Viatge al fons de la ment del gran artista de l’‘underground’ americà

Memorias de R. Crumb. Remembranzas y otras chanzas, del mateix Crumb i Peter Poplaski (Libros del Kultrum) és una obra genial per a submergir-se en les més salvatges, lliures i intel·ligents sàtires que es van crear els anys seixanta i setanta en l’art dels còmics als Estats Units. El llibre és en si una obra d’art, un potent collage de les millors vinyetes que Crumb va dibuixar en aquells anys, amanides amb fragments autobiogràfics, fotografies, records i pensaments de l’autor, juntament amb opinions de destacats personatges sobre ell i sobre els seus còmics.

Robert Crumb (Filadelfia, 1943) és un dels dibuixants més destacats i influents dels darrers quaranta anys. Es podria afirmar que ell és als còmics el que Hunter S. Thompson o Charles Bukowski eren al periodisme i la literatura. Una icona. Va ser un dels més admirats de la seva època, un dels capdavanters de l’underground, malgrat ell, que era un tipus llarg, esprimatxat i molt miop, per naturalesa tímid, hermètic, obsessiu i acomplexat. Un perdedor nat. De fet, en la seva reeixida s’amaga una paradoxa extrema. Ell, que va ser un dels més populars, aguts i brutals crítics de la societat americana d’aquells anys, en especial del cinema, la televisió i els grans mitjans de comunicació, amb el temps acabaria essent una glòria del sistema cultural americà.

Va passar de dibuixar precàries historietes amb el seu germà Charles, que grapaven i pretenien vendre als veïns, a veure com, uns quants anys a venir, els seus dibuixos s’exposaven en galeries d’art americanes i europees, museus d’art modern, i li atorgaven els premis més importants del món del còmic internacional.

Pel mig hi va haver l’estiu de l’amor californià, de l’LSD, la marihuana, els hippies, la pornografia, un parell de fills, dos matrimonis, moltes mudances i, sobretot, la seva imaginació. Una desbordant, efervescent, aguda i genial explosió permanent de sàtira, de la ironia més tendra a la crítica més salvatge i cruel, sempre amanida amb una immensa curiositat per la capacitat de resistència dels éssers anònims en allò que ell anomenaria la gran putrefacció de la societat americana i els valors conservadors i consumistes dominants.

Aquesta obra és un viatge al fons de la ment del dibuixant. Un viatge molt interessant a la font d’on va sortir torrencialment tot un món fascinant, divertit i alliberador. Aquell noi tímid i estrany tenia uns dots d’observació i un art innat per a descriure la pitjor versió del món que l’envoltava. Un art que va fer somriure i viure a molts joves inadaptats i rebels dels anys seixanta, setanta i vuitanta. Va exercir de gran artista i, alhora, sense proposar-s’ho, de sociòleg i psicòleg d’una societat que començava a exterioritzar els pitjors símptomes de la malaltia conservadora, capitalista, vulgar, inculta i consumista que, amb els anys, ha portat a molts milions de persones a votar esperpents com ara Donald Trump.

Crumb segons Terry Gilliam i Steve Martin

Els còmics de Robert Crumb, creador de personatges inoblidables com ara el gat Fritz, Mr. Natural, Mr. Snoid i la Diablessa, i de revistes com ara Zap Comix, van admirar mig món. Això que ell fa és art, és humor i és, sobretot, una brillant sàtira social. Els còmics de Crumb són el mirall deformador de la gran farsa del somni americà, alimentada per les televisions i la indústria de Hollywood. És l’Amèrica del masclisme i la violència, dels marginats i els pobres, de les putes i els bojos, del racisme, dels sense-sostre, l’alcoholisme, el patriotisme i l’ultracatolicisme.

Crumb va tenir grans admiradors. Bukowski li va dir que estava bé allò que feia i que, si volia perseverar, no anés a festes. Terry Gilliam, membre dels Monty Python, dibuixant i director de cinema, ha dit sobre les memòries de Crumb: “Aquest llibre és plagat de genialitats més rellevants i profundes que la majoria de les presumptes Belles Arts de final del segle XX. I, a més a més, són molt, molt més divertides.”

El llibre recull també unes declaracions del còmic Steve Martin, que es confessa molt influït per Robert Crumb. “Laurel i Hardy, Jack Benny i Jerry Lewis em van fer enamorar de la comèdia. Crumb em va ensenyar a caminar […] Alguns dels meus moviments més ostensibles en escena a final del setanta es remunten a Crumb. Avui dia, pel carrer, continuo veient personatges de Crumb, encara que siguin éssers humans de carn i ossos. En certa manera, tots som caricatures de Crumb, desfilant amb la nostra moda i pentinats.”

