Vicenç Altaió: ‘El procés no ha sabut capitalitzar l’instrument més poderós, que és la cultura’

Vicenç Altaió (Santa Perpètua de Mogoda, 1954) se’ns mostra en aquesta entrevista llarga i intensa com un pensador europeu d’altura, que reflexiona entorn dels grans temes universals contemporanis, com ara la relació entre cultura i poder o les flaqueses de la societat del coneixement. Ens diu que el procés cap a la independència avança sense comptar amb el món de la cultura, i que això el fa prim i el debilita. I repassa aspectes més concrets, més personals, per exemple el sobrepès i l’arbitrarietat de la política, que han desplaçat la cultura de la seva funció: reflexionar sobre els grans temes que marquen i marcaran la societat contemporània.

Durant la dècada dels noranta del segle XX i la primera dècada d’aquest, Altaió va encapçalar el grup KRTU, dins el Departament de Cultura, i va dirigir l’Arts Santa Mònica, amb un projecte que vinculava la cultura amb la ciència i el coneixement. Amb l’arribada de Ferran Mascarell a la conselleria va ser bandejat. Altaió ho diu així: ‘Vaig desaparèixer el dia que un vell socialista va arribar a l’espai polític convergent.’ Des del 2013 que actua sense xarxa, i no ha parat: recuperant i estudiant l’obra de Jordi Benito; fent tesi sobre la relació de Joseph Beuys amb Cadaqués i la manera com els joves artistes n’interpreten i n’incorporen el llegat; col·laborant amb la col·lecció d’art contemporani d’Ernesto Ventós; publicant l’estudi crític de la relació de Joan Miró amb els poetes, un llibre de bibliòfil; apadrinant el projecte en procés Terra-lab.cat, que és una actualització de l’imaginari visual del país… Ho diu clar al final de l’entrevista: ‘Treballo millor ara des de fora que en l’última etapa al Sant Mònica.’

—Una de les vostres darreres accions públiques, plena d’ironia, va ser la de retornar a l’Arts Santa Mònica, per primera vegada després de tres anys, quan us van apartar de la direcció del centre, per participar en una sessió per parlar de la idea de l’odi. Quin retrobament!
—El Sant Mònica és un lloc de llocs. Si quan hi treballàvem hi havia unes orientacions programàtiques (arts, ciència i comunicació), ara és una gran olla, sense programa, com bona part de la cultura d’avui. Arran del festival Ingràvid, que es crea a l’Empordà, i d’una artista, la Manolí de Banyoles, em demanen una reflexió al voltant de l’odi. Vaig acceptar perquè no hi anava a fer un gest monacal i protocol·lari sinó a reflexionar sobre un tema punyent.

Sobre el tema de l’odi, vaig explicar que just ara fa un segle, a Europa, va haver-hi un conflicte d’unes dimensions desconegudes. Els estats nació es van picabarallar en plena revolució industrial i en ple procés de dissolució de l’absolutisme. En aquell moment els joves, que són la vida, van anar a parar als camps de batalla i van ser massacrats per unes armes que no mataven només en el cos a cos, sinó que inoculaven la violència dins el cos. D’allà, en van sorgir arreu d’Europa tot de grupuscles amb un odi fulminant contra la cultura humanista, que era la vella gran cultura burgesa i els seus grans ideals. Sentint-se estafats, aquests petits grups no tenien la capacitat de crear un món nou, sinó de manifestar aquest món possible a través de la violència contra el llenguatge i contra els costums. Aquest fenomen, que és el dadaisme, va tenir una traducció amb una nova utopia que alguns artistes del seu l’entorn van explorar: sotjaren l’individu per dins, en el món del somni i de les pulsions, i el comportament col·lectiu del desig i la massa i els aspectes més tribals. D’aquí sorgeix el surrealisme, moviment d’una cultura extraordinària. El surrealisme és més que un moviment artístic, és una moral. Vol canviar la vida.

