Verònica Cantó: “Les crítiques a l’acadèmia responen a determinades ideologies i no sempre tenen interès per la llengua”

Verònica Cantó és d’ençà de divendres la nova presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). La segona dona, de tres presidents, en vint anys d’història de la institució. El ple en què Cantó va ser elegida presidenta va transcórrer sense sorpreses ni daltabaixos, perquè totes les candidatures que s’havien presentat havien estat pactades i cada una optava a un càrrec determinat en una mena de llista única. Una mar de tranquil·litat comparada amb alguns anys i episodis convulsos que ha viscut la institució.

Segons el reglament de l’AVL, Verònica Cantó haurà de prendre possessió en un acte solemne al Palau de la Generalitat ben prompte. Per això, el seu predecessor, Ramon Ferrer, continua en funcions i ella no té despatx. De manera que fem l’entrevista en una sala de reunions ben funcional en el laberíntic monestir de Sant Miquel dels Reis, que és la seu de la Biblioteca Valenciana.

Aquesta havia de ser una seu provisional per a l’acadèmia, però tot fa pensar que ja serà permanent i inamovible. Una finestra emmarca un camp de cebes perfectament arrenglerades i mullades per la pluja recent, i un bloc de pisos exagerat. L’horta comença on s’acaba la ciutat o, possiblement, és la ciutat que ha penetrat a l’horta sense miraments.

La filòloga i editora contestana coneix la casa a bastament, perquè en fa part des que fou creada, l’any 2021. Considera que l’AVL ja no és qüestionada. “Està acceptada socialment i tant jo com el meu equip enteníem que el que ara toca és que siga més necessària”, diu. És la primera entrevista llarga que concedeix i respon de manera pausada. Pensa, mastega i mesura cada paraula per no dir res fora de lloc. Per no trencar, potser, aquest equilibri tènue que fa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en paraules de Cantó, una institució socialment acceptada i respectada.

—Per què volíeu ser presidenta de l’AVL?
—[Riu] Crec que el més important era configurar un equip i veure qui podia assumir els diferents càrrecs en el procés de renovació de la junta de govern. Després de meditar-ho molt, de parlar-ne amb altres membres de la institució, de consultar-ho amb la família, perquè això té efectes col·laterals, vaig decidir que tocava i vaig prendre la decisió.

—Sou a l’Acadèmia d’ençà del primer dia i n’heu estat secretària aquests darrers quinze anys. La vostra presidència serà continuista?
—Ho vaig dir al ple de l’elecció. La meua era una candidatura i un programa amb un projecte que pivotava entre la continuïtat i la renovació. I ho explicava perquè la continuïtat és fonamental a l’hora de donar estabilitat a una institució com l’AVL. Això no obstant, calia introduir un punt de renovació en alguns aspectes que són fruit de la nova composició mateixa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. L’acadèmia ja no és qüestionada. És una institució democràtica, participativa, paritària i, sobretot, oberta a la societat contemporània. Això implica que l’acadèmia ha d’avançar juntament amb la societat. Per exemple, són bàsiques les noves tecnologies, la transferència de coneixement com a institució lingüística, però també la part literària i la part d’onomàstica. Això no es pot quedar ni en les quatre parets del monestir, ni tampoc per a ús dels acadèmics i les acadèmiques, tot al contrari!

—Afirmeu que l’acadèmia no és qüestionada, just acaba de fer vint anys. És una institució molt jove, comparada amb algunes altres del mateix àmbit.
—És molt jove, però crec que ha anat consolidant determinades maneres de treballar, determinades formes d’actuar. No és qüestionada. Una altra cosa són les crítiques que responen a determinades ideologies i que no sempre tenen l’interès per la llengua que nosaltres sí que tenim. Insistesc que cal que siga útil a la societat.

—De quina manera teniu pensat d’obrir més l’acadèmia perquè la gent la considere una institució útil i propera?
—No només amb les xarxes socials, que sabem que són fonamentals com a element de comunicació i de diàleg amb la societat. Es publicitaran més els treballs, s’informarà de les novetats lexicogràfiques, de les novetats onomàstiques o els acords que es prenguen en matèria de llengua. A les plataformes que es crearan dins el web de la institució, que és tot en obert, es facilitaran eines per a investigadors. Hem d’anar de la mà de la societat contemporània dotant-la d’instruments. L’acadèmia ha de ser un instrument per a la societat, per als usuaris de la llengua, per als tècnics lingüístics, per als mitjans de comunicació. Realment, ara ja està oberta. Qualsevol persona que vol consultar a l’acadèmia qualsevol dubte,  qualsevol cosa, qualsevol persona que vol valencianitzar el seu nom, el seu cognom… ho té molt fàcil, però hem de continuar avançant.