El Brueghel del segle XX

Sobretot, val la pena remarcar les declaracions de l’escriptor i crític d’art Robert Hughes. Al film Crumb (1994), de Terry Zwigoff, una obra genial sobre el dibuixant, la seva estranya família i les seves dèries, el crític va expressar unes idees que es recullen a les memòries:

“Penso en Crumb com en el Brueghel de la segona meitat del segle XX. A la primera meitat, no n’hi va haver cap, però sí a la segona i és Robert Crumb, perquè proporciona la mateixa mena d’impacte fruit d’una humanitat libidinosa, sofrent, maníaca en tota mena de formes al·legòriques com gàrgoles. Té una imaginació extremadament poderosa que sol sortir-se de mare, però que rarament menteix.” Hughes el considera un artista molt notable, immers en l’art gràfic com a protesta i crítica social, amb arrels que es remunten molt enrere, fins a Goya.

L’art de Crumb, segons ell, ve d’una profunda consciència de l’absurd de la vida humana. De la seva anàlisi vull subratllar una idea clau: “A cert nivell psicològic deixen d’existir els herois, els malvats, no hi ha heroïnes i fins i tot les víctimes resulten còmiques. I crec que és justament això el que els nord-americans troben difícil de pair, perquè xoca amb els seus sentiments elementals on es barregen l’utopisme i el puritanisme (que és una altra forma d’utopisme), una mescladissa que ha inaugurat la mena de missatge confús sota el qual vivim avui. De manera que Crumb, com tots els grans satírics, és una mena de renegat als EUA d’avui.”

Un pobre nen babau

Robert Crumb confessa que, de petit, ell i els seus germans gairebé no van tenir contacte amb el món real. Van ser nens babaus, febles, de perifèria residencial, que inventaven jocs inspirats en els films, la televisió i els còmics. Tot els arribava filtrat pels mitjans de comunicació. Els dibuixos animats, els films, els anuncis de productes perfectes per a famílies perfectes, Walt Disney. Feien col·lecció de taps d’ampolles de llet, de capses de mistos, de bales i, òbviament, de còmics, les “revistes de riure”, com en deien les estirades senyores que regentaven el magatzem de l’Exèrcit de Salvació on ells se’n proveïen.

Van ser fans de l’ànec Donald i del pirata Long John Silver de l’Illa del Tresor. Samsó i Dalila, Ivanhoe i Davy Crockett. Per a Robert, el gran amic i guia en el món dels còmics va ser el seu germà Charles, que s’acabaria suïcidant als anys noranta. Va acabar la vida amb problemes mentals i es passava el dia narcotitzat amb antidepressius i ansiolítics. Junts, de nens, van començar a dibuixar i autoeditar-se els còmics que feien i que intentaven vendre sense gaire reeixida a veïns i companys d’institut.

“Els anys seixanta, sota els efectes de l’LSD”, confessa Crumb, “em vaig adonar que el meu cap era un abocador d’imatges i continguts mediàtics. Vaig passar la infantesa absorbint tanta merda que la meva personalitat i el meu cervell estan saturats. Tan sols Déu sap si això pot arribar a afectar-te físicament.”

En llegint aquest paràgraf m’ha vingut a la memòria una reflexió de Charles Bukowski, del relat “Un mal viatge”, publicat dins La màquina de cardar. Diu així: “Has pensat mai que l’LSD i la televisió en color van arribar més o menys al mateix moment per al nostre consum? Ens arriben tots aquests batecs exploradors a tot color, i què fem? N’il·legalitzem l’un i malbaratem l’altre, la televisió, és clar; en les mans en què es troba és inútil; no hi ha gaires possibilitats de discussió, aquí.”

Els còmics pornogràfics i l’LSD

A l’underground no hi havia censura ni, molt menys, autocensura. No em puc ni imaginar l’allau de multes i prohibicions que avui rebrien les seves vinyetes per part dels salvadors de la moral, siguin els carques de sempre o els actuals grups de joves censors “políticament correctes” amb pírcings, tatuatges i punyets alçats.

Diuen que Crumb dibuixava la seva vida tal qual era. De fet, ell mateix es va convertir en un dels seus personatges. Hi apareixia sovint tot fent sarcasme de la seva vida quotidiana i de les seves obsessions i pors. Si a les seves historietes apareix sovint el racisme esperpentitzat, és perquè ell el va viure des que era ben petit. Quan la família es va traslladar a Milford, Delaware, Robert es va retrobar amb l’Amèrica antiga, pràcticament sense rastres de modernitat. Era una societat molt endarrerida socialment, extremadament racista i agressivament ignorant.

