Què diuen les veus crítiques amb l’amnistia dins l’independentisme?

Les negociacions sobre l’amnistia dels represaliats del procés, i de retruc, sobre la investidura de Pedro Sánchez, s’han precipitat aquests darrers dies. Tot i que ERC i Junts la defensen, no totes les veus dins l’independentisme comparteixen l’opinió que una llei d’amnistia és una bona solució en aquests moments. Algunes veus són partidàries que s’aprovi la llei, però en critiquen alguns elements, consideren que és incompleta i insuficient i alerten de possibles inconvenients. Algunes altres hi estan en contra i consideren que no beneficia estratègicament l’independentisme. Us oferim un recull d’aquestes veus de dins el moviment, d’àmbits diferents i amb arguments de tota mena.

David Budria: “Si una amnistia no és total, no ens val”

Represaliat

No estic del tot d’acord amb aquesta amnistia que negocien la burgesia catalana i la pota “esquerra” del règim monarco-feixista. Perquè, sens dubte, deixarà fora centenars de presos polítics i represaliats. A falta de saber-ne tota la informació, podem afirmar que, ben segur, aquesta llei deixa fora els més de tres-cents presos polítics que avui dia continuen segrestats a les presons, molts d’ells greument malalts, i no inclou els qui surten a lluitar per aconseguir veritables drets i llibertats democràtiques, com per exemple un habitatge i una feina dignes. Si, com es preveu, també inclou els policies que ens van reprimir per haver exercit el dret legítim a l’autodeterminació del nostre poble, naturalment, hi estic completament en contra. Es demostra diàriament que cap policia no necessita ser amnistiat, perquè gaudeixen de total impunitat davant aquesta justícia.

I ho entenc així perquè, si una amnistia no és total, no ens val. De què serveix que avui sortim amnistiats i demà, quan tornem a lluitar pel dret d’autodeterminació, ens torni a reprimir l’estat feixista? Si no ve acompanyada de la derogació de totes les lleis repressives que utilitzen per reprimir qualsevol lluita, de què ens serveix aquesta amnistia? I per acabar, podem garantir que tothom que no entri en aquesta amnistia no pagui els plats trencats davant els jutges i fiscals feixistes que ocupen els tribunals del règim? Per tot això, reivindiquem l’amnistia total, perquè serà l’única manera de fer caure el règim i aconseguir veritables drets i llibertats democràtiques.

Pablo Hasel: “Volen arribar a aquest pacte per fugir de la confrontació necessària per a fer efectiva l’autodeterminació”

Raper i represaliat

Junts i ERC parteixen d’un oportunisme electoralista evident. La prova és que als represaliats ens han oblidat molt de temps, a part que han ajudat a reprimir-nos i criminalitzar-nos. Ara que veuen que han perdut tants milers de vots i que cada dia estan més desacreditats, fingeixen que els importem. Pel que fa al PSOE i a la seva crossa, Sumar, més enllà de necessitar-ho per a fer possible la investidura, volen continuar guanyant vots amb el relat fal·laç de la “concòrdia”. És tangible que no s’oposen a la repressió que han legitimat i exercit. Aquest govern espanyol ha augmentat el pressupost en repressió una barbaritat, a més de les lleis repressives de la mà de PP i Vox. Sense oblidar els greus episodis de guerra bruta que han avalat, com les infiltracions policials amb relacions sexuals i afectives. Junts i ERC han arribat a aquesta situació per la pressió de la solidaritat, a banda de la pressió de la potent abstenció. La gran tasca de la lluita antirepressiva organitzada, principalment, i unes quantes iniciatives més han impedit que ens oblidin. Aquest és un factor fonamental que s’acostuma a esmentar poc.

També cal dir que volen arribar a aquest pacte per fugir de la confrontació necessària per a fer efectiva l’autodeterminació. Demostren que no tenen cap intenció de dur a terme l’embat, i tant si ajuden a formar el govern espanyol com si no, donen estabilitat al règim i venen fum processista. Ara bé, assenyalar el seu paper no implica dir que aquesta amnistia parcial no té res de positiu. Seria ometre el perquè s’ha arribat a aquesta conjuntura, com explicava abans, i que milers de represaliats veurien arxivada la seva causa judicial. No seria cap regal dels polítics que volen penjar-se la medalla, se’ls ha forçat a arribar fins aquí.