Però aquesta generació, després de la utopia i el seu llenguatge poètic, torna a trobar-se que la seva construcció ha entrat en xoc perquè dues grans revolucions s’havien activat (de nou contra l’humanisme burgès i la centralitat política, per dir-ho així). Es tractava de controlar l’estat revocant-lo i creant-ne un de nou, que això és la revolució bolxevica, des de l’esquerra, i una revolució nacional socialista des de la dreta. Tot acabarà en un conflicte imperialista amb petites guerres nacionals. I d’aquí neix aquest sentit escèptic del món intel·lectual i de l’arrogància del món intel·lectual, que només serà redimit, als anys seixanta, pel fenomen de la cultura de masses. Una cultura de masses creada de bell nou des del model americà, amb innovació tecnològica i amb la idea de la família feliç, que provocarà una distensió amb tot el que havia estat l’odi i el fracàs. Aquí, al meu entendre, neix un nou cicle històric apassionant, hi som al mig, que no sabem com serà llegit a l’avenir, però que implica un nou assaig de la humanitat, completament diferent, en el qual l’odi i la dialèctica binària i la fe utòpica a cegues passen a ser posats en consideració. El món cultural pren la consciència que les coses es creen i no només es representen. I d’aquí neix aquest fenomen anomenat genèricament ‘postmodernitat’, que també en diuen la societat del coneixement.

Però la societat del coneixement també té una part fosca. El capitalisme voldrà convertir el món del coneixement en un objecte de consum. Aquest és el fracàs que tenim avui damunt la taula, amb tota l’agressió bèl·lica convertida en una guerra sense sang, però que és plena de víctimes. Entre els més malparats hi ha, per una banda, el vell proletariat de la societat industrial (una part del qual ha quedat integrat dins el sistema i amb els seus propis codis de sistema, com els partits polítics tradicionals, els sindicats etc.); i, per una altra banda, el cost intergeneracional de la gran creació de la societat del coneixement. I aquí hi ha tota la gent del món de la cultura. Per tant, és possible que en aquests moments es comencin a mostrar símptomes, encara que siguin formals, d’una certa necessitat de reinvenció de com actuem davant la memòria, la història, per sortir d’aquesta crisi brutal, on s’ha tornat a matxucar la revolta del coneixement.

—Potser aquest raonament ens fa entendre aquest moment de relació tan prima entre la societat i la cultura. Segons com, sembla que es girin d’esquena. Hi ha incomprensió i fins i tot una acció refractària, una fractura. L’altre dia, Salvador Sunyer, director de Temporada Alta, deia que la cultura és l’ànima d’un país i n’és el futur, però s’ha instal·lat en la gent la idea que la cultura és cosa de ‘pijos’.
—Jo no crec que sigui això. En aquest sentit, hi ha dues coses diferents: en els cicles de la història, cada vegada que el coneixement es tanca, perquè no aconsegueix porositat, és anorreat. Us en posaré un exemple: a l’època medieval la cultura estava tancada en els monestirs, tant la cultura dels valors humans (la caritat) com la del coneixement. Aquella societat va abandonar les lectures en favor del món de l’artesania, de coses molt senzilles, tangibles i útils, com les divisions del treball a partir de la cosa artesanal, de l’ofici. El final d’aquell moment va acabar per a la cultura en una retòrica ampul·losa, amb unes problemàtiques sobre la universalitat, i quan llegeixes llibres de teologia del moment són tan impenetrables com un tractat d’art conceptual. Això us ho dic perquè entengueu que hi ha moments que el coneixement s’embussa. I quan s’embussa necessita ventilació i aire fresc per a replantejar-se. Perquè aquest ésser cultural, del qual Sunyer parlava, és un ésser col·lectiu, igual que la llengua, i no és només instrumental. El nostre humanisme es manifesta a través de la creació i la modificació d’aquest llenguatge que no només està en l’obra sinó que és. Per tant, el coneixement s’embussa i es regenera.

L’altre aspecte té a veure amb la clàssica tensió entre la cultura de masses i la cultura de la recerca, de l’experiment, de la seva llibertat. La cultura de masses tendeix a acomodar-se amb el gust i el sentir de l’època, mentre que la cultura de la recerca busca un món inèdit plenament potencial. D’aquí el paper fantàstic que les avantguardes han tingut. Ara bé, quan es confon el paper d’allò que és propi amb el paper d’allò que és útil, alguna cosa fem malament.

