Vicenç Altaió: “Ens vam equivocar amb la idea de crear un estat antic”

Aquesta conversa amb Vicenç Altaió havia d’anar sobretot del seu llibre El radar americà, però vam començar parlant dels seus setanta anys i vam entrar a les entranyes de tot. Sense poder parar, tocant os si calia, sense mirar prim. Vam parlar pels descosits, de política, de la relació entre la cultura i política, dels errors del procés, de per què l’havien apartat de les institucions culturals, del paper de les avantguardes, sense oblidar-nos del llibre, que és una biografia apassionant de Lanfranco Bombelli, però és molt més. També vam parlar de Cadaqués i de com la van transformar el tàndem Harnden–Bombelli.

En el llibre d’Altaió hi ha diversos substrats sota una capa que explica la relació Europa-Amèrica després de la Segona Guerra Mundial fins a la mort de Kennedy. De com la Bauhaus reneix de bracet de la intel·ligència americana i Altaió, en aquest llibre que és escrit com una novel·la i en què es creuen moltes històries, ens interroga sobre la relació del país quant als fets culturals que van passar a Cadaqués i que fan d’allò ultralocal un bé universal i a la inversa. Ell té clar què caldria fer perquè la memòria no desaparegués, perquè la llavor no es tornés estèril.

—Acabeu de fer setanta anys. Com els porteu?
—Sempre he mirat en els nostres clàssics per saber el punt en el qual ens hem d’encarar amb el present. Els setanta anys són un pas indicatiu, irreversible, cap a la mort. Sabem, com deia Antoni Tàpies, que no hi ha manera de travessar-la, o com deia Joan Brossa, que la mort fa justícia perquè tots hi acabem passant. De manera que em guio amb la gent que ens va obrir l’espai cultural i a qui nosaltres hem donat continuïtat amb una visió pròpia. Tinc l’edat que Vinyoli no va arribar a tenir i que J.V. Foix va superar.

—I en aquest punt, com ho enfoqueu?
—Vull tancar la meva obra literària. A partir del moment que el model d’indústria cultural em va apartar i que el model global internacional creava un món que pertanyia a una generació jove, era conscient que havia d’oferir alguns llibres per tancar l’obra i fer d’enllaç amb les noves generacions. Des d’aquest punt de vista, hi havia dos llibres d’investigació que tenia al cap que s’havien de fer. Un era com portar Catalunya cap al món i l’altre com portar el món cap a Catalunya. I en aquest doble model d’investigació cultural van eixir el llibre Joan Miró i els poetes catalans i l’últim que he publicat, El radar americà.

—D’aquest llibre volíem parlar, però ben aviat en traureu un altre.
—He fet Enllaços amb l’avantguarda: de J.V. Foix a Albert Serra, que sortirà ara, que pertany a la sèrie dels llibres del Tràfic d’Idees, que són una autobiografia col·lectiva que té l’art com a model, com a moral.

—Ho teniu tot fet?
—Tinc acabat un llibre de memòries, que aviat podrà sortir, que es titula El somni de la subversió, que explica el pas de la subversió dels anys setanta, moment en què entro a la universitat, i que s’acaba l’any 1985, quan comença la postmodernitat. No és una biografia personal sinó col·lectiva. És una reflexió que crec que val la pena de plantejar com a espai històric, amb tot allò que la història té per a ensenyar-nos.

—I encara en teniu un de pendent?
—Sí, acabaré amb un altre llibre que explicarà l’eclecticisme en el coneixement postmodern i com entra en crisi amb l’atac del model d’indústries culturals, en el període de globalització.

—Fa poc heu tingut una trombosi. A Instagram semblava que us ho preníeu amb molta calma. N’heu après res?
—Sempre en treus coneixement. Jo tinc un germà bessó, no idèntic, i ell tot el dia va amb bicicleta, de la mateixa manera que jo m’he passat aquests anys moltes hores assegut llegint i escrivint. Ell també ha tingut una trombosi, la qual cosa evidencia que quan et diuen que has de caminar molt i fer molt d’exercici, no serveix. Tots dos hem fet vides diferents i tots dos hem tingut el mateix problema de salut. I, fa uns anys, quan jo vaig tenir un càncer, ell també en va tenir. De manera que ja es veu que la biologia marca molt la màquina humana i és la cultura que té la capacitat de crear el mite i de transformar la realitat. La cultura és la que ens distingeix per damunt de la resta, que són irreversibles fatalitats. Quan vaig anar a la metgessa, l’especialista, vaig veure que mirava molt poc als ulls i informava la màquina.

