Veure-hi amb el nas: el que ens revela la diversitat lingüística sobre l’olfacte

Aquells que surten cada dia a passejar el gos possiblement observaran com la seva estimada mascota pot passar-se molta estona explorant una sola olor, o com, fins i tot, el recorregut del passeig el determinen les olors que hi van apareixent. Sembla que l’objectiu principal no és només satisfer les seves necessitats fisiològiques, sinó descobrir el món a través de l’olfacte. En canvi, els humans donem menys importància a aquest sentit, probablement a causa d’influències culturals i filosòfiques. Són conegudes les afirmacions de Darwin i Kant sobre l’olfacte. Darwin el considerava “d’extremadament poca utilitat”, mentre que Kant el descrivia com “el més prescindible dels sentits”. Aquesta idea ha prevalgut en la història occidental i ha influït en l’estudi del llenguatge, on s’ha observat que el vocabulari per descriure olors és més limitat que el dels colors, ja que les olors solen descriure’s de manera referencial, associant-les a la seva font.

Un exemple d’aquesta diferència en la classificació sensorial es troba en el català. Com vam veure en l’article del mes passat, la nostra llengua disposa de termes abstractes per a designar la qualitat dels colors canònics (és a dir, aquells noms que, tot i estar ben integrats al vocabulari, no tenen una etimologia clara) i utilitza referències a objectes distintius per a altres (rosa, taronja). En canvi, la descripció d’olors segueix un patró diferent. Segons el Corpus textual informatitzat de la llengua catalana, la paraula olor sol anar vinculada a la seva font (olor de fum, olor de flors, olor d’humitat, etc.). El corpus mostra que les olors també es poden descriure amb adjectius com ara bona, mala, forta, intensa, penetrant o agradable, que es troben entre els més freqüents. Molts d’aquests adjectius no són específics de l’olfacte i tenen un caràcter avaluatiu.

En aquest sentit, el català forma part d’aquelles llengües que fan servir principalment termes abstractes per als colors, però recorre a estratègies referencials o avaluatives per a les olors. Però ¿és aquesta una característica universal o es tracta d’un fenomen culturalment específic? Alguns estudis recents, com el de Majid i Burenhult (2014), han demostrat que algunes llengües utilitzen termes abstractes tant per als colors com per a les olors. Una d’aquestes llengües és el jahai, una llengua asliana (una branca de la família austroasiàtica) parlada per caçadors-recol·lectors a la península de Malàisia. El jahai compta amb una dotzena de paraules abstractes per descriure olors. Per exemple, el terme ltpit s’utilitza per descriure l’olor de diverses flors i fruites madures, incloent-hi el durian (una fruita d’origen asiàtic amb olor molt forta), el perfum i el sabó. Un altre terme, cŋes, es fa servir per a l’olor de la gasolina, el fum, els excrements de ratpenat i algunes espècies de milpeus, entre altres.

A primera vista, aquests termes poden semblar arbitraris, però per als parlants de jahai, el seu sistema de categorització és més precís que el d’altres llengües. En un experiment amb deu parlants de jahai i deu d’anglès, es van presentar 80 colors i 12 olors als participants i se’ls va demanar que els anomenessin. Els resultats van mostrar que als parlants d’anglès els costava molt més anomenar les olors que els colors. Per les olors, els anglòfons van utilitzar explicacions llargues, basades en la descripció de la font, i van coincidir poc en les seves descripcions. En canvi, els parlants de jahai tenien la mateixa facilitat per anomenar colors i olors, van fer servir termes abstractes per a ambdós casos i van mostrar nivells similars de concordança tant per a olors com per a colors.

Aquest patró també es troba en altres llengües aslianes, com el maniq, el batek o el semaq beri, que disposen de lèxics similars per a les olors. Més enllà de la qüestió lèxica, l’olfacte té un paper essencial en la percepció del món físic i del sobrenatural en els pobles aslians. Un cas particular és el de la llengua chewong, on aquesta relació es regula principalment mitjançant el sentit de l’olfacte. En aquesta societat, l’olor personal és una marca de la identitat individual, tant física com espiritual, atès que forma part d’una xarxa en la qual cada element juga un paper en l’equilibri còsmic. Quan un chewong es banya i perd la seva olor, perd també la seva identitat, fet que requereix un ritual per restaurar la seva identitat i l’ordre natural de les coses. La importància de l’olfacte en diferents àmbits de la llengua i la cultura ha portat a descriure els pobles aslians com a “cultures de l’olor”.

Ara bé, aquest fenomen no es limita a les llengües aslianes. També en altres parts del món trobem llengües amb sistemes sofisticats per descriure les olors. Per exemple, el cha’palaa, parlat pel poble chachi a l’Equador, té 15 paraules bàsiques per parlar de sensacions, que es poden combinar amb sufixos per referir-se a olors i sabors. Aquest mecanisme, sense equivalents atestats en altres llengües, en ensenya que la percepció sensorial no només està present en el lèxic, sinó que també es pot integrar en la gramàtica. En l’àmbit cultural del poble chachi, l’olfacte també té un paper important en rituals com la cerimònia del Niño, en la qual es vessa abundant perfum sobre els participants com a cloenda.

Així doncs, podem concloure que la relació entre llenguatge i olfacte varia enormement entre cultures. Segons Majid i Burenhult, cada llengua és una solució a les necessitats socioculturals i ecològiques dels seus parlants, com veiem en les diferents maneres d’incorporar l’olfacte en el lèxic i la gramàtica. Això no significa, però, que els parlants de jahai o cha’palaa tinguin un olfacte més desenvolupat, sinó que en les seves cultures té molta més rellevància, fet que els converteix en millors descriptors d’olors. Potser és hora de replantejar-nos la idea que l’olfacte és un sentit ‘inútil’ i valorar-ne el paper fonamental en la diversitat cultural i lingüística.

Àlex García Laguía és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).