—Fa cinc anys vam entrevistar Ramon Ferrer, el vostre predecessor, i vam titular l’entrevista amb una frase seua: “Espere que en un futur no m’hàgeu de preguntar per què hi ha dues gramàtiques i dos diccionaris.” Per què hi ha dues gramàtiques i dos diccionaris?
—Perquè hi ha dues institucions que s’ocupen de la llengua que compartim. L’acadèmia va nàixer de la necessitat de posar fi a un conflicte lingüístic artificial, estèril, posa-hi els qualificatius que vulgues, i el mateix debat polític a les Corts va crear l’acadèmia. L’acadèmia havia de continuar treballant com a refent del valencià. El nostre estatut és molt clar. Realment, l’altra institució, el IEC, ja feia molts anys que anava fent feina, però està clar que des del punt de vista jurídic són dos territoris i cadascú té la sobirania al seu. Es tracta de continuar aprofundint en eixes vies de col·laboració en benefici dels usuaris de la llengua. Per a donar llum i no fum, per a orientar i no desorientar. En eixe sentit, ha sigut la presidència de Ramon Ferrer la que va començar amb la col·laboració entre les dues institucions.

—Com seran amb la vostra presidència, les relacions amb l’Institut d’Estudis Catalans?
—S’han d’aprofundir les relacions, però no només amb l’Institut. No perdem de vista la Universitat de les Illes Balears. Moltes vegades només parlem del IEC com a referent o només pensem en el Principat. No. Ací hi ha tres potes que són l’AVL, el IEC i la UIB, amb qui es va firmar el protocol de col·laboració. Però caldrà enfortir la col·laboració amb tot el teixit cultural i associatiu del País Valencià que treballa per la llengua. S’ha de continuar avançant en tots els camins. Quant al IEC, hi ha projectes de futur. La voluntat hi és. Tots hem de ser conscients que la llengua té accents diferents, i per això no ha de prevaldre cap varietat per damunt de les altres. En un món globalitzat crec que la col·laboració institucional des del respecte i des de l’autonomia és fonamental.

—Dibuixeu la imatge d’una llengua vetllada per tres institucions.
—Eixa és la idea i cada institució s’ocupa de la part que s’ha d’ocupar. Evidentment, l’AVL és el referent normatiu lingüístic en l’àmbit valencià, però això no ha de causar cap problema en absolut. És a dir, si la llengua és alguna cosa i està viva és perquè té una gran riquesa. Això és importantíssim. No s’ha de qüestionar aquesta riquesa. Crec que el que necessitem és que la llengua es parle. I crec que l’ús públic i social de la llengua ha d’anar augmentant, i no cap arrere com sembla que ha passat a partir de la pandèmia.   

—L’ús social de la llengua retrocedeix?
—Crec que durant la pandèmia han prevalgut uns altres interessos. Com es feien tots els escrits, els protocols que anaven canviant constantment… La comunicació escrita, i moltes vegades oral, s’ha fet fonamentalment en castellà. Supose, vull pensar que no conscientment, sinó perquè les necessitats peremptòries i urgents marcaven absolutament l’agenda. El que cal és anar recuperant espais. Tenim una llengua rica, una llengua variada, una llengua apta per a tots els àmbits d’ús. El científic, el jurídic…: absolutament per a tots els àmbits. Cal insistir a augmentar eixe ús social.

—També a l’àmbit polític? Què us sembla quan, per exemple, el president de la Generalitat respon a Vox en castellà a les Corts?
—No en tinc opinió. No m’ho havia plantejat.

—Us ho preguntava justament per això que dèieu de fomentar-ne l’ús social.
—Crec que ningú no pot dir que el president de la Generalitat no fa ús del valencià. És la seua llengua materna i en fa molt d’ús. Com es decideix quan es respon en una llengua o en una altra? Tenim dues llengües oficials, però una és pròpia. És possible que ho faça perquè s’entenga allò que vol dir. Estic convençuda que el president de la Generalitat estima molt la llengua.

—Es respecten els drets lingüístics dels catalanoparlants al País Valencià?
—Els drets lingüístics formen part de la Declaració dels Drets Humans i sempre s’han de respectar. Però encara ens queda molt de camí per a avançar. I això té a veure amb el que comentàvem abans de l’ús públic i social del valencià. A l’àmbit jurídic, a l’àmbit d’allò que és competència de l’estat espanyol, també convindria fer un esforç. I és tan fàcil! És una qüestió d’actituds. És tan senzill com començar dient bon dia.