—No us informava a vós? Què voleu dir?
—Que el coneixement que tenim es traspassa cap a l’imaginari tecnològic, cap a la màquina. I que cal, sense cap mena de dubte, una resensualització humana i un humanisme post-tecnològic.

—No sembla pas que això hagi d’arribar de seguida.
—No, però irreversiblement haurà d’anar cap aquí. És inevitable. En aquest món global, amb moltes diferències, la primacia de l’artefacte tecno-militar és massa alta i, per tant, la destrucció és irreversible si no hi ha una correcció. És una constant de la humanitat que hi hagi grans mutacions i que, de tant en tant, hi hagi una revolució. Hi va haver una doble revolució l’any 68: d’una banda, els estudiants d’arreu del món prenien la veu amb una nova joventut i volien transformar i canviar radicalment múltiples esferes i gèneres molt diversos; d’una altra banda, hi va haver la invasió de Txecoslovàquia i, per tant, el model utòpic de la racionalitat, que és trobar la justícia a través de la racionalitat, s’acabà.

—Ara on seríem?
—Tot aquest període ha possibilitat coneixement i creixement. Ens crèiem que les noves generacions formades en l’internacional global, en l’aprenentatge d’idiomes, amb especialitats científiques i humanístiques podrien treballar, però no ha servit per a res i s’han convertit en el proletariat d’aquest gran sistema, i en alguns casos, subproletariat. Molts no tenen feina. De manera que és evident que aquesta generació que no té possibilitats de créixer socialment ni econòmicament provocarà una crisi i la solució no vindrà per la retòrica de l’extrema dreta. Sense cap mena de dubte es revisitarà el pensament contemporani.

—Creieu que es podrà evitar la barbàrie?
—La barbàrie no l’evites mai. Forma part de la història de la humanitat i la història s’escriu més amb el nom de la catàstrofe que amb el nom de la fe positiva de la justícia i la igualtat. Això és molt important de saber, perquè crea cultures diferenciades. El bé comú necessita una certa lucidesa i rapidesa per a actuar cap endavant. Llavors, si la política, que és la causa pública, deixa de fer això i l’únic que fa és administrar uns petits recursos que van, en primer lloc, a les pròpies estructures, acaba fent d’embut i s’ofeguen moltes coses pel camí. Això també va passar amb el procés.

—Què va passar amb el procés?
—Tots érem solidaris d’un camí amb visions molt diferents. N’hi va haver alguns que es van quedar aparcats, una part del sector de la política de l’esquerra ex-comunista se’n va apartar, com ha fet en tants altres moments de la història. Ells, que tenen tantes solucions d’anàlisi i de visió de realitat política, són els primers que han tancat portes a un procés d’alliberament. Una part dels socialistes que van quedar dins el partit van posar molts bastons a les rodes i són els que en aquests moments participen, en primer lloc, en el govern nacional. Què va passar? Tothom fa mil anàlisis i totes són positives. Crec que ens vam equivocar amb la idea de crear un estat antic. Els estats antics no volen donar obertura a uns altres estats nació. Ho tenen tancat. Això s’arreglava fins ara en moments de guerra i en oportunitats històriques, amb esfondraments, catàstrofes, i com que, encara, no hi ha catàstrofe, s’han tancat. El model de crear un estat antic és el mateix model que en la transició ens vam equivocar en part; es van crear caixes que eren antigues respecte de la cultura nova.

—Llavors, què s’hauria de fer?
—Sempre hem d’estar atents a les mutacions culturals i a partir d’aquí pots prendre solucions a curt, mitjà i llarg termini. No massa llarg, s’ha d’anar molt de pressa perquè els canvis sempre són molt accelerats i a vegades per damunt del pes que pot arribar a tenir l’acadèmia en fer l’anàlisi. Amb el coneixement no n’hi ha prou.