Però l’amnistia hauria de ser total, no tan sols en el marc nacional català, que deixa fora molts represaliats, sinó en l’àmbit estatal. Les presons del règim tenen centenars de presos polítics que han defensat els nostres drets i llibertats, inclosa l’autodeterminació. Fa dècades que ho fan, i seria molt injust i contraproduent oblidar-los. A més, és intolerable que vulguin afegir-hi els cossos repressius, posant al mateix pla opressors agressors i oprimits agredits. A sobre, aquests ja tenen la impunitat garantida per l’estat i han estat condecorats.

Eva Pous: “Hi ha una arbitrarietat absoluta amb la llei d’amnistia”

Advocada d’Alerta Solidària

El posicionament d’Alerta Solidària és crític per diferents motius, perquè entenem l’amnistia com una conseqüència natural un cop hi ha hagut la resolució del conflicte polític. En el nostre cas, la resolució del conflicte polític implica la llibertat social i nacional dels Països Catalans. Entenem que en aquest moment no hi ha hagut una solució del conflicte. Hi ha hagut un intent de posar aigua al vi i de tornar a fer passar l’aigua pel molí. Segurament, unes de les conseqüències que tindrà és un punt de desmobilització, com ja vam veure que va passar quan hi va haver els indults o altres pactes de despatx d’alguns partits polítics amb el govern espanyol.

Per altra banda, entenem que hi ha una arbitrarietat absoluta amb la llei d’amnistia. Desconeixem quins casos se’n podran beneficiar. No s’ha facilitat cap esborrany en què puguem veure què han acordat realment el govern, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, si és que finalment Junts acaba pactant el text. Sí que podem veure que, si agafem el cas de la proposta que va fer Sumar en el seu dia, la data de tall o finalització dels que se’n podien beneficiar era el 17 d’agost de 2023. I uns pocs dies després del 17 d’agost quatre osonencs van ser detinguts a Solsona investigats per haver intentat boicotejar, suposadament, la volta ciclista espanyola pel seu pas a Solsona. Encara ara desconeixem en quin processal es troba. Si la causa és a Madrid o a Solsona, perquè recordem que l’Audiència Nacional va dir que estudiava si finalment es quedava la causa allà, tot i que a nosaltres no ens ho hagin notificat. Segons la premsa, van dir que no era terrorisme i que havia de tornar a Solsona. Però mirem si n’és, de tossuda, la realitat, que en la mateixa proposta de Sumar es van deixar fora aquestes persones, tot i que, si finalment prospera la llei d’amnistia per a beneficiar aquelles persones que han estat represaliades per la seva acció política per l’alliberament nacional, òbviament, també hi haurien de ser incloses. Aquí hi ha un punt d’arbitrarietat. I n’hi ha un altre. S’haurà de veure quins electes s’hi inclouen. I recordem que hi ha represaliats per altres motius polítics que tampoc no se’n veuran beneficiats i tenen un efecte directe en el procés nacional, com és, per exemple, el dret a l’habitatge.

Fins i tot, si ho agafem d’un punt de vista sobiranista i no pròpiament independentista, el Parlament de Catalunya va aprovar una llei d’habitatge que automàticament va ser suspesa pel Tribunal Constitucional, i les persones que hi posen cos i ànima acaben demanant que s’apliqui, entre més qüestions, aquesta llei mateixa. Si no ho agafem del vessant independentista, hi ha gent que també hi pot entrar. O ens podem trobar amb la paradoxa que botxins puguin ser beneficiats per la llei d’amnistia i, en canvi, una altra gent que sí que lluita per la construcció nacional i l’alliberament dels Països Catalans no se’n pugui beneficiar. Parlem de policies, però també del cas del 9 d’octubre de 2017, quan un grup de nazis va rebentar amb el vist-i-plau de la delegada del govern i de la policia espanyola la manifestació de la Diada del Nou d’Octubre a Valencià. Depèn de com es redacti i es faci aquesta llei, aquests nazis també se’n poden beneficiar. Depèn com vagin les coses, les companyes de Pego potser no se’n beneficien, malgrat ser antifeixistes i lluitar contra una idea imposada de l’estat espanyol, i tants antifeixistes més que haurem de veure si els afecta la redacció d’aquesta llei.

