Viatge amb tren a l’univers de Fernando Pessoa

‘La literatura, com cada art, és la constatació que la vida no és suficient’

Fernando Pessoa

L’exposició ‘Fernando Pessoa, cada art és una forma de literatura’ observa l’escriptor com a catalitzador, impulsor, crític i inventor de corrents artístics, coetani d’una generació d’artistes portuguesos d’avantguarda a les primeres dècades del segle XX. És una etapa molt important de l’art d’aquell país que la mostra explora a través dels textos de Pessoa, les revistes d’art que impulsava (Orpheu o Portugal Futurista), correspondència, manifestos, i les seves relacions personals i intel·lectuals amb tots els artistes que es movien en l’escena més avançada de l’avantguardisme, com ara José de Almada Negreiros, Amadeo de Souza-Cardoso, Santa Rita Pintor o Eduardo Viana.

Aquest és el relat del viatge a Madrid, a l’exposició i a l’univers de Pessoa, de la mà del senyor Kovács, científic centreeuropeu, doctor en física quàntica, amant de la filosofia i la literatura d’Antonio Tabucchi i Fernando Pessoa.

Barcelona. Estació de Sants
El senyor Kovács fulleja els llibres del quiosc. N’obre un a l’atzar, somriu i el compra. Absent i relaxat, ve cap a mi, com si hagués trobat el plantejament d’un enigma, el punt de partida d’una investigació. Me l’ensenya, satisfet: Chroniques des atomes et des galaxies (Seuil), de l’astrofísic canadenc Hubert Reeves.

‘Miri l’enunciat d’aquest capítol: “El que veiem es redueix al cinc per cent de la matèria de l’univers”. El concepte agradaria a Pessoa’, murmura amb la vista perduda més enllà de l’andana, en l’infinit… Tot d’una, sembla tornar en si i reprèn el discurs: ‘Com en l’univers, en les persones també hi ha una petita part que surt a la llum, i la resta queda en la foscor’, xiuxiueja.

Passegem per l’andana. ‘Les estacions, els trens, tenen un significat especial’, diu el senyor Kovács amb un somriure plàcid. ‘Són punts de partida i d’arribada, espais fronterers on, si estàs atent, sempre pot sorgir una revelació.’

‘Sap què? Antonio Tabucchi, a vint anys, va prendre un tren a Lisboa per tornar a Florència, a casa seva. En un quiosquet de l’estació va comprar un llibre d’un desconegut, un llibre que li canviaria la vida. Era El banquer anarquista de Fernando Pessoa. Va ser tal l’impacte que li va ocasionar la lectura, que aquell dia va decidir d’estudiar filologia, d’especialitzar-se en literatura portuguesa i Pessoa i, segurament, també, ser escriptor.’

‘Albert Einstein resolia algunes de les hipòtesis que el conduirien a la teoria de la relativitat pensant al tren. Però no li calia pujar-hi, ho feia a la butaca del seu estudi, fumant en pipa. Tot era en el seu cervell, en la seva imaginació. El tren era un exemple ideal per a conjugar totes les variables: espai, temps, velocitat… Els anys vint-trenta són la fi del determinisme, és la gran època de la mecànica quàntica, comença una època d’incertesa, potser això va influir en Pessoa, no ho sé ‒diu Kovács‒ només és una hipòtesi.’

‘No sé qui sóc, quina ànima tinc’
‘Que coneix el llibre Tren nocturn a Lisboa de Pascal Mercier?’, em pregunta el senyor Kovács al cap d’una estona. ‘El llibre, no. Vaig veure la pel·lícula. Molt bé, Jeremy Irons’, responc. ‘Hauria de llegir-lo, el film és molt reductiu. Al principi ‒remarca molt lentament‒ el doctor Amadeu de Almeida Prado planteja una gran qüestió: “Si només explorem i vivim una mínima part de la vida que és en nosaltres, què passa amb la resta?”‘

‘Aquesta és la clau. La resposta ens l’havia donada Pessoa, que tenia aquest sentiment molt acusat, molts anys abans. Ell pensa: “no podem néixer de cap altra manera, aquesta és l’única, però l’art ens permet diversificar-nos”. I així ho va fer ell, vivint i creant una multiplicitat de vides, d’heterònims, d’universos de ficció que esdevenien reals, de persones que ell creava i donava vida pròpia, com ara Álvaro de Campos, Bernardo Soares, Alberto Caeiro o Ricardo Reis, entre molts.’

‘De de nen ‒deia Pessoa‒, he tingut la tendència de crear al meu voltant un món fictici, d’envoltar-me d’amics i coneguts que mai no han existit. No sé, per descomptat, si realment no van existir o si sóc jo qui no existeix. En aquestes coses, com en totes, no hem de ser dogmàtics’, recita de memòria el senyor Kovács… I prossegueix: ‘Aquesta tendència, que em ve d’ençà que recordo ser un jo, m’ha acompanyat sempre, canviant una mica la classe de música amb què m’encanta, però sense alterar mai la manera d’encantar’.

