Veritats contra mentides abans de la independència

Les interinitats són terribles. Es fan difícils de gestionar i són un camp minat de dubtes, rumors, mentides, interpretacions esbiaixades i pors. Entre el referèndum i la declaració d’independència s’ha obert un període d’interinitat que ha incentivat un munt de rumors, de notícies falses i de dubtes. Hi ha molts arguments que aconsellaven fer la declaració abans de divendres. N’hi deu haver uns quants que han fet que es preparés per dimarts. Avui és diumenge i té ben poc interès d’entrar a discutir això ara. En canvi, sí que cal combatre rumors induïts i interessats, mentides i pors. Som-hi.

Les garanties i la participació
Hi ha alguns barruts que s’han atrevit a dir que el referèndum no és vàlid i no pot ser vinculant perquè no s’ha fet amb les garanties necessàries. Uns altres barruts han dit que no havia tingut la participació suficient per portar a la declaració d’independència. Imaginem un equip a qui l’adversari destrossa les sabates abans de començar el partit. Els jugadors s’han de posar unes sabates d’estar per casa i així i tot guanyen el partit. I aleshores, acabat el partit, l’equip adversari demana que s’anul·li perquè no s’ha fet amb sabates reglamentàries.

Imaginem-nos també un equip adversari que no es presenta al camp el dia del partit i que atonyina vuit jugadors de l’altre equip que anaven a jugar i aquell que havia de fer d’àrbitre amenaça set jugadors dient-los que, si hi van, seran expulsats de la competició. L’equip que sí que volia jugar tan sols ho pot fer amb nou jugadors dels onze que hi hauria d’haver. L’endemà, el rival presenta una petició a la lliga per a restar els punts a l’equip que tan sols hi ha anat amb nou perquè no eren prou per jugar el partit.

Oi que ens entenem? Qui utilitza la manca de garanties o a la participació per a desmerèixer el referèndum sabent què va passar diumenge és un oportunista, un avantatgista i un aprofitat carregat de cinisme i de molt poca sensibilitat. És algú que no té cap inconvenient a carregar la culpa i la conseqüència a qui ha sofert una violació evident dels drets humans. El resultat, les condicions i la participació del referèndum amb les condicions amb què es va fer són més que suficients per a declarar la independència avui mateix. No tan sols són suficients, sinó que tot allò que va passar és una motivació i una justificació encara més forta per a fer-ho.

L’argument del maltractador
Aquest període d’interinitat també han fet surar les veus d’aquells que acusen l’independentisme de trencar el país. Són gent que no té capacitat de recordar les amenaces d’un tal Jordi Cañas i d’un tal Aznar quan van dir ‘us muntarem un Ulster’ i ‘abans es trencarà Catalunya que Espanya’, respectivament. Tot això que passa aquests dies, amb els milers de policies i guàrdies civils, les denúncies falses d’agressió d’alguns dirigents espanyolistes, les manifestacions feixistes plenes de gent arribada amb autocar de fora de Catalunya… tot plegat és un pla perfectament calculat per a espantar i fer creure que s’ha produït una divisió i una fractura de la societat catalana. És l’estratègia del maltractador, que pega i esbronca la dona i l’acusa d’haver-lo obligat a pegar-li.

Un supremacisme mal amagat

Aquesta estratègia també exigeix acusar els independentistes d’haver fracturat la societat. Que jo recordi, quan els defensors de l’encaix de Catalunya a Espanya eren majoria, els independentistes no acusàvem pas aquesta majoria de fracturar la societat. Ens semblava que mentre fossin majoria tenien dret de fer-la valer per mantenir Catalunya dins de l’estat espanyol. I amb un sentit democràtic impecable, enteníem que el dia que la majoria estigués del nostre costat, podríem fer-la valer per sortir de l’estat. En canvi, quan la majoria ha esdevingut independentista, el recurs dels qui han passat a ser minoria ha estat acusar la majoria de fracturar la societat. La trampa és tan senzilla i descarada que seria lògic que ningú no s’atrevís a fer-la servir. Però el supremacisme cultivat al llarg de segles fa el seu efecte i alguns no tenen gens de vergonya de fer el ridícul.

La falsa fugida dels bancs
Aquesta setmana d’interinitat també ha donat temps als dos grans bancs amb seu a Catalunya de fer el ridícul. Tot plegat és un problema més de l’economia especulativa que de l’economia productiva, que crea llocs de feia i riquesa a la població. Un descens a la borsa i tot són presses i cagarrines a determinats despatxos dels bancs. Un canvi de la seu social. Ui, quina por! Que decideixin retirar-se de Catalunya, si tant els preocupa la inestabilitat que es pugui produir. Tot és mentida. És per fer por i per ser premiats al món especulatiu, sempre pendent dels estats d’ànim i les expectatives. El dia que decideixin abandonar el negoci a Catalunya, en parlem.

I ja veureu com correran a retornar la seu social a Barcelona o Sabadell el dia que la independència sigui un fet reconegut. Aleshores, veurem si se’ls donen els permisos necessaris. Que ja n’hi ha prou de fer bona cara amb els qui amenacen i juguen a fer por. Catalunya és un mercat molt llaminer per a qualsevol banc i empresa del món. Si uns marxen, n’hi haurà uns altres que ocuparan el seu lloc ben de pressa. Constantment s’anuncien noves inversions i noves empreses multinacionals que obren seus a Catalunya. També aquesta setmana, després de l’exemple de dignitat i fermesa democràtica del poble català de diumenge. Això que hem fet serà un revulsiu que reforçarà encara més l’interès econòmic de Catalunya.