—El 2016, en una entrevista, dèieu que el procés s’equivocava perquè s’havia oblidat de la cultura. En aquest país el catalanisme polític sempre havia anat amb la cultura, només cal pensar en Tàpies, Miró…, que sempre eren a primera línia.
—En efecte, aquest és un dels principals problemes. En el període que dius la cultura s’escampava pertot i d’alguna manera tot esdevenia cultura. Des de la cultura popular fins a l’alta cultura. La identificació que tenien aquests artistes, Miró, Tàpies i companyia, amb la cultura popular era molt alta. Ells eren representants d’una cultura progressista, innovadora, investigadora i amb capacitat d’expressar-se. Fins i tot una cultura filològica, perquè molts d’aquests artistes internacionals en realitat escrivien en una llengua que estava perseguida i prohibida. I, curiosament, el sistema cultural més minoritari que hi ha, que és la poesia, tenia un alt valor de representació. El tenia perquè aquesta gent no només eren persones de lletres, que és una figura històrica d’un sistema de vida, sinó que a la vegada eren intel·lectuals. I no totes les persones de lletres són intel·lectuals, de la mateixa manera que no tots els polítics són estadistes. Quan dic estadista vull dir d’alguna manera el paper de l’intel·lectual il·lustrat, que és aquell que té capacitat de mirar i marcar unes línies i crear unes parasimpaties col·lectives. A l’època que em comentaves, la veu d’aquests poetes de minories era molt representativa. I ho era des d’estètiques molt diferents. No tenien res a veure un Vicent Andrés Estellés, tan directe, popular i fantasiós en el seu realisme, i una obra metafísica com la de Salvador Espriu. O fins i tot quan la meva generació va defenestrar el realisme per anar cap a la neoavantguarda, tots aquests no tenien res a veure amb una figura com J.V. Foix. Però tots ells van acompanyar el país amb les seves reflexions, algunes de les quals són cabdals.

—Per exemple?
—Per exemple, que una persona tancada a l’exili interior, com J.V. Foix, digués que cada cultura procura la seva estètica i té aquella que li correspon. I Foix ens demanava: i nosaltres, els catalans, què?

—…
—Són preguntes molt elementals i hem procurat donar-hi resposta durant aquests anys. El que nosaltres no podíem comptar era, per exemple, que creant un sistema legislatiu i fins i tot unes presons (perquè hi va haver molts catalans que van negociar la constitució espanyola), ens podrien tancar a la presó a tots. Hi han anat uns, però de fet hi hem anat tots. Tampoc era imaginable que la qualitat humanística de les nostres presons, concebudes per nosaltres, clarament diferenciades de les presons que vénen de la tradició de la Inquisició, ens acollissin a nosaltres, que les havíem construïdes. Per tant, en l’àmbit polític ens hem equivocat molt.

—Quan heu dit que havíeu estat apartat, per què va ser?
—Passa perquè ha de passar i no passa res.

—Però sí que passa, perquè llavors passen unes altres coses, unes altres polítiques culturals.
—Sí, però hi ha una part de la gent del món cultural que estem arrenglerats amb la línia d’un catalanisme polític progressista molt plural i molt heterodox. Llavors, en els moments de més tancament de files, evidentment l’heterodòxia és apartada, la línia més noucentista s’acaba imposant. Això passa curiosament en el moment que menys ha de passar.

—No us acabo d’entendre.
—El moment de Nacionalistes d’Esquerra és molt bo perquè és un moment històric en què la suma de minories diverses vol crear un espai polític de masses i, per tant, temes que avui en part s’han superat, com podia ser el feminisme, que era emergent, o els drets de gènere, la fortalesa d’una llengua minoritària que volia ser substituïda, ens feien molt potents perquè érem emergents. Aquell espai polític minoritari en un moment determinat acaba essent majoritari, però han passat vint anys. L’avantguarda sempre existeix en l’ordre polític, moral i social. Obre portes. Evidentment, no espera el seu triomf momentani, sinó que provoca un trencament i converteix els elements negatius en elements positius, per tant, és bo per a la societat, i per això vam quedar apartats.

—…
—Deixa’m dir també que a Catalunya la revolució tecnològica s’ha fet en part bé, però la relació entre la cultura científica, tecnològica i humanística està per fer. Estem a zero. La línia que tenia Santa Mònica [Altaió dirigia el Centre d’Art Santa Mònica quan va ser apartat] ja venia del KRTU. Si cadascun d’aquests vectors funciona sol i aïlladament es genera una alienació col·lectiva. En un moment determinat, un conseller volia fer una exposició sobre telefonia mòbil per explicar a la gent el que t’explicaven a la plaça de Catalunya.