Adrián Sas: “Serà una amnistia parcial, també dins el territori català”

Represaliat

No podem dir que estem contra la llei d’amnistia que es discuteix actualment, seria absurd posicionar-nos en contra de qualsevol mesura que vagi a favor de les represaliades, les exiliades i les preses. Sempre que sigui una mesura que les torni a casa seva, als carrers, amb les seves organitzacions sense haver de penedir-se i claudicar i no impliqui que hagin de renunciar a les seves lluites.

Però no podem perdre de vista que no deixa de ser una mesura de gràcia de l’estat feixista espanyol proposada i pidolada pels interessos comuns amb la burgesia catalana i que serà una amnistia parcial. No solament serà parcial perquè deixa fora centenars de presos polítics de la resta de l’estat espanyol, sinó que al territori català mateix també és parcial, perquè deixa fora tots els lluitadors que han estat represaliats o empresonats per defensar uns altres drets fonamentals que no siguin el dret d’autodeterminació, com el dret d’un habitatge digne o qualsevol altre.

Per això, des de diferents col·lectius fa anys que reivindiquem l’amnistia total, una amnistia que implica l’alliberació de tots els presos polítics antifeixistes i el sobreseïment de totes les causes judicials obertes per qüestions polítiques contra els antifeixistes i demòcrates en general, sense fer distincions en els mitjans de lluita emprats. Tot això sense que cap pres ni cap encausat hagi de renunciar o penedir-se de la seva lluita. I no solament això, sinó que ha d’anar acompanyada de la derogació de totes les lleis repressives, perquè, si no, sortiríem per una porta al carrer i l’endemà, quan tornéssim a lluitar pels nostres drets i llibertats, hi tornaríem a entrar.

Tampoc no ens podem oblidar dels presos greument malalts. El règim monarco-feixista incompleix la seva pròpia llei penitenciària i els extermina a la presó. Actualment, hi ha quatre presos que, o bé per l’edat avançada o bé perquè tenen malalties greus, haurien d’estar en llibertat i no ho estan. Són Manuel Pérez Martínez, Lucio García Blanco, Mónica Refoxos Pérez i María José Baños Andújar, que seran exterminats dins els murs de les presons per desatenció mèdica si no fem res per evitar-ho. Per això tota organització antirepressiva té l’obligació de lluitar per la llibertat immediata dels presos malalts, no podem permetre un altre assassinat per part de l’estat com el d’Isabel Aparicio.

En definitiva, si realment volem posar fi a la repressió a l’estat espanyol, hem de continuar enfortint l’organització antirepressiva, hem d’unir-nos i no podem deixar-nos enganyar per amnisties parcials. No podem abaixar la bandera de la resistència fins que no hi hagi ni un encausat, ni un sol pres polític, i fins que no obtinguem el veritable reconeixement dels nostres drets i llibertats democràtiques. I tot això tan sols ho aconseguirem units, organitzats al marge de les institucions parlamentàries i amb lluita als carrers.

Dolors Feliu: “El preu de l’amnistia en cap cas no pot ser la renúncia a la independència”

Presidenta de l’ANC

Si hi ha amnistia, hauria de quedar anul·lada l’antijuridicitat amb què s’han castigat declaracions de sobirania i del dret d’autodeterminació per la independència de Catalunya al parlament. El respecte als nostres representants legítims i a la inviolabilitat del parlament marca la llibertat de pensament d’un país, i ens afecta a totes i a tots. En aquest sentit, els partits independentistes han de preparar declaracions sobre la sobirania del parlament i sobre el refermament amb el compromís de l’1-O. Aquest hauria de ser el marc si es proposa qualsevol amnistia. Un marc en què el Parlament de Catalunya es refermi en la seva voluntat democràtica de fer efectiva la independència.

L’Assemblea no està en contra de l’amnistia, sinó que està a favor de la independència. Per tant, l’amnistia, si s’aprova, ha de ser una oportunitat per a avançar-hi, no un retrocés que impliqui una renúncia a la unilateralitat.