Les eleccions, un fantasma que fa riure
La interinitat també ha donat l’oportunitat als de sempre de fer sortir la cosa de les eleccions. És normal que qui fa uns mesos va pronosticar que no es faria el referèndum i que hi hauria eleccions vulgui fer creure que tenia raó contra tota evidència. És una mica això que passa als qui escrivim en públic, que podem arribar a pensar que la realitat és com l’hem escrita i no com és realment. Cal molta humilitat i molta sinceritat per a reconèixer que sovint ens equivoquem en els nostres pronòstics. Per exemple, jo recordo haver dit que no serien capaços d’atonyinar la gent que anava a votar amb una butlleta a la mà perquè el món no ho acceptaria. I ara em toca reconèixer que estava equivocat en totes dues coses.

En canvi, els qui no volen reconèixer que es van equivocar insisteixen ara a fer córrer que hi haurà eleccions autonòmiques perquè és l’única sortida possible. Si ho recordeu, la llei del referèndum d’autodeterminació diu que es convocaran eleccions si en el referèndum hi ha més vots contraris a la independència que no pas favorables. I he estat repassant amb atenció el resultat i no ho acabo de veure per enlloc. Els qui fan córrer aquesta fantasmada saben que una convocatòria d’eleccions seria llegida com una derrota de l’independentisme, incapaç de sortir de la roda de hàmster autonòmica. I efectivament, seria una derrota en tota regla. Hi ha qui pot fer el càlcul que després de la repressió violentíssima de l’estat espanyol l’independentisme en sortiria reforçat. Però qui fa aquest càlcul no compta que podria molt ben passar que els partits independentistes fossin il·legalitzats i no es poguessin presentar. Recordem que la clau de l’èxit de l’independentisme és deixar d’acceptar les regles que imposa el règim del 78. I tornar-les a acceptar seria caure en el parany. Per tant, desconfieu de qui us diu que unes eleccions serien la solució.

L’EFTA
També ha tornat a sonar això de l’EFTA com si fos ja un fet. I com a alternativa de ser membres de la Unió Europea. Evidentment, l’EFTA és una opció. Com també ho és no ser de cap club concret. Però és molt difícil que la resta d’estats de la Unió Europea que no són Espanya ens permetin de sortir-ne. No els interessa gens que ens n’anem i cercaran una solució ràpida com ja havien fet per Escòcia, amb menys pes econòmic i estratègic a la UE. En qualsevol cas, que es parli de l’EFTA com una opció és un reconeixement implícit a l’adveniment imminent de la independència. La decisió haurà de ser dels catalans en el referèndum constitucional. Mentrestant, la UE s’espavilarà per trobar la manera de no perdre bous i esquelles pel camí i tots els afers interns i els tractats seran paper mullat. Espero que fem un debat ben fet sobre els avantatges i els inconvenients de ser membres de la UE, de l’EFTA o d’on sigui.

Hi haurà declaració d’independència?
Aquest és el debat que trobo més estrany d’aquest període d’interinitat. El poble ha parlat i ho ha fet molt clarament. Amb un 90% dels vots a favor de la independència. També ha parlat molt clarament protegint la democràcia mentre rebia cops de porra i bales de goma. Tothom qui era als col·legis recorda perfectament com s’esperava l’arribada d’aquells salvatges uniformats i, no només la gent no marxava, sinó que es feien crides i arribava més gent per a defensar les urnes. L’actitud de fermesa i compromís en defensa del referèndum i la democràcia mentre es rebien cops de porra i agressions gravíssimes passarà a la història d’aquest país.

Però més enllà de passar a la història, aquest exemple de compromís serà al cap dels 72 diputats i els qui puguin sumar-se a la votació de CSQP dimarts que ve. El govern, els partits i les entitats van demanar a la ciutadania que defensés els col·legis davant la violència espanyolista. La ciutadania ha fet tot allò que se li ha demanat sense protestar. I ha complert sobradament allò que se li havia demanat. No crec que cap dels membres del govern estigui disposat ara a deixar amb el cul enlaire els ciutadans que van rebre de valent diumenge passat. No crec que cap dels 72 diputats (o els 75 o 76) decideixin trair ara el compromís segellat amb tantes ferides i tanta angoixa viscuda. No crec que la majoria independentista, el president Puigdemont i el vice-president Junqueras considerin que poden incomplir ara la seva part del tracte. Aquesta sí que seria una ferida impossible de tancar mai més.

De fet, no tinc cap indici que em faci pensar que puguin incomplir allò que van dir que farien i deixar perdre aquesta oportunitat. Tothom sap que si no es declara la independència, els espanyols no faran presoners. Serà molt pitjor. És a dir, no deixaran escapar l’oportunitat que els haurem donat per a liquidar-nos completament. Si algú considera que declarar la independència té cap risc, que comenci a pensar en les conseqüències assegurades que tindria no fer-ho. De dimarts no pot passar. Som-hi.

@PereCardus, periodista