11.03.2021 - 21:50
De grups que tenen en la música tradicional el seu motor i essència n’hi ha hagut, i n’hi ha, un bon grapat. Però d’un temps ençà sembla que presenciem una eclosió de formacions que tenen en comú tres ingredients: són dones d’una nova generació que agafen les arrels musicals i les rebreguen com volen, amb solidesa, per oferir una proposta contemporània que se centra, sobretot, en la força vocal. Entre més noms, hi ha els de Tarta Relena, Paula Grande i Anna Ferrer i Marala, que són les tres formacions que demà dissabte actuaran al Teatre Auditori de Sant Cugat del Vallès en un concert titulat “La revolució de la tradició“. Hem parlat amb elles per saber d’on vénen i què els atrau del joc musical amb la tradició.
Tarta Relena, tècniques vocals que naveguen per la Mediterrània de tots els temps
Tarta Relena són Marta Torrella i Helena Ros. El grup va néixer el 2016, després d’un temps cantants plegades, elles que es coneixien de petites, d’haver coincidit a la coral. “Vam voler centrar-nos en el treball coral, més que no instrumental. De sobte, apostàvem per un format a cappella gairebé sense saber-ho, i de mica en mica es va anar acotant la nostra manera de treballar i va anar sorgint el repertori que ens feia sentir més còmodes cantant i ens donava molt de joc vocal”, explica Helena Ros. Recorden un concert a la casa Orlandai de Barcelona com el primer del grup com a tal. Poc després, el segell The Indian Runners els oferia d’enregistrar un disc. I ja en van dos, Ora pro nobis (2019), aclamat per la premsa especialitzada i premi Enderrock de la crítica al millor disc de folk, i Intercede pro nobis (2020), que tanca la cerimònia iniciada amb el primer. A més, ara acaben de treure un doble LP que aplega els dos treballs anteriors i un “Remixos” amb reinterpretacions de les seves peces.
“Ens hem influenciat molt mútuament fins a trobar una tècnica vocal híbrida, que no és ni d’aquí ni d’allà, sabent què surt bé a cadascuna. El que passa a Tarta Relena és una hibridació de moltes tècniques”, expliquen. I què té la música d’arrel, el folk, la tradició, que tant les atrau? “Que té una essència mutable, perquè tothom l’agafa i se la fa com vol”, diu Helena Ros. “No és de ningú, i això permet desdibuixar el context, posar-li un altre vestit, que soni d’una altra manera.” I Marta Torroella amplia: “Es va recontextualitzant a mesura que es va pensant i interpretant. Això ens permet jugar amb el que més ens agrada, i amb molt pocs ingredients: hi ha una melodia, que ja remet a una tradició i molts contextos, i canviant petites coses amb les veus ja la ressignifiques i la fas reviure d’una altra manera.”
El resultat de les seves investigacions musicals són peces nascudes segles enrere a la Mediterrània, de les Illes Balears a Grècia, de Còrsega a Geòrgia, i a les quals donen una nova vida a partir del joc vocal entre elles dues. Unes veus que tant canten en català com en grec i en llatí. Helena Ros, que a més de la formació musical lírica és lingüista, explica: “És molt diferent cantar en català que cantar en llatí o en grec: per l’imaginari que evoca cada llengua, perquè depèn si la persona l’entén o no, i per la fonologia de cadascuna, perquè articulatòriament no és igual cantar en una llengua que en una altra, l’aparell fonador et funciona diferent. I això és molt ric, i molt bonic d’experimentar. Jugar amb aquesta versatilitat ens estimula molt!”
Vega, les dones del cançoner popular
Paula Grande i Anna Ferrer s’han ajuntat per fer Vega, el segon disc del projecte “Càntut“, que recull cançons de tradició oral, unes quantes de les quals ja van quedar aplegades en un primer àlbum per Carles Belda i Sanjosex. En aquest cas, les dues cantants es van proposar de centrar-se en el rol de les dones, també en el seu paper en el cançoner tradicional i com a transmissores del repertori oral.
“Quan va sorgir la proposta de fer el ‘Càntut‘, de seguida em va engrescar moltíssim”, explica Paula Grande. “Vaig començar a investigar el cançoner i vaig veure clarament que volia fer-ho amb l’Anna, després d’haver-la coneguda per la Clara Peya i en Vic Moliner.” Plegades, van escoltar cançons i més cançons fins que van quedar les deu que formen part del disc. Històries que narren la vida quotidiana de tantes dones d’abans i a les quals musicalment han donat unes quantes voltes per portar-les al present, combinant instruments tradicionals amb el rap, l’electrònica i la música llatina.
Però el cançoner popular, sovint, reflecteix un passat masclista, misogin i violent, només cal parar l’orella. I portar a l’avui aquestes lletres també era un aspecte a tenir en compte. Diu Anna Ferrer: “Amb tals barbaritats, tant tràgiques com surrealistes, vam veure clar que la música seria la que hi aportaria la mirada crítica, amb una producció que enfosquís o que parodiés el missatge de la lletra”. I això han fet a Vega, donar foscor en els arranjaments d’algunes peces per fer evident aquestes barbaritats, com amb la “Caterineta”, i en altres casos, riure’s d’un bon grapat de lletres, com fan amb les tres “Paròdia” del disc.
