Veritats sobre la mort

«En néixer, morim. La fi penja de l’origen.»

És un epígraf romà que em ve al cap llegint una joia que acaba de ser publicada per primer cop en català. Parlo de ‘El nedador del mar secret’ de William Kotzwinkle, traduïda meravellosament al català per Yannick Garcia i editada perquè perduri en el temps per Navona Editorial, amb una tapa dura folrada de tela blava i una veta vermella sortint del llom per marcar la pàgina on t’has quedat, encara que en realitat és difícil llegir aquest llibre a trossets, però sí rellegir-lo i buscar-hi les teves frases. Jo hi he trobat les meves.

«La manera com s’enterra el mort fa un poble.»

Aquesta frase encara no és de Kotzwinkle, és de Gonçalo M. Tavares, i de fa un temps la recordo sempre que em trobo que he de donar el condol a algú o anar al tanatori, i veig com la mort, aquí (i ‘aquí’ seria Europa), la vivim amb pressa, l’empenyem perquè surti d’escena i deixi d’enfosquir-nos la vida, com si no en formés part. Diem ‘t’acompanyo en el sentiment’ mentre marxem i deixem d’acompanyar, intentem consolar els familiars del mort parlant-los d’un temps que ho cura tot. En el llibre de Kotzwinkle s’hi viu la mort amb la calma que demana, amb els peus i el cap al present.

«Ens assenyalen el futur. Però nosaltres som aquí, per sempre, ara.»

Ho diu en Laski, el protagonista, mentre va rebent mostres de condol tenyides de pressa. La mort d’algú que estimem la viurem sempre en present, cada dia serà l’endemà de la seva mort, cada dia ens semblarà igual d’increïble que ja no hi sigui. La mort d’algú que estimes no se supera ni s’accepta, s’incorpora al teu viure com una peça externa, un apèndix, que t’arrencaries dia sí dia també, perquè cada dia que passa, quan obres els ulls, la veus allà, exactament igual que ahir, obligant-te a reversionar-te amb aquell afegit imposat que et desequilibra perquè et torna asimètric. El temps l’únic que fa és passar però no cura res, no tapa res, i si hi penses gaire se’t gira en contra quan et fa comptar els dies que fa que aquella persona ja no viu. El temps no empeny, ets tu que l’has d’empènyer.

«Aquest moment mor i el segueix un altre moment, que també mor. Tiro endavant de moment en moment.»

‘Aquest moment’ és l’enterrament, però tant se val, perquè és això el que fem, tant si hi ha la mort pel mig com si no, anar de moment en moment, i després de la mort de qui estimem vénen molts moments petits que hem de viure d’un en un, a poc a poc, deixant-ne morir un abans d’anar cap al que ve, sense saltar-ne cap, perquè llavors sí que el temps arribarà un dia a jugar a favor nostre, quan aconseguim mirar enrere i veure que, encara que l’apèndix de la mort d’aquella persona segueix desequilibrant-nos, hem après a viure en aquell desequilibri, i fins i tot hem sabut trobar-li un sentit, perquè haurem mirat de cara la mort. Però tots aquests petits moments de la mort no te’ls deixa viure ningú, ni tan sols tu, que un cop hi topes, amb la mort de qui estimes, perds tota la teva autonomia i et trobes atrapat entre el dolor de la pèrdua i la incapacitat de decidir què has de fer.

«Fins i tot a l’hora d’enterrar els nostres morts esperem que el govern ens en doni permís.»

Demanem permís per viure la mort, necessitem normes, manuals, indicacions, què es fa i què no es fa, com si el cos del mort ja no ens pertanyés, com si les decisions ens haguessin de caure del cel o de no sé on. El dolor ens bloqueja, sí, però també l’allau de tràmits que ens distreuen del dolor i ens empenyen encara més que els condols i les promeses de futurs feliços. Tot s’engega per allunyar-nos de la veritat de la mort, per disfressar-nos-la, fer-nos-la viure de pressa i tornar al que fèiem abans fingint que no ha passat res. I llavors aquell apèndix no és que ens desequilibri, és que ens destarota, perquè se’ns fa fugir de la mort, del dolor, per molt que hi hagi més llibres i entesos que mai sobre el procés del dol. Procés. No és cap procés, no es pot pautar. Per això ‘El nedador del mar secret’, escrit l’any 1975, quan aquí la mort es vivia amb menys presses i més símbols que ara, em sembla una lectura molt més ‘útil’ (i demano perdó a autor, traductor i editor per la paraula) que cap manual que pretengui dir-nos com hem de viure la mort. No hi ha un com, hi ha un què, un què que cal viure, cadascú a la seva manera, en contra del pas del temps i les empentes apressades dels que pateixen veient-nos patir, en contra de tot el que ens allunyi del que és la veritat de la mort, de les morts que viurem fins que no visquem la nostra.