—Creieu que ens passa això, ara?
—Crec que ara ens passa això, sí. Per exemple, la Sagrada Família ha estat un tema d’anàlisi dins l’arquitectura i de l’art. Hi ha un gran interès per l’obra de Gaudí, que pot venir per la idea de l’arquitectura orgànica o inorgànica (la seva relació amb la natura, la música…), i també hi ha una curiositat d’arquitectes racionalistes per la manera com això s’ha construït. En canvi, aquests mateixos sectors que tenen interès per l’obra de Gaudí i la llegeixen des de la modernitat i l’analitzen estrictament des del caràcter formal, posen en quarantena tot l’artefacte simbòlic que l’alimenta. Gaudí té un aspecte clarament conservador: treballa per a la noblesa i treballa per a la religió més conservadora del moment. I aquests mateixos grups que alimenten els aspectes formals de Gaudí també són els que defenestren i critiquen aquests aspectes conservadors. Per tant, tenen una consciència crítica. Són la generació racionalista dels Bohigas i la nostra generació postmoderna. Estimem Gaudí, però no parlem de l’àmbit simbòlic. I, en canvi, és curiós, perquè amb el temps s’ha imposat l’àmbit simbòlic i se n’han matat els aspectes constructius primitius. La Sagrada Família ha acabat essent el monument amb un caràcter més significatiu dels que encarna la cultura de masses. Milers de turistes vénen a Barcelona per tots aquests elements simbòlics, als quals hem de sumar-hi el clima i el menjar. És realment sorprenent que Gaudí, com Jujol, que va practicar una arquitectura pobra, pugui arribar a aquest deliri d’avui. Això seria un exemple més de la dislocació de les intencions i el consum.

—També hi té un paper l’Església, la institució eclesiàstica.
—Certament, el poder. Em deixava el problema del poder, dins del qual hi ha també el poder polític. Al meu entendre, el poder polític, el poder religiós i el poder d’ordre (policia, exèrcit) no deixen de ser tres estadis de l’evolució humana. La religió és la veritat inqüestionada i única, és una veritat que va de dalt a baix. Aquesta veritat és posada en dubte pel coneixement i per la Il·lustració i l’Enciclopèdia, que donarà la idea d’una fragmentació d’idees plurals per a un coneixement bàsicament científic i filosòfic. I després entrem en un període extraordinari, aquest darrer, on s’aiguabarreja tot. És un gran fenomen anomenat estètica, i que és més lliure: supera la veritat única de la religió i el pacte binari entre dos o la mal anomenada ètica de la llei.

Vivim una època d’acceleració i de múltiples respostes en el coneixement del món, però en canvi ens fem poques preguntes. El model cultural se’ns ha envellit i el món va molt de pressa. La revolució tècnico-científica és brutal, però les capacitats de resposta de l’espai cultural, d’adequar-s’hi i tenir els elements crítics i els elements de resposta no hi són. Perquè estem penjats en un ideal necessari però completament vuitcentista.

—El món de la cultura a Catalunya fa sensació que va a la deriva. Per una altra banda, els col·lectius que encapçalen el procés sembla que tenen la frivolitat de pensar que poden fer-lo sense comptar amb la cultura. Però sense la cultura és impossible de construir un país amb cara i ulls.
—Es pot entrar en decadència. En altres moments de la història ho hem pogut veure. Catalunya pot entrar en decadència. El procés no ha sabut capitalitzar l’instrument més poderós, que és la cultura. I un tret diferencial, la substància, és la llengua i allò que neix d’aquesta llengua. És una cosa orgànica. Quan diem llengua volem dir la nostra massa d’alè, de respiració, d’un ésser que ens fa diferents de qualsevol cosa. Pensem a través del llenguatge i del cervell. Aquest llenguatge arrossega la memòria de totes les paraules que hi ha hagut abans de nosaltres. Quan nosaltres parlem també parla tota la gent que ens ha precedit, parla el passat fins al present. I, encara que no tinguéssim esperança, arrosseguem i revifem tot aquest passat i el present es projecta cap a un esdevenidor. És l’ésser col·lectiu. Aquesta idea és la que ens hauria de fer bandejar problemes absolutament petits, que són de caràcter jurídico-administratiu i que tenen un gran sentit polític, però un interès cultural relatiu. Em refereixo, per exemple, a l’ús del català com a llengua nacional. És que no hi ha dubte que ho és, perquè la llengua és l’essència de l’existència, fins i tot de la política. Ara, això no vol dir que aquesta llengua sigui l’única llengua universal.