Ell vivia la seva persona i tots els seus personatges vivien en ell. Alguns dels seus heterònims podria semblar que el van sobreviure, com Ricardo Reis a l’obra de José Saramago L’any de la mort de Ricardo Reis, o el seu propi fantasma a Rèquiem: una al·lucinació d’Antonio Tabucchi, podríem dir que encara són vius, penso jo. Pessoa ha deixat un llegat de desenes de milers de pàgines escrites que encara s’han de catalogar, un bagul ple de gent, que deia Tabucchi.

Alguns dels nostres contemporanis, aventuro jo, han jugat amb la hipòtesi fictícia de ben segur, però igualment interessant, que Pessoa no hagués existit, que fos tot plegat una  invenció immensa. És la idea que Miguel Barrero exposa en la novel·la El rinoceronte y el poeta (Alianza Editorial, 2017). ‘L’ha llegida?’, demano. ‘No’. ‘Doncs, la hi recomano. És una bona hipòtesi’, diu Kovács. ‘Faria somriure a Pessoa. Va inventar tant, tanta gent, que arribar a fer dubtar de la seva existència potser n’era l’objectiu.’ Mira hipnòtic per la finestra. Fa un llarg silenci, i afirma, contundent: ‘Perdre’s…!’ I es concentra en la lectura de Chroniques des atomes et des galaxies de Hubert Reeves.

El poeta és un fingidor
Hores després, visitant l’exposició, sento que és com un viatge calidoscòpic a l’univers de Pessoa i a la repercussió i influències mútues amb altres artistes del seu entorn. És molt completa (cent seixanta obres d’uns vint artistes), hi ha peces magnífiques, algunes poc vistes, que dibuixen un temps efervescent de canvis radicals en el qual es redefinia el paper de l’individu i l’artista en la societat. S’hi pressent la tensió entre actituds creatives locals i alhora internacionals, el xoc de caràcters entre Portugal, Europa i el món.

Llegeixo un escrit d’Álvaro de Campos sobre el sensacionisme i la revista Orpheu. ‘Només hi ha dues coses interessants a Portugal: el paisatge i Orpheu. Tot allò que hi ha al mig és palla podrida usada, que ha servit per Europa i més llocs, i que acaba entre les dues coses interessants de Portugal. De vegades, fa malbé el paisatge posant-hi portuguesos. Però no pot fer malbé Orpheu, perquè aquest és a prova de Portugal’.

Al centre del moviment, Pessoa hi era, sí, però alhora vivia immers en el seu propi món, on feia de guia i mentor, però també de crític i de franctirador.

‘El sentiment obre les portes de la presó amb què el pensament tanca l’ànima’, escrivia Pessoa.

Tal com es va inventar heterònims humans, també es va inventar corrents artístics tan interessants com el paulisme, el sensacionisme o l’interseccionisme que, a banda configurar un estil propi imaginari, criticava, per contrast, els moviments ja existents: ‘El futurisme no és art; és una teoria de l’art, acompanyada d’il·lustracions que no expliquen res’.

Ser poeta no és la meva ambició. És la meva manera d’estar sol
Trobo el senyor Kovács, sol, com sempre, en un racó de l’exposició, davant un text. Fa que no amb el cap i somriu. M’hi acosto, el saludo amb un gest discret. ‘Miri què hi diu, aquí, que Pessoa “tenia desorientació existencial”! Increïble. Jo no hi estic d’acord. Era la seva manera de viure. Com quan diu que la poesia és la seva manera d’estar sol, és a dir, de ser ell mateix. No és una qüestió de desorientació. De cap manera! Els heterònims en són la prova. No és que no sàpiga qui és. Ell és múltiple. Ell en són molts. Si ell sabés qui era, no seria ningú, no seria “personne”, no seria Pessoa’, somriu.

Es diu que Pessoa va inventar un centenar de personatges, la majoria inèdits en el moment de la seva mort. Els dotava de nom, de dia i hora de naixement, de vida, història i biografia. A l’exposició es mostra alguna carta astral que ell els feia per saber-ne el destí. ‘Era necessari?’, pregunto al senyor Kovács, que em mira i respira a fons: ‘L’horòscop ‒diu‒, és la influència de l’univers sobre el destí de cadascú. És discutible? Sí. Era necessari? Jo no ho crec, però ell creia que sí. Volia ser coherent. Volia establir el destí de cada heterònim, intentar arribar al costat ocult dels personatges. Potser volia deslliurar-se de la responsabilitat sobre els seus destins, atribuint-los a les estrelles.’