L’amnistia serà positiva per als represaliats de tantes causes justes que han passat per una repressió acarnissada. Caldrà veure fins a quin punt l’amnistia cobrirà tots els represaliats. D’una altra banda, és clar que no afectarà la repressió que hi pugui haver per part de l’estat espanyol després de la llei mateixa, per exemple, per l’aplicació del delicte de desordres públics agreujats a manifestants en exercici dels seus drets.

També cal alertar sobre l’abast que pugui tenir l’amnistia amb relació a la gent que ha atacat directament actes independentistes o manifestacions, tant policies com persones d’ideologia extremista unionista i que ara amb l’amnistia poden quedar impunes.

El preu de l’amnistia en cap cas no pot ser la renúncia a la independència. En aquest sentit, el pacte de legislatura que s’ha sabut fa poc entre el PSOE i ERC comporta un acatament de l’ordenament jurídic espanyol que implica una renúncia a la unilateralitat. Espanya vol diluir i encarrilar el conflicte nacional cap a pactes de submissió. Abandonar la defensa de la sobirania del poble català va en direcció contrària a assolir la independència.

Roger Español: “L’amnistia és el camí més fàcil, però el més car”

Represaliat

Veig l’amnistia com el camí més fàcil, més planer, per a l’independentisme, però el més car per les renúncies que implica. Curiosament, és també el més econòmic perquè la despesa en advocats i judicis serà important, però en aquest estalvi comencen les renúncies. La renúncia a la reparació d’aquells que van defensar escoles o van protestar contra la sentència del procés, que no podran demostrar les falses acusacions amb què l’estat ens vol anul·lar. Al final serem amnistiats com a violents, terroristes i malversadors sense possibilitat de rèplica. La renúncia a confrontar l’estat amb les seves accions i actituds d’aquell dia. El “passar pàgina” del progressisme d’esquerres espanyol. El que va enviar la seva militància a casa quan venien cantant “a por ellos”. La renúncia que la lluita contra les bales de goma pugui fer un pas crucial cap a abolir-les i colpejar durament la maleïda llei mordassa. La renúncia a aprendre alguna cosa dels errors passats que, tot i que en una escala molt menor, segueix el mateix patró de l’amnistia del 1977. Un simple canvi de cromos –en què som moneda de canvi– per poder oblidar i avançar en aquesta “agenda del retrobament” tan tramposa.

Dit això, desitjo la llibertat, l’absolució i el retorn dels més de quatre mil represaliats, però hi ha d’haver un altre camí –no tan fàcil– que no ens surti tan car. Mobilització, desobediència –social i política– i suport sense fissures als i a les represaliades. U d’Octubre, ni oblit ni perdó.

Josep Costa: “És una llei de punt final a l’embat del 2017”

Ex-vice-president del parlament

L’amnistia, segons allò que sabem del que es negocia, que per escrit és el text que han signat ERC i el PSOE, és una llei de punt final a l’embat del 2017, passar pàgina, tal com s’ha dit. Sobretot amb la idea de normalització, que és en el document signat per ERC i que algunes veus diuen que és en el títol de la llei. La normalització és la superació d’una cosa anormal, una renúncia a l’excepcionalitat política i nacional de l’1-O.

D’aquesta amnistia no se’n beneficiarà ningú que sigui a la presó ara, tan sols la gent que és a l’exili. A ells sí que els canvia la situació personal, però políticament el guany no s’ha explicat i no s’ha defensat explícitament, a banda de la suma de beneficis personals.

Políticament, implica de desactivar el conflicte en els únics llocs que queda conflicte derivat del Primer d’Octubre, que és la lluita judicial en general i la lluita de l’exili en particular. Això és una llei de punt final a la lluita de l’exili i a la lluita judicial en el front internacional. Després de l’amnistia, totes les causes importants queden absolutament devaluades, si no directament arxivades, desactivades o desestimades. L’únic front actiu de l’intent de fer la independència el 2017 que queda viu es desactiva amb l’amnistia. Una vegada que en el front intern, en el front autonòmic, ja no hi ha conflicte, aquesta llei d’amnistia és el punt final a l’U d’Octubre i al 27 d’octubre. Passen a ser referents simbòlics, de l’àmbit de la memòria i dels desitjos, però no tenen cap efecte pràctic en la lluita per la independència.

