Viatge a l’últim continent verge: l’Antàrtida

Només dos-cents anys enrere l’Antàrtida era completament desconeguda. Els països occidentals suposaven que, “per equilibrar el planeta”, que tenia molts territoris a l’hemisferi nord, hi havia d’haver una gran massa de terra al sud. Era allò que es coneixia per Terra Australis, un continent immens que s’imaginaven que s’havia de trobar a les inexplorades aigües meridionals. Diverses expedicions van primer desmentir-ne l’existència, després la van confirmar i finalment van descobrir que hi havia terra, i no tan sols icebergs, a diferència del pol nord. Per coincidències i acords encara ara difícils de comprendre, en un planeta on ha imperat l’avarícia, l’Antàrtida continua essent terra de ningú. És l’últim continent verge del món.

Si volia visitar-lo, ho havia de fer de la manera més directa possible: travessant el pas de Drake, el més perillós del món. És el que hi ha entre el continent i el tros de terra més acostat a l’Antàrtida: la Terra del Foc, a l’Argentina. S’estima que, aquests últims cinc-cents anys, més de 800 vaixells han naufragat en aquestes aigües, cosa que ha causat la mort de més de deu mil persones. Seguint el sentit de les agulles del rellotge, uns forts corrents fan la volta a tota l’Antàrtida. Quan arriben en aquest punt, on les aigües es troben forçades a passar per un embut de 800 quilòmetres, la distància que hi ha entre l’Amèrica del Sud i les primeres illes de la península antàrtica, la pressió i la velocitat de la mar i del vent augmenten considerablement. En dies de tempestes, pot haver-hi ràfegues de vent de més de 100 quilòmetres per hora i onades de més de 25 metres.

Temps ha, aquesta combinació era capaç d’enviar al fons de la mar qualsevol vaixell. Però ara, amb embarcacions molt més grans, rutes marítimes desenvolupades i tecnologies que permeten de preveure les condicions meteorològiques, guiar entre els icebergs o, fins i tot, estabilitzar la nau contrarestant l’onatge, les travessies són molt més segures i còmodes.

El meu passatge de Drake va ser mogut. Les onades van arribar fins a sis metres o set. Gran part dels passatgers d’aquell creuer centrat en la ciència duien al coll un pegat d’escopolamina, un medicament contra el mareig. Els qui no en portaven, era ben probable que haguessin pres biodramina, una altra opció més coneguda a la nostra terra.

El balanceig del vaixell era tan gran que en alguns moments per les finestres tan sols es veien onades. Al cap d’una estona es decantava cap a l’altre costat i es perdia de vista l’horitzó fins a deixar a la vista únicament el cel gris. Tot i que hi va haver caigudes de passatgers i trencadissa de plats al menjador, els membres de la tripulació, que hi havien passat un munt de vegades, asseguraven que aquell Drake era tranquil.

L’endemà passat d’haver deixat enrere la Terra del Foc, la mar es va calmar, i això ens indicava que havíem superat el pas i que érem a la vora de les aigües antàrtiques. Els primers icebergs ens ho van confirmar. Ja hi arribàvem.

Primer contacte: la punta Damoy

Tan bon punt despuntà l’alba, vaig anar a coberta. Durant la nit havíem navegat, ja entre illes antàrtiques, fins que havíem arribat on ens disposàvem a fer el primer desembarcament. El paisatge que em vaig trobar no tenia parangó amb res que hagués vist abans. Immensos pics de no gaires metres s’elevaven a la vora nostra. Eren completament coberts de neu, sense excepció. Però allò que més impressionava sens dubte eren els barrancs de desenes de metres que es formaven per tota la costa. Eren murs infranquejables de neu mil·lenària que de tant compactar-se s’havia convertit en gel. Quan la gravetat i aquell pes descomunal ho volguessin, trossos grans i petits d’aquella muralla es desprendrien i caurien a l’aigua, per formar els icebergs que ens envoltaven.

