Viatge literari a la fi del món

Teníem clar que, si ens casàvem, aniríem a la fi del món. I això volia dir preparar un viatge a l’Argentina, amb destinació a la Terra del Foc. Calia anar-hi carregant, simbòlicament i física, un llegat de literatura i història catalana transatlàntica. Alguns autors han viatjat amb nosaltres a la maleta, alguns llibres els he llegits dalt l’avió o bé fent temps als aeroports. Aquest Mirador, doncs, té regust de compàs obert a l’oceà, el desvetllament dels fusos horaris deixats enrere i partícules elementals del canal de Beagle que entrelluca el camí de l’Antàrtida, de les alçades incommensurables dels Andes, dels enigmes de les glaceres i les ventades del desert patagònic… i de la nostàlgia de la ciutat de Buenos Aires, que coneixeríem després d’haver-los llegit.

En aquest estat aterrem a l’aeroport internacional d’Ezeiza –o Ministro Pistarini, com s’anomena oficialment– de la capital argentina, i no al port com tants desheretats d’Europa. Per mar, com hi va arribar el pintor i escriptor Santiago Rusiñol, que el 1910 navegà a bord del transatlàntic italià Argentina cap a una Buenos Aires que celebrava el centenari de la independència, començada el 25 de maig de 1810 a Tucuman. Una emancipació de l’elit criolla, dinàmica i liberal, amb una intervenció decisiva dels mataronins –bé de naixement, bé de formació, com a alumnes de l’Escola Pia de Santa Anna– Domènec Matheu, Joan Larrea i Blai Parera, aquest darrer autor de la lletra de l’himne nacional. Santiago Rusiñol porta quadres per vendre i, alhora, com a home de teatre, l’acompanya Enric Borràs, però també s’embarca amb l’encàrrec d’escriure les seves impressions per a l’Esquella de la Torratxa. Les cròniques aplegades en un volum portarà l’eloqüent títol de Del Born al Plata, un llibre reeditat recentment –i oportuna per a nosaltres– a Edicions del Cràter.

Una ciutat de ciutats

“Buenos Aires, com totes les ciutats, a més dels carrers innombrables, té un carrer que se’n pot dir el Carrer. En uns llocs en diuen la Rambla, el Bulevard, en altres, el Passeig o la Terrassa. Aquí és l’Avinguda de Maig”, escriu tot just de començar a apamar la metròpoli. “La primera impressió que rebem és la de que no ho sabem, a on vivim. Si ens fixem en els rengles de cases correctes, sèries, riques i aparatoses, amb balustrades Lluís XIV i portades senyorials, ens creiem en un bulevard Haussmann o en l’avinguda de Kléber; si anem més enllà, i, seguint un carrer, trobem el riu al capdavall, ens tornem a trobar a Amèrica, amb la immensa planura d’aigua, amb unes ratlles que són illes; si anem al port i veiem els vaixells arrenglerats com vies flotants, ens figurem trobar-nos al Tàmesis; si a la dreta, al barri de Monceu, i si l’altra banda, altra volta a Amèrica.” El carrer de Florida li recordarà el de Ferran i el pingüí del zoo de Palermo, el seu Senyor Esteve. Josep Pla, que hi va viatjar unes quantes vegades intentant de fer renéixer les cendres dels amors d’Aurora Perea i en va tornar amb el platonisme de la jove Luz de Santa Coloma, la trobaria en estat de convalescència permanent. Un altre escriptor català que va conèixer Buenos Aires enamorat, Xavier Febrés, escrivia fa poc: “Encara no he entès Buenos Aires. L’he estimada, però no l’he entès. El fet d’estimar permet viure intensament algunes coses, no sempre entendre-les.”

Sense voluntat d’entendre-la, tot just d’arribar-hi, sortint de l’hotel a primera hora del matí i travessant l’obelisc de l’avinguda del 9 de juliol, per anar a fer un cafè amb una medialuna al Cafè Ideal, també nosaltres tenim aquesta sensació de ser en una ciutat que n’és moltes alhora. És la decadència dels anys opulents, quan es mirava de tu a tu les grans urbs del món en què s’emmirallava –fossin París, Londres o Nova York–, entrellaçada amb el caliu porteny d’una capital intel·lectual que conserva, encara, la tradició dels grans cafès europeus, com observa el savi Antoni Martí Monterde, que a les taules d’aquests enyorats establiments hi escriu L’Erosió. Cadascun dels immigrants, fossin italians, jueus centreeuropeus, libanesos o sirians amb passaport otomà, gallecs o catalans –el seu Casal n’és el testimoni–, hi va deixar un pòsit, bé la passió napolitana de la Boca, bé els divans de Villa Freud. Ja ho diu aquella arxiconeguda cita atribuïda a Jorge Luis Borges, que un argentí és un italià que parla castellà, pensa en francès i voldria ser anglès. Ell, és clar, tenia una orgullosa sang britànica i un cognom que es diu portuguès però a nosaltres ens sona nostre.

Ressons d’anada i tornada

Deu ser per això que Víctor García Tur fa aparèixer Jordi Borges, exiliat català, a El país dels cecs. Una faula possible, perquè, tot i que no amb el volum de Mèxic o Xile, l’Argentina va ser la destinació dels expatriats Antoni López-Llausàs, Francesc Madrid o Irene Polo, tres republicans que tenien l’alè de la FAI al clatell. La Patagònia llunyana i, encara avui, tot i el boom turístic, feréstega, als anys vint va viure la seva Setmana Tràgica, en uns enfrontaments entre els peons alçats contra els abusos de l’oligarquia hisendada i els esbirros dels patrons, amb el suport de l’exèrcit, que fan pensar en allò que passava a Barcelona durant els anys del pistolerisme. Ressons d’anada i tornada, devocions compartides –fos el tango de Gardel a la Barcelona, tercera capital d’aquest gènere; l’esplèndida Evita, la Perona, en la famèlica postguerra; o el nostre, i d’ells, Lionel Messi–, exilis i migracions encreuades, influències literàries o viatges de l’un continent i l’altre. Com allò que faria el Senyor de la Terra del Foc per fer realitat l’Estancia La Catalana, a tocar d’Ushuaia, o el que portaria l’anarquista d’origen ucraïnès Simón Radowitzky, després de passar vint anys al tenebrós presidi de la fi del món, intent de fugida inclòs, per empunyar les armes amb les Brigades Internacionals. Qui sap com hi va arribar la multa de trànsit al seu nom que provenia de Palamós, molts anys després de morir-se Simón a Mèxic, i que exposen al presidi. Nosaltres també vam fer cap a la fi del món, acabant Gegants de gel mentre l’avió tocava terra al petit aeròdrom escorat al canal de Beagle. Havíem arribat a la destinació somniada, allà on Joan Benesiu diu que “s’hi pot menjar perfectament, anar al cinema o comprar llibres de Diderot, però una passa més, un colp de mar adreçat cap endavant, i només queda gel, muntanyes, i la petita població xilena de Puerto Williams com a separació entre la civilització i els rastres humans deixats al Cap d’Hornos i a l’Antàrtida”. El lloc on vam sentir en la nostra pell els confins  de l’aire meridional, i vam fer realitat la promesa.