Veu per a un homenot republicà oblidat: Joan Lluhí Vallescà

Són les dues del migdia del dimarts 25 d’abril i la sala de graus Albert Calsamiglia de la Universitat Pompeu Fabra no és el lloc més indicat per a fer sortir de l’ostracisme cap gran prohom de la història catalana, però els camins dels seminaris universitaris són inescrutables i, així doncs, els historiadors Enric Ucelay-da Cal i Arnau González Vilalta presenten aquí la biografia sobre Joan Lluhí i Vallescà, publicada per l’editorial Base. L’acte l’organitza el Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies (GRENS) de la Universitat Pompeu Fabra.

Ucelay-da Cal (Nova York, 1948), catedràtic emèrit de la UPF; i González Vilalta (Barcelona, 1980), professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, conformen un tàndem investigador si més no singular –dues universitats diferents, punts de vista i enfocaments polítics diferents, sintaxi radicalment diferent–, però que ja s’ha traduït en uns quants articles conjunts i alguns llibres en què ambdós figuren com a editors. Aquest és el primer treball llarg que realment han fet a quatre mans i l’objectiu era treure a la llum pública un dels personatges més poderosos, oblidats i odiats del període republicà tant a Catalunya com a Espanya.

Joan Lluhí i Vallescà no es pot dir que fes gaires amics durant la seva vida, més enllà de les adhesions inqüestionables dels seus companys del grup de l’Opinió, el setmanari que va fundar i que va ser una de les publicacions més influents del catalanisme d’esquerres. Va tenir un ascens meteòric i va ocupar càrrecs com els de regidor de l’Ajuntament de Barcelona, diputat al Parlament de Catalunya, diputat a Madrid, conseller del govern de la Generalitat, conseller en cap i ministre de Treball d’Espanya, just abans de començar la guerra de 1936-1939. Tot això va ser entre el 1928 i el 1938 i, com diu el tòpic, la caiguda va ser ben dura. Tot i que va ser un personatge imprescindible de la política catalana i espanyola del moment, fins ara se n’havien fet poquíssims treballs i aquesta és la primera biografia que se n’enllesteix. Potser era per això que dèiem, que queia malament a tothom.

González Vilalta explica: ‘El gènere biogràfic no té gaire predicament a casa nostra, ni tampoc a Espanya, potser amb l’excepció de grans personatges del segle XVI, sobretot. I hi ha la sensació que la biografia ni és necessària ni prestigiosa, però conèixer la vida personal d’un personatge polític és clau perquè ningú no és res al marge de la seva vida familiar.’ Sobre això, Ucelay-da Cal diu: ‘El problema de la reconstrucció de la historia contemporània catalana és que hi ha hagut una influència excel·lent de Molas en els estudis dels partits i de les eleccions i, en menor mesura, de Pere Gabriel pel que fa als sindicats i organitzacions i, en canvi, no hi ha prou base per a fer biografies, tot i que en realitat la majoria de les trames són dictaminades per una societat de famílies o de colles com la catalana. Ara comença a haver-hi excepcions com la col·lecció que ha fet la fundació Irla.’

La presentació del llibre és amena i engrescada i dura gairebé dues hores, en les quals els dos historiadors expliquen alguns dels fets cabdals de la biografia de Lluhí Vallescà. ‘Era un tipus mot alt i prim que sempre havia patit de mal d’estómac, que estava enfrontat directament amb el pare i que tenia una imatge molt criticada a tot arreu per la seva ambició i ànsia de poder.’ Es veu que aquest jove una mica desmanegat va veure l’oportunitat de la seva vida quan li van proposar de fer el setmanari l’Opinió. ‘Entre d’altres coses serà prou plural per a acollir el catalanisme, l’obrerisme i l’articulació d’un projecte en la figura del president Macià. De cop i volta, el fill díscol es converteix en un aplicat editor, corrector, escriptor d’articles que lidera l’oposició a la dictadura de Primo de Rivera, que és un dels líders d’ERC i dels d’extraordinària intel·ligència’, diuen els autors de la biografia.

Ideòleg de la Segona República i creador de l’estructura d’ERC
Lluhí té més aspectes enlluernadors en la seva vida. No únicament aconsegueix que la seva revista sigui molt influent –per exemple, hi destacarà la periodista Irene Polo, una de les primeres dones reporteres–, sinó que el converteix en un portaveu tant de Jaume Aiguader a l’Ajuntament de Barcelona com de Lluís Companys. I a la llarga esdevé una de les plataformes de comunicació més efectives de tots els sectors d’Esquerra Republicana. També es converteix en la figura clau del pont entre Catalunya i Espanya, molt especialment amb Manuel Azaña.