A escala pràctica, a part del relat de la normalització, és el passa-pàgina dels efectes polítics i jurídics del Primer d’Octubre. Això ja són dos arguments prou importants. L’argument polític, en el relat que s’ha publicat de l’acord d’ERC i el PSOE, i que entenc que coincidirà grosso modo amb l’exposició de motius de la llei, és una segona part dels indults, és una continuació de la política de desjudicialització. És la política, des del punt de vista de la Generalitat, d’ERC i del PSOE, de la renúncia a la via unilateral, la renúncia al conflicte, la renúncia a la confrontació, a canvi de llibertat. I, per tant, és la continuació de l’error polític que impliquen els pactes dels indults.

A banda de la qüestió tècnica que una amnistia beneficia persones que no han estat condemnades i uns indults tan sols poden beneficiar gent condemnada, políticament no hi veig cap diferència amb els indults. I crec que avui en el país hi ha un ampli consens en el moviment independentista que els indults han implicat desmobilització i retorn a la normalitat autonòmica, han implicat una etapa de pau autonòmica que l’amnistia en aquests moments certifica.

El PSOE tan sols s’ha plantejat i atrevit a defensar l’amnistia perquè els indults han estat un èxit rotund des del punt de vista espanyol, des del punt de vista de la desmobilització i el desarmament de l’independentisme. I, per tant, lògicament, el PSOE vol reincidir en això. Allò que és absolutament sorprenent és que l’independentisme vulgui reincidir en l’error dels indults.

Josep Bustos: “S’ha d’explicar de quina amnistia es parla, si oblida centenars de presos polítics”

Portaveu de la Plataforma Antirepressiva de Ponent

Volem deixar clar que com a organització antirepressiva és un motiu d’alegria que milers de represaliats puguin ser amnistiats, amb el que això implicaria per a ells. Creiem que s’ha d’explicar de quina amnistia es parla, si oblida centenars de presos polítics segrestats a les presons d’aquest règim feixista per haver lluitat pel dret d’autodeterminació de manera conseqüent i uns altres drets i llibertats democràtiques.

Fins i tot només en el marc català continua essent una amnistia incompleta, insuficient, perquè tan sols amnistiaria aquells que han estat represaliats per haver lluitat pel procés d’independència i el dret d’autodeterminació, oblidant centenars de represaliats que han lluitat pel dret d’habitatge digne, per una educació i sanitat gratuïtes de qualitat i dignes o per la llibertat d’expressió, com és el cas del nostre company Pablo Hasel, que tampoc no estaria emparat per aquesta llei. Compleix una condemna que clarament entra dins dos paràmetres que es negocien, atès que un company que era menor d’edat va rebre una pallissa per haver enganxat cartells a favor del dret d’autodeterminació i la independència de Catalunya per part de dos agents feixistes de la Guàrdia Urbana de Lleida, i el Pablo es va limitar a denunciar-ho a les xarxes, i arran d’això va ser condemnat.

Hem de ser molt conscients que Junts no és un partit que hagi demostrat ser solidari amb els represaliats ni que els preocupin, simplement és que ara mateix, en clau electoralista i per pura necessitat, hi tenen un interès propi i seran al costat dels represaliats mentre els necessitin. També som molt conscients que si avui es parla d’aquesta amnistia en part és per la lluita antirepressiva, la que hi ha hagut al carrer reivindicant l’amnistia total, des de fa molts anys. Unes quantes organitzacions antirepressives hem reivindicat aquesta consigna, fem aquesta lluita per la llibertat de tots els presos polítics i represaliats sense fer cap mena de distinció en els mitjans de lluita emprats. Tots mereixen la llibertat i no s’ha de fer cap distinció a l’hora de solidaritzar-s’hi.

Tot i que per nosaltres serà un motiu d’alegria que es puguin amnistiar milers de represaliats, continuarem reivindicant l’amnistia total. No ens serviria de res que avui poguessin sortir al carrer i demà haguessin de tornar a entrar per una altra porta per haver continuat amb les nostres lluites. És essencial que vagi acompanyada de veritables drets i llibertats democràtiques i la derogació de totes les lleis repressives.