—Il·lustreu-nos.
—El poeta Jacques Dupin em digué una vegada: ‘Els qui no observin la relació que els pagesos catalans tenen amb la seva terra, difícilment entendran l’obra de Miró.’ Extraordinari, això que deia aquest poeta i gran biògraf de Miró, i director de la galeria Maegh, la més important que hi ha hagut a Europa. La relació dels pagesos amb l’indret és una relació demiúrgica, no només productiva. De la mateixa manera, no podem entendre Miró si no sabem entendre la relació que té amb els poetes, amb els poetes catalans i la seva vocació universal, fent servir una llengua que ha estat perseguida fins a l’extrem. I durant tot aquest període de repressió, Miró vol col·laborar amb aquests poetes, no pas amb novel·listes. Perquè Miró és també la vocació del que és universal i a través dels poetes parla d’una cultura universal, una cultura que tothom pot llegir. El poeta és el que crea el llenguatge amb tota aquesta memòria. Això té a veure amb la cultura, amb nosaltres com a éssers humans. Som amb vocació universal i ens expressem amb una de les variables idiomàtiques d’aquesta llengua universal. Però és una llengua. Vist així, jurídicament el tema de la llengua queda reduït a una picabaralla entre monolingüisme, bilingüisme, multilingüisme. Però no. És universalisme i parlem de llengües. Recordo una de les experiències d’acció cultural que tenia una tradició en termes de visió política, que vam fer des del KRTU. Era el diàleg a través d’escriptors catalans amb escriptors vinguts d’uns altres territoris: hi havia indis, àrabs, orientals… tot. Perquè aquest tot és allò universal. Cada comunitat cultural parlava en la seva llengua.

—És que el perill d’utilitzar la llengua com una arma política és aquest: que no acabi convertint-se en un instrument i es perdi l’essència cultural.
—Jo crec que el sobrepès de la política no fa cap bé a la política. La política és el sistema de fer servir el bé col·lectiu, i que l’organitza a partir d’unes prioritats. Aquest sentit d’allò públic ha de ser guiat pel món del que en diem la cultura, entesa sense separació entre la política cultural del govern i la cultura científica o la cultura ambiental. Quan el KRTU va néixer, el 1989-1990, hi havia dues revolucions, que vam donar a conèixer a través de dues exposicions de gran interès. L’una era Homo ecologicus que tractava per primera vegada de la sostenibilitat. L’altra era In vitro, sobre la revolució en el camp de la biologia, que alteraria el sentit de les creences religioses, el model de família, l’espai legislatiu, etc. Eren dues coses que el món de la cultura, des d’una unitat molt petita del Departament de Cultura, plantejava com a problemàtica social i política. Com pot ser que hagin passat trenta anys i continuem encara ara arribant des de l’espai de la política a problemes que ja van ser detectats, estudiats i posats en comú en aquell moment des de la cultura? Per què passem tant de temps en les mutacions culturals? Perquè hi ha molta més preocupació pels sistemes protocol·laris i els sistemes de la comunicació immediata, que són les velles formes com es manifesta el poder. Però, és clar, això és el poder pel poder. No és el poder com a distribuïdor de l’espai públic. La consciència d’això que dic, des d’un punt de vista cultural, és que quan hi ha interlocució amb l’espai polític, sigui del signe polític que sigui, s’avança. I no entenc per què ara aquesta relació no es dóna.

—Per què creieu que passa?
—Primer, perquè hi ha una mancança molt evident de recursos. És per això que col·lectivament es necessiten. Però sobre aquest ús de recursos, també hem de posar el ‘compte!’, perquè, per exemple, durant el període dels anys cinquanta, quan es crea la revista i el grup Dau al Set (que provoca un autèntic daltabaix des de la minoria), tampoc no hi havia gaire diners. De fet, no n’hi havia, i fins i tot era una cultura perseguida, però es feia. Creure que l’espai social és el que resol el problema cultural és també una equivocació. Quan es posa la cultura al servei del que anomenem les indústries culturals i la massificació és que es confon la democràcia del capital amb la cultura. És molt greu això que dic, però no es pot confondre el nombre amb la qualitat, la innovació, la creativitat. Això en poesia es veu molt clar: la poesia és minoritària. Que de tant en tant surti algun poeta de gran abast no vol dir res. El poeta J. V. Foix era i és i continuarà essent un poeta minoritari. I és amb l’esforç de la dificultat que un individu accedeix a aquest coneixement. En canvi, hi ha poetes que fan el contrari, com Miquel Martí i Pol. Però, és clar, que el Parlament de Catalunya, tot, sense distinció, demanés que el poeta Martí i Pol, en vida, fos premi Nobel de literatura vol dir que ens equivocàvem, que vam confondre allò que és el valor de la cultura, l’estètica i els seus funcionaments, i el valor de la política, que és un altre.

—Però en el moment de construcció d’un nou país…
—Quin país? És un nou país administratiu, que ja és molt.