—Parleu de Mascarell?
—Sí, és evident que aquells recursos, que nosaltres dedicàvem a posar investigació entre la tecnologia, la biologia i les humanitats…, es destinen a anar a fer consum de masses. Nosaltres no estàvem per aquesta prioritat de “ara tots hem de ser moderns o ara tots hem de ser hipertecnològics”. El pensament crític confia en els conflictes de la pluralitat i admet la pluralitat com a valor. En aquell moment, l’economia va passar a ser un sistema capil·lar, tots els directors generals havien de quadrar números quan les petites entitats culturals no havien tingut mai ni tan sols un dèficit. L’economia és com qui escriu un llibre, no té més misteri, si els directors generals únicament administren aquesta economia, no fan unes altres coses necessàries i decisives.

—Parlem del llibre El radar americà, que en principi era el motiu de l’entrevista. Quan vau començar, intuíeu fins on arribaríeu?
—En absolut, aquest és el llibre d’una curiositat. Quan arribo a Cadaqués m’adono que en aquell poble hi ha una galeria, que ha tingut una trajectòria internacional espectacular i se’m comença a crear un punt d’interès, que durant el temps es va escampant. El llibre dóna resposta a tot el que he anat aprenent durant quaranta anys… El que no em podia imaginar era el que trobaria en els arxius personals de Lanfranco Bombelli i que m’ha permès de construir la seva biografia, que té per damunt quatre moments de la història cultural europea.

—Quins?
—El conflicte bèl·lic de la Segona Guerra Mundial i la resolució del conflicte amb l’ajuda de la intel·ligència americana, la publicitat d’aquesta nova Europa que és Europa-Amèrica, l’aixecada de la modernitat a Catalunya i el darrer capítol és que una vegada el Partit Socialista guanya les eleccions s’acaba la transició, es crea la fira Arco, s’acaba una part de la història. Però veníem de Cadaqués com un espai singular en què hi havia uns artistes, no com a Mont-roig, al revés, molts: Duchamp, Hamilton, Dieter Roth, John Cage… que han creat una fàbrica cultural. I això m’ajuda molt a explicar el valor de l’ultralocal. Una vegada més, un ultralocal plural, en què hi ha artistes considerats internacionals que treballen en aquest local i que, en canvi, són mostrats sense ensenyar-ho. Nosaltres tampoc tenim aquests artistes com a propis. Per tant, el llibre acaba amb la reivindicació que aquests artistes també formen part de la cultura catalana.

—Com definiríeu Lanfranco Bombelli, que és el fil conductor del llibre?
—He volgut donar a la biografia la complexitat que ha de tenir una novel·la i saber quina és la tesi que hi ha. Un historiador podria haver acabat amb la biografia d’un jove italo-suís que de ben jove, gràcies a la seva disciplina i sistema d’organització i amb treball col·lectiu, ha de fugir dels nazis i es protegeix en un espai neutral que és Suïssa. Allà es troba amb la utopia d’un art pur, que és l’art concret, i hi sap identificar un bé social. Ell ajuda a fer de pont entre la gent de l’escola Bauhaus, que es refugien a Suïssa, i aquells altres que ja són a Amèrica. La segona part és tot el que passa a partir que Bombelli troba Peter Harnden, que és un jove format a Europa que va fer arquitectura teatral als Estats Units, que es converteix, per tant, en un poeta de l’arquitectura i que s’apunta a l’exèrcit per salvar Europa de la barbàrie del feixisme. Aquest militar mostra als americans vencedors que Europa no entén Amèrica. Els ensenya que una bona part de la cultura progressista era partidària d’una revolució social, en aquest cas, el comunisme, i, per tant, s’ha d’explicar la bondat de la modernitat no autoritària i ell passa de l’exèrcit a treballar per al Departament de Comerç per fer d’alguna manera una acció política.

—Cultural…
—Tots dos fan exposicions en què expliquen la casa moderna com a lloc habitat pels individus, expliquen que hi ha d’haver una cooperació entre els països, per això sempre van sumant banderes. Fan les exposicions en vaixells, en trens, en transport mòbil. Van a tot arreu, viatgen per tot Europa i ajuden a la creació d’un model polític amb alternança.

