28.02.2019 - 21:50
Penso en la veritat i veig un tronc buit: per fora tothom veu la mateixa escorça, a dins cadascú hi té el que vol, o el que necessita. La veritat corre per dins, es mou i canvia, i ho fa per un conducte buit que travessa totes les coses que per fora tots veiem de la mateixa manera, les omple de sentit, un sentit propi i únic per a cadascú de nosaltres. Hi ha la veritat de l’escorça i la veritat de dins, i hi ha l’equilibri que hem de fer tots entre l’una, comuna, i l’altra, individual, per no caure en un buit de sentit que se’ns empassi.
De vegades surt algú a parlar de la veritat de l’escorça i per fer-ho ens explica la seva veritat de dins amb tant de convenciment que en notem el tacte a les puntes dels dits i llavors el nostre buit s’omple de la seva veritat i durant una estona podem descansar de fer equilibris, deixem de patir per si caiem, sentim com s’omple de sentit el tronc que carreguem, que arrosseguem. Crec que és això el que va fer Jordi Cuixart dimarts quan va declarar al Tribunal Suprem.
Tots teníem el nostre tronc buit, buidíssim –estàvem a punt de deixar-lo a la pila de la llenya per cremar, si forcem la metàfora–, i va venir ell amb el seu tronc ple, viu, amb tota la humitat del bosc a dins, tons verds de molsa viva per l’escorça, i aquella veu de primavera que li somriu tothora, i la seva veritat de dins va ser nostra, nostra en un sentit plural, comú, no de suma d’individus, sinó de col·lectivitat. Vam ser tot un bosc de troncs vius creixent amunt, amunt mentre ell parlava. Cinc-cents dies de presó és molt de temps per omplir un tronc buit, i Cuixart va omplir el seu pessic a pessic, a consciència i amb esforç, per això dimarts vam viure aquells moments de comunió, tants de nosaltres.
La veritat del tronc no és la veritat dels fets. Però és que «en realitat el que ens afecta a cadascun de nosaltres no és tant el que passa en si sinó el relat que personalment ens anem fent dels fets», ho diu l’escriptora Isabel Verdú a la seva novel·la La piel de Irlanda (Verbum, 2018), una novel·la que és un viatge a la recerca de veritats que no se sap si seran troncs buits, secs, humits o reduïts ja a estelles, una novel·la que se m’ha trenat amb el relat de Cuixart perquè tot i que Verdú explora més aviat el conflicte entre literatura i vida –o si ho voleu entre realitat i ficció, i sobretot la manera de viure amb la literatura, d’abordar-la, de ser-ne creador o estudiós, per exemple, o de ser-ne només lector o travessar la pantalla de paper i viure-hi del tot a dins–, en el fons també ens parla de troncs buits i troncs plens, que els troncs som nosaltres. «Som fruits inevitables de la postmodernitat i cadascú s’inventa la veritat que vol, la veritat que necessita», llegeixo a la novel·la, i torno al dimarts i a les paraules de Cuixart, a la seva veritat escampada als quatre vents i rebuda per tanta gent com una nova oportunitat de ser tronc ple de sentit, de vida, fins i tot d’esperança.
Les paraules de Cuixart eren verdes, d’aquell verd tendre de quan arrenca la primavera i tot són brots nous i promeses. I veníem –o més aviat encara hi som– d’un hivern molt blanc, però un blanc eixorc, no pas pur ni aclaridor, un blanc que vol dir res, que vol dir que si crides tot ressona i les paraules et tornen a la boca amb regust de fel. Pot ser, podrà ben ser, que tot plegat es quedi aquí, en un sol dia de sensació de ser ple i verd i humit, de bosc, de comunió, de mirar amunt i veure tots una cosa semblant, cadascú des del seu tronc borat. Pot ser i és el més probable.
Però també podria ser que Cuixart hagués aconseguit tocar amb la seva veritat de dins l’interior de l’escorça de les nostres, i que hi hagués deixat una taca, una marca, una unglada, un rastre inesborrable que ens connecti, que faci que en un moment determinat tots els nostres troncs, tan buits com vulgueu, s’uneixin per ser-ne un de sol i llarg, també tan buit com vulgueu, i que llavors la buidor sigui nostra, compartida, com també ho serà l’afany d’omplir-la d’una veritat que haurà de ser també de tots, i no serà fàcil, perquè l’equilibri entre escorça i dedins haurà de ser comú i Verdú té raó, som fills de la postmodernitat, capaços d’inventar veritats a mida del nostre pam de tronc, com si un sol arbre pogués ser un bosc.