—Però en aquest moment, de construcció d’un nou país, la relació entre cultura i política és més necessària que mai. Des d’aquest punt de vista, pensar en una cultura elitista…
—Jo no he parlat d’elitisme. Jo crec que s’ha de construir una cultura de minories. Vull dir que la suma de la cultura de minories fa una cultura social, total i de masses. Miró treballa pel que és universal i arriba al que és universal. Però ell la fa i la practica amb unes eines superminoritàries. La humilitat del nostre treball és molt alta. Per construir un país necessitem aquestes minories. Per exemple, en sanitat avui tenim una gran quantitat de savis, tant en el món de la medicina aplicada com en el de la investigació, i desitjo que els nous models d’investigació que hi ha en el camp de la medicina regenerativa també creixin. Però com a usuari em preocupa que quan vaig al CAP, els metges de família, els joves, estiguin més preocupats per introduir les dades a l’ordinador que no pas per mirar-me a la cara i resoldre’m els problemes de salut (lleus ara per ara, per sort). Amb la tecnologia no volíem perdre el metge. El treballador amb valors humanístics, com un metge, avui ha quedat atrapat dins les màquines. Això és un disbarat. Em preocupa que les aportacions que el món de la cultura de les idees i de l’avantguarda va fer sobre aquest tema, i que són minoritàries però cabdals, no es recollissin. Fa cinc anys, nosaltres vam oferir el Santa Mònica al govern, que aleshores era del tripartit, perquè el transformés en un lloc d’energia del coneixement i d’energia renovable. Era una operació molt petita econòmicament i hauria ajudat a la transformació i el lideratge des del món de la cultura. La pregunta és per què tot això no es fa en el moment que toca.

—En teniu resposta?
—Sí. La resposta que sempre he donat és que hi ha una màquina de poder massa gran i massa vella. No faig pas cap retret al cos de la gent que treballa al servei públic, però en canvi sí que faig un retret al fet que cada vegada que hi ha hagut un canvi humà de partit, o del mateix partit, hi ha massa gent que queda trinxada. Cal que la política vingui amb idees i que la política no sigui poder.

Ens hem equivocat de model de creixement. Avisàvem de crear un model sostingut, però no: consumir, consumir, consumir. Tot es converteix en dades, en nombres i en enganys. La quantitat d’hores que la gent ha perdut a l’administració per presentar llibres blancs, cada dos per tres, que no han servit absolutament de res, però mentrestant distreien el personal. Tot el model economicista aplicat a l’espai cultural és un deliri total.

Una altra equivocació: confondre educació i cultura. Formen part d’un mateix espai, però no són el mateix. En el terreny evolutiu, l’educació és un espai de formació i la cultura és un espai de maduresa d’aquesta formació, davant un món inèdit que tu has de construir. Ara no ens convertirem tots en escolars. Doncs la política d’avui tracta la gent de l’espai cultural com a infants. I una bona part de les polítiques ens converteixen en infants. Infants en el sistema de producció i d’integració. I et diuen com tothom s’ha d’integrar. I, és clar, han acabat donant els recursos a empreses mitjanceres que abans no hi eren. No et deien: ‘Tu forma’t’, idea que és una conquesta, perquè una vegada t’has format, tu també pots fer. Aquesta era la utopia del coneixement. No, ara et diuen: ‘No ets tu que has de fer, sinó que uns altres ho faran entre el teu doble tu: el tu creatiu i el tu consumidor.’ D’aquesta manera la cultura passa en la part de la intermediació. Han trencat la unitat per la dislocació. I així ens hem separat de tantes coses! Ens hem separat de la naturalesa i hem dominat la naturalesa d’una manera vergonyosa. Ha estat un deliri. I ara hem de recular. Etcètera.

—Heu sentit en carn pròpia el pes de l’arbitrarietat de la política entesa com a poder.
—Hi ha una part que assumeixo positivament i una altra part que observo. Assumeixo positivament que les coses es regenerin. Això em sembla bé, que vinguin noves generacions. Però quan això no passa, quan no hi ha una regeneració, és quan et poses les mans al cap. No per tu, sinó pel conjunt d’aportacions que es feien. Tant com ha costat que el Departament de Cultura tingués alguna línia iniciada en el treball entre allò que era la vella cultura humanística i la cultura científica i la preocupació per la cultura tecnològica, i ha quedat trencat. Per què la línia de treball experimental autèntica, de baix a dalt, amb grups que s’interrelacionen amb el coneixement i les noves disciplines ha quedat trencat? A canvi de què? Per què aquest treball de recerca que es feia en el KRTU  i després vam fer a l’Arts Santa Mònica, sobre els referents i el seu valor cultural, que creava aquesta cultura insòlita, original, que venia d’una certa avantguarda, que va servir per a llegir Foix, Sebastià Gasch, Miró i Dalí, Perucho, Palau i Fabre, Salvat-Papasseit, ha quedat totalment estroncada? I a canvi de res? Els treballs que es feien d’anàlisi de camp, en la frontera entre art i literatura, entre cinema, documental i videoart, o en el camp de la música (les músiques laietanes, les músiques cultes, les músiques populars…), etc., fa cinc anys que s’han deixat de fer? Em preocupa que nosaltres, que érem el 0,001% d’una acció política pública, hem deixat de fer i no ens han substituït per una regeneració d’edat ni res. S’ha deixat de fer, senzillament. Que no hi ha diners? Això no valia res. Però, en canvi, és tan urgent fer-ho! Si no tot aquest autèntic viver, que era tan necessari, només troba un ofegament, davant del que és el vell model: infrastructures d’estat. Els MNAC, els MACBA, continuen amb problemes de recursos, però no tan sols.