—És el pla Marshall?
—Seria la part cultural del pla Marshall. Els americans han guanyat la guerra, però han fet un préstec econòmic i volen que hi hagi un desenvolupament per a recuperar
el deute i ho fan mitjançant aquesta modernitat que és la simbiosi europea.

—Una de les tesis més interessants del llibre és que dieu que la Bauhaus a l’exili torna a Europa gràcies a la “intel·ligència americana”.
—Exactament, aquesta és la tesi de la segona part del llibre. Tot això s’acaba amb la mort de Kennedy. En aquestes fires i exposicions es venia la innovació tecnològica, que afavorirà que s’acabi la gana, la higienització, la construcció amb nous materials, l’entrada d’electrodomèstics, l’alliberament de la tirania domèstica envers les dones, que significa un factor productiu a les fàbriques. M’agrada posar un exemple simpàtic.

—Digueu.
—Si contrastem una gallina en un carrer, típica del neorealisme italià, amb el producte Bauhaus, acabem convertint una gallina en un cub minimalista.

—En aquesta anàlisi, acabeu revisant el vostre antiamericanisme de joventut?
—L’ètica fa que si tu veus que hi ha errors interpretatius, els has de dir. He hagut de ser humil, també en descobrir que la “intel·ligència” és necessària.

—Parlem d’espionatge?
—No en dic espionatge, en dic “intel·ligència”, en majúscules, que té a veure amb la tafaneria i el coneixement. Si hi ha un patriota que és conflictiu, has de tenir intel·ligència, però si no és conflictiu, també. Si no hagués fet aquest llibre, potser no m’hauria adonat que durant el procés havíem treballat amb una “intel·ligència nova”. És a dir, l’Espanya de la contrareforma ha tingut sempre espies. Durant el franquisme, els que vivíem en pobles petits sabíem que estava ple de delators i de seguida t’agafaven. Jo tenia disset anys i m’havien agafat no sé quantes vegades. Aquests delators del vell franquisme s’han fet tan antiquats que no saben trobar les urnes i acabem votant col·lectivament. Per què? Perquè aquí hi havia “intel·ligència” moderna i allà una intel·ligència obsoleta.

—Quina metodologia feu servir per escriure el llibre?
—El llibre analitza un període històric, no fa ideologia. És escrit amb la metodologia de l’arxiver. És més a la vora de Walter Benjamin que no de molts estudiosos acadèmics. Un amic em diu que practico un mètode anarco-acadèmic. Per bé que hi ha moltes cites i referències, és escrit amb metodologies molt diferents. Per exemple, llegir les imatges, buscar la significació que hi ha darrere els noms apuntats en una agenda per enviar una informació per a una exposició. Tot em serveix.

—Narrativament?
—És construït com una novel·la i hi he introduït la història de quatre personatges femenins molt singulars que donen una gran potència i al mateix temps també l’he escrit amb tècnica de dades. Això ho he après de Flaubert. He abandonat la retòrica per anar al concret. Tot l’anecdotari que hi ha sobre els artistes de Cadaqués en aquest període és explicat en forma de novel·la; però, en canvi, ajuda a interpretar una part la història de l’art, per exemple, una figura fonamental com és Max Bill.

—Per a aquells que llegeixin l’entrevista diré que és un llibre polític, però que és ple d’històries que es creuen i al final del llibre agafen una força apassionant. Cadaqués és el nexe de tot.
—El llibre comença en un camp de tennis…

—I acaba en un cementiri…
—El cementiri és fonamental. La tercera part del llibre s’acaba quan mor Peter Harnden. Ell i Bombelli han viscut en aquest paradís i han construït cases per a americans que havien participat en la Fira Internacional Universal de Brussel·les, que són els que vindran a viure a Cadaqués. Harnden no és catòlic i no el poden enterrar en la part catòlica del cementiri i l’han d’enterrar fora. Naturalment, els amics el volen higienitzar i donar-li una dignitat i creen un dossier d’art per obtenir diners per a arreglar el cementiri. Per a mi és interessant observar com a la part final del cementiri hi ha una estàtua d’en Llimona d’una senyora, en posició de reflexió, pensament i melancolia i just darrere hi ha enterrats tota aquesta colla: Peter Harnden, la seva dona i fill, però també hi ha una de les artistes no visibles que al llibre té molta importància, Mary Callery. També hi ha la tomba de Bombelli, que és una obra d’art pur sense cap signe de caràcter religiós. Que no es pogués enterrar Peter Harnden al cementiri d’un Cadaqués tan cosmopolita és significatiu.