—Com valoreu el nivell de llengua que es parla als mitjans públics valencians?
—La tasca dels mitjans de comunicació és fonamental no només per a difondre la llengua, sinó per a cohesionar-la. Hi podem sentir molts accents territorials, als mitjans de comunicació, i això és molt bonic. El parlar dels Ports i el parlar del camp d’Elx, per exemple. Però el problema està en la fonètica i en l’empobriment lèxic que escoltem i llegim en els mitjans de comunicació. Però això també és un problema de la societat. Sempre pose el mateix exemple. Les sordes, les sonores, les vocals obertes, les tancades… Fins i tot el so de la be i la ve… Això s’ha de treballar. Sempre hem de pensar que el registre en què es mouen els mitjans de comunicació és un registre formal. En eixe sentit caldria que es millorara en la mesura que siga possible. Són petites coses. L’empobriment lèxic es corregeix llegint. Per a la fonètica és important escoltar i parlar.

—Políticament, es fa prou per a protegir i difondre la llengua, o encara s’hauria d’anar més enllà?
—S’estan fent bastants coses, però caldria anar més enllà. Continue insistint. El tema de l’ús públic, el tema de l’etiquetatge de les empreses, les campanyes als comerços. És molt senzill. És una qüestió d’actituds lingüístiques. Què caldria? Si som referents, si els mitjans de comunicació, els polítics, els futbolistes… Tota aquesta gent que és referent ha d’anar molt amb compte i fomentar i demanar eixa implicació. Tot el tema del respecte a l’onomàstica, a la toponímia, en el nom de les platges, dels paratges. En eixes coses caldria avançar molt. 

—Fa pràcticament un any que es va aprovar la llei de la funció pública, però encara no s’ha desenvolupat el reglament sobre el coneixement lingüístic dels nous funcionaris. Peseu que és per falta de voluntat política dels partits que hi ha al govern?
—No sé on pot ser el problema. Sé el que, en el seu moment, va informar l’AVL perquè era totalment, absolutament partidària que es perfilaren lingüísticament els llocs de treball de l’administració pública. Ja no depèn de nosaltres. Nosaltres diem com es pot fer i com no es pot fer. Ara és necessària la voluntat política d’aquells servidors públics, de qui tinga la competència per a fer-ho, que no és l’acadèmia.

—…
—La perfilació lingüística dels llocs de treball sempre ha causat una polèmica que no sé si ha estat tant en l’àmbit polític com en altres àmbits que tenen a veure amb els mateixos treballadors de la sanitat, per exemple, o de la justícia. És allò de sempre, quan deien allò de si preferies un bon metge o un metge que t’atenguera en valencià… I jo sempre em plantejava perquè no podia tenir les dues coses. L’acadèmia ha donat mitjans, ha fet un vocabulari de ciències de la salut i ha fet un vocabulari de l’àmbit jurídic, però va més enllà. Tenim el portal terminològic valencià de neologismes, que recullen moltíssima terminologia d’aquests àmbits. Les eines hi són. El que toca és aplicar-les. És una qüestió d’actitud. I també dels usuaris. Quantes vegades entrem en una consulta mèdica i canviem nosaltres mateixos de llengua sense pensar que possiblement el sanitari que ens atenga pot parlar valencià?

—Fa poc l’AVL ha signat un conveni amb l’Instituto Cervantes. Crida l’atenció que en la presentació es parlava del valencià com d’una llengua espanyola.
—[Riu] També n’hem signat un amb la Institució de les Lletres Catalanes per a la promoció dels escriptors i creadors valencians. Que hi haja col·laboració institucional a tots els nivells no significa anar en contra de la llengua pròpia. De cap de les maneres. Per què, enguany que és l’Any Joan Fuster, no es pot organitzar un acte a Madrid a la seu de l’Instituto Cervantes sobre Fuster? Per què hem de viure en illes independents? Per què els valencians hem de saber molt poc dels gallecs, de la literatura de Castella i Lleó, que ells no sàpiguen res de nosaltres, que no coneguen qui va ser una persona com Fuster o com Carmelina Sánchez-Cutillas o com tants i tants altres? O la nostra literatura del Segle d’Or. El que han d’afavorir les institucions és que a través de la col·laboració es difonga el patrimoni cultural i lingüístic dels territoris que formen part de la península ibèrica.

—L’escriptor de l’any d’enguany és Joan Fuster i coincideix amb la declaració de l’Any Fuster per part de diverses institucions. Com us coordineu?
—La comissió Joan Fuster de l’acadèmia ha previst un programa d’activitats que abraça una exposició itinerant, que és un dels clàssics i recorre tot el territori i va més enllà, i està elaborant-la Salvador Ortells, el director de l’Espai Joan Fuster. Fem les propostes didàctiques per a l’aula, i enguany tenim previstes traduccions a l’anglès i al castellà de part de la seua obra. I hi ha un intent de traduir-lo al rus, però les traduccions impliquen que hi ha d’haver una editorial interessada. El president de la comissió, Ramon Ferrer i Joan Francesc Mira i altres acadèmics han estat aquest cap de setmana a la Vila del Llibre de l’Escala. S’ha programat fer la biblioteca d’autor en el portal Joan Lluís Vives, que no en té. S’està col·laborant i fent reunions amb la Generalitat. L’altre dia es va constituir la comissió organitzativa. S’està col·laborant amb Mallorca Literària, amb el Consell Insular de Menorca, amb la Institució de les Lletres Catalanes, amb l’institut Ramon Llull, per a aprofitar sinergies i rendibilitzar tots els treballs que fem.