—Són museus mancats de recursos i de què més?
—Necessitem l’estat, és bàsic, i que les infrastructures d’estat siguin cobertes per l’estat. Però amb això no ho resoldrem tot. És desitjable que una vegada tinguem l’estat propi i resolguem el pressupost, es faci el que ja hauríem de fer. Però pel camí que portem, si fa cinc anys que s’ha desterrat l’espai cultural, en alguns llocs, tant a l’ajuntament com a la Generalitat, i necessitem cinc anys més… Uf! Aquí seria bo un ‘comptador zero’.

—Què voleu dir?
—No sé com es fa això d’un ‘comptador zero’, però les guerres posaven el comptador a zero i tot tornava a començar, el poder i la subversió. La línia de continuïtat de tot el que va quedar desfet amb l’ideal de la República i en tots aquells anys, que són bastants, va anar tenint continuïtat a dins i a fora, fins al franquisme tardà que es va produir una dislocació: el poder per un cantó i la cultura per un altre. I la cultura catalana també era estructurada sota sistemes de poder, no siguem ingenus de pensar que no: el paper que van arribar a jugar Joaquim Molas i Josep Maria Castellet té molt a veure amb un ministeri de la literatura sense cartera o amb cartera. O el paper que Cirici Pellicer va arribar a tenir des del museu d’art contemporani i fins a la Fundació Miró, sota la tutela de Miró.

—El KRTU també va exercir aquesta mena de poder.
—Sí, l’assumeixo com a tal, i vam fer de pont. La responsabilitat en l’exercici del poder la tenia completament assumida sota tots els condicionants crítics i tot plegat. Però també oferíem unes propostes totalment allunyades de l’espai de la política. Per exemple, érem lluny de la confrontació ‘o els teus o els meus’. No es pot dir que en el KRTU no hi hagi hagut intel·lectuals d’extrema esquerra, intel·lectuals comunistes, intel·lectuals de l’òrbita socialista i alguns altres del catalanisme moderat. Fins i tot cristians. Excepte els del PP, que no formen part del teixit cultural. Però ningú mai per raons de caràcter polític no n’havia quedat apartat, al contrari. Buscàvem sempre la pluralitat. I això no passa. Jo he estat víctima de censures per part dels socialistes. No les explicaré ara i aquí, però la raó era pel fet que treballava a la Generalitat. Per a mi la Generalitat era el govern de la meva nació. I jo vaig desaparèixer el dia que un vell socialista va arribar a l’espai polític convergent. És així.

Això anava perquè… Ara he perdut el fil. Ah, sí, et deia que en el KRTU no hi havia política, hi havia acció cultural. Mai en les conferències que organitzàvem, les taules dels conferenciants no eren presidides pel conseller. Quan el conseller venia era el primer que seia a baix. I això em va ser respectat fins al final, quan van tenir necessitat d’usurpar l’espai de la cultura. És tot un símptoma. Sempre havia procurat que els llibres que editàvem no portessin un pròleg protocol·lari del conseller de torn i se m’havia respectat sempre, fins al final, que això no els agradava gens ni mica. Jo he viscut com l’espai de la política matava i apartava la gent de la cultura. Això ho hem viscut. Això és així. I això em continua preocupant. No per nosaltres, que continuem fent, sinó pels joves, molts dels quals estan en condició de marginació laboral, d’exili, i pel fet que han proletaritzat tot el món cultural, a més d’haver destruït bona part de les estructures. Per tot això, jo treballo millor ara des de fora que en l’última etapa al Sant Mònica.