‘No tan sols va ser l’ideòleg de la Segona República, sinó el creador de l’estructura d’ERC, copiant el model del laborisme anglès. En un mes aconsegueix una gran reputació a Catalunya i organitzar un model de partit basat en federacions. És un republicà convençut, potser l’únic ensenyament del seu pare que decideix aprofitar i en diferents moments és l’home de Catalunya a Madrid, però sense abandonar mai el joc institucional’, assegura Ucelay-da Cal.

Evidentment, atresorar poder als anys trenta és força perillós i Joan Lluhí i Vallescà serà culpat de tot, des del desori de l’Esquerra després de la mort de Macià als fets d’Octubre, entre més coses. Tot això acabarà amb l’expulsió dels grup de Lluhí d’ERC, sobretot quan equiparen els escamots de les JERC i d’Estat Català amb el feixisme. Malgrat tot, Lluhí té massa poder, controla un diari important i Companys l’haurà d’anar a cercar per fer-lo conseller i crear un joc d’equilibris interns. Serà en aquest moment quan ocuparà el càrrec de conseller de Justícia i hi haurà una implicació directa en els Fets d’Octubre de 1934.

Potser el moment de màxima consagració política del personatge és quan aconsegueix el càrrec de ministre de Treball a Madrid, amb la República. És el 1936 i ‘l’home s’haurà d’enfrontar amb unes grans tensions amb el món obrer i agrari i amb crítiques demolidores des de la dreta’. L’arribada de la guerra de 1936-1939 es va saldar amb l’exili primer a Tolosa de Llenguadoc i posteriorment a Mèxic. Allà es va retrobar amb Joan Casanelles, l’únic membre de la colla de l’Opinió que en manté el contacte i que l’ajuda. ‘Quan arriba a Amèrica és gairebé una desferra, està molt demacrat. Ho ha passat molt malament durant la guerra i a Mèxic podrà mantenir una vida òptima gràcies a l’empresa de Casanelles. Aquí mantindrà una fidelitat absoluta a les institucions catalanes i espanyoles i això fa que sigui un catalanista per als espanyols i un espanyolista per als nacionalistes, i que s’obri una escletxa gairebé insalvable amb els independentistes de Pi i Sunyer, que ja esdevenen una tendència majoritària’, assegura Ucelay-da Cal.

Lluhí escull fins i tot un mal moment per morir-se. Es mor el 1944, quan els esdeveniments mundials superen pertot arreu la notícia del seu traspàs i, a més, la mort li és causada per un excés gastronòmic. No s’ha volgut operar mai dels dolors estomacals que li originen la mort. González Vilalta diu: ‘Sempre es mou amb els sectors crítics, fet que el deixa en un segon pla, però els anys trenta no s’entenen sense la seva figura i sense el fracàs de les relacions amb Espanya i de l’encaix que intenta i que després reinventa en Tarradellas. Però mor tan oblidat que ni tan sols surt als índexs onomàstics dels llibres sobre l’exili mexicà.’

Les dificultats de publicar un llibre d’història
El repàs de la vida de Joan Lluhí i Vallescà es fa amb perfecta harmonia entre els coautors del llibre editat per Base (per cert, deu ser cosa del medi universitari, però es troba a faltar que quan es presenta un llibre no sigui a la venda, per potenciar aquella adquisició en calent). Coneixent-los, de segur que la feina ha implicat un joc de negociacions i estira-i-arronses interessant.

‘La investigació sobre en Lluhí surt quan Mercè Morales em proposa de fer una conferència sobre la seva persona dins el cicle que el Museu d’Història de Catalunya dedica als invisibles. Vaig fer l’esforç de fer-lo visible, però el text i la conferència eren massa llargs per a qualsevol mena de publicació en revista i ella mateixa treballava a Base, amb la qual cosa va ser fàcil de poder-la convèncer de fer aquest llibre. Però en refer-lo vaig veure que hi havia molts aspectes de la política espanyola i de recerca en arxius de Madrid que és una dimensió que l’Arnau ja havia tocat i que feia imprescindible treballar junts. Ha estat molt agradable i fàcil i per primera vegada he tingut la sensació d’haver fet un llibre conjunt que literàriament es llegeix molt bé i d’haver tingut una col·laboració real per a crear quelcom divers que suma molt més que no pas la suma de les parts. Tots dos hem hagut de fer un esforç important per a adaptar-nos els estils perquè això es llegeixi com una obra conjunta’, diu el catedràtic emèrit de la UPF.

Així mateix, tots dos historiadors alerten que les editorials universitàries i acadèmiques estan molt tocades per la crisi econòmica, que només l’Abadia de Montserrat fa aquesta feina i que ara Base ha posat molts de materials en circulació. ‘Al nostre parer, s’ha convertit en l’editorial d’història contemporània de Catalunya que més publica i s’arrisca amb llibres d’aquest estil.’