—Com són les relacions amb l’Institut Ramon Llull?
—La col·laboració institucional és normal. Això, o és una bona notícia o no ha de ser notícia. Durant uns anys l’AVL va assumir els lectorats, però ara ja els torna a tenir la Generalitat, com correspon, perquè té les competències en Política Lingüística. Les relacions i l’experiència de l’Acadèmia és satisfactòria, i d’un respecte institucional absolut. Vam començar amb el curs de didàctica de la llengua com a idioma estranger que es fa a Vinaròs i a Morella, i continua amb l’estada lingüística dels lectorats, que organitza l’acadèmia i que coorganitza el Ramon Llull. A València tenim alumnes mexicans, polonesos, de tot el món que durant quinze dies fan un curs de llengua, coneixen la ciutat, la cultura. Fan entrevistes amb periodistes, hi ha escriptors que els fan xarrades. Van a concerts, al teatre… Fa dotze anys que col·laborem sense problemes i tenim la voluntat de continuar fent-ho.

—D’ençà de fa un any, l’AVL s’ha feminitzat amb la renovació que es va fer per a complir la norma de la paritat. S’ha notat, aquest canvi?
—[Riu] L’Acadèmia no complia ni la llei d’igualtat ni la llei del Consell, que diu que les seues institucions han de ser paritàries. Em xoca el fet d’estar deu dones assegudes en un ple de l’acadèmia, compartint amb els companys homes coneixements i compartint-hi projectes… No és que hi haja donat una altra perspectiva, és que s’ha fet normal allò que no era normal. Entre les nostres conciutadanes tenim gent amb uns currículums que poden estar en qualsevol institució. I això és el que cal fer normal. M’agradaria que arribara un moment en què ningú ja no parlara de paritat. Si es parla de paritat em fa la impressió que hi ha coses que no funcionen.

—També s’ha rejovenit i s’ha allunyat del tot d’una possible imatge antiga de les acadèmies.
—És que estàs pensant en l’acadèmia decimonònica, i crec que no. Nosaltres hem dit sempre que som una institució del segle XXI. Per això, sempre diem que som democràtics i participatius, perquè tu, com a usuària de la llengua pots participar en l’elaboració del diccionari. Pots fer una proposta i la teua proposta s’estudia. Això crec que és un aspecte que dóna un punt de dir: som al segle XXI, i crec que les dones hem d’avançar en tots els camins. Hem de ser proactives. M’agradaria que arribara un dia que la paraula “paritari, paritària” formara part del nostre cabal lèxic amb tota normalitat.

—En parlar, desdobleu prou. Acabeu de dir “paritari, paritària”. Què en penseu, del llenguatge dit inclusiu i desdoblat? Enriqueix la llengua o l’empobreix? Us identifiqueu amb el totis?
—[Riu] Amb el totis no m’hi identifique… Hem de conjugar la visibilització del gènere, de la condició, que tu com a usuària et pugues sentir identificada, amb les obres i amb un diccionari de la institució que és el teu referent lingüístic, amb l’economia del llenguatge, que és una de les màximes de la llengua. Això, per què genera discussió? Per què genera dubtes? Perquè és un tema de plena actualitat i les posicions encara no són clares. N’hi ha moltes, i fins i tot n’hi ha d’encontrades. Per exemple, Carme Junyent, en el llibre de Som lingüistes, som dones i diem prou, manifesta una determinada teoria que va a favor de l’economia del llenguatge. Però, per un altre costat, algunes, entre les quals m’incloc, creiem que les obres que isquen d’institucions com l’AVL han de ser inclusives, perquè la societat està formada al 50% per homes i dones. En eixe sentit, el diccionari ja va avançant i incorporant la marca de gènere a les paraules que designen càrrecs, oficis i professions. Si entres a buscar “alcalde”, tens “alcalde” i “alcaldessa” totalment desplegada. Això és anar contra la llengua? Jo crec que no. Jo crec que és fer una llengua més inclusiva. Cal utilitzar el sentit comú a l’hora d’evitar els doblets que no siguen necessaris, però allò de què no es parla no existeix, tampoc. Ha de ser còmode i ens hi hem de trobar reflectides i reflectits absolutament totes i tots. O tots i totes.