La contemplació d’aquell paisatge aparentment mort es va veure interrompuda sobtadament per un moviment a l’aigua. A pocs metres de distància hi podia veure unes esquitxades que es repetien contínuament, com si un grup de peixos s’haguessin posat d’acord a saltar a la superfície una vegada darrere una altra. Em va costar d’identificar de què es tractava, però amb l’ajuda d’uns prismàtics ho vaig entendre. Eren un grup de pingüins que nedaven, no sabia si en cerca d’aliments o acostant-se al vaixell amb curiositat. No eren pas els únics. Com més m’hi fixava, més m’adonava que podia arribar a trobar aquells ocells nedant tot fent saltirons mirés allà on mirés.

La punta Damoy era a l’illa Wiencke. Havia estat una instal·lació aèria dels britànics per a enviar-hi expedicions científiques. El 1975 s’hi va construir la pista d’aterratge i una cabana per al personal que anava i venia de la base Rothera, a l’illa Adelaida. Les “instal·lacions” es van utilitzar fins el 1995.

Per a nosaltres, va ser la primera experiència en trepitjar l’Antàrtida. Després d’arribar-hi amb llanxa i de trobar-nos els primers pingüins a la platja, vam topar amb la cabana Damoy. L’edifici era molt ben conservat i s’hi podien veure les lliteres, el menjador i la cuina, encara amb tots els aparells, com ara cafeteres o tasses, intactes. Era molt semblant a un refugi de muntanya. Del 2006 ençà, la cabana era oberta al turisme.

A la vora hi havia un altre edifici, més petit. Era el refugi naval Bahía Dorian, col·locat allà per l’Armada Argentina el 1953. A diferència de l’altre, aquest encara estava preparat per acollir-hi persones que es trobessin atrapades. Amb els subministraments que hi havia a dins, tres persones haurien de poder sobreviure tres mesos, pel cap baix.

Per aquella zona hi havia colònies de pingüins papua, l’única espècie visible a la regió en aquesta època de l’any, al començament de l’hivern antàrtic. Són fàcilment identificables perquè tenen una marca blanca sobre els ulls.

Els que hi havia a l’aigua, donant voltes en grups o tots sols, eren els adults, que durant el dia cercaven aliments com ara krill, crustacis, peixos i l’ocasional calamar. Ho feien per a ells i les seves cries, que els esperaven a la costa. Curiosament, són els ocells que neden més de pressa sota l’aigua, fins a 36 quilòmetres per hora. Es poden submergir a més de 150 metres.

Les cries, en canvi, que tenien poques setmanes de vida, romanien en terra ferma. Algunes encara conservaven el plomatge característic dels més joves, que és gruixut i flonjo, per a mantenir-los càlids i no per a nedar. Es veien caminant sobre les dues potes o deixant-se arrossegar amb el ventre sobre la neu. Ho feien d’una manera molt maldestra, a vegades fins i tot relliscant i caient a terra, cosa que contrastava amb l’habilitat que després demostraven a l’aigua.

No gaire lluny de la punta Damoy, també a l’arxipèlag Palmer, hi ha el port de Lockroy, una badia molt coneguda a l’Antàrtida. Nosaltres la vam poder visitar hores després amb una llanxa. En alguna platja hi vam poder observar, de lluny, esquelets de balena, vestigis d’un tràgic passat no tan llunyà.

A final del segle XIX, en plena exploració de l’Antàrtida, la població d’aquest animal era en declivi a l’Atlàntic Nord i a la mar del Nord. Quan va córrer la veu que al “nou” continent s’hi podia trobar una gran quantitat de balenes, molts es van aventurar a anar aquelles terres inhòspites per caçar-les i extreure’n tot el rèdit econòmic possible. Del 1911 al 1931, el port de Lockroy es va utilitzar de base d’aquesta indústria.

Anys després, a la Segona Guerra Mundial, els britànics hi van construir una base militar secreta per assegurar-se la seva presència a l’Antàrtida. Quan va acabar el conflicte, els edificis van passar a usar-se com a base científica, una activitat que va perdurar fins el 1962. Ara aquests edificis són emprats com a museu de la història antàrtica i, també, com a oficina de correus, la més austral del món. És una manera que han trobat els britànics de finançar part de les seves expedicions científiques a l’Antàrtida, perquè s’ha convertit en un dels llocs més turístics del continent. Tanmateix, en aquesta època de l’any la base ja era tancada.

