20.01.2019 - 21:50
Vice és un film d’Adam McKay que relata l’ascensió al poder de Dick Cheney, el polèmic vice-president de George Bush fill. El film triomfa a les pantalles de tot el món i tot apunta que serà un dels protagonistes dels premis Òscar. Amb una narrativa molt sorprenent i a vegades desconcertant, aquest biopic d’un dels homes més poderosos de la història recent dels Estats Units causa sorpresa i discussions importants. Segons alguns, humanitza Cheney, segons alguns altres és ple de falsedats que no són demostrades.
De falsedats, més enllà de les derivades de la dramatització d’uns fets, no n’hi ha. I que humanitza Cheney és evident. De fet, el problema del film, i això potser sorprendrà els qui el varen anar a veure, és que el Cheney real era molt pitjor encara.
Cheney, efectivament, va tenir un poder gairebé il·limitat i el va saber fer servir per a acumular-ne més i més. Va decantar de manera perillosa l’equilibri de poders a Washington del costat de la Casa Blanca. Això és cert i el film ho reflecteix bé, però al preu d’ignorar completament el Cheney ideòleg, que va ser, de llarg, molt més perillós encara.
Era un personatge àvid pel poder, això no ho discutirà ningú. Però no del poder pel poder, empès per la seua dona i pels seus problemes; sinó del poder per tal d’imposar una visió dels Estats Units i del món que ell considerava necessària. Aquesta visió ha tingut i té un cost monumental per a tot el planeta encara que, finalment, Cheney haja fracassat políticament. I sobre això, el film hi passa de puntetes. Hi ha algunes escenes on és presentat com un cínic, que ho era per a algunes coses però no fonamentalment, perquè no li valia qualsevol cosa; només la victòria del poder imperial americà. ‘Imperial’ en el sentit més descriptiu de la paraula.
Cheney ja havia seguit des de dins de la Casa Blanca la guerra del Vietnam, cosa que el film no conta en detall. Llavors havia vist com el congrés retallava els poders del president per impedir que pogués continuar aquella bogeria, quan ja era evident que no portava enlloc. Probablement llavors es va forjar en el seu cap la teoria, que al film és tan ben remarcada, del poder executiu com a centre real del poder. Però no solament amb la voluntat d’exercir-lo, sinó amb la voluntat de venjar allò que ell considerava un afront.
I per això Cheney –no ell només però sobretot ell– és al centre de la decisió d’atacar l’Irac després dels atemptats de l’Onze de Setembre, una situació que el film sí que explica de manera magnífica.
Però és sobretot al centre d’aquesta decisió perquè considera que els altres països s’han de sotmetre al poder americà, econòmic, polític i sobretot militar, hagen fet què hagen fet, en aquest cas concret tenint la certesa que l’atemptat de l’11-S no havia tingut res a veure amb l’Irac. I també perquè creu que els Estats Units tenen dret de fer negoci i de robar allò que consideren necessari com a compensació de l’esforç militar. Aquesta és la base del desastre en el qual Cheney ens ha posat a tots i que pagarem durant generacions. Cheney ha convertit el Llevant en un focus d’inestabilitat que no té cap solució fàcil.
A més, com que no vol que passe com quan va ser la Guerra del Vietnam, quan bona part de la població, el congrés i la premsa, des de dins –allò que es va conèixer per home front– van obligar a la retirada, Cheney porta el conflicte a una escala de manipulació de la informació increïble que ha canviat també el món. Una escala de desinformació de la qual, per exemple, participa de manera entusiasta un New York Times que, en canvi, durant la Guerra del Vietnam va publicar papers i documents que en van precipitar el final.
És evident que un film d’aquesta ambició no pot comprimir en menys de dues hores vides polítiques i privades tan complexes com la de Cheney. Ara, cal anar-lo a veure encara que en alguns moments siga massa prim i no dibuixe del tot adequadament fets importants. Per exemple, la relació amb Collin Powell no s’entén perquè no es fa entendre fins a quin punt havien estat grans col·laboradors durant la Primera Guerra del Golf. D’aquella època, precisament, data l’informe del Pentàgon amb el seu nom i escrit per ell poc després de la caiguda del mur de Berlín, quan semblava que l’enfonsament de l’URSS era la victòria final dels Estats Units, que reclama sobretot d’augmentar el poder americà per a convertir els Estats Units en la sola potència mundial. Militar, sobretot militar.
I és d’aquest punt de vista que es podria dir que el film demostra, sense explicar-ho, el gran fracàs del Cheney ideòleg. Donald Trump, que en tantes coses se li podria assemblar, va en la direcció oposada, retirant tropes i anant-se’n d’on hi ha guerra. Cheney, altrament, va dissenyar i desencadenar sense cap remordiment el conflicte armat més gran que ara ens envolta i que, segurament, ens envoltarà mai. I no ha funcionat, encara que les conseqüències les sofrim cada dia en forma d’inestabilitat constant o d’atemptats a la Rambla de Barcelona i Cambrils. Aquest Cheney, l’imperialista fracassat que ens ha posat a tots en un conflicte demencial, no apareix per enlloc precisament perquè n’amaguen el component ideològic. Però cal reconèixer que en alguns moments especialment brillants es posen en relleu les conseqüències nefastes de les seues decisions.
Dit tot això, el film paga la pena, molt. És impressionant el retrat personal que ens mostra de la cúpula del poder mundial i de com funciona i és impossible de no eixir tocat de la sala. El retrat del president Bush com un autèntic inútil fa pensar molt en les limitacions de qui ens mana, ací, allà, i a tot arreu. O, si ho voleu així, en les limitacions d’un sistema que permet de triar un autèntic inútil i alhora deixar el poder a les mans de qui se n’aprofita per a manar rere els qui manen, en aquest cas el vice. La lliçó que s’aprèn mirant-lo és, per tant, de les que queda dins durant anys. Perquè encara que el Dick Cheney real siga pitjor encara del que dibuixa el film, la veritat és que veure així de prop com es prenen les decisions que ens afectaran durant tants anys deixa l’estómac regirat i la ment incendiada. D’indignació.
