Vexats, amenaçats i expulsats per haver parlat en català en un restaurant de Ciutadella

(Actualització 26 d’agost. Vegeu ací l’entrevista amb Carles Rebassa publicada per VilaWeb: ‘Aquí hi ha una situació de catalanofòbia asfixiant’)

El poeta mallorquí Carles Rebassa ha publicat un escrit al Facebook en què denuncia un cas greu d’agressió per haver parlat en català en una pizzeria de Ciutadella. Concretament, a la pizzeria Oristano. Els fets van ser el proppassat 20 d’agost, quan Rebassa hi va anar a sopar amb el seu home.

Heus ací el relat dels fets que fa:

Prou d’agressions per parlar català
Fa bastants anys que vaig a Ciutadella més o menys regularment. Des de les primeres vegades sempre havia anat a sopar, un cop o dos a cada visita, a la pizzeria Oristano, a l’avinguda de Francesc de Borja Moll, núm. 1. Dijous, 20 d’agost, hi vam anar com cada any. Ens van asseure a la terrassa de dalt, on servien tres cambreres. A l’hora de demanar els llevants va venir la qui ens havia fet la comanda i, mentre li dèiem què volíem, va dir: ‘Háblame en español y te voy a entender’. Amb força sorpresa li vam demanar si no entenia el català, que era la llengua pròpia i oficial de Menorca. La cambrera, visiblement molesta, ens va dir, amb una certa violència i un volum elevat, ‘¡Estamos en España y aquí se habla español!’, i se’n va anar cap a dins. Al cap de no res va venir una altra cambrera, que es va identificar com a andalusa i ens va fer saber que no parlava català però l’entenia. Ens va dir que la seva companya no havia reaccionat bé, però que era culpa nostra, que havíem comès un greuge, que érem uns radicals i mal educats, que la companya no parlava català, que si tothom sabia castellà per què havíem de parlar en català, etc. Nosaltres ens hi vam tornar i la discussió va durar fins que ens vam aixecar per anar a pagar a baix. Quan ens vam posar davant el tasser per pagar, tots els treballadors del restaurant sabien que hi havia hagut un conflicte. Vam demanar per l’encarregat i, amb males maneres, ens van dir que ja no hi era. Vam mirar d’explicar què havia passat, que no havíem pogut sopar bé i que nosaltres no preteníem ‘imposar’ cap llengua a ningú, però no volíem que ens diguessin en quina llengua havíem de parlar, precisament perquè nosaltres no ho fèiem ni ho havíem fet mai. Els treballadors de la casa, que tenien de vint anys a trenta i eren majoritàriament catalanoparlants, ens van començar a insultar, a dir-nos radicals, que si això no era Catalunya, que érem uns mal educats, sonats… Enmig dels crits, vam saber que aquella cambrera era de Granada i que feia quatre anys que treballava a l’Oristano. Quan els vam dir que qualsevol anglès, francès, italià, etc., era atès en la seva llengua i que a la gent d’aquí se’ls ordenava que la canviessin, la indignació va pujar de to. Ens van dir que què ens pensàvem, que no tothom havia de saber totes les llengües perquè nosaltres ens trobéssim com a casa (i som a casa!), que si sabíem castellà havíem de parlar castellà, i va començar un reguitzell d’improperis, tòpics, prejudicis i insults diversos. En aquest moment, va sortir un home de la cuina que, després d’espolsar-se la farina de la roba damunt nosaltres, a crits i en castellà, ens va començar a dir que ens mereixíem una pallissa, que nosaltres parlàvem en català per tocar els collons, que ens fotria un esplet d’hòsties, que érem uns desgraciats i que avisarien la policia. En resum, un linxament per haver parlat en català en un restaurant de Ciutadella. Ens van dir que paguéssim i ens n’anéssim, i que no hi tornéssim més. Ens en van treure, i quan ja érem fora, el cambrer que ens havia insultat més i que duia rastes als cabells ens va enviar a prendre pel cul, que ens feia falta. Nosaltres l’hi vam enviar a ell, perquè francament, vam pensar que era allò que més li convenia. Crits, xenofòbia i, de darreria, homofòbia.

És ben clar que no hi tornarem mai més. La impotència que sents després d’una situació així no és pel fet que passi en un lloc o en un context determinat, sinó pel fet que passi, perquè és absolutament inacceptable, i socialment no se’n té consciència. El fet que al teu país t’insultin per parlar la teva llengua és un comportament impositiu, xenòfob, colonitzador, supremacista i té una voluntat clara d’empetitir la teva cultura perquè la canviïs per una altra. Això ens demostra que, mal que pesi als constitucionalistes acèrrims, el nacionalisme franquista no ha acabat ni de bon tros i es continua regenerant a cada generació. És necessari que no ens arronsem i ens mantinguem ferms en defensa d’allò que som i que tenim dret de ser. No hi ha cap institució governamental que no ho faci. Fins ara cap govern no ha fet res per a posar fi a aquestes actituds. No som un poble de segona, no tenim una llengua per a parlar per casa. Com a súbdits espanyols, tenim el dret constitucional de parlar la nostra llengua a tots els territoris dels Països Catalans que fan part d’aquest estat, i no el podem exercir. No a la xenofòbia, no a la catalanofòbia, no a la intolerància, no al racisme. Visca la llibertat.