tot allò que heu après en aquesta recerca per a elaborar l’antologia, què us quedeu?

—V. Altaió: Tinc la certesa que l’última generació, que és molt plena, és molt bona.

—J. M. Sala-Valldaura:  Sí, i a més, contràriament a allò que diu tothom, que sembla que la gent jove no té cultura, doncs és tot el contrari. Sens dubte, és gent que té una formació lingüística més important que la nostra; una formació cultural molt més àmplia i cosmopolita; i amb una vida que els donarà prou material per a escriure. No hi ha cap motiu, com diuen alguns, per a pensar que anem cap avall. És absurd. És una qüestió biològica: a la gent, quan es fa gran, li sembla sempre que la gent jove és pitjor, però no és pas veritat.

—V. Altaió: Potser els falta una certa intensitat, en el sentit que molts escriuen molt (no dic que massa), però molt. Aquella cosa dels grans poetes, com el Foix i altres, que sabien que la poesia es produeix doblement, amb una relació amb el no visible, amb el misteri, el desconegut, l’inèdit. Per tant, has d’estudiar més que no pas escriure. I això ha de ser equilibrat amb la lluita que transforma la literatura i, per tant, en fer grans projectes menys egocèntrics i resistencials, perquè siguin més universals.

—J. M. Sala-Valldaura: Si jo em poso a criticar, com que tinc una formació clàssica, diré que la disposició dels versos no seria mai la meva, perquè per a mi un vers ha de tenir una unitat rítmica, garantida per la unitat sintàctica i amb prou càrrega semàntica. En canvi, hi ha poetes que fan encavalcaments abruptes sense cap necessitat. Si falla el vers, falla tot el poema. Però ells no parteixen d’aquest criteri. De fet, la poesia francesa contemporània, això que dic jo, ja ho ha passat per alt fa anys. És qüestió que jo m’habituï als nous sistemes, no pas que ells vinguin a mi.

—V. Altaió: La poesia en llibertat ha guanyat un espai, però la facilitat en poesia no acaba de ser mai gaire bona.

—J. M. Sala-Valldaura: La poesia és arquitectura també i requereix col·locar les totxanes adequadament. Hi ha gent que posa el sostre molt en diagonal.

—Però, aleshores, com quedem? Tenim una bona generació de poetes joves?

—J. M. Sala-Valldaura: Sí, sí!

—V. Altaió: Sí, sí! És una poesia regenerativa, perquè regenera els mecanismes literaris i, per tant, és un sistema adequat en totes les mutacions de comunicació que hi ha avui.

—J. M. Sala-Valldaura: I ara no pots demanar a la poesia allò que li demanaves fa quaranta anys.

—V. Altaió: Vist amb perspectiva, la gent que precedia la nostra generació dels setanta, ens advertia d’un excés de retòrica, i nosaltres, en canvi, advertim la nova generació d’un excés de facilitat. Ells tenien raó. Veurem si nosaltres també n’acabem tenint.