—Hem arribat al cementiri, però ens hem saltat la gran feina de tots dos fent cases a Cadaqués.
—Aquí hi ha una cosa molt interessant i és que coincideixen amb arquitectes catalans que també es fixen en el valor de l’arquitectura tradicional. Tota la colla del GATCPAC té una continuïtat en la figura no republicana, com la de Coderch. En el llibre he analitzat amb llibertat que ell, d’alguna manera, entra amb els vencedors i ocupa metafòricament l’espai del GATCPAC. Són els italians que veuen en un congrés internacional a Sitges un joveníssim que fa una arquitectura de formes pures com ells. Coderch acabarà fent el pavelló espanyol amb la participació de molts dels artistes catalans republicans a l’interior: Miró, Comella. Harnden descobreix atònit com un pavelló espanyol, que fa una dictadura, que s’ha quedat fora del curs de la història europea, té aquesta modernitat.

—Què significa a Cadaqués l’actuació del tàndem Harnden–Bombelli?
—Aquesta arquitectura de caràcter higiènic ajuda a un canvi en els usos de les cases. Obriran els espais carregats d’humitat, on els pescadors deixaven les xarxes. Convertiran les cases en xemeneies, les higienitzaran, triaran els millors llocs per a posar-hi un vidre i tenir una vista directa al mar. Aquesta arquitectura que fan Harnden i Bombelli no és apartada del comú dels universals, però tenen un tret particularment diferenciat i és que Harnden és un arquitecte sense titulació i això fins ara no se sabia o no es deia. Fent la recerca vaig descobrir que no havia fet estudis d’arquitectura sinó d’escenografia teatral. És clar, és boníssim perquè automàticament es converteix en un poeta.

—Al llibre també doneu veu a la gent del poble que feien d’artesans a les obres. I malgrat que Bombelli era un gran poliglot, no surt ben parat amb el català.
—Sí, sí, faig parlar al fuster que explica que Bombelli li deia que parlaria català el dia que ell parlés anglès. Però, en canvi, la dona de Bombelli ho té clar i educa els fills a les escoles en català.

—Tan sols hem apuntat petites espurnes del llibre. Tanmateix, hi ha una part important que és quan Bombelli, arran del dossier per a fer el cementiri, es converteix en galerista i presenta un projecte important i internacional: la Galeria Cadaqués.
—En la recerca als arxius de Bombelli t’adones que des d’un pot molt petit es treballa en un sistema molt obert i la prioritat cultural és per damunt de l’econòmica, per bé que hi ha el sistema de rigor econòmic. Això m’agrada perquè ens ajuda a entendre que la cultura té un espai de novetat i de creació. El sobre simbòlic o la seva investigació a vegades sobren, com ha passat amb l’arquitectura postmoderna. L’art és dels pocs espais de cultura, creativitat i llibertat que quedaven i, en part, l’hem perdut.

—…
—Hi ha una curiositat i és que s’ha dit més d’una vegada que, gràcies al que no va vendre, Bombelli és ric. Ell va saber mirar projectes en aquell moment de qualitat, però molt minoritaris i que aquí no hi eren. I, en canvi, quan les galeries d’art es comercialitzen perden la funció d’espai cultural. Al projecte de la Galeria Cadaqués, hi ha un gran equilibri que fa que un laboratori cultural aporti tant.

—Podeu fer una síntesi de què aporta Bombelli?
—Aporta els artistes de l’art concret que havia conegut quan era jove i que havia hagut de deixar per a dedicar-se a la publicitat política. També porta els seus amics cap a Cadaqués. Els diu que vinguin, que és un lloc fabulós i únic. Aporta la generació d’aquells que arriben a Cadaqués amb el silenci absolut, com ara Marcel Duchamp, que hi torna després de l’època surrealista, que encara va a veure el Dalí, amb el qual tenien el paral·lelisme de la ironia…

—Com abans dèieu, en aquest llibre hi ha la reivindicació d’aquests artistes com a part de la cultura catalana. Però no s’ha fet mai cap exposició d’aquest punt de vista.
—Hi ha persones que treballem en paral·lel en aquest sentit i hi ha algunes teories compartides, per exemple, amb la Catalunya il·luminada per l’estudiosa Pilar Parcerisas, que en són pròximes, o coses que ha pogut fer en Minguet i aquesta colla generacional. Nosaltres també tenim una cultura política de sistema obert i tancat a la vegada.