Deu cançons furgades en les arrels, que han anat passant de generació en generació. Diu Paula Grande sobre la música tradicional: “Per mi té veritat. Té terra i té història. La música popular i tradicional és festa, és connexió i gens de pretensió, és presència. A més, és una manera de conèixer la història d’un lloc, d’un poble.”
“La tradició t’arrela”, continua Anna Ferrer. “Et connecta amb aquesta espiritualitat que molts de nosaltres no hem rebut per ser fills, molts, d’una generació enfadada amb la religió, i que ens hem de construir; certament, connectar-se amb les arrels i amb la tradició et reconcilia amb aquella part de l’ésser humà que no té a veure només amb la cosa tangible”.
Marala, cants d’antic amb mirada feminista
Entre el Taller de Músics i l’Escola Superior de Música de Catalunya neix el trio Marala, format per Selma Bruna, Sandra Monfort i Clara Fiol, que amb els seus orígens també dibuixen el mapa dels Països Catalans. “Ens uneixen moltes coses: l’interès per la música tradicional, la poesia i la composició, però també una voluntat d’ensenyar-nos en la diferència, de crear des de dins, de revisar la mirada que tenim cap al món i d’aprendre a forjar un projecte sense líders”, diuen. “Ens encanta veure Marala com una criatura de tres mares, i estem molt atentes a cuidar el vincle i enfortir-nos pel camí.”
El seu primer disc, A trenc d’alba, ha rebut, entre més, el premi Enderrock de la música balear de la crítica al disc revelació de l’any i el premi Ovidi al millor disc de folk. Tres veus que es conjuminen per donar vida a cançons inspirades en la música tradicional del país i a les quals atorguen una nova mirada, feminista i compromesa. En alguns casos, lletres pròpies, en altres, poemes musicats, i també cançons populars, cants de batre, tonades sefardites… “Revisar allò que cantava la gent a casa seva és fixar-se en allò que no s’ha considerat important, que no ha ocupat l’espai del poder. Pensem que encaixa amb la manera de fer feminista: de tenir una mirada inclusiva, d’abraçar la diversitat, la intimitat i la cura. De girar la ullada cap al lloc d’on venim, no oblidar-nos-en i tampoc conformar-nos-hi, i cercar com oferir-li un lloc més digne i respectat.”
Quan els demanem per alguns referents, ho tenen clar: “No ens cansem de citar Coetus i cadascun dels músics que l’integren. És un projecte preciós, que revisa la música ibèrica i l’adapta a un format molt gran en tots els sentits. També són referents les nostres àvies, ueles i padrines, que ens han ensenyat les cançons que cantem ara. I ho són també les nostres companyes de professió: dones joves, amb les quals podem compartir i formar-nos de tu a tu, de la manera més orgànica i enriquidora possible. Tocar amb Tarta Relena i l’Anna Ferrer i la Paula Grande és tocar amb les nostres amigues i també amb els nostres referents.”
Una font, molts càntirs
Precisament, per acabar, els hem demanat què en pensen les unes de les altres, amb qui comparteixen aquest beuratge ancestral, tot i acabar oferint propostes ben diferents, i amb qui també compartiran escenari demà al vespre com a mostra d’aquesta “revolució de la tradició”.
Tarta Relena reflexionen: “Dels altres grups, ens agrada que bevem d’una mateixa font però d’aquí en surten músiques molt diferents, això és molt interessant. Està tot molt lligat a la veu, també. Sí que hi ha una gran reivindicació de la dona i la veu, que en realitat sempre han anat molt lligades. Tornem als nostres cossos i al crit més original. Ens agrada molt compartir escena amb dones de la nostra generació amb qui ens entenem i amb qui alhora hi ha diàleg perquè fem coses diferents.”
“Estimades totes les que tocaran. Pens que és preciós veure com ho vivim des de llocs tan diferents, i crec que totes les mirades són necessàries i vàlides”, respon Anna Ferrer.
I diuen les Marala: “És cert que ara som moltes, i creiem que és com un planter de llavors que germinen: com més n’hi hagi, més en creixeran, i és una alegria. Tenir Tarta Relena i na Paula i n’Anna d’amigues i referents és saníssim i és símptoma de salut. Cadascuna mira la tradició des dels seus ulls, però creiem que totes ho fem desacomplexadament, que és la millor manera d’entendre-la com una cosa viva i real, com pots mirar una amiga. No ho plantegem, surt d’aquesta manera. Si ens fiquem a la boca les cançons que cantaven fa cent anys, no sortiran igual: estem arrelades a un altre moment, i la reinvenció neix sola. No sabem ben bé si això és revolucionari. De fet, ens agrada més la idea d’anar de mica en mica, com aquest llegat que han anat teixint tantes persones anònimes abans que nosaltres. Només volem continuar fent això. Potser, en un món on tot va de banda a banda i de cop i volta, els processos lents són els més revolucionaris.”