Ell anava a una escola segregada. El racisme era molt present a la seva vida. Els negres vivien tots en un barri que es deia Jimtown. I si algú gosava defensar-los, o dir que no eren inferiors als blancs, el qualificaven de “llepa dels negres” o “amic dels negrates”. “Jo m’estava convertint en un amarg residu social”, escriu Crumb. “D’adolescent solia contemplar la meva primera infantesa amb certa nostàlgia, quan no era més que un nen babau i distret que caminava pel carrer mastegant xiclet i llegint còmics.”

Va ser llavors que la seva sexualitat va començar a despertar. Somniava amb dones grosses, fortes i poderoses, com bé reflecteixen els seus dibuixos. De fet, a més dels còmics contra el somni americà, es faria famós també per les històries pornogràfiques, extravagants, farcides de fetitxismes i obsessions. Orgies espatarrants dibuixades esplèndidament, mamades siderals, sexe amb dones salvatges, negres immenses, obsessió pels culs gegantins i els pits immensos.

Ben aviat es traslladà a San Franciso, per veure si tenia sort que li toqués una mica del tan famós amor lliure que predicaven els hippies. Va llegir Salinger, Borroughs i els beatniks. A la carretera, de Jack Kerouac, el va fascinar. “Déu, quines farres que es corren aquests tipus! Coneixen paies! Tenen aventures! Són uns barruts! Sense responsabilitats! Passen de la feina i els diners!” Per a ell, com a molt, de la seva generació Kerouac va ser revolucionari en transmetre’ls la convicció que no tenien per què acotar el cap. Podien deixar la universitat i oblidar-se de tot el rotllo responsable que els havien inculcat els pares: feina, matrimoni, família.

A San Francisco va prendre l’LSD. En certa manera, explica, les excursions que havia fet de petit a Disneyland li havien aplanat el camí per a les experiències al·lucinògenes. “El meu cap solia endinsar-se en un espai vibrant i electrificat, ple de visions crues, incendiàries, d’un caricaturisme esperpèntic.” Va tenir algun mal viatge els efectes del qual duraren mesos. Era mitjan anys seixanta. Però, curiosament, ni ell sap com ni per què, començaren a néixer en les seves llibretes els millors i més populars personatges que mai havia concebut: Mr. Natural, Flacky Foont, Angelfood mcSpade, Eggs Ackley, The Snoid, The Vulture Demonesses, Av’n’Gar, Shuman the Human, The Truckin’ guys, Devil Girl.

“L’LSD em va col·locar en un altre lloc. No sé molt bé on. Només sé que era estrany. Les substàncies psicotròpiques em van alliberar de la programació social. L’experiència resultà positiva, tot i que traumàtica, i és possible que tot allò em causés un mal permanent. No sé.”

I d’aquí, a la fama. Village Voice, Rolling Stone, invitacions per al Saturday Night Live que sempre rebutjava. Films d’animació. Un documentari sobre la seva vida. Obres de teatre. Fins i tot el van convidar al Festival de Canes. Però ell no portava bé el paper “del dibuixant més estimat d’Amèrica”. No dominava el terreny i era massa tímid per a dir que no.

L’ànima de la gent comuna

Actualment, Robert Crumb intenta de passar desapercebut en una casa al sud de França, on vivia amb la seva dona, també dibuixant de còmics, Aline Kominsky-Crumb, que s’ha mort fa poc. Continua en actiu. No pot parar. Per a ell, dibuixar és viure. Respirar. Entre més dèries, continua ampliant la col·lecció de vinils de 78 rpm de blues i jazz. S’hi ha dedicat tota la vida. Els comprava als veïns del barri negre, en botigues de segona mà, a uns altres col·leccionistes. Per a ell, la música popular és l’ànima de la gent comuna. Creu que és un tresor musical fabulós de quan “la comunicació de masses no havia fet irrupció en escena tot desfigurant la música per sempre”.

Crumb mai no ha estat gaire interessat en el rock, tot i que li va fer una portada a Janis Joplin per al disc Cheap Thrills/Big Brother and the Holiday Company. Odia el grup Metallica. De fet, a ell el que li agrada és tocar el banjo. Aquestes memòries inclouen una cirereta musical: un CD que conté una selecció de cançons gravades per ell i dels diferents grups en què ha tocat.