—Ho expliqueu més, que m’he perdut?
—Tenim un sistema tancat perquè necessitem elements de fortalesa i de resistència perquè l’estat espanyol practica una cultura substitutòria. És a dir, imposen la seva cultura com a vencedors, que és un model colonial, i l’apliquen amb força física, amb el sistema judicial, amb acords amb l’estat mitjançant la monarquia. La nostra gran força és que el nostre model cultural és un sistema tancat, però, alhora, també és obert. A banda del sistema substitutori hi ha el sistema de les hibrideses, que és el que permet que una comunitat petita es manifesti pel valor de la seva pluralitat. I el que és important no és el dominant, sinó les minories. La suma de les minories acaba donant cohesió nacional perquè creem un subjecte col·lectiu, que no és un, sinó molts.

—Això ho tenim?
—Ho tenim, però no sempre ho fem servir d’aquesta manera. A vegades ens tanquem massa, a vegades ens obrim massa. Quan ens obrim massa vol dir que hi ha un fals cosmopolitisme, que ha anat a parar cap a un global, en què nosaltres som un més, però hi hem perdut pel camí.

—Però tornant a això de l’exposició?
—La Fundació Joan Miró havia treballat molt bé amb els tres temps verbals, és a dir, present, passat i futur en el mateix moment i el dins i el fora en el mateix nivell. Aquest sistema al MACBA no s’aplica i ells, que haurien de ser els més sintètics, continuen tenint el mateix problema, el de la identitat. És un testimoni més de la gran voràgine de la cultura global i les emergències que crea, que es converteixen en una acadèmia i un codi. El MNAC ha anat fent aquests últims anys una feina substitutòria del paper de reivindicació d’un espai cultural nou que hauria d’haver reivindicat el MACBA. El llibre el vaig mostrar al director del MNAC i al seu equip, abans que es publiqués, i s’ho van mirar amb molt d’interès. En Bombelli va fer en el seu moment un dipòsit al MACBA i valdria la pena que una part anés al MNAC. Al meu entendre, això hauria de servir per a aconseguir l’equilibri necessari a Cadaqués, perquè la inversió en cultura era molt baixa. Tot el que s’ha fet en cultura ha estat a la plusvàlua. Però ha creat la marca a cost zero, amb aquesta relació difícil que a vegades hi ha entre la gent del lloc i una cultura d’elit. Sense entendre bé que l’una és correctora de l’altra.

—Això és possible?
—A Cadaqués en tenim l’exemple, si hagués estat per Bombelli i Harnden s’hi hauria fet un port olímpic. Per sort i gràcies a la gent del poble no es va fer. Si no hagués estat perquè el poble va fer de corrector, Cadaqués segurament seria com tants pobles de la costa. De la mateixa manera, és imprescindible que Cadaqués tingui un museu. Jo donaré els meus arxius i la meva biblioteca a Catalunya, una bona part pot anar a parar a Cadaqués.

—Us agradaria que anés a Cadaqués?
—Sí, perquè seria la manera de sumar. Torno allò que em va ser donat. Si en Foix i companyia ens van donar el pas i nosaltres hem ajudat a crear les exposicions
de Foix, Perucho, Palau i Fabre…, i a crear les seves fundacions, jo mateix sóc el president i encara dedico temps a la Fundació Joan Brossa, portada per joves.
També em toca portar la meva generació i vol dir que, cedint arxius que tinc de Perejaume, Frederic Amat, Joan Fontcuberta…, al costat dels Jaar, Collins i companyia, d’alguna manera faig el mateix paper que havia fet en Bombelli.

—També us preocupa la conservació del patrimoni de Cadaqués? És garantida?
—S’hi van posant. Hi ha alguns edificis singulars de Harnden–Bombelli que, evidentment, poden quedar derruïts, com ja passa. Ja hem parlat amb el degà del Col·legi d’Arquitectes perquè s’hi hauria de fer alguna cosa. En aquest sentit, hi ha un llibre important, L’art de viure, que va fer Marc Arnal sobre el llegat de l’obra d’ells dos a Cadaqués.