‘En ell, la identitat és una obsessió, segueix Kovács. ‘Com podem provar que som vius? Com podem dir que som vius i que el món que ens envolta ens rep, o, és més aviat a l’inrevés, que nosaltres som qui rep el món que es transforma al nostre voltant. Era un dubte metafísic que ell considerava una mena d’art. Ell es va adonar que sempre hi ha un límit per a provar que som allò que es diu que som. Per provar la seva identitat.’

En això, és tan pessimista com el filòsof romanès Emil Cioran, li comento. ‘Sí, ‒assenteix Kovács‒, Cioran va escriure De l’inconvenient d’haver nascut (1973) en el qual especula que en el moment de néixer ja triem. Estem a punt de morir i de néixer en el mateix moment. Del gran univers de possibilitats infinites, quan naixem elegim ser qui som. Totes les altres possibilitats, les abandonem.’

Passegem i badem per les sales. ‘Einstein deia que allò incomprensible fóra que l’univers fos comprensible’, proclama, de sobte, Kovács, solemne. ‘Si hi ha tantes teories sobre el real, vol dir que encara estem molt lluny de comprendre el món. La ciència és una via. L’art, una altra. El científic vol comprendre. L’artista, no sempre. L’art intenta fer de pont, però és tot un altre llenguatge.’

Llegeixo un dels molts texts de Pessoa que il·lustren l’exposició i la nostra conversa: ‘L’art és una interpretació de la Vida. La Vida és incomprensible i complexa. Tot l’art que no sigui misteriós i simple, per tant, errarà el sentit de la Vida, serà un art fals, una mala educació dels sentits purs de l’artista. No voler comprendre la vida, només voler expressar-la: heus aquí l’Art.’

‘El Pessoa que a mi em captiva ‒em confessa, finalment, el senyor Kovács‒, és el poeta, el somniador. El llegeixes allà on sigui, i saps que és ell, per com hi sent, com hi veu, com entén, com narra. Saps que és ell. És l’home que escriu en un poema d’un dels seus heterònims, Alberto Caeiro: “Lleu, lleu, molt lleu/Un vent molt lleu passa/ I se’n va, sempre molt lleu/ i jo no sé què penso/ ni procuro de saber-ho”.’ ‘És saber que no ets res’, goso dir jo. Que no ets res, o que estàs per tot arreu. ‘És gairebé una forma de fe’, discrepa el senyor Kovács. Fa un silenci, i afegeix en veu baixa: ‘Pessoa és un artista descomunal, un monstre. Per a mi, realment, pertany a una altra esfera.’

Al final es projecta el film documentari de Manoel de Oliveira, Douro, Faina Fluvial (1931), amb influències evidents del cinema documental rus, que Pessoa havia ressenyat. És rodat a Porto, però sembla inevitable rememorar la capital. ‘Em recorda Lisboa ‒diu el senyor Kovács‒, una ciutat acollidora, sí, encantadora, sí, gairebé íntima, si has llegit Pessoa o Tabucchi, sí. Sempre som a l’indret que ens imaginem. Però alhora, aquella desembocadura del riu Tejo, aquells vuit quilòmetres del Mar de la Palha, és un punt de partida. Lisboa et convida a marxar, a viatjar, a creuar l’oceà.’

Madrid. Estació d’Atocha
El senyor Kovács i jo tenim bitllet de tornada a Barcelona a la mateixa hora i en el mateix vagó i seient. El tren arrenca. S’endinsa mut en la foscor de la nit castellana. El senyor Kovács no hi ha pujat. El seu seient és buit. És com si la seva persona s’hagués esvaït. Anem a gran velocitat. Al revister del davant del seu seient hi ha alguna cosa. Hi poso la mà, és un llibre: Tren nocturn a Lisboa, de Paul Mercier, pseudònim del filòsof i escriptor suís Peter Bieri. L’obro per la primera pàgina. Hi ha una frase escrita a mà amb tinta verda: ‘Em sento múltiple. Sóc com una cambra amb incomptables miralls fantàstics que distorsionen reflexos falsos, una única anterior realitat que no és en ningú i és en tots. Fernando Pessoa’. I una dedicatòria amb la mateixa lletra verda: ‘Per a vostè, de part de tots nosaltres. Kovács.’ És datada avui, a Lisboa.

Fullejo les darreres pàgines del llibre. El doctor Amadeu de Almeida Prado, creat per Mercier, podria ser perfectament Pessoa o qualsevol dels seus heterònims. Al seu dietari Un orfebre de les paraules, un pensament del doctor, subratllat en verd pel senyor Kovács, s’acomiada de mi: ‘Deixem darrere una part de nosaltres mateixos. Havent ortit d’un lloc, restem allà, malgrat haver-nos-en anat. Hi ha coses en nosaltres que només podem trobar de nou quan hi retornem. Viatgem a nosaltres mateixos quan anem on vam viure part de la nostra vida, sense que importi com de breu hagi estat.’