El deliri d’un doctor i la base Almirante Brown

El 1983, Argentina va contractar l’equip que havia de formar part de la base Almirante Brown durant aquell estiu, el nostre hivern. Tot i que n’hi ha algunes de permanents, la majoria de les bases s’ocupen tan sols durant aquesta època de l’any, perquè és quan l’Antàrtida és més amable. Hi ha sol pràcticament tot el dia i per això no fa tant de fred. Al final de la temporada, el març del 84, un dels membres de la base va rebre una notícia que el va trastocar: en comptes de tornar a casa llavors, l’Argentina havia decidit que s’hi hauria de quedar també tot l’hivern, cosa que era un incompliment de la promesa que li havien fet.

Era el metge de la base, que se’n feia creus. Embogit per aquella idea, i maleint als seus superiors, va fer l’única cosa que veia possible per a tornar a casa i, de passada, venjar-se dels qui l’havien enganyat perquè visqués un any sencer en el lloc més inhòspit del món: va incendiar tota la base sencera. Per sort, va avisar abans els seus companys perquè es protegissin en un lloc segur i tots van ser evacuats de les flames per un vaixell dels Estats Units i retornats a Ushuaia, a l’Argentina. La jugada li havia sortit bé. Tornava a ser a casa. Això sí, segons que diuen, va canviar l’Antàrtida per la presó.

D’aleshores ençà, la base Almirante Brown, que va ser reconstruïda, ja no té equips humans permanents. Precisament gràcies a això, quan hi vam arribar nosaltres ja se n’havia anat tot el personal, i, doncs, vam poder utilitzar el port de la base per desembarcar en aquell racó del continent, a la costa de Danco. D’ençà de la pandèmia, no es permetia la interacció de les persones de la base amb turistes. Era la primera vegada que trepitjàvem el continent, i no una illa com el dia anterior.

Hi vam trobar més colònies de pingüins papua i els edificis nous de la base, d’un color vermell llampant que els destacaven per sobre de la neu. Tanmateix, allò més bonic era el paisatge que ens envoltava. Ens trobàvem en un indret conegut com a badia Paradís, un nom completament merescut.

Per la forma de la terra, era un refugi natural d’aigües tranquil·les i poc vent. Tota la costa era resseguida per grans muntanyes, entre les quals glaceres gegantines, inacabables. La mar era especialment bonica per la presència de milers d’icebergs que creaven formes increïbles. Els més especials eren els que ja s’havien capgirat i ensenyaven a la superfície allò que abans era submergit.

A més, explorant aquelles aigües amb llanxa es podien veure balenes geperudes respirant de tant en tant, tranquil·les. Algunes, fins i tot, dormint. També hi havia foques menjacrancs descansant damunt alguns dels icebergs que suraven a la mar.

L’Antàrtida és un lloc encara més increïble que no m’havia imaginat. Encara que no ho pogués semblar, era plena de vida, tot i que exclusivament a les costes, on hi havia una gran riquesa de krill que esdevenia reclam de balenes, pingüins i foques. Mirés allà on mirés, observant amb prou atenció i paciència, s’hi podia veure algun animal. Ara, més enllà de la costa només hi havia neu i muntanyes. Ni rastre de vida en un continent tan gran com més de tres vegades la Unió Europea o dues vegades Austràlia.

La riquesa d’aquelles costes i la puresa del continent, lluny encara de la contaminació humana, és tot un envit per al planeta. Aspectes com ara el turisme, les expedicions científiques i l’equilibri polític actual són cabdals per a entendre un continent que ens és estrany, aliè i misteriós. I això mirarem d’explicar, setmana rere setmana, experiència rere experiència, en aquesta secció als lectors de VilaWeb. Agafeu l’abric